«

»

març 24

La crisi de les hisendes municipals durant el Sexenni Democràtic, el cas de Batea (1868-1874) (2 de 2)

El llistat de motius continua fent esment del pressupost municipal d’aquell exercici, que ascendia a només 299 escuts (748 ptes.), afegint que per al següent exercici encara s’hauria de reduir una mica més. En aquesta situació, sense l’ajuda de les administracions superiors, el consistori considerava que el municipi estava condemnat a desaparèixer.

Vista de Batea des dels bancals que l’envoltaven

Per tal de considerar la gravetat de la situació, només cal tenir en compte que el 1864 l’ajuntament destinava 9.800 rals (2.450 ptes.) del seu pressupost a pagar el sou dels tres mestres de la població. És a dir, que el pressupost municipal de 1871 era menys d’un terç de la quantitat que el 1864, set anys abans, es consignava a la partida destinada a pagar els salaris dels mestres.

La penúria del municipi va obligar l’ajuntament, l’octubre de 1871, a sol·licitar una nova moratòria sobre el pagament del contingent provincial. La petició fou atesa, i l’11 d’octubre la Comissió Provincial va concedir com a termini la fi d’aquell any, és a dir, poc més de dos mesos.

Tot i les moratòries concedides per l’Estat i la Diputació, l’ajuntament de Batea continuava sense poder fer front a les contribucions que li corresponia repartir entre el seu veïnat. El gener de 1872 l’ajuntament i els majors contribuents de la població sol·licitaven el perdó de la contribució territorial corresponent als anys 1870-1871 i 1871-1872. Cal tenir en compte que la contribució del primer d’aquests dos anys s’havia beneficiat de la moratòria concedida el gener de 1871, posant de manifest que, ni tan sols amb aquesta concessió, havia estat possible recaptar les quantitats suficients.

Un cop debatuda la petició, donat que la Diputació no podia resoldre al respecte, es va acordar demanar a l’ajuntament un nou informe exposant la seva situació, per tal d’elevar-lo davant el Govern.

Tres mesos després, el 18 d’abril de 1872,  el Ple de la Diputació donava compte d’un informe emès per la secció econòmica on s’analitzava la petició de l’ajuntament per què li fos condonat una part del deute del contingent provincial. El total del deute ascendia a 14.165,80 ptes., corresponents als exercicis 1870-1871 i 1871-1872. Vist l’informe, els diputats va acordar condonar 4.165,80 ptes. del total, concedint una moratòria de 10 anys per pagar la resta, a raó de 1.000 ptes. cada any, que calia que l’ajuntament consignes al seu pressupost en concepte de crèdit a favor dels fons provincials.

No cal dir, si tenim en compte que el 1871 el pressupost municipal era de 748 ptes. i que es preveia reduir-lo en el següent exercici, tot i la bona intenció de la Diputació, que la mesura era del tot insuficient. Així ho demostra el fet que el maig de 1873 la Comissió denunciés l’incompliment de l’acord aprovat l’abril anterior quan l’ajuntament no va fer el pagament anual que li corresponia.

Dos mesos després, l’ajuntament encara no havia efectuat el pagament del primer termini de la moratòria i tampoc havia pagat la part del contingent corresponent a l’exercici en curs. En aquesta ocasió la Comissió no fou tan comprensiva, possiblement per la difícil situació econòmica que travessava la pròpia institució provincial, acordant demanar al Governador que fes ús de les seves atribucions per exigir el pagament, alhora que s’advertia a l’ajuntament que, de continuar igual, es revocaria la moratòria concedida l’abril de 1872.

Ajuntament de Batea, possiblement a les primeries del segle XX

Malgrat l’amenaça, la Comissió va demostrar un certa comprensió de les dificultats que travessava la població, donat que l’octubre d’aquell any encara va tornar a advertir l’ajuntament, sense aprovar, però, cap mesura coercitiva. Aquesta no va arribar fins el novembre. En la mateixa sessió en que es van aprovar les vies de constrenyiment contra els ajuntaments de Tarragona, Reus, Tortosa i Valls, davant la lamentable situació de la hisenda provincial, es va fer el mateix amb l’ajuntament de Batea. En el seu cas, a més, la Comissió va acordar traslladar al Ple una petició per tal que es deixés sense efecte la moratòria concedida a l’ajuntament.

El Ple va tractar aquesta petició el 6 març de 1874, acordant, malgrat el dictamen emès per la Comissió, mantenir la vigència de la moratòria concedida a l’ajuntament de Batea dos anys enrere. D’altra banda, en la mateixa sessió, els diputats van acordar sol·licitar la col·laboració de l’autoritat militar de València per fer efectiu el cobrament dels impostos en els municipis de la província que, essent morosos, pertanyien a aquell districte militar. La petició, a la que s’adjuntava la llista dels municipis amb dèbits pel contingent provincial, era que les columnes que recorrien el territori es fessin càrrec de cobrar el deute.

El cas de Batea, tot i ser, possiblement, la població que va viure la situació més crítica, posa de manifest la precarietat de les hisendes municipals durant el Sexenni. Una realitat que s’arrossegava des d’abans del procés revolucionari i que va continuar molt després.

Aquesta va ser una situació que, en major o menor grau, va afectar a la major part dels municipis de la província de Tarragona, amb greus repercussions per al  normal desenvolupament dels serveis municipals més bàsics i, com no, en els projectes d’obres públiques que podien millorar la qualitat de vida dels seus veïns. Qualsevol obra o actuació, des de l’arranjament d’un edifici públic com el cementiri, fins a la construcció d’alguna infraestructura bàsica, com una font, esdevenien un repte gairebé insuperable.

No es tractava que el territori fos pobre, tot i que els cicles de males collites provocaven períodes de fam i misèria, si no de la càrrega, del deute acumulat des de 1840 pels municipis, que mai no es va acabar de perdonar per les autoritats provincials i estatals. Una lamentable situació que no va acabar fins a la dècada dels anys 20, amb la Dictadura de Primo de Rivera i els programes de condonació del deute municipal. Un alleujament i millora de la situació local que va durar poc. Menys d’una dècada després la Guerra Civil ho tornava a esgarrar tot i retornava als ajuntaments rurals al segle XIX.

 David Tormo i Benavent 

1 comment

  1. Roger Caballé

    Llegint això, i tota vegada que dubto de que en aquella època algú escribís un dietari, i que aquest ens hagués arribat via algun historiador, fa esgarrifances pensar en la tensió que es vivia, no sols les families humils, ans també els components del equip municipal que amb bona fe creien en la tasca que s’els hi havia encomanat i que ells havien assumit de bona fe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>