«

»

març 10

La crisi de les hisendes municipals durant el Sexenni Democràtic, el cas de Batea (1868-1874) (1 de 2)

El procés de construcció de l’estat liberal espanyol endegat el 1833 va transformar tots els àmbits de la societat, incloent aquells relacionats amb el món municipal. A poc a poc, els governs liberals van anar transformant els antics sistemes de relació entre els municipis i l’Estat, incloent aspectes fiscals i de finançament.

En aquests sentit, l’econòmic, el canvi més important va ser el procés desamortitzador endegat el 1855 i conegut com la desamortització de Madoz. Procés pel qual les propietats municipals, conegudes com propis i comuns, van ser arrabassades als municipis i subhastades als particulars, amb l’afegit que els beneficis de la venda van redundar en l’erari estatal, no el municipal.

Així doncs, els ajuntaments es van veure privats d’una de les seves fonts d’ingressos i serveis més importants per decret i sense cap compensació econòmica a canvi. Per contra, el nombre d’obligacions i serveis imposats pel mateix Estat va continuar creixent, a mesura que ho feia la configuració d’una societat liberal-burgesa. Així doncs, els ingressos municipals van minvar considerablement, mentre que les despeses imposades van anar creixent.

Membres del govern provisional del Sexenni Democràtic sorgit de la revolució de setembre de 1868

La conseqüència d’aquest sistema, sobre el que es va erigir el model de l’Estat liberal espanyol, va provocar la fallida econòmica de les arques municipals. Una fet que va afectar a gairebé tots els ajuntaments de l’estat, entre ells els de la Terra Alta. Territori que a més d’aquestes transformacions va patir els estralls de les dues primeres carlinades: la guerra dels Set Anys (1833-1840) i la guerra dels Matiners (1846-1849). Conflictes que van dessagnar el territori i les hisendes municipals, condemnades pels vencedors a fer efectius els impostos que ja havien cobrat els carlins durant els anys de dominació de la zona. Aquell, possiblement, és l’origen de la greu crisi econòmica de les hisendes municipals del nostre territori que s’allargaria fins ben entrat el segle XX.

En aquest article provarem d’apropar-nos la situació de Batea, el segon municipi en població al districte de Gandesa, només superada per Móra d’Ebre, durant el breu període del Sexenni Democràtic. Aproximació què, mancats de documentació municipal, farem a través d’una font indirecta: les actes dels Plens i Comissions de la Diputació de Tarragona.

Les primeres referències a la situació econòmica de Batea són del 12 d’agost de 1869 i fan palès què el problema venia de lluny. Aleshores, juntament amb l’ajuntament de Caseres, el de Batea va demanar a la Diputació la concessió d’una moratòria per al pagament de les contribucions territorials d’aquell any i dels endarreriments acumulats fins al moment. La petició es fonamentava en la imperiosa necessitat d’alleujar la situació econòmica del veïnat, deslliurant-lo d’unes despeses que difícilment podien assumir.

Donat que entre les atribucions de la Diputació no es comptava la intervenció en qüestions relacionades amb els impostos estatals, el Ple, tot i fer constar la seva solidaritat amb la petició de l’ajuntament, es va limitar a demanar-li un informe exposant la seva situació per tal d’elevar-lo al Govern.

Desconeixem si l’ajuntament va seguir el consells de la Diputació i, en cas de fer-ho, si el govern va concedir la moratòria requerida. Fos com fos, un any després, a l’octubre de 1870, l’ajuntament va presentar els informes necessaris per acollir-se a la moratòria del pagament de les contribucions territorials establerta per un decret de l’Estat el 12 de setembre d’aquell any. El principal argument per defensar aquella petició era la aflictiva situación en que aquellos vecinos se encuentran por la sequía que han sufrido las propiedades. Sabedors que la reclamació de l’ajuntament era del tot justa, el Ple de la Diputació celebrat el 19 d’octubre va acordar el seu trasllat al ministeri d’Hisenda.

Tres mesos després, el gener de 1871, el Ple donava compte de la concessió de la moratòria sol·licitada, establint com a termini de la mateixa el mes de setembre d’aquell any. Es tractava, doncs, d’un breu ajornament a l’espera que la situació agrícola millorés i els veïns, com a contribuents, poguessin fer front a les exigències fiscals que se’ls imposaven.

Un mes abans de conèixer la notícia, però, la greu situació que travessava el municipi els va obligar a sol·licitar una altra moratòria. En aquest cas per al pagament del contingent provincial. Conseqüents amb els acords adoptats en relació a les contribucions territorials, els diputats provincials van acceptar, el 14 de desembre de 1870, concedir una pròrroga, sense indicar, però, la seva durada.

Malgrat aquestes concessions, la situació del municipi continuava sent molt crítica. Tan és així que el juny de 1871 es va demanar autorització per tancar una de les escoles de nenes, com a mesura d’estalvi. Val a dir que l’òrgan provincial va desestimar aquella petició, però a canvi, coneixedor de la realitat econòmica del municipi, va deixar vacant la plaça de mestra durant força temps. Així doncs, oficialment l’escola va romandre oberta, però sense mestra per atendre el servei l’ajuntament es va poder estalviar el seu sou, que era el principal motiu de la sol·licitud plantejada (per saber-ne més podeu consultar L’ensenyament al districte de Gandesa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874)).

En tot cas, per entendre les raons d’aquell prec, només cal fer un cop d’ull a les motivacions exposades per l’Ajuntament en el seu escrit adreçat al ministre de Foment, responsable de l’ensenyament en aquells moments, que es conserva al Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares:

Primero: fundados en la falta absoluta de fondos en que se encuentra el Municipio. Esta es tal que desde primero de Julio de 1870 hasta la fecha no ha podido satisfacer ninguna de sus obligaciones. Tiene desatendidas las de personal de Secretaria, Instrucción pública, guardas de campo, cárceles de partido, fondos provinciales, y en una palabra todas las consignadas en sus presupuestos. Hasta carece del metálico necesario para el material de oficina ¿Puede darse posición más angustiosa? Apelamos que no se encuentra en toda España otro Municipio en igual estado. Y si V.E. desea documentos que lo comprueben sin moverse de su sitial podrán facilitarlos: El Ministerio de Hacienda al concedernos la moratoria de seis Enero del año actual para el pago de la contribución territorial del mismo y atrasos. La Dirección general de Contribuciones al dictar la orden para suspender los procedimientos contra los deudores por igual concepto del año 1868-69 fecha 4 de Mayo del año anterior, suspensión motivada por el considerable número de fincas embargadas, cuyo número en más de 600 hizo elevar al Sr. Administrador Económico una consulta a la Dirección. La Excma. Diputación de esta provincia lo atestigua también al aplazar el cobro del cupo que por concepto de fondos provinciales tocaba a este pueblo, cupo que aun no ha podido ni podrá hacerse efectivo por mucho tiempo … ¿A que más pruebas para dar a conocer nuestra pobreza cuando toda la provincia, toda Cataluña, lo sabe ya?

Cuando una cuarta parte de nuestro termino municipal ha pasado a manos de prestamistas. Cuando hay numerosas familias y propietarios que han estado ocho días o más sin comer un pedazo de pan. Los tres primeros contribuyentes llevan perdidas en sus haciendas en los siete años últimos 29.491 pesetas.

David Tormo i Benavent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>