Visites al bloc

  • 26.260

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

La gran sequera (1922-1926) (3 de 3)

Salvar la crisi: embassaments a la Terra Alta

La desesperació per alleujar la greu situació que assolava el territori i, alhora, crear eines per evitar que es tornés a repetir, va desfermar un seguit de projectes per abastir d’aigua potable els pobles i crear infraestructures d’embassament i regadiu. Coneixem alguns d’aquests projectes, que, com en altres casos mai no van reeixir, per la premsa de l’època.

El maig de 1925 apareixien les primeres notícies sobre un projecte per dur aigua des de la Fontcalda fins a Gandesa, que sembla ser estava sent estudiat per la Societat