Visites al bloc

  • 26.630

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

La Milícia Nacional al districte de Gandesa durant el bienni progressista (1854-1856) (3 de 3)

El conflicte entre moderats i progressistes pel control de la Milícia

Fidel al sentiment progressista que inspirava la Milícia Nacional, el seu funcionament incorporava elements de democratització. Així, el 1836 s’establia, per decret, que la designació dels caps locals de cada milícia es faria mitjançant eleccions entre els seus membres. Alhora, els caps locals havien d’escollir al seu comandant de districte o zona.

El 21 d’agost de 1855, un any després de la seva restitució al districte, el Ple de la Diputació donava compte de l’expedient electoral de la Plana Major de la Milícia Nacional al districte de Gandesa. Sembla ser que les eleccions havien estat anul·lades, tot i que no consta el motiu. Per tal de dotar al batalló del districte d’un comandant, fins a la celebració d’unes noves eleccions, previstes al setembre, es va acordar que ostentés el càrrec el capità amb més antiguitat.

L’acord, però, no va ser del grat de les autoritats del districte. Una setmana després, el Ple donava comte d’una comunicació del sotsinspector de la Milícia Nacional, acompanyada de diversos escrits de Tomàs Tarragó, de Vilalba dels Arcs, que era el capità amb més antiguitat del batalló del districte, raó per la qual li havia de correspondre el seu comandament en virtut de l’acord de 21 d’agost.

La comunicació informava de la negativa de l’alcalde de Gandesa a acatar l’acord de la Diputació, interpretant que, anul·lades les eleccions de la Plana Major del batalló, el seu comandament li havia de correspondre a qui n’havia estat segon comandant el 1843, Salvador Desumvila.

Possiblement es tractava de Salvador Desumvila Sabater, apotecari de Benissanet, que havia comandat els liberals del territori des del 1833 en les dues guerres carlines. En aquells moments, exercia com a comandant militar del districte. Es barrejaven, així, militars i milicians, dos cossos armats que, des de la perspectiva de les autoritats progressistes, eren netament diferents.

Al respecte, el Ple, tot i considerar que l’ajuntament tenia dret a discutir la decisió acordada, calia que, en primer lloc, acatés l’ordre i, després, reclamés pels canals oficials. En tot cas, es ratificava en el seu acord, aclarint que:

El mando de ese Batallón no corresponde como V. afecta creer a D. Salvador Desumvila que desempeñaba el cargo de 2º Comandante en 1843 ya porque cesó de serlo desde el momento en que se procedió a elegir la P.M. ya también y principalmente, porque a tenor del art. 52 de la citada ordenanza, el mando de armas que desempeña el Sr. D. Salvador Desumvila en esa ciudad y su cantón, es incompatible no sólo con el cargo de Comandante de la M.N. sino con todos los destinos de la misma, de manera que al recaer la Comandancia militar de algún punto en un Miliciano Nacional debe darse de baja en la Milicia ipso facto.

La ratificació va anar acompanyada d’una multa de 1.000 rals a l’alcalde per desobediència a l’autoritat. La multa s’havia de fer efectiva en el termini de vuit dies, sota l’amenaça de detenció per desobediencia obstinada de las ordenes superiores de las autoridades legítimas, si no es complia amb l’acordat.

Dues setmanes més tard, el 16 de setembre, el Ple acordava la resposta a un escrit del Capità General de València demanant informació sobre la situació de les eleccions al batalló de Gandesa. En la seva resposta la Diputació afirmava que l’anul·lació de les eleccions es feu per considerar que els resultat podien posar en perill l’ordre públic, afegint que los que han acudido a su Autoridad son los que allí han apoyado las situaciones moderadas, inclusa la que fue derribada por el alzamiento de Julio. També es va incloure una còpia de la comunicació remesa al Brigadier Salvador Damato, Governador Militar de Morella, per tal que procedís a l’arrest d’alguns oficials del batalló de Gandesa i de tots aquells que s’havien resistit al seu comandant accidental, Tomàs Tarragó.

El problema de fons, sembla ser, no era altra que les lluites internes entre les diverses famílies polítiques del liberalisme. Possiblement, les autoritats provincials temien que els sectors més moderats, menys propers als canvis que es volien impulsar des del progressisme, es fessin amb el control de la Milícia Nacional al districte. Aquest podria haver estat el veritable motiu per anul·lar les eleccions a la Plana Major del batalló, afavorint que el comandés en Tomàs Tarragó, que cal creure era proper als progressistes.

Un problema que va ser agreujat per la ingerència de les autoritats militars, possiblement moderades, que tot i no tenir potestat en la Milícia Nacional, donada la situació d’estat de guerra, van provar de fer i desfer. En el cas del districte i de tots els territoris de la riba dreta de l’Ebre, la màxima autoritat militar era el Capità General de València.

