Visites al bloc

  • 23.617

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 23 subscriptors

L’ensenyament al districte de Gandesa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874)

La Revolució de setembre de 1868 posava fi al regnat d’Isabel II i al domini dels moderats, obrint una nova etapa que havia d’ampliar les bases de la democràcia a Espanya. Entre les diverses fites que es van marcar els dirigents revolucionaris estava la millora del sistema educatiu des de la seva base, l’ensenyament primari.

En aquest sentit, la primera mesura del govern va ser derogar la llei d’educació, aprovada el juliol d’aquell any, per restituir l’anterior, l’anomenada llei Moyano, en vigor des de setembre de 1857.

A través del ministre del ram, Ruiz Zorrilla, el nou règim va posar de manifest les seves intencions vers l’ensenyament primari: La propagación de la primera enseñanza es uno de los más sagrados deberes de todo Gobierno ilustrado; y un pueblo no puede ser libre si no tiene la educación suficiente para conocer sus derechos y practicarlos con entera conciencia. Por esta razón la batalla entre la libertad y el despotismo se da hoy en todas las naciones en el campo de la instrucción pública, de modo que es seguro tomar por criterio de la libertad de un pueblo el número de escuelas que un Gobierno crea, sostiene y fomenta.

Malgrat aquesta voluntat, però, el nou govern, en mantenir la llei Moyano va perpetuar les seves deficiències, principalment aquelles que traslladaven als ajuntaments la promoció i finançament de l’ensenyament primari. És a dir, un cop més l’Estat no passava de la retòrica i les declaracions d’intencions pel que fa a la creació, sosteniment i foment de les escoles, deixant aquesta tasca en mans dels ajuntaments i de la seva migrada hisenda.

Una hisenda que, des de la desamortització de Madoz havia vist minvats els seus ingressos amb la venda dels béns de propis i comuns. Unes pèrdues que no van ser compensades amb la reducció de les despeses que havien d’assumir, incloent l’educativa, imposades per la legislació estatal.

Així doncs, la revolució, en mantenir les obligacions municipals sobre l’ensenyament en va perpetuar la visió que molts ajuntaments tenien d’aquest: una llosa sobre la seva malmesa economia local. Una visió que la retòrica sobre els guanys i la llibertat que conferia l’educació no va aconseguir transformar.

La situació de la hisenda local al districte

El districte escolar de Gandesa comprenia l’àmbit territorial del partit judicial amb capital en aquella ciutat, incloent un total de divuit municipis de les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

L’economia de la zona era eminentment agrària, trobant-se encara en les primeres fases d’incorporació a l’economia de mercat i, per tant, pot ser considerada com una economia de subsistència.

Voluntaris carlins. Les seves partides van assolar el districte durant tota la guerra

Voluntaris carlins. Les seves partides van assolar el districte durant tota la guerra

Es tractava, doncs, d’una economia precària què, durant aquest període, es va veure agreujada pels efectes de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Una guerra què, a més de la fractura social i les pèrdues humanes i materials, va acabar de malmetre les hisendes municipals, afectant, de retruc, a les seves obligacions vers l’ensenyament primari.

Pels ajuntaments la guerra va suposar una continua sangria de les seves hisendes, sotmeses a les exigències de carlins i governamentals pel que fa al pagament de contribucions de guerra. Els ajuntaments també van haver d’assumir les despeses de manteniment de les unitats de Voluntaris de la Llibertat locals, única defensa, en molts casos, de les incursions de les partides carlines; les obres de fortificació per millorar les seves defenses o l’alimentació de les tropes regulars de l’exèrcit desplaçades al territori, proporcionant racions per homes i cavalls.

Mostra d’aquesta difícil situació són les peticions de condonació del deute amb l’Estat o la Diputació, o de la concessió de moratòries per fer-lo efectiu, que municipis com Batea o Caseres van trametre a la Diputació de Tarragona el 1870, quan la guerra encara no havia començat. Un cop iniciada, la presència de municipis del districte en les llistes d’ajuntaments morosos amb el contingent provincial de la Diputació és constant.

Aquesta precarietat econòmica, així com la visió poc afalagadora que les autoritats locals tenien de l’ensenyament primari i dels seus responsables directes, els mestres, són factors clau per entendre la difícil situació de l’educació al districte durant aquest període. Els principals problemes van ser l’impagament dels sous, el tancament d’escoles i la marxa forçosa d’alguns mestres davant les amenaces carlines.

El problema salarial

L’endarreriment en el pagament dels sous dels mestres era un mal endèmic a tot el país, que s’arrossegava des de 1834, quan els primers governs liberals van establir que el finançament de l’ensenyament primari havia de ser una responsabilitat municipal. No és d’estranyar, doncs, que aquesta situació continués vigent durant el Sexenni.

Les primeres reclamacions que hem documentat són de gener de 1869, quan el mestre de Móra d’Ebre, Joan Miralles, va reclamar les 391’30 pta. que li devia l’ajuntament des de 1864. Una reclamació que, quatre anys després, encara no s’havia resolt tot i les resolucions favorables al docent emeses per la Diputació en diversos moments.

Reclamacions similars van ser presentades pels mestres de Batea, Benissanet, Caseres, la Fatarella, Horta de Sant Joan i Riba-roja d’Ebre entre 1870 i 1874. Reclamacions que es tramitaven davant la Junta Provincial d’Instrucció Pública i la Direcció General del ram, que resolien en favor dels afectats, exhortant als ajuntaments a fer efectius els pagaments sota l’amenaça de multes o l’enviament de comissions de constrenyiment per embargar els béns dels membres del consistori. Mesures que, en la majoria dels casos, no posaven fi al problema davant la impossibilitat, quan no manca de voluntat, dels ajuntaments per poder fer front a aquestes despeses.

