La guerra dels Set Anys a la Terra Alta (1833-1840) (1 de 2)

El març de 1830 Ferran VII promulgava la Pragmàtica Sanció, aprovada gairebé quaranta anys abans pel seu pare Carles IV. Aquesta mesura en derogava una d’anterior per la qual les dones no podien accedir al tron. Així, doncs, Ferran VII restablia la llei castellana recollida al segle XIII a las Partidas, que preveia que una dona assolís la corona quan no hi havia germans barons.

Tres anys després, el setembre de 1833, la Pragmàtica Sanció va permetre a Isabel II, nascuda l’octubre de 1830, accedir al tron quan encara no tenia tres anys. Ho va fer de la mà de la seva mare, la reina regent Maria Cristina, i amb l’oposició del seu oncle, l’infant Carles.

Aquest defensava el sosteniment de la monarquia absolutista, rebutjant fins i tot les tímides reformes que havia impulsat el seu germà. Per poder-s’hi oposar la regent va haver de recórrer als absolutistes reformistes, que eren pocs, i als liberals moderats, més nombrosos i desitjosos d’iniciar el procés de transformació que fes possible la revolució liberal burgesa i deixés enrere l’Antic Règim.

Mentre a la Cort s’anaven coent aliances la Terra Alta, com d’altres zones del país, es va convertir en un dels escenaris de la guerra dels Set Anys. Des del setembre de 1833 les primeres partides carlines – nom amb que es va conèixer als partidaris de l’infant Carles – van començar a formar-se a la zona de l’Ebre, que es va consolidar com un dels seus bastions a Catalunya.

Els llibres sobre aquest conflicte són força nombrosos i detallats, però no hi ha cap monografia centrada en el que va passar a la nostra comarca. En aquest article, a partir de les obres d’historiadors com Joan Ramon Vinaixa, Josep Sànchez Cervelló i Roc Salvadó, o periodistes com Artur Bladé, provarem de fer una breu repàs del que aquesta guerra civil va suposar al nostre territori.

La guerra de guerrilles (1833-1835)

Fins el 1835 els combats entre carlins o rebels i isabelins o governamentals, es caracteritzen per l’ús de tàctiques guerrilleres per part de les forces carlines, inferiors en nombre i mal armades, a la que s’han d’adaptar les tropes de l’exèrcit isabelí, creant columnes mòbils i punts fortificats per la defensa de les poblacions. Les forces del govern, doncs, controlen el territori, acudint allà on les partides carlines apareixen per dur a terme atacs puntuals i cops de mà. Per organitzar aquesta defensa, a finals de 1833, el Capità General de Catalunya, Manuel Llauder, disposà la creació de milícies locals. Milícies que es crearan a diversos pobles de la comarca i que jugaran un paper destacat en el conflicte.

No és però fins el gener de 1834 que es té notícia del primer enfrontament entre ambdós bàndols a casa nostra. Va ser la nit del 3 de gener quan una força de quaranta infants i deu cavalls comandats per Pere Valls van assaltar Batea. L’atac va ser rebutjat per la milícia local, que es concentrà a la plaça de la font i es va enfrontar a la baioneta contra l’enemic. Durant l’enfrontament el cap de l’escamot carlí, en Pere Valls, resultà greument ferit i morí pocs dies després. Batea esdevingué, durant aquest primer període de la guerra, un dels bastions liberals de la comarca.

Dos dies després, el 5 de gener, es produïa un nou enfrontament, aquest cop a la vall de Navaldó al terme d’Horta de Sant Joan, entre la partida d’Antoni Vallès i les forces isabelines comandades pel coronel Azpiroz

No és fins tres mesos després que tornem a trobar informació relacionada amb la Terra Alta. En aquesta ocasió es tracta de la participació d’alguns del milicians de Vilalba dels Arcs i Gandesa i de sometents de Corbera d’Ebre i el Pinell de Brai en l’enfrontament que va tenir lloc a la partida de Salvaterres de Benissanet. Allí, el 20 de març, els trenta homes de la partida carlina d’Antoni Joan Pérez van ser anihilats, capturant al seu cap que seria afusellat pocs dies després a Tortosa.

Retrat del tortosí Ramon Cabrera, conegut com el Tigre del Maestrat

Pocs dies després, possiblement el 5 d’abril, el general Manuel Carnicer, cap carlí del Baix Aragó, entrà a Catalunya amb 5.500 homes i 200 cavalls. El primer objectiu de la incursió va ser Batea, que de nou defensaren els milicians locals en companyia d’un destacament militar. Els defensors rebutjaren l’assalt i Carnicer, preveient un setge massa llarg, continua camí de Móra d’Ebre per on creuarà el riu el 7 d’abril. Tres dies després aquesta columna va ser derrotada a Maials, patint nombroses baixes i presoners.

Sembla ser que la resta de l’any 1834 el teatre d’operacions bèl·liques es va desplaçar cap a la Ribera d’Ebre, principalment als pobles de la marge dreta, amb accions a Miravet i Benissanet. A finals d’any, les forces governamentals van capturar Carnicer, que seria afusellat a Tortosa, i el comandament del Baix Aragó i el sud de l’Ebre va passar a mans del seu segon el tortosí Ramon Cabrera.