Aquest, través del seu comandant al districte de Gandesa, Salvador Desumvila, va ordenar l’arrest de diferents membres de la milícia: Vicenç Ferrer, capità de Móra d’Ebre; Mateu Guimerà, capità de la Pobla de Massaluca; Miquel Vaquer, tinent de Caseres i Manel Puig, tinent de Riba-roja d’Ebre.

Assabentats, el 17 de setembre la resposta dels diputats provincials fou clara: l’exèrcit no tenia autoritat per fer aquelles detencions; aquesta residia en les autoritats civils, ajuntaments i Diputació. A més, es considerava que els detinguts no eren culpables de cap delicte que els suposés la separació de la milícia; pel qual exigien el seu alliberament immediat a les autoritats militars.

El general O'Donnell, que havia propiciat el Bienni Progressista el 1854, també fou el militar que el va derrocar l'estiu de 1856

El general O’Donnell, que havia propiciat el Bienni Progressista el 1854, també fou el militar que el va derrocar l’estiu de 1856

Una setmana després, el 24 de setembre, es donava compte d’una nova comunicació del Capità General de València. Del que consta a l’acta es desprèn que els detinguts no havien estat alliberats, i que a més dels milicians també hi havia algun alcalde de la zona. En tot cas, el comandament militar si que hauria ratificat a Tomàs Tarragó com a comandant de la Milícia Nacional del districte, rellevant del mateix a Salvador Desumvila.

El conflicte amb Desumvila no es va acabar aquí. Després del retorn dels moderats al govern, l’agost de 1856 el coronel d’infanteria Salvador Desumvila es va adreçar a la Diputació per demanar una còpia de l’expedient de les eleccions del batalló, per tal de poder establir els motius de la seva destitució i reclamar la reposició dels perjudicis que li havien causat a la seva carrera. També sol·licitava a l’òrgan provincial un certificat del seu comportament durant el Bienni. El Ple va desestimar la primera de les seves demandes, però va accedir a la segona, fent constar en acta lo satisfecha que está esta Corporación de los servicios que tiene prestados a la causa del trono, del orden e instituciones representativas el peticionari.

Les queixes de la Diputació per aquesta ingerència militar en assumptes de la Milícia, van continuar. El 7 d’octubre es donava compte al Ple d’un nou escrit del Capità General de València indicant que les detencions realitzades eren part de les seves atribucions, donat que el districte estava en estat de guerra. Un cop més el Ple va acordar traslladar les seves protestes més enèrgiques per aquesta intromissió; afegint l’enviament d’una queixa formal al govern contra el Brigadier Damato per la seva conducta al districte de Gandesa, ja que protege descubiertamente a los que apoyaron las últimas situaciones moderadas y persigue a los que constantemente han pertenecido a las filas progresistas.

Els problemes entre les autoritats civils progressistes i els comandaments militars, aparentment moderats, van acabar amb la fi del Bienni. El juliol de 1856, dos anys després de comandar el pronunciament de Vicálvaro que va donar el govern als progressistes, el general O’Donnell en va encapçalar un altre que va retornar el poder als moderats.

La fi del Bienni també va suposar la fi de la Milícia Nacional, que fou dissolta el 15 d’agost. Abans de la dissolució oficial, però, sembla ser que les noves autoritats van procurar desarmar el cos. Així es desprèn de l’acord, a proposta del diputat Pau Figueras – que possiblement havia estat el capità de la Milícia Nacional de Batea fins el juny de 1855 –, adoptat pel Ple el 14 d’agost, per demanar al Capità General de València que desarmés als milicians dels pobles de la riba dreta de l’Ebre, donat que a la resta de la província ja havien estat desarmats, i considera peligroso que posean su armamento muchos individuos de la misma que en diferentes épocas han pertenecido a tropas y facciones carlistas.

Cal entendre que aquesta darrera acusació era una excusa per accelerar el desarmament del cos que integrava als defensors més radicals del progressisme, un cop aquests havien estat apartats del govern, atès, com ja hem vist, que els sospitosos de ser carlins havien estat depurats a les files de la milícia als municipis del districte.

 David Tormo i Benavent

1 comment to La Milícia Nacional al districte de Gandesa durant el bienni progressista (1854-1856) (3 de 3)

  • Magda Vidal

    El capità Tomàs Tarragó era de Cal Gravat, casa molt lliberal, que tenia al fumeral del foc una inscripció amb el lema “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. També era una casa amb llibres molt antics. La familia va viure a seua casa fins que encavat de la guerra civil la van vendre i van marxar del poble. Actualment és Ca la Jordina.

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>