Una de les denúncies més punyents fou la remesa, el novembre de 1873, pels mestres de Batea, Joan Baptista Masià i Carme Busom, davant el president de la Comissió permanent de la Diputació. En el seu escrit denunciaven que l’ajuntament feia cint trimestres que no els pagava el sou i que, des del gener de 1871, tampoc els satisfeia les despeses de material. Afegien que, durant algun temps, havien entès les raons de l’ajuntament, donat el període de males collites que va travessar la població, però que els darrers dos anys aquestes havien estat bones, sense que es poses remei a la seva situació. Mancats del seu sou des de feia quinze mesos, els dos mestres estaven vivint de la bondat dels veïns i dels comerciants, que els fiaven a les botigues locals.

Interrogat al respecte, la resposta de l’ajuntament va ser que li era impossible complir amb l’ordre de pagar als mestres de forma immediata, però que en poc temps es faria un gran esforç per aconseguir-ho. Vistes les dades generals del deute en educació d’aquesta població sis mesos després, cal pensar que aquell moment va trigar en arribar.

Acabat el període, el deute per obligacions d’educació  – que incloïa els sous dels mestres, les despeses de material i les retribucions obligatòries dels alumnes – dels pobles del districte fins a l’1 d’abril de 1874 ascendia a 15.255 pta. Eren deutors tretze dels divuit municipis del districte, destacant entre ells els ajuntaments de Gandesa, amb 2.737 pta., Batea, amb 2.488 pta. i Flix, amb 1.893 pta.

El tancament d’escoles

Un dels sistemes utilitzats pels ajuntaments per provar de retallar aquestes despeses va ser el tancament dels centres escolars. El primer de provar-ho, durant aquest període, és l’ajuntament de Móra d’Ebre que el febrer de 1869 va acordar suprimir una de les escoles públiques de nenes, argumentant que existien altres centre privats a la població que podien acollir les alumnes. La Diputació va anul·lar l’acord municipal, ordenant la immediata obertura de l’escola. Ordre que es va haver de reiterar en diverses ocasions davant la resistència de l’ajuntament.

L’any següent, la Diputació va haver d’intervenir davant la denúncia dels mestres de Miravet que informaven de la voluntat d’aquell ajuntament d’enderrocar l’edifici de les escoles. Davant les reclamacions d’informació al respecte, l’ajuntament va acabar al·legant que l’enderroc havia de ser el pas previ per a la construcció d’uns nous locals escolars.

Plaça Catalunya de Batea, on al llarg del temps hi hagué una de les escoles de la població

Plaça Catalunya de Batea, on al llarg del temps hi hagué una de les escoles de la població

El novembre del mateix any fou l’ajuntament de Batea el que va sol·licitar el tancament d’una de les escoles de nenes, car no es podia fer càrrec del seu manteniment. Si això no era possible, es sol·licitava que es deixés vacant el càrrec de mestra fins que millorés la situació econòmica del poble. La resposta a la petició no va arribar fins l’estiu de 1871, denegat-la. Durant tot aquest període, però, l’escola va restar sense mestra, amb l’estalvi econòmic que això suposava, en detriment, però, de l’educació de les alumnes.

En l’extrem oposat trobem els casos del Pinell de Brai i Prat de Comte. El primer municipi va sol·licitar, el juliol de 1869, autorització per arranjar l’edifici de les escoles de nens, que amenaçava ruïna, fent-se càrrec del finançament de l’obra. Pocs mesos després, el gener de 1870, L’ajuntament de Prat de Comte va sol·licitar una subvenció per poder complir amb la legislació vigent, que l’obligava a crear una escola incompleta de nenes per haver superat els 500 habitants, al·legant que no tenia recursos propis per fer-ho. Estudiada la situació econòmica del municipi, la Diputació va acordar informar favorablement la seva petició, remetent-la al ministeri del Foment, que era l’organisme que l’havia de concedir.

Amenaçats pel carlisme

A la precarietat salarial i els diversos intents de tancar centres escolars, els mestres del districte van haver de sumar les amenaces rebudes per part dels carlins que van dominar el districte durant els darrers anys de la guerra.

En aquest sentit hem documentat dos casos de mestres del districte que van ser autoritzats per la Junta Provincial d’Instrucció Pública per abandonar les seves escoles davant les amenaces de mort rebudes. Ambdós es registren el 1874 i corresponen al mestre de Gandesa, Martí Cortiella, autoritzat l’abril d’aquell any, i a la mestra de Vilalba dels Arcs, Josepa Piñol, que va ser autoritzada el mes d’agost.

Tanmateix, és possible que altres mestres de la zona marxessin de les seves escoles sense aquesta autorització. Aquest podria ser el cas dels mestres de Riba-roja d’Ebre, Lleó Pascual i Mariana Roda. Quan l’agost de 1873 van reclamar les 2.993’32 pta. que els devia l’ajuntament, aquest va respondre que havia deixat de pagar els mestres per què havien abandonat la població i les escoles romanien tancades.

Davant d’aquestes informacions cal pensar que tot i la voluntat inicial dels governs del Sexenni la situació de l’ensenyament primari no va canviar gaire durant aquest període. Es fa difícil entreveure que hauria passat sense les dificultats imposades per la guerra, però el fet que els projectes redactats per una nova llei d’educació durant el període perpetuessin als ajuntaments com a principals sostenidors de l’ensenyament primari, fa pensar que la situació no hauria estat molt diferent. La trista realitat de les hisendes municipals va ser una llosa per al desenvolupament de l’ensenyament primari fins a les primeries del segle XX, quan, finalment, l’Estat va assumir el pagament dels sous mestres.

David Tormo i Benavent

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>