«

»

juny 30

Arnes cap el 1842, segons el Diccionari de Pascual Madoz

El 1846 va començar la publicació del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, una obra de setze volums impulsada per Pascual Madoz i que es va allargar fins el 1850. L’obra proporciona informació sobre totes les poblacions que formaven part del regne d’Espanya.

Arnes en una postal, possiblement de principis del segle XX

La informació, segons la majoria d’autors, va ser recopilada el 1842 a través de desenes de col·laboradors arreu del país mitjançant enquestes i formularis que van ser remeses a cada ajuntament. En aquest sentit, el detall de la informació varia de poble a poble segons l’interès i cura que cada població va tenir a l’hora de respondre a la documentació que els va ser enviada.

Com en totes les entrades del Diccionari, la d’Arnes comença amb la descripció de la seva ubicació física, dient que estava situat sobre un petit turó, envoltat per una amplia plana. Per donar una idea aproximada de l’extensió d’aquesta planúria es fa constar que a la part més estreta, l’orientada cap al sud, s’hi podia caminar durant un quart d’hora.

Es tracta d’una dada curiosa que ens aporta informació del món d’aquell moment. Un món on el mitjà de comunicació més ràpid era el carruatge – el primer ferrocarril d’Espanya es va inaugurar el 1848 entre Barcelona i Mataró -. Les distàncies a peu, doncs, eren un mecanisme de mesura que tothom entenia i podia valorar. De fet no va ser fins el 1849 que s’adoptà a Espanya el sistema mètric decimal, que fins el 1880 va conviure amb rica diversitat d’unitats de mesura que podien variar d’una província a una altra. El temps, doncs, era, possiblement, l’única referència universal per a tots els lectors del Diccionari.

El nucli urbà el formaven aleshores 186 cases, repartides per set carrers i una plaça. En total hi vivien 244 veïns o unitats familiars, que representaven 935 habitants.

D’aquestes construccions el text en destaca algunes. D’entrada diu que la població compta amb una presó, que descriu com a llòbrega i petita. També hi ha una escola pública on assisteixen 20 nens. D’escola de nenes no n’hi ha, cosa que no és d’estranyar, ja que de fet aquests centres no seran obligatoris fins el 1857.

Un altre dels edificis al que es fa referència és l’hospital. Val a dir que aleshores els anomenats hospitals no tenien funcions sanitàries, si no d’allotjament per a transeünts i viatgers que no podien pagar-se un hostal. Les seves funcions, doncs, eren assistencials. De fet, també es fa constar que la població disposava d’un hostal, dient que era de bones dimensions.

D’entre els edificis d’ús civil el darrer que s’esmenta és el de l’ajuntament, del que es diu que és una magnífica construcció d’època moderna, amb llotja i trulls, però que es troba en molt mal estat. De fet afirma que només en queden les quatre parets arran de l’incedi patit el 16 d’agost de 1835 quan les tropes carlines hi van calar foc.

El pes del catolicisme sobre la societat decimonònica era indiscutible, i el Diccionari repassa el patrimoni i la presència de l’Església a cada població. A Arnes s’esmenta l’església parroquial, sota l’advocació de Santa Magdalena, construïda el 1693. També es compta amb un cementiri, fora de la població, una ermita dedicada a Santa Madrona i un calvari que, segons el text, va ser obra de Mn. Antonio Ginovés, que fou vicari de la parròquia.

El pes de la religió no només el demostrava el nombre d’edificis eclesiàstics, també el del seu personal. Al 1842 Arnes comptava amb el rector de la parròquia, a qui assistia un altre mossèn com a vicari. També hi havia tres beneficiats residencials, és a dir, tres religiosos que a canvi de la seva tasca espiritual rebien unes rendes. Rendes que sorgien dels anomenats beneficis eclesiàstics creats per persones o corporacions que asseguraven fons econòmics o rendes d’edificis o indústries per proveir als ocupants del càrrec. A aquest cinc preveres calia afegir-ne un sisè, que constava com a capellà sense residència.

Vista d’una de les basses que hi havia a Arnes, molts anys després de la confecció del Diccionari de Madoz

La descripció del nucli urbà també esmenta l’existència de dues basses al centre del poble, on s’acumulava l’aigua de pluja. Aigües que, juntament amb les del riu Algars, proveïen als veïns de la població.

Pel que fa a altres serveis, es diu que el correu no arribava directament al poble. Tant els veïns com l’Ajuntament l’havien d’anar a buscar fins a Horta de Sant Joan. Per arribar-hi, així com recórrer el terme o anar cap a qualsevol altre poble veí, només hi havia camins de ferradura, dels que es diu que estaven en un estat regular.

Pel que fa a l’economia local, l’article comença per dimensionar el terme en 9.000 jornals de terra, dels quals 7.500 no eren aptes per al conreu. Dels 1.500 jornals restants en qualifica 150 com de primera classe, 150 més de segona classe i els 1.200 restants de tercera.

En aquests terrenys s’hi conreava blat, ordi, sègol, civada, vinya, oliveres, mongetes, patates, cànem, tota mena de verdures, moreres per als cucs de seda i ametlles. A més es comptava amb excel·lents pastures naturals i prats on s’hi criaven ovelles, cabres, vaques, mules, ases i porcs.

L’entorn també permetia la presència de 200 arnots que produïen 150 arroves de mel, que vindrien a ser uns 1.600 quilos; i 50 arroves de cera, és a dir uns 525 quilos. I el bosc proporcionava caça, on es destaquen les cabres salvatges i les perdius.

Pel que fa a la indústria l’article enumera l’existència d’un teler per teixir lienzos, llenç, és a dir un teler manual on es teixien teles de lli o cànem. També inclou dos fusters, dos ferrers, dos sastres, dos espardenyers, dos paletes i afegeix que hi havia algunes persones que es dedicaven a l’elaboració de seda.

Pel que fa al comerç local diu que aquest es limita a botigues d’abaceria, és a dir, de queviures al detall, principalment llegums, bacallà, oli, vinagre, … I pel que respecta a la venda d’excedents, el que anomena exportació, recull la venda de vi a Beceit i la d’oli a Tortosa; la de la seda al mercat de Reus i les ametlles al mercat de Saragossa.

David Tormo Benavent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>