«

nov. 03

Notes sobre la Tercera guerra carlina a la Terra Alta

La revolució de setembre de 1868 i l’exili d’Isabel II va tenir efectes contradictoris entre el carlisme. D’una banda el triomf de la revolució, de tall liberal progressista, era una amenaça contra al catolicisme que impregnava l’ideari carlí, que va veure com esdevenia un referent per molts dels que rebutjaven el progressisme, incrementant el seu suport social al país.

De l’altra, la nova constitució, aprovada el juny de 1869, mantenia la monarquia parlamentària com a forma de govern, donant una oportunitat al pretendent carlí per arribar al tron. Així doncs, durant els primers tres anys del Sexenni els carlins van pivotar entre la lluita política, participant de les eleccions i l’administració del país, i els conats insurreccionals que no s’arribaven a consolidar.

La coronació d’Amadeu de Savoia, el gener de 1871, va acabar amb aquesta aspiració, alimentant la via insurreccional. Un via que va conviure amb la participació política, que va posar de manifest la força del carlisme. Al nostre territori en són un exemple les eleccions provincials del març de 1871 on, com a mínim un dels quatre diputats triats al partit de Gandesa, en Josep Compte, representant del districte de la Fatarella, sabem que era carlí. De fet, era un dels tretze carlins que van formar part de la Diputació després d’aquelles eleccions.

També ho són les eleccions a Corts de l’abril d’aquell mateix any, que al districte electoral de Gandesa va guanyar el candidat carlí Matías de Vall; o les celebrades  l’abril de l’any següent, que evidenciaven la crisi del nou règim, on la victòria al districte va ser pel carlí Oriol, originari de Flix.

Malgrat aquestes victòries a territoris concrets, el cert és que el carlisme no tenia prou força per imposar-se a través de les urnes, de manera que la insurrecció armada es va acabar imposant com eina per subvertir l’ordre existent. La que havia de ser la Tercera guerra carlina va començar el 21 d’abril de 1872.

Les tropes carlines i l’exèrcit governamental, auxiliat pels Voluntaris de la Llibertat locals, es van enfrontar al llarg i ample de la nostra comarca durant tres llargs anys. Uns i altres van reclutar als seus fidels, que es van combatre amb la força de les armes.

Caricatura del carlisme publicada durant els anys de la Tercera guerra

Pocs dies després la revolta va arribar al partit de Gandesa, amb l’alçament d’una partida de vint-i-cinc homes dirigits per Josep Compte, fins aleshores, diputat provincial per la Fatarella, i un tal Roger de Margalef. Per l’obra de Robert Vallverdú, El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya 1872-1876 (1997), sabem que entre aquella munió de voluntaris, com a mínim, n’hi havia vint-i-cinc procedents la Fatarella.

En poc temps la partida va augmentar fins als tres-cents homes, comandat per Joan Batista Piñol, conegut amb el sobrenom de Mañero, l’anomenat diputat Blanquet i en Josep Monté, alies Borra. El grup operava a les comarques del Priorat, la Terra Alta i el Baix Ebre utilitzant la guerra de guerrilles per evitar enfrontaments directes amb l’exèrcit.

Segons Vallverdú, a les darreries de 1872 les partides carlines dominaven el camp i molts pobles de la província; només les ciutats més grans continuaven resistint la seva pressió. Aquesta situació es va veure agreujada amb la proclamació de la República, el febrer de 1873 arran de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia, fet que propicià un augment dels suports populars a la causa tradicionalista.

La resistència oferta pels pobles es va convertir en una càrrega insuportable per les seves hisendes. L’octubre de 1872 l’ajuntament de Gandesa informava de la impossibilitat de continuar sufragant les despeses dels Voluntaris de la Llibertat que hi havia al municipi. Afegia que malgrat totes les gestions realitzades no havia rebut cap ajuda econòmica de les autoritats militars de València. Per acabar amb aquesta situació pregava a la Diputació que es dispenses als ajuntaments del sosteniment de la milícia, traslladant aquesta obligació als recaptadors de contribucions. La Comissió provincial es va limitar a traslladar aquesta petició al Governador per tal que la fes arribar al Govern.

Una situació similar era la que travessava l’ajuntament de Vilalba dels Arcs, que el desembre d’aquell any va demanar a la Comissió consell sobre la forma d’obtenir recursos per sostenir la milícia local. La resposta de la Comissió es va limitar a recordar-li a l’ajuntament que la llei municipal li conferia competència exclusiva en aquella matèria, afegint que fes allò que considerés oportú per proveir-se dels fons que necessitava.

Abandonats als seus propis recursos, que no eren gaire magres, no es d’estranyar que els municipis del partit patissin les incursions de les partides carlines que dominaven la zona.

