La defensa antiaèria a Vilalba dels Arcs durant la Guerra Civil

Derrotat l’alçament a Catalunya, el front de guerra es va desplaçar a l’Aragó, on van acudir les columnes de milicians organitzades a les principals ciutats del país. Malgrat la llunyania del front, la violència de la guerra aviat va colpejar la rereguarda catalana.

L’octubre de 1936 algunes poblacions de la costa catalana van patir els primers bombardeigs. Els atacs procedien dels creuers rebels que patrullaven el Mediterrani, el Canarias i el Baleares, i també de vaixells italians que col·laboraven obertament amb els revoltats. El febrer de 1937 als atacs marítims es van sumar els aeris procedents dels aeròdroms de Mallorca on tenien la seva base d’operacions els bombarders italians. A les nostres terres, el primer atac el va patir Flix, que fou bombardejat la nit del 23 de febrer, provocant diversos ferits i vuit morts entre els veïns de la població.

La reacció del govern de la Generalitat als primers atacs no es feu esperar. El mateix mes d’octubre des de la Conselleria de Defensa, el seu sots-secretari, el comandant Vicenç Guarner, va impulsar l’organització d’una xarxa de defensa de costes i també antiaèria. No es disposava de massa mitjans, ni canons de costa, ni tampoc metralladores o canons antiaeris, però la xarxa es va organitzar amb els mitjans existents.

Es desenvolupaven, doncs, els primers organismes per activar els mecanismes de defensa passiva i activa. La primera adreçada a proporcionar refugi a la població amenaçada pels bombardeigs, amb la construcció de refugis; i la segona a establir mecanismes de resposta per neutralitzar els atacs. Ambdós sistemes defensius necessitaven d’una xarxa d’observatoris que facilitessin la detecció preventiva dels atacs, facilitant el temps de reacció, tant per contrarestar-los com per alertar les poblacions amenaçades.

La creació de centenars de punts d’observació, repartits per tota la geografia catalana, va ser immediata. Alguns d’ells es van establir a la Terra Alta, que per la seva proximitat al front esdevenia un punt estratègic per detectar i alertar del pas d’aparells enemics, i Vilalba va ser una de les poblacions escollides.

 Els primers temps del servei de vigies a Vilalba

El campanar de l'església de Sant Llorenç fou el punt escollit per la vigilància antiaèria a Vilalba

El campanar de l’església de Sant Llorenç fou el punt escollit per la vigilància antiaèria a Vilalba

Segons informava l’alcalde, Domènech Tarragó Tarragó, al Ple el 6 de desembre de 1936, aquest servei va començar a funcionar el 30 de novembre. El punt de vigia es va instal·lar al campanar de l’església de Sant Llorenç, com a part del cordó defensiu constituït a la comarca. L’objectiu no era altre que vigilar els cels i alertar a Barcelona de la presència d’avions enemics.

Per al servei es van designar sis veïns del poble, que havien de fer torns de sis hores. Segons es desprèn de l’acta, la creació del servei va comptar amb l’assessorament de personal extern, sense especificar-ne però la procedència. Aquests assessors van informar que els implicats al servei s’haurien de considerar mobilitzats i sempre haurien de ser els mateixos. Fins que s’establís l’organització definitiva, el sou dels vigies el pagaria l’ajuntament, acordant una remuneració de 6,30 pessetes diàries. Els veïns mobilitzats van ser Vicenç Busom Domènech, Josep Solé Peig, Eduard Tarragó Mola, Vicenç Sampé Segurana, Benet Sunyé Sampé i Llorenç Domènech Artiola.

Cal suposar que aquestes mesures no es van notificar a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, car el 21 de desembre l’ajuntament rebia un escrit de la Secció Tècnica de Defensa Antiaèria, demanant informació sobre la creació del servei i la identificació dels vigies que l’integraven. Dos mesos després es rebia un altre ofici informant de la recepció de la informació sol·licitada, alhora que s’adjuntaven les instruccions per al seu correcte compliment.

