Visites al bloc

  • 25.940

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

La fil·loxera a la Terra Alta (2 de 2)

L’oportunitat econòmica

Les primeres informacions sobre la comercialització del vi de la Terra Alta apareixen a la premsa a finals de la dècada de 1880. El març de 1887 la premsa tortosina informava que des de l’estació de la capital ebrenca, entre gener i febrer d’aquell any, s’havien embarcat, en direcció a Barcelona, un total de 1.103 botes de vi procedents de Gandesa i el pobles de la rodalia.

Tres anys després, l’avenç de la plaga pel país va incrementar la demanda de vi per cobrir el dèficit provocat per la mort de les vinyes a les zones afectades. El juny de 1890 el Correo de Tortosa informava de l’increment dels preus del vi al territori, fet que dificultava la seva adquisició per part del comerciants locals. Aquests, havien de competir amb compradors arribats des d’altres punts de l’Estat, fent esment dels que venien des d’Osca per comprar vi. Pel que fa als preus, aquest oscil·laven segons a cada poble, indicant que els mes cars eren Gandesa, on la càrrega (130 litres de vi) oscil·lava entre les 32 i les 37 pessetes; i Móra d’Ebre, on el preu anava de les 30 a les 38 pessetes la càrrega. A Vilalba dels Arcs, Corbera d’Ebre i Bot, els preus de la càrrega de vi anaven de les 30 a les 35 pessetes; mentre que a Benissanet es movien entre les 27 i les 30 pessetes.

Aquest increment de preus per al vi va anar lligat, cal suposar, a un augment del preu del raïm. En tenim notícia per un article de l’octubre d’aquell any, publicat pel mateix diari, on es comentava que, acabada la verema, a Gandesa i Bot l’arrova (uns 10 quilograms), es pagaven fins a 5 rals en el cas del raïm considerat superior; pel que fa a les classes de menys qualitat, el preu, a Batea era de 4 rals, i a Vilalba de 3,5 rals l’arrova. Cal creure, doncs, que el mal que la fil·loxera estava provocant a d’altres zones vinícoles del país va beneficiar als pagesos i vinaters de la comarca.

L’avantatge d’estar lliures de fil·loxera va durar prop de deu anys. La natura, però, va impedir que se’n pogués treure profit tots els anys. La primavera de 1892 la premsa del territori informava de les destrosses provocades per una gelada patida als volts del 20 d’abril, que havia provocat la mort de molts ceps a Marçà, Constantí i també a la zona de Gandesa.

Aquella inclemència del temps es va repetir poques setmanes després, el 2 de maig, afectant greument als ceps del terme de Gandesa, fins al punt d’afirmar que alguns propietaris estaven cedint les seves finques als pastors per deixar-hi pasturar els ramats, donat que no esperaven poder salvar res.

La situació es va repetir arreu de la comarca, tal i com demostra un article publicat pel Correo de Tortosa el 20 de maig, on s’informava que la misèria estava fent estralls a Batea. Segons el rotatiu, les gelades de l’abril havien arruïnat la vinya i també s’havia perdut la collita de les ametlles.

Quatre anys després el fred tornava a assolar la comarca. L’abril de 1896 La Verdad informava que la gebra havia malmès greument les collites de la vinya i els ametllers a Horta de Sant Joan, Arnes, Gandesa, Batea, Corbera d’Ebre i Vilalba dels Arcs.

La dècada llarga de bons preus que havia propiciat la fil·loxera es va veure esquitxada per anys de males collites, impedint maximitzar els guanys que atorgava estar lliure de la plaga. En tot cas, aquells els beneficis, pocs o molts, no es van reinvertir en substituir els ceps per peus europeus, i els anys de benaurança van anar seguits d’altres de penúria.

L’arribada de la fil·loxera

El setembre de 1897 la premsa tortosina informava de l’inici de la verema a la zona, apuntant que s’esperava una collita regular però amb una qualitat excel·lent. En part, això es devia al fet que les vinyes no estaven infectades per la fil·loxera, com ja estava succeint al pobles del Priorat. De fet, la proximitat de la plaga havia incrementat el preu del raïm, afirmant que a Corbera d’Ebre, Gandesa, Benissanet, Móra d’Ebre i Garcia la càrrega d’aquest fruit s’estava pagant a 15 pessetes.

Finalment, però, el 1899 la fil·loxera va irrompre a les vinyes de la Terra Alta. El juny d’aquell any la premsa anunciava les reunions mantingudes a Tarragona amb el Governador Civil i la Junta provincial de plagues per fer front a la malaltia als districtes de Tortosa i Gandesa.

La fumigació fou un dels mètodes emprats per provar d'acabar amb la plaga, tot i que sense gaire èxit

La fumigació fou un dels mètodes emprats per provar d’acabar amb la plaga, tot i que sense gaire èxit

Un any després la plaga ja s’hauria estès a bona part de la comarca, si més no així ho sembla indicar el fet que l’octubre de 1900 la premsa informés de la creació a Gandesa d’un viver de ceps americans per proveir el pagesos de la zona. Finalment, dotze anys després de la iniciativa endegada des de l’ajuntament d’aquella ciutat, la presència de la plaga havia forçat la seva creació.

L’agost de 1901 el diari La Verdad recollia la realitat de la malaltia. Les taques de fil·loxera s’havien escampat per tota la comarca, denunciant que la lentitud amb que els pagesos substituïen els ceps del país pels americans feia pensar en que es podria perdre la millor i més productiva de les collites de la zona.

Un any després, l’agost de 1902, Los Debates ens proporciona una idea dels efectes de la plaga descrivint la situació que es vivia a Corbera d’Ebre: Los labradores viven algo contrariados, puesto que ven desaparecer sus viñedos con una rapidez espantosa, y les apena más y más el contemplar que las pocas cepas lozanas han dejado caer su fruto, todo lo cual hace augurar que, por este año, la cosecha de vino estará representada por el 20 por 100 de una cosecha ordinaria. En termes generals, el corresponsal afirmava que a la comarca, amb sort, la collita només seria la meitat d’un any normal.

Afegia, a més, que la reacció dels pagesos, que semblaven no confiar en els ceps americans, havia estat retornar al conreu de l’olivera. Segons el corresponsal, en els darrers vint-i-cinc anys s’havien arrencat més de 10.000 oliveres a la comarca, per substituir-les per vinyes. En el darrer any, però, assegurava que s’havien plantat prop de 5.000 noves oliveres, reocupant els terrenys on ara hi havia les vinyes mortes.

És possible que la vinya, després del creixement experimentat entre 1887 i 1900, perdés terreny, sense retornar, però al paper de producte d’autoconsum. Caldria esperar a les greus gelades de l’hivern de 1956, que van provocar la mort de moltes oliveres, per tal que la vinya recuperés el protagonisme com a conreu principal a la Terra Alta.

David Tormo i Benavent

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>