El setembre de 1872 un partida comandada per Vallès, Sans i Gamundi passaven per Horta de Sant Joan, i el gener de 1873, el grup de Ferrer i Pinyol, alies Panera, entrava a Gandesa. En aquella incursió els carlins van cobrar contribucions, va cremar el registre civil i va reclutar fins a trenta-sis voluntaris entre la població. Al novembre d’aquell any la capital comarcal va patir una altra visita de les partides carlines que, de nou, van cobrar contribucions entre la població.

Tres mesos després, a l’abril, una força de quatre-cents homes comandada per Vallès va parar un parany als Voluntaris de la Llibertat de Batea, obligant-los a sortir de la població. A camp obert, van ser envoltats i després de causar-los set morts, van capturar a la resta dels seus membres i van entrar a la població, on es cobraren contribucions.

A l’octubre d’aquell mateix any les partides de Vallès i d’altres caps carlins van assaltar el castell de Móra d’Ebre. Durant dos dies els defensors de la fortificació, integrats pels voluntaris locals i els de Gandesa, Flix i Vilalba dels Arcs, van resistir els assalts carlins. Tot i no aconseguir fer-se amb el castell, els assaltants va ocupar el nucli urbà on incendiaren l’ajuntament i cinc cases de particulars.

El domini carlí sobre bona part del país era tan evident, que per facilitar la defensa d’aquelles poblacions que encara resistien el 28 de maig de 1873 el Capità General de Catalunya va ordenar la organització forçosa del sometent. El formarien tots els homes d’entre 14 i 60 anys, que s’havien d’armar per compte propi. Els subministraments d’aquesta força armada correrien a càrrec dels ajuntaments mentre durés la seva mobilització.

Tot i aquesta ordre la resistència de molts municipis va acabar fent-se fonedissa. Al partit de Gandesa, poblacions com la seva capital o Vilalba dels Arcs, que havien sostingut una milícia armada per fer front a les partides que recorrien el territori, van acabar cedint. Així ho indica el fet que Gandesa fou l’indret escollit pels carlins el desembre de 1873 per reunir-hi una força de mil quatre-cents homes abans de marxar en direcció a Xerta, o que Vilalba dels Arcs fos triada, aquell mateix mes, per la partida comandada per Joan Agramunt, el capellà de Flix, per passar-hi les festes de Nadal.

La impotència de la República per aturar el carlisme encara es feu més evident el juny de 1874, quan les autoritats militars van reconèixer que no disposaven dels mitjans necessaris per auxiliar totes les poblacions que eren atacades. A més del sometent, per facilitar l’autodefensa, s’exigia als pobles que tots els seus veïns treballessin de forma gratuïta en les tasques de defensa, ja fos amb serveis d’armes o en tasques de fortificació.

Litografia de la càrrega de la cavalleria governamental contra els carlins a l’acció de Gandesa

Poc abans, el febrer de 1874, es va registrar una topada entre liberals i carlins prop de Gandesa, amb victòria dels liberals. Enfrontament que es va repetir de nou el 4 de juny d’aquell any, amb baixes als dos grups. Un mes després, el 20 de juliol, el coronel Gamundi i Joan Agramunt, recorrien la comarca amb una força de tres-cents homes. Sembla ser que, com a mínim des del setembre d’aquell any Horta esdevingué una de les bases d’operacions dels carlins al territori. Allí s’hi diuen alguns dels presoners, a l’espera de cobrar-ne un rescat, com els fets a Miravet el setembre de 1874, i també els ferits en els combats i escaramusses, doncs sembla ser que hi havia un hospital instal·lat a la població.

A l’octubre en Vallès, Segura, Mañero i Basquetes van dirigir un nou assalt contra el castell de Móra d’Ebre que comptava, entre els seus defensors, als voluntaris de Gandesa entre d’altres. El castell no va caure, però com havia passat l’any anterior, els carlins van incendiar algunes cases del poble i l’ajuntament.

La força del carlisme, però, es va anar esgotant en una guerra que a partir de la Restauració borbònica a través d’Alfons XII, iniciada el desembre de 1874, semblava condemnada al fracàs. Malgrat tot, l’estiu de 1875 en Vallès encara tenir el seu post de comandament instal·lat a Gandesa, i part de les tropes que defensaren el castell de Miravet, el darrer bastió carlí al territori, rendit el 24 de juny, formaven part de l’anomenat 7è batalló de Gandesa.

Perduts Flix i Miravet, a primers de juliol es va ordenar abandonar el territori. La guerra encara es va allargar fins al novembre d’aquell any, sense, sembla ser, gaires conseqüències militars a la nostra comarca.

David Tormo Benavent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>