Visites al bloc

  • 24.023

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 24 subscriptors

El pacte de la fam: Joaquim Benedicto, un mestre contra l’ajuntament de Caseres

Fins a l’any 1902, tot i que l’Estat espanyol tenia totes les atribucions en matèria educativa, incloent la contractació dels mestres, els encarregats de pagar els seus sous eren els ajuntaments. Aquest pagament s’havia de fer, tal i com marcava la llei, a través de fons propis, sense cap subvenció ni ajuda de l’Estat.

No és estrany, doncs, que en moments de penúria econòmica del municipi, i donat l’escàs valor que en molts indrets del país es donava a l’educació, els mestres haguessin de patir l’impagament dels seus honoraris durant llargues temporades. Un fet que els condemnava a la misèria, i que va encunyar la famosa frase passar més gana que un mestre d’escola.

La situació escolar de Caseres abans de 1880

Caseres disposava d’escola pública de nens com a mínim des de 1856. Vint anys després de la seva creació, la situació econòmica del poble no era gaire afalagadora. Els estralls de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i un  cicle de males collites van provocar la ruïna de l’erari municipal, que es va carregar de deutes amb l’administració, tant la provincial com la de l’Estat. De fet, entre 1877 i 1878 la Diputació va aprovar, en cinc ocasions, mesures per reduir aquest deute i moratòries per facilitar-ne el pagament.

Vista general de Caseres, cap als anys seixanta del segle passat

Vista general de Caseres, cap als anys seixanta del segle passat

Tot i això, la situació econòmica de l’ajuntament sembla ser que era insostenible, incapaç de recaptar, entre els seus veïns, els impostos endarrerits i fer front als deutes amb l’administració. Això explicaria l’afany de l’ajuntament, i dels seus diferents representants al llarg del temps, per reduir les seves despeses.

L’ensenyament, dissortadament, fou un dels àmbits triats per estalviar diners. Així, el gener de 1876 es va demanar una rebaixa del tipus d’escola, passant de completa a incompleta. Això suposava una reducció en la qualitat de l’ensenyament, amb menys matèries i continguts, i també en els honoraris del mestre, que era l’objectiu perseguit.

La petició, però, fou denegada al febrer per la Junta Provincial d’Instrucció Pública; decisió contra la qual el consistori va presentar recurs davant el ministeri de Foment. Aquest, el febrer de 1878 va ratificar l’acord de l’òrgan provincial, atenent al cens de població de Caseres, que l’obligava a tenir una escola completa.

Possiblement el fracàs d’aquesta línia d’estalvi va provocar endegar un altre camí, el dels fets consumats. Sense descartar, donat l’escàs valor que es donava a l’educació dels infants als entorns rurals, que ambdues línies d’actuació s’engeguessin alhora.

La política de fets consumats no era altra que mantenir l’escola sense mestre. Si no hi havia mestre, no hi havia despesa en sou, malgrat que això signifiqués deixar als nens de la població sense escola de cap tipus. Això és el que va succeir des de l’octubre de 1873 fins, com a mínim, el novembre de 1875, quan el rector de la Universitat de Barcelona va nomenar a Cristóbal Giménez Garriga per cobrir la vacant. Aquest va ocupar el càrrec fins, com a mínim, el maig de 1877.

Per raons que desconeixem, Cristóbal Giménez va acabar deixant l’escola, que va tornar a quedar vacant durant algun temps. Les queixes d’alguns pares, i la manca de voluntat de l’ajuntament de comptar amb un mestre titular, van dur a una solució intermèdia: deixar l’escola en mans d’un veí del poble. En aquest cas es va optar per Rafel Girona Vergé, que era el metge, i que també va exercir de mestre fins al gener de 1880, quan va dimitir del càrrec per poder optar a ser regidor de l’ajuntament, donat els treballadors públics no podien ocupar càrrecs electes.