Les instruccions eren clares i senzilles i, curiosament, estaven redactades en castellà:

Todo vigía tiene por misión la de vigilar e inspeccionar el horizonte, durante el tiempo que dure su servicio de guardia, con objeto de descubrir el paso de cualquier avión o aviones.

Una vez observada la presencia de un avión o grupo de los mismos, lo comunicará urgentísimamente al puesto central por medio del teléfono (o de la radio si la hubiere) indicando, a ser posible, marcas, señales, color, número, etc, que pudieran servir para identificarlos.

Les instruccions també detallaven la importància d’aquell servei, que devia ser força avorrit per als vigies, per tal els seus responsables hi posessin la màxima atenció:

Siendo el objeto de los vigías el prevenir a los centros y ciudades que podrían ser atacados, para que organicen rápidamente su defensa pasiva y activa, es necesario que todo vigía preste una atención intensa en el desempeño de su cometido y que procure, en cuanto divise un avión u oiga el ruido de motores en el aire, avisar a los centros telefónicos que se le habrán indicado.

La velocidad de los aparatos modernos es tan grande que el retraso de unos pocos minutos podría ser motivo de catástrofes irreparables, por lo cual todo vigía debe procurar celosamente trasmitir con la urgencia máxima toda observación de aviones.

Que todo vigía reflexione sobre la importancia de la misión que le es encomendada y cumpla con su deber.

Tot i que el servei funcionava des del desembre de 1936, i la Secció Tècnica de Defensa Antiaèria n’estava assabentada des del febrer de 1937, el 4 de març encara es va rebre un ofici, aquest de la Secció d’Administració de la Conselleria de Defensa, demanant per l’existència d’aquest servei i la identitat dels vigies. L’ofici aclaria que havien de ser sis homes, que farien torns de vuit hores per parelles. Finalment, informava que el sou del vigies es pagaria mensualment des de la Pagaduria Central de Milícies.

Deu dies després el Ple municipal aprovava noves mesures per a la defensa antiaèria de la població. En concret, la instal·lació d’un interruptor al campanar que permetés l’apagada de totes les llums del poble en cas de detectar la presència d’avions enemics. Cal suposar que l’atac contra Flix, esdevingut quinze dies abans, va esperonar aquest tipus de mesures per protegir els veïns del poble de les bombes dels rebels.

Quatre mesos després de començar el servei de vigilància, sembla ser que, finalment, la nova burocràcia de guerra hauria acabat de constatar la seva existència a Vilalba, i els vigies s’incorporaven a la nòmina de les milícies. El primer pagament es va fer efectiu, segons informava la Caixa Central de la Conselleria de Defensa, el 10 d’abril, mitjançant gir postal. El pagament, que ascendia a 1.860 pessetes, és a dir, 310 pessetes per vigia (10 pessetes diàries) i corresponia al servei del mes de març. Cal suposar, doncs, que el cost del servei durant els mesos precedents, entre desembre i febrer, va córrer a càrrec de l’Ajuntament.

Dos dies després, la Secció Tècnica de Defensa Antiaèria remetia dos nous escrits a l’ajuntament de Vilalba. En el primer s’informava que l’alcalde era el màxim responsable del servei de vigies, en tant aquest no s’acabés d’organitzar. Com a tal, podia organitzar-lo com considerés més convenient, sempre pensant en donar-li la màxima eficàcia i d’acord amb el sistema establert: sis vigies amb torns de vuit hores cadascun.

En el segon, s’exigia que s’aturés els constant relleu d’homes entre el grup de vigies de Vilalba, donat que això estava provocant problemes al servei, tant a nivell tècnic, com econòmic, en relació al pagament de les nòmines. L’escrit puntualitzava que els relleus només es podien dur a terme quan algun dels vigies no complís adequadament amb la feina encomanada, reclamant que qualsevol canvi fos comunicat a les oficines de Barcelona.

