Visites al bloc

  • 25.572

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

Els cementiris: el trasllat extramurs i els problemes de capacitat. El cas de Vilalba dels arcs (2 de 2)

Un nou cementiri

Vista de l'entrada al cementiri de Vilalba l'any 1922. Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya)

Vista de l’entrada al cementiri de Vilalba l’any 1922. Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya)

Deu anys després de l’ampliació practicada el 1889, el consistori presidit per Joan Blasco Puey es plantejava la necessitat de construir un nou cementiri. En un Ple celebrat a finals d’octubre ell mateix feia constar que dadas las malas condiciones higiénicas del actual por su situación inmediata al punto donde mana el agua de una de las minas de la fuente pública, por su reducida extensión que exige la remoción de los restos mortales aun antes de transcurridos cinco años, por su posición topográfica cuyos aires dominantes pueden conducir las miasmas pútridas al pueblo y ser causa de las enfermedades epidémicas que con tanta frecuencia se desarrollan en esta localidad, y por el deplorable estado de conservación en que se encuentra sin que sea fácil su mejoramiento es feia necessari cercar un indret on construir-ne un de nou.

Cal suposar que la cerca, tot i ser lenta, va anar prou bé, donat que l’agost de 1901 el Ple aprovava el pressupost de l’any següent incloent una partida de 2.000 pessetes per a les obres de construcció del nou cementiri i el març de 1902 la Diputació accedia a la petició de l’Ajuntament per enviar-hi l’arquitecte provincial per fer els plànols de la nova construcció. Aquest hi va arribar al setembre, moment en el qual l’Ajuntament va acordar dur a terme obres d’arranjament de les parets del cementiri existent, per tal d’evitar que caiguessin, mentre s’esperava a disposar dels plànols i la construcció del nou. Aquests van quedar enllestits al desembre, però l’obra no es va executar.

Desconeixem com es van solucionar els greus problemes que Blasco denunciava el 1899, però no és fins el gener de 1915 que la qüestió del cementiri torna a aparèixer a les actes municipals. En aquell cas es donava compte de les queixes del veïnat pel seu mal estat, acordant, novament, construir-ne un de nou en un altre emplaçament. En tot cas, l’acord preveia aprofitar el projecte de 1902.

Deu mesos després, a l’octubre, la situació havia empitjorat, i a les actes es fa constar que era impossible fer cap nou enterrament sense incórrer en un greu perill per la salut pública. Davant la urgència es proposava construir un nou cementiri a la finca del Pla, propietat de Maria Benavent i del seu fill, Josep Clua. Tres setmanes més tard, el Ple acordava demanar al Governador Civil l’autorització per l’obra del nou cementiri, del qual sabem que havia de tenir una extensió de 2.500 m2.

El gener de 1916 la Diputació informava favorablement el projecte, indicant que l’obra no superava les 15.000 ptes de pressupost. En aquest sentit, val a dir que el pressupost municipal de Vilalba d’aquell any era de 14.108 pessetes, és a dir, que l’obra era un gran repte per a la hisenda municipal.

Document de la compra dels terrenys del Pla de Patou el 1918 pel Bisbat de Tortosa

Document de la compra dels terrenys del Pla de Patou el 1918 pel Bisbat de Tortosa

La greu situació econòmica de l’Ajuntament, tot i la urgència de l’obra, va provocar que no se’n tornès a parlar fins el setembre de 1918 quan, per enèsima vegada, es va tornar a aprovar la construcció d’un nou cementiri en base al projecte de 1902 i l’autorització de la Diputació de 1916. Aleshores, el 4 de setembre, es va adquirir, per 1.850 ptes, una part de la finca del Pla a tocar del camí de les Dotzenes, a Josep Clua Benavent, l’anomenat pla de Patou. La compra la va fer el Bisbat de Tortosa i l’ajuntament, presidit aleshores per Ramon Ferrer Vidal, s’havia de fer càrrec de la construcció.

Tot i disposar dels terrenys, cinc anys després, el desembre de 1923 les obres del nou cementiri encara no s’havien enllestit. Segons es desprèn de la documentació municipal, a poc a poc, s’havia anat construint el mur de delimitació, però encara no estava enllestit per haver tingut que fer front a altres despeses de serveis públics, com l’arribada de l’energia elèctrica o el telèfon a la població.

La solució al problema

No és fins quatre anys més tard, el 1927, en plena Dictadura, que el consistori presidit per Vicenç Cugat Borràs va posar fi al problema de la capacitat del cementiri, que ja feia vint-i-vuit anys que durava. La solució no va ser la triada el 1918, si no l’arranjament i ampliació del cementiri existent.

Les obres van ser aprovades el maig de 1927, amb un pressupost de 10.000 ptes i una durada de dos anys. L’ampliació s’havia de fer sobre els terrenys propietat de Consol Ferrer Piñol i Francesca Llop Lluís (o els seus fills).

A l’agost el projecte de reforma, redactat pel mestre d’obres Josep Solé Domènech, era aprovat. Mesos més tard, però, atenent a l’informe de la Junta Provincial de Sanitat, que indicava que el projecte l’havia de redactar un tècnic titulat, aquest s’encarregava a l’arquitecte Antoni Pujol per ampliar el cementiri sobre els terrenys anomenats l’Aubaga de la Capella, propietat de Consol Ferrer Piñol. A l’abril de 1928 es disposava del projecte, que va ser aprovat pel Ple i el setembre de 1929 les obres ja s’havien enllestit.

El febrer de 1930 l’alcalde informava a la Comissió Permanent de la necessitat de construir unes escales per poder accedir a la part nova del cementiri catòlic, indicant que per fer-ho calia prendre-li terreny al cementiri civil. En aquest sentit, calia demanar autorització al Governador Civil i notificar a les famílies dels enterrats en aquella part el trasllat de les restes fins un altre punt, que establiria l’Ajuntament, sense cap cost. El permís del Governador es va rebre el 23 de febrer, una setmana després de la inauguració oficial del nou cementiri ampliat.

Pel que sabem per fonts orals, els terrenys adquirits pel Bisbat al Pla per a la construcció del nou cementiri, van retornar a les mans del seu propietari que, possiblement, els va recomprar al Bisbat.

David Tormo i Benavent

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>