Va ser aleshores quan, en l’escena educativa de Caseres, va aparèixer Joaquim Benedicto Monforte, natural de Mirambel (Terol), que fou nomenat mestre propietari de l’escola el 24 de maig de 1880.

Condemnat a no cobrar

Des del gener de 1880 l’ajuntament de Caseres va ser presidit per Josep Vaquer Navarro que, sembla ser, no va veure amb bons ulls el nomenament d’un mestre titular per l’escola. Ho demostra el fet que, des del moment de la pressa de possessió de Joaquim Benedicto, optés, cal suposar que amb el vistiplau de la resta del consistori, per forçar la seva marxa condemnant-lo a la misèria i la fam. El mecanisme per fer-ho no fou altre que no pagar-li ni un sol mes del seu sou.

Així ho expressava el mestre en una escrit adreçat al rector de la Universitat de Barcelona el 29 març de 1882: Tengo el sentimiento de participar a V.E. el comportamiento del Ayuntamiento de esta villa con el que suscribe porque van a terminar dos años, y no me han dado casa para vivir, ni un céntimo por ningún concepto. Afegia, que després de presentar reclamacions davant les autoritats provincials i el ministeri, res no havia canviat, pregant es resolgués la seva situació porque si no se me paga, prefiero pedir limosna, que ver padecer a la familia, y ser la diversión del Ayuntamiento que se gloria de ver verificar sus malas ideas, que son las de no dar un céntimo a los Maestros y verles padecer.

Aquesta situació no era exclusiva del mestre, donat que la mestra responsable de l’escola de les nenes patia el mateix tracte, exposat en un altre escrit també adreçat, en la mateixa data, al rectorat. Val a dir que, en aquells moments, la mestra, Brígida Garcia Royo, feia vint anys que estava al capdavant de l’escola de nenes de Caseres. En el seu escrit, a més de denunciar que l’ajuntament li deu 2.810 ptes, descriu les humiliacions a les que l’han sotmès les autoritats municipals: estar sufriendo de habérseme desalojado por el Ayuntamiento, la mitad de la casa que además de ser muy cortísima, se atrevió el Alcalde, ha sacar de la expresada casa varios enseres y entre ellos, la paja larga para los jergones de la cama, la que para mayor burla, saco la misma fuera de la población, en donde se ha hechado a perder; además todavía existe en la entrada de la casa de la villa, algunos muebles a disposición de todo el mundo; porque no he querido reclamar ni quiero, porque lo puse en conocimiento del juzgado para la formación de causa, la que hoy no se sabe si se halla terminada, aunque sospecho lo estará, por cuanto este municipio tiene muchos protectores como se ve por lo que acontece a la que suscribe y al Profesor de la misma.

Pel que fa a la queixa de la mestra, el juny de 1882 la Junta provincial d’Instrucció Pública va acordar ordenar a l’ajuntament que li fos retornada l’habitació que li havien pres. L’absència de més escrits o queixes de la mestra al respecte fa pensar que, com a mínim, va poder recuperar la casa.

De mal en pitjor

En el cas de Joaquim Benedicto, el cúmul de greuges va continuar. El setembre de 1882 tornava a escriure al rectorat per denunciar que, complerts els vint-i-set mesos de servei en aquella població, encara no havia cobrat cap dels seus salaris. Aquesta situació havia provocat que, des de feia dos mesos, el propietari de la casa on residia, donat que l’ajuntament, tot i estar-hi obligat per llei, no li havia proporcionat habitatge, l’hagués desnonat per manca de pagament. Es trobava, doncs, sense un lloc on viure.

Tot i la gravetat de la situació, sembla que les autoritats provincials no van fer res al respecte, fet que ens duu a pensar que la protecció oficial de que gaudia el consistori, denunciada per la mestra Brígida Garcia, era un fet real.