No és fins l’1 d’abril de 1835 que tornem a tenir informació sobre la nostra comarca. Aquell dia es produí una petita batalla entre la partida de Josep Torner, fill de Miravet, i unitats de l’exèrcit isabelí en un punt entre Riba-roja d’Ebre i la Pobla de Massaluca

El control carlí (1836-1840)

A poc a poc la força dels carlins s’anirà consolidant, incrementant el nombre d’efectius i d’assalts, forçant a les tropes governamentals a replantejar la seva estratègia. Aquest canvi es produirà l’estiu de 1835 quan les dificultats per defensar tot el territori ebrenc, que exigia d’un gran nombre d’efectius i recursos que no tenien, va aconsellar la concentració de les forces fidels en punts concrets, abandonant la resta de poblacions. Al recentment creat partit de Gandesa les ciutats triades per concentrar els defensors del liberalisme van ser la seva capital, Gandesa, i Móra d’Ebre, que comptava amb un castell i controlava un dels passos de l’Ebre.

La concentració de les forces es va fer a través d’una ordre d’evacuació que, en el cas de la Terra Alta, va afectar als liberals d’Arnes, Bot, Caseres, Corbera d’Ebre, Horta de Sant Joan, el Pinell de Brai, la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. Els membres de la milícia urbana, que fins aleshores havien defensat aquests pobles de les incursions carlines, i les seves famílies van ser enviats majoritàriament a Gandesa, tot i que una part dels milicians del Pinell de Brai van ser destinats a la defensa del castell de Móra d’Ebre.

Val a dir, tot i que les fonts consultades no ho diuen clarament, que els milicians de Batea van romandre a la població per assegurar la seva defensa, tot i que breument; mentre que en el cas de la Fatarella, on els carlins hi tenien un suport majoritari, cal suposar que no s’arribà a crear una milícia governamental.

A poc a poc les partides carlines s’anaren organitzant fins a formar un veritable exèrcit

Amb aquesta decisió la major part de la comarca va passar a ser controlada pels carlins, deixant de pertànyer, de facto, a l’Espanya liberal i a les lleis que s’hi aprovaven. Un fet que constata aquesta situació, és la supressió dels districtes electorals de la zona durant les eleccions provincials de 1837. Aleshores el partit es repartia en diversos districtes electorals. Per les actes de la Diputació de Tarragona sabem que el de Gandesa, en no remetre cap de les seves poblacions les llistes dels electors, va quedar exclòs d’aquestes, deixant-lo sense representació a la institució provincial.

El carlins, però, no van exercir un control absolut o directe sobre les poblacions evacuades, si més no de forma immediata. La majoria dels pobles van quedar en una mena de terra de ningú. Sense tropes o milícies per defensar-se, la població que s’hi va quedar va continuar fent, a l’espera que uns o altres poguessin entrar-hi per exigir impostos, proveïments o reclutar voluntaris.

L’epicentre del poder carlí, sota el comandament de Cabrera, es va situar entre Cantavieja i Morella. Des d’aquestes bases d’operacions van organitzar les escomeses contra els bastions isabelins al territori, que en el cas de la Terra Alta quedà reduït a Gandesa després que el setembre de 1835 Batea acabés sucumbint als reiterats atacs dels carlins.

A banda de les accions encaminades a fer caure els dos bastions isabelins de la zona, la resta de les poblacions van patir, en un moment o altre, assalts o incursions de carlins o governamentals.

El 20 de març de 1836 la 5a Brigada del coronel Iriarte va fer una incursió contra les bases d’operacions i proveïments del carlí Torner, distribuïdes entre algunes masies d’Horta de Sant Joan. L’atac va permetre la captura d’alguns del seus subalterns, que van ser executats pocs dies després a Horta.

Poc després, el 6 abril, una altra columna, amb trenta milicians de Vilalba, s’enfrontà amb un grup de carlins en algun punt entre Vilalba i Flix, provocant-los tres morts.

Durant aquell mateix mes d’abril la 5a Brigada va fer una altra incursió a la comarca. Les seves tropes van entrar a la Pobla de Massaluca i la Fatarella, poblacions sota control carlí, on van ser detinguts alguns regidors i religiosos per traslladar-los fins a Flix. Aquesta unitat va patir una greu derrota poc després, el 18 de juny, entre Ulldecona i Vinaròs, deixant sense protecció militar el sud de l’Ebre durant algun temps.

A partir d’aquell moment, amb la major part dels pobles de la zona sota el seu control, els esforços dels carlins a la comarca es van concentrar en la conquesta de l’únic reducte liberal que quedava: Gandesa. Aquest situació es va allargar fins a la fi del conflicte, l’estiu de 1840.

David Tormo Benavent

Quant a David Tormo Benavent

Nascut a Barcelona el 1973 i Doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Des de l'any 2000 resideixo a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Militar i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *