Visites al bloc

  • 25.691

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

Conflictes electorals: les eleccions municipals d’Arnes de 1909

Davant la força del moviment polític de la Solidaritat Catalana i el temor a perdre el control del món municipal, base del sistema caciquil de la Restauració, el govern va ajornar les eleccions municipals que s’havien de celebrar el desembre de 1907.

L’ajornament es va allargar divuit mesos, fins que a primers de 1909 la desfeta del moviment solidari ja era un fet constatable. Sense aquest risc, doncs, el govern va permetre eleccions per renovar la meitat dels regidors que havien estat escollits el desembre de 1903. Val a dir, que el govern va mantenir el torn electoral previst, es a dir, que les eleccions del desembre de 1909, que havien de renovar la meitat del consistori escollit el desembre de 1905, es van mantenir. Així doncs, aquell any es van celebrar dues vegades eleccions municipals.

Pel Butlletí Oficial de la Província sabem que els regidors d’aquella llarga legislatura eren Francesc de Santapau Cardó, Josep Samper Franquet, Tomàs Pallarès Papaseit, Joaquim Pallarès Llopis, Joaquim Samper Franquet, Vicenç Solé Bonet, Vicenç Foz Bonet, Vicenç Torné Gil i Manel Povill Sanromà. L’alcaldia, si més no el juny de 1908, l’ostentava Josep Samper.

La convocatòria del juny

La meitat d’aquests regidors, possiblement cinc, es van renovar el juny de 1909. El que va passar a les eleccions ho sabem pel Diario de Tortosa, òrgan del partit Liberal, que celebrava la victòria dels seus candidats. La victòria va ser ajustada, per només cinquanta vots, que els van atorgar les majories (possiblement tres dels cinc regidors en joc) tot i els esforços de l’oposició.

L'ajuntament d'Arnes, objectiu d'aquells que s'enfrontaren per assolir el poder municipal

L’ajuntament d’Arnes, objectiu d’aquells que s’enfrontaren per assolir el poder municipal

El diari no esmenta partits polítics, però vincula als guanyadors als partidaris de Josep Fortuño, ric propietari local al que el diari considera un correligionari; i als opositors al grup inspirat per Josep Maria de Salvador que, aparentment, seria proper al carlisme. Aquest grup, tot i la derrota, va continuar controlant el consistori, provocant les queixes i denúncies del corresponsal que va remetre l’article al diari tortosí.

Segons el corresponsal, els opositors al grup de Fortuño van fer l’impossible per evitar la seva victòria, duent a votar a tothom, incloent impedits i gent gran. Un cop constatada la derrota, va començar la repressió contra els partidaris del sector liberal. Un dels sistemes denunciats eren les multes, de 10 pessetes, als ramaders locals acusant-los d’haver entrat amb el seu bestiar a finques d’altres veïns sense el seu permís. Segons l’articulista, els ramaders disposaven dels permisos necessaris, afegint que l’ajuntament no tenia autoritat per imposar aquelles multes, essent el jutge municipal el responsable de fer-ho.

Des de novembre de 1907 el jutge municipal era Francesc de Santapau Cardó, que cal suposar havia abandonat l’ajuntament, atès que els dos càrrecs eren incompatibles; i el fiscal Juli Vallès Sampere. Sembla ser que cap dels dos va intervenir en l’assumpte, i els denunciats van recórrer les multes de l’alcaldia davant el Govern Civil.

Finalment també denunciava l’increment de les quotes de l’impost de consums – un dels més impopulars del període – a alguns veïns, la majoria partidaris de Fortuño. Aquesta mesura, absolutament caciquil i sense precedents al poble, segons el corresponsal, es va fer sense consultar als membres de l’ajuntament i la junta de majors contribuents, que eren l’òrgan responsable d’establir el repartiment de la pressió fiscal entre els veïns.

Malgrat totes aquestes denúncies, res no indica que els partidaris de Fortuño, possiblement afins al partit liberal, aconseguissin res en els primers sis mesos de legislatura.

La convocatòria del desembre

Els resultats de les segons eleccions municipals de 1909 no els coneixem. L’única informació documentada prové de les actes de la Comissió Permanent de la Diputació, on es van tractar diverses reclamacions relacionades amb l’elecció dels regidors d’Arnes.

La primera d’elles és la revisió de l’expedient electoral dels resultats del desembre, tractat per la Comissió el gener de 1910. L’expedient s’havia originat arran de les reclamacions presentades per un dels candidats derrotats, Martí Boldó Tallada, del qual no coneixem la filiació política, és a dir, si era del grup de Fortuño o del d’en Salvador.

La reclamació demanava la incapacitació de dos dels candidats electes: Manel Pegueroles Rebull i Francesc Valls Dolz. D’ells només sabem que dos anys abans, l’agost de 1907, s’havien presentat com aspirants al nomenament de jutge municipal, juntament amb Miquel Dolz Pons i Francesc Santapau Cardós, que fou l’escollit el novembre d’aquell any. Manel Pegueroles va ser nomenat jutge suplent.

Aquest era, justament, l’argument del reclamant per demanar la incapacitat de Pegueroles, donat que els dos càrrecs eren incompatibles. Per desmuntar l’acusació, aquest va demostrar que havia deixat el càrrec de jutge municipal l’un de gener, després de ser escollit.

Contra l’altre regidor, Francesc Valls, s’argumentava que no disposava del drets de ser elegible arran de la seva condemna a 35 mesos de presó l’agost de 1882. La condemna la va dictar el jutjat de Vall-de-roures per dos delictes: haver disparat amb una arma de foc contra diverses persones, i haver provocat lesions greus a un altre. En la seva defensa, Valls feu constar que havia complert la condemna, sortint de la presó de Saragossa l’octubre de 1885, recuperant així els seus drets de ciutadania. A més, va afegir que si aquella era causa suficient per ser incapacitat, el reclamant, Martí Boldó, tampoc podia aspirar a ser regidor, atès que havia estat condemnat a 3 anys, 6 mesos i 21 dies de presó per un delicte de lesions greus pel jutjat de Gandesa el juny de 1893.

Després d’escoltar tots els arguments i proves, la Comissió provincial va desestimar les reclamacions, declarant regidors electes a Pegueroles i Valls.

Una majoria inestable?

Com apuntàvem, desconeixem quin va ser l’equilibri de forces municipal al final dels dos processos electorals, però cal pensar que no van satisfer cap dels dos grups enfrontats.

El març, dos mesos després de rebutjar les reclamacions de Martí Boldó, tres dels regidors municipals, dels que només coneixem la identitat de Francesc Todó Martí, va presentar un recurs d’alçada contra un acord de l’ajuntament. L’acord estava relacionat amb el sorteig d’un dels regidors escollits el juny de 1909 per tal que fos cessat, juntament amb la resta de regidors que havien de cessar arran de les eleccions del desembre (la segona de les convocatòries). És a dir, que només després de sis mesos al càrrec, un dels escollits havia de cessar.

El motiu no era altre que l’error comés a les eleccions del juny, on s’hauria escollit un regidor de més. Aquest es corresponia a la vacant creada el novembre de 1907, amb la renuncia de Francesc de Santapau per convertir-se en jutge municipal. Cal suposar que els derrotats el desembre de 1909, volien  intentar invertir la correlació de forces al consistori.

La Comissió, que va tractar l’assumpte el març de 1910, va rebutjar els motius del recurs, un cop demostrat que els tres regidors no van assistir a la sessió on es prendre l’acord per voluntat pròpia, tot i ser degudament convocats. Malgrat tot, atenent a que la convocatòria no explicitava el motiu de la sessió, incomplint així la llei, la va invalidar, declarant nul el sorteig i donant la raó als demandants.

El nou sorteig es va celebrar al juny de 1910, i cal suposar que el resultat va beneficiar Francesc Todó i el seu grup, donat que al setembre quatre regidors van presentar un nou recurs d’alçada contra el nou sorteig. Només coneixem el nom complert d’un d’ells, Marià Rebull Aguila; de la resta en sabem el cognom: Pallarès, Llopis i Solé. Al febrer de 1911 la Comissió va tractar la nova reclamació, rebutjant els arguments dels reclamants i declarant el sorteig vàlid.

Si tenim en compte que des de l’abril de 1907 la presidència de la Diputació estava en mans del liberal Anselm Guasch, i que a les eleccions a Corts del maig de 1910 la victòria a Arnes va ser per al candidat liberal, podem considerar que els vencedors d’aquella disputa van ser els liberals, els del grup de Josep Fortuño.

Pel que fa a les eleccions a Corts de 1910, en les que Arnes formava part del districte de Roquetes, la victòria fou per al liberal Kindelán amb 216 vots (58,5%), contra els 151 del candidat carlí (40,9%); dels altres dos candidats, el conservador va obtenir 1 vot, i el republicà, Marcel·lí Domingo, no en va obtenir cap.

David Tormo i Benavent

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>