Malgrat haver-se quedat sense casa, dur dos anys sense cobrar i veient que les autoritats educatives no feien res per remeiar la seva situació, perquè va continuar al poble en Joaquim Benedicto? La resposta no és altre que per evitar ser sancionat. La legislació del moment establia que, en cas d’abandonar la seva plaça, que tenia en propietat, sense l’autorització de l’alcalde, el mestre perdia el seu dret a formar part del cos docent públic. L’única solució era aguantar, sobrevivint, possiblement, de la solidaritat dels seus veïns, i continuar queixant-se als seus superiors, tot esperant que fessin alguna cosa per canviar la seva situació.

De fet, el març de 1883 va tornar a insistir, aquest cop adreçant-se directament al ministeri de Foment, responsable aleshores en matèria educativa, denunciant la seva situació. Un cop més, no hi va haver resposta.

Lluny de millorar, la seva situació va continuar empitjorant. El maig de 1883 el diari La Unión, òrgan dels mestres de Terol, informava de la condemna a un mes i un dia d’arrest dictada pel jutjat de Tortosa contra Joaquim Benedicto. El motiu no era altra que la denúncia de l’alcalde, Josep Vaquer, contra el mestre per, en el curs d’una discussió, haver-li dit que era una pillada el negarle el pago de sus atrasos.

La fiscalia havia considerat que aquelles paraules, proferides contra una autoritat municipal, constituïen un delicte d’injúries i calúmnies, i va acceptar la denúncia a tràmit. La justícia, doncs, va condemnar al mestre, que duia tres anys sense cobrar, per reclamar-li el sou a l’alcalde. Al respecte, el diari sentenciava, amb ironia, Esto enseñará al Maestro a besar la mano del mismo que le niega el pan de su família; del que le está matando de hambre.

El maig de 1884, quan ja feia quatre anys que l’ajuntament li negava el seu sou, tot i el canvi en l’alcaldia, que des de l’estiu de 1883 exercia Francesc Julve, va tornar a denunciar la seva situació davant el ministeri de Foment. Finalment, aquella enèsima queixa va provocar la reacció de les autoritats educatives, des del ministeri fins al rectorat, per acabar, el juliol d’aquell any, amb una ordre del Governador Civil exigint a l’ajuntament la satisfacció del deute que tenia amb el mestre, sota l’amenaça d’iniciar accions judicials en cas de desobediència.

La reacció de l’ajuntament va quedar recollida en l’acta de la sessió extraordinària celebrada el 8 de setembre de 1884. En ella es feu constar que el consistori no podia fer front al deute contret amb el mestre, que ascendia a 2.420 ptes., per manca de fons. S’afegia que, essent alcalde Josep Vaquer, s’havia provat de fer efectiu una part del dèbit, però havia estat impossible per la incompareixença del mestre a l’hora de cobrar. En tot cas, es prega al Governador que demori el pagament fins a la fi de la collita de les olives, quan es podrà recaptar entre els veïns part dels impostos municipals que permetran pagar a Joaquim Benedicto.

Val a dir, que sembla inversemblant i força cínic l’argument esgrimit per l’ajuntament per justificar que, tot i voler pagar en el passat, no s’havia pogut fer per incompareixença del mestre.

En tot cas, malgrat l’advertiment del Governador, tot apunta a que la situació no va canviar gens. Els escrits de queixa del mestre davant les autoritats es van repetir a l’octubre i al desembre de 1884, i també al gener de 1885, quan el deute ja ascendia a 2.668 ptes. Aleshores la desesperació del mestre era tan gran, que amenaçava en deixar l’escola:

No puedo Excmo. Sr. continuar de este modo sin corresponder a las personas que me sostienen y por cortar más sofocaciones estoy ya decidido a pedir una limosna que ha continuar desempeñando el cargo, por evitar mi perdición y la de la familia, a abandonar el cargo o sea la población y escuela.

Com ja havia passat l’estiu anterior, la nova queixa va desfermar la reacció de les autoritats educatives, amb nous escrits i amenaces a l’ajuntament. Com aleshores, no van tenir cap efecte.

