«

»

set. 16

Els cementiris: el trasllat extramurs i els problemes de capacitat. El cas de Vilalba dels Arcs (1 de 2)

Hores d’ara, excepte a les grans ciutats, trobem normal que les cementiris es trobin fora de les poblacions, però no sempre va ser així. De fet, malgrat alguns intents impulsats des del regant de Carles III al segle XVIII, no va ser fins el 1857 que l’Estat liberal va ordenar el tancament del cementiris intramurs (tradicionalment annexes a les esglésies) per traslladar-los fora dels pobles i ciutats atenent a raons d’higiene.

Escrit del Governador Civl, del 27 de novembre de 1861, autoritzant la construcció d'un nou cementiri a Vilalba

Escrit del Governador Civil, del 27 de novembre de 1861, autoritzant la construcció d’un nou cementiri a Vilalba

En el cas de Vilalba dels Arcs el primer moviment per adaptar-se a la nova llei es va produir el novembre de 1861, quan l’alcalde Joaquim Alcoverro va demanar al Governador Civil l’autorització per construir un  nou cementiri. A l’escrit es detallaven els dos motius de la petició: el primer, no era altre que la nova legislació, que Vilalba incomplia; i el segon, i veritable, era que el cementiri existent s’havia quedat petit, essent impossible excavar-hi noves sepultures sense desenterrar els cossos que ja hi havia.

El Governador va autoritzar l’obra, i un mes després, el 25 de desembre de 1861, dia de Nadal, el Ple de l’ajuntament es reunia en sessió extraordinària per tractar l’assumpte, acompanyats del capellà, Mn. Gaspar Molà, el metge, el cirurgià i diversos constructors, fusters i ferrers del poble. L’acta recull les declaracions del mossèn, que fan palès l’estat en que es trobava el cementiri annex a l’església de Sant Llorenç: pues el actual sobre estar dentro de la misma población, su local es tan reducido, que al dar sepultura eclesiástica a los que van falleciendo, observa, que los restos mortales que se remueven al abrir las sepulturas están todavía incorruptos, sin que el buen orden que lleva el sepulturero pueda remediar esta falta de tanta trascendencia, porque se ve obligado por lo reducido del local, a hacer los hoyos en parajes donde no hace más que año y medio, lo más, que se enterró; por todo ello considera muy urgente la construcción de un cementerio extramuros de la población para lo cual la fábrica de la Iglesia no contaba con fondo alguno.

En la mateixa sessió es va triar l’indret més adient per la seva ubicació, en un terreny situat a cent metres del poble, en un finca propietat de Josep Cugat Chiveli, menor d’edat, i que tenia en usdefruit Vicenç Chiveli, anomenada Lo Pla. El valor dels terrenys s’estimava en 1.900 rals; i l’obra a realitzar es valorava en 7.659 rals, preveient que el transport del material el fessin els veïns de forma voluntària.

Per les actes de la Comissió Provincial de la Diputació sabem, però, que el març de 1862 els terrenys proposats van ser rebutjats per l’autoritat per no reunir les qualitats higièniques que exigia la llei. A l’agost, la Diputació demanava a l’Ajuntament que tries un nou indret seguint el consell de la Junta local de Sanitat i el Subdelagat de medicina del partit. Afegia què, un cop s’hagués triat, els fos remès el pressupost de construcció, els plànols i l’expedient d’expropiació dels terrenys.

L’existència d’un buit en la documentació municipal entre 1862 i 1868 fa impossible saber quins van ser els motius esgrimits per triar l’ubicació del nou cementiri, ni tampoc qui era el propietari dels terrenys. Sabem, però, per mencions posteriors, que el nou cementiri extramurs es va acabar construint entre 1865 i 1866; és a dir, que la urgència expressada l’hivern de 1861 encara va trigar entre quatre i cinc anys a trobar una solució.

Els primers problemes de capacitat

Només quinze anys després d’haver enllestit la nova obra, el 1879, sembla ser que el nou cementiri estava al màxim de la seva capacitat. Així ho indica el fet que l’ajuntament encarregués a Ramon Salas, l’arquitecte provincial, la confecció d’uns plànols per arranjar-lo i reformar-lo. L’arquitecte va lliurar el plànols de les obres d’arranjament el gener d’aquell any, i els de millora el maig de l’any següent.

No sabem si aquelles obres de millora i ampliació es van acabar duent a terme, però és possible que no fos així, atès que quatre anys després, el novembre de 1885, en plena epidèmia de còlera, es tornava a tractar la qüestió.

El nou cementiri es va construir al costat de l'ermita de la Mare de Déu dels Dolors, a l'anomenat turó del Calvari

El nou cementiri es va construir al costat de l’ermita de la Mare de Déu dels Dolors, a l’anomenat turó del Calvari

El 29 de novembre, el Ple donava compte dels problemes que generava el cementeri del Calvari. Tot i que estava prou lluny del poble i en un espai elevat i oposat als vents dominants, evitant les possibles males olors, el govern municipal, presidit per Ramon Serrano Álvarez, es plantejà cercar una nova ubicació per construir-ne un de nou. Al seu parer el principal problema era que des del Calvari les aigües de la pluja corrien vessant avall fins a la font pública, amb el perill de possibles infeccions; afegint que l’accés, amb una forta pendent i per un terreny que descrivien com accidentat, era font de problemes en els períodes de pluges o nevades. A més, s’apuntava que les seves dimensions eren molt reduïdes i no entreveien per on podia ampliar-se.

Per tot plegat es va acordar crear una Comissió amb els membres de l’Ajuntament, els de la Junta de Sanitat (el metge, Pere Roquet, i el farmacèutic, Rafel Domènech) i un grup de propietaris, per tal de cercar un nou indret on instal·lar el cementiri o, en cas contrari verificar quines reformes s’havien de fer a l’existent.

Dues setmanes més tard l’alcalde donava compte dels resultats de la Comissió, indicant que s’havia trobat un indret perfecte per construir-hi un nou cementiri: el Pla de Josep Benavent Vernet. En l’informe s’indicava que l’espai estava prou lluny del poble, en un lloc pla i amb un bon camí d’accés, a més d’estar arrecerat dels vents dominants i allunyat dels afluents d’aigua que arribaven fins al poble. L’únic detall pendent de corroborar era si hi havia prou profunditat de terra o ben aviat es trobava pedra, comprovació que no s’havia fet per què encara no es disposava del permís del propietari.

No sabem si el propietari no va donar permís o es va trobar pedra, però el cert és que el projecte d’un nou cementiri no va prosperar. Així ho demostra el fet que el març de 1889 l’alcalde donés compte al Ple del que li havia fet saber l’enterrador: al cementiri ja no hi quedava espai.

L’alcalde d’aleshores, Ramon de Ossó Montagut, va trobar com guanyar espai, ordenant que s’arrenqués un banc de roca que hi havia en una part del cementiri, evitant haver de remoure la terra on hi havia tombes abans dels terminis fixats per la llei. D’aquesta manera, vint-i-quatre anys després de la seva construcció, el cementiri experimentava la seva primera ampliació.

David Tormo i Benavent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pots usar aquestes HTML etiquetes i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>