«

»

ag. 11

Batea i Bot cap el 1842, segons el Diccionari de Pascual Madoz

El 1846 va començar la publicació del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, una obra de setze volums impulsada per Pascual Madoz i que es va allargar fins el 1850. L’obra proporciona informació sobre totes les poblacions que formaven part del regne d’Espanya.

La informació, segons la majoria d’autors, va ser recopilada el 1842 a través de desenes de col·laboradors arreu del país mitjançant enquestes i formularis que van ser remeses a cada ajuntament. En aquest sentit, el detall de la informació varia de poble a poble segons l’interès i cura que cada població va tenir a l’hora de respondre a la documentació que els va ser enviada.

Batea

Batea, a mitjans del segle XX, vista des del camí a Vilalba

Com en totes les entrades del Diccionari la de Batea comença descrivint la seva situació, dient que es troba en una deliciosa plana, als peus d’un petit turó. Gaudeix d’una bona ventilació, que li proporciona un clima sa, indicant que els malalties més corrents són les febres intermitents i catarrals.

La població compta amb 478 cases, on hi viuen 496 veïns o famílies, que sumen un total de 2.444 habitants. A banda dels edificis religiosos, dins del nucli urbà es destaca l’existència d’una presó, dos molins d’oli, un edifici anomenat Torre del Castellà de Sant Joan, del que no en diu res més, dues escoles, una per a nens amb 100 alumnes i una altre per nenes on n’hi ha 50, una font i dues places, una de les quals disposa d’un passeig arbrat.

De la Torre podem dir que encara es conserva, situada al carrer de Ponent, i que seria una construcció possiblement del segle XIV, el nom de la qual, del Castellà, podria derivar de la residència d’algun dels representants de la Castellania d’Amposta a la població.

Pel que fa als edificis d’ús religiós el Diccionari destaca la magnífica capella de Nostra Senyora del Portal, a més de les dedicades a Sant Hipòlit i Sant Roc, i de l’església parroquial, sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel. Batea és matriu de dos nuclis més, el d’Algars i el de Pinyeres. D’aquest segon també es fa constar l’existència d’una església.

A aquest conjunt d’edificis cal afegir-hi els que hi ha al turó del calvari, amb un total de cinc ermites dedicades a Sant Joan Baptista i Santa Susanna; Sant Josep; Sant Francesc; Sant Tomàs i Sant Antoni. Es diu que al cim del turó, encara a mig construir, hi ha una altra església, anomenada del Sepulcre.

Aquest extens conjunt eclesiàstic estava servit per un cura prior al que acompanyaven sis racioneros (porcioners), que actuaven com a coadjutors del primer. S’indica que aquests porcioners es designaven, preferentment, entre fills del poble, i eren religiosos que es beneficiaven d’una porció d’una renda eclesiàstica. A aquests set calia sumar-hi tres beneficiats més – religiosos que rebien els beneficis d’una renda econòmica que s’havia donat a beneficia de l’Església a la població – i dos capellans. En total, doncs, el 1842 a Batea hi servien un total de dotze religiosos.

Fora del nucli urbà el Diccionari fa referència a dos castells, el d’Algars, del que no en comenta l’estat de conservació, i un altre anomenat de Villaciosa, del que diu només en queden runes.

Pel que fa a la terra, que no es quantifica, si que afirma que és molt bona i de gran qualitat. Trets que es beneficien de les aigües del riu Algars i també de les del rierol que travessa la Vall Major, afirmant que permeten l’existència de més de 200 horts i de 400 basses repartides per tot el terme.

En aquestes fèrtils terres s’hi conreen tota classe de cereals, a més de vinya, oliveres, moreres per a l’obtenció de seda, ametllers, figueres, noguers, cirerers i altres arbres fruiters que es combinen amb tota mena de llegums i hortalisses.

A més d’aquesta rica agricultura l’entrada sobre Batea destaca la cria d’ovelles, mules i ases en la vessant ramadera; així com la caça de perdius, llebres i conills com complement carni a les dietes familiars.

En l’aspecte econòmic tanquen la descripció les referències a la indústria, de la que es diu que a més dels dos molins d’oli existents dins del nucli urbà n’hi havia un altre al terme. També hi havia dos molins fariners, ambdós impulsats per força hidràulica, un a l’Algars i l’altre en el curs del rierol que travessava la Vall Major.

Al Diccionari també trobem algunes referències a les comunicacions, tot i que es limiten a dir que pel terme hi passaven els camins que anaven fins a Reus, Saragossa, Alcanyís i Tortosa, sense esmentar-ne el seu estat.

En aquest sentit, el de les comunicacions, també es destaca que el correu arribava directament a la població, per mitjans propis, des de l’Administració de Gandesa, dos cops per setmana.

Bot

L’ermita de Sant Josep de Bot

En la descripció de Bot el Diccionari el situa en un pla envoltat de tossals i batut pels vents. El seu clima no era massa bo, indicant que les malalties més freqüents entre els seus veïns eren les febres intermitents i inflamatòries i les pleuresies (inflamacions de la pleura, la membrana que envolta els pulmons).

El poble estava format per 129 cases que acollien 126 veïns o grups familiars, sumant un total de 653 habitants.

Entre els edificis existents es destaca el de l’ajuntament, la presó, una panera on emmagatzemar els delmes (que devia ser una mena de magatzem), un hospital per als pobres, dues fonts d’aigua i una escola que acollia a 49 nens de la població. El diccionari no esmenta que en aquells moments Bot disposes d’una escola per les nenes.

A més d’aquests edificis civils, també s’esmenta la capella pública de Sant Roc, l’església parroquial de Sant Blai i fora del nucli urbà l’ermita de Sant Josep. Servien aquests edificis religiosos un rector, un vicari i dos beneficiats de residència fixa i patronat familiar.

Del terme es diu que és muntanyós en la seva major part, amb un terra de qualitat regular i banyat per un rierol que neix al terme de la veïna Horta de Sant Joan. S’hi produeix blat, raïm, olives, seda, ametlles, avellanes, hortalisses i fruites de tota mena; i s’hi cria bestiar oví, cabrum, boví, mules i ases. Als camps i muntanyes s’hi poden caçar perdius i altres aus, a més de conills, llebres i cabres salvatges; als seus rierols s’hi poden pescar barbs, madrilles i angules.

Entre la indústria local es cita l’existència de quatre molins d’oli, un de farina i tres fàbriques d’aiguardent. A nivell comercial s’esmenta la venda de bestiar i dels excedents agraris, indicant que la compra de productes a l’exterior abasta tot allò que no es produeix a la mateixa població.

David Tormo Benavent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>