L’últim recurs

Entre la documentació consultada no tornem a trobar noves queixes de Joaquim Benedicto fins el febrer de 1888, tres anys després de la darrera. Tot i que es podria pensar que la seva situació es va resoldre a partir de 1885, la decisió presa pel mestre en aquest darrer document indica tot el contrari. El 9 de febrer de 1888 Joaquim Benedicto va escriure al ministeri de Foment per comunicar que havia tancat l’escola de Caseres, tot dient:

… he cerrado la escuela por carecer de recursos para alimentar a la familia; porque aunque trabajo, como no me pagan estoy desacreditado para las personas que me han prestado y auxiliado; y habiendo encontrado una persona caritativa que dará recursos para que no podamos morir de hambre toda la familia, ayudándole a trabajar, que es el Maestro de niños de Corbera, he resuelto el evitar de morir por la falta de alimentos.

Cal suposar que amb aquella decisió les autoritats van entendre que, després de vuit anys de misèria i patiment, aquell mestre havia arribat al límit de la seva resistència. La reacció, doncs fou immediata. El 23 de febrer la Dirección General de Instrucción Pública ordenava als responsables provincials que fessin tot el necessari per garantir la reobertura de l’escola i l’abonament del sou i endarreriments al mestre titular de la mateixa, que no era altre que Joaquim Benedicto.

Cal creure, davant l’absència de noves queixes per part del mestre, que a partir d’aquell moment l’ajuntament, que aleshores presidia Joaquim Atienza, va donar compliment a les obligacions que tenia en matèria d’ensenyament públic.

De fet, Joaquim Benedicto va continuar exercint com a mestre de Caseres fins al dia de la seva mort, ocorreguda l’1 de desembre de 1897.

Vint-i-sis anys després de la seva mort, el febrer de 1923, la seva filla, Joaquima Benedicto Monforte, encara li va reclamar al ministeri una part del deute que l’ajuntament havia adquirit amb el seu pare.

La seva petició feu que les autoritats educatives revisessin el cas de Caseres, resultant que en total, encara es devien 13.244 ptes. en matèria d’educació corresponents als anys 1882 a 1891. D’aquesta quantitat, 6.622 corresponien a deutes amb Joaquim Benedicto.

Queda clar, doncs, que a partir del febrer de 1888, tot i que possiblement va cobrar gairebé tots els mesos, l’ajuntament de Caseres mai no li va abonar el deute que havia contret amb ell des de la seva presa de possessió el maig de 1880. Gairebé vuit anys de sous que mai no va percebre en vida.

El març de 1923 el ministeri reconeixia la reclamació de la seva filla i ordenava a l’ajuntament de Caseres a satisfer el deute que, gairebé quaranta anys enrere, havia contret amb el seu pare.

David Tormo i Benavent

3 comments to El pacte de la fam: Joaquim Benedicto, un mestre contra l’ajuntament de Caseres

  • Roger Caballé

    Sabem si els veïns o qui sigui, va fer quelcom, que ens hagi arribat per premsa o tradició oral ?
    Ja fos per ajudar-lo o per donar notícia de la injustícia.
    Roger

    • David Tormo Benavent

      Entre la documentació que es conserva a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona no s’hi constata qui el va ajudar, però en els seus escrits, en Joaquim Benedicto feu constar, més d’un cop, que sobrevivia gràcies a la caritat dels veïns. No hi ha, però, cap constància que aquests mateixos veïns fessin pressió per reconduir l’actitud de les autoritats municipals. Val a dir que, aleshores, el sistema electoral encara es basava en el sufragi masculí censatari, de manera que el nombre de votants, a Caseres, no arribava al centenar.

  • Anton Monner

    Molt interessant per conèixer la situació de Caseres i l’ensenyament. Però si fa no fa era molt semblant arreu. Aquest ressenya ens explica una trista part de la nostra història però ben real. Felicitats, amic, Tormo!

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>