La resposta de l’ajuntament no es feu esperar, el 16 d’abril l’alcalde remetia un comunicat a tots els membres del servei. Sorprèn el fet que, malgrat el denunciat en l’escrit de la Secció Tècnica, només hi hagués un canvi respecte als homes designats el desembre de 1936, amb la baixa de Llorenç Domènech Artiola, que havia estat substituït per Josep Busom Fornós. En el comunicat, l’alcalde els informava de la disposició de prohibir, terminantment, l’estada al campanar de cap persona que no hagués estat autoritzada per l’alcaldia, per escrit, per tal d’evitar cap contrarietat.

És possible, doncs, que més que un relleu continuat de personal, el que hagués succeït és que el homes designats pel servei haguessin permès a d’altres veïns o familiars que els substituïssin en les tasques de vigilància.

De la Conselleria al Ministerio de Defensa

Els Fets de Maig de 1937 van provocar, entre moltes altres coses, la assimilació de la Conselleria de Defensa dins del Ministerio de Defensa Nacional, que es feu càrrec de tots els serveis creats per la Generalitat des del juliol de 1936 en aquesta matèria. La xarxa d’observatoris de vigilància es van incorporar, doncs, a Defensa Especial Contra Aeronaves (DECA).

Fruit d’aquest canvi administratiu, el 3 de juny el Grupo Local de la DECA de Barcelona escrivia a l’ajuntament de Vilalba per comunicar que, en endavant, el personal que prestava el servei de vigia havia de cursar una instància per sol·licitar el seu ingrés a la DECA. La instància implicava l’acatament de la disciplina militar per part dels vigies, amb totes les conseqüències que això pogués suposar.

Val a dir, però, que aquell mes de juny, encara es va rebre la notificació de la Conselleria de la Generalitat informant del pagament del salari dels vigies corresponent al mes de maig. L’única diferència constatable és que, en aquest cas, l’ofici estava redactat en castellà.

Sembla ser que dels sis vigies existents fins aleshores, només dos van acceptar les noves condicions imposades pel ministeri. Així es desprèn de l’escrit enviat pel Cap de la Red de Escucha de la DECA, Carles Parellada, el 5 de juliol. En ell s’informava que, arran de la reorganització del servei, el post de Vilalba havia estat eliminat de la xarxa, oferint als dos vigies que havien sol·licitat la incorporació a la DECA, Vicenç Busom Domènech i Josep Solé Peig, l’elecció d’un nou post entre els que continuaven en actiu.

Amb l’escrit s’adjuntaven dos documents. Un amb el llistat dels nous punts d’escolta a la província, que eren l’Aldea, Aldover, Batea, Cambrils, Horta de Sant Joan, l’Ametlla de Mar, la Cava, la Punta, la Ràpita dels Alfacs, Mont-roig, el punt del riu Llastres, Salou, Tamarit, Torredembarra i Vilarodona.

El segon document detallava les condicions que havien de complir els aspirant a formar part de la xarxa d’escoltes de la DECA: tenir entre 30 i 40 anys; saber llegir i escriure correctament i conèixer les quatre regles fonamentals de l’aritmètica; un certificat mèdic acreditant tenir en bon estat la vista i l’oïda; un certificat de bona conducta de l’alcaldia; l’aval polític o sindical que acredités la seva fidelitat al règim anterior al 17 de juliol de 1936; la partida de naixement i la partida de matrimoni, en cas d’estar casats

Desconeixem si els dos veïns que havien sol·licitat incorporar-se a la DECA complien amb aquests requisits, ni tampoc si van accedir a complir el servei en una altra població, a triar del llistat abans esmentat. El cert, és que la reestructuració del servei va posar fi al servei de vigies a Vilalba, que havia durat poc més de set mesos.

 David Tormo i Benavent

Quant a David Tormo Benavent

Nascut a Barcelona el 1973 i Doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Des de l'any 2000 resideixo a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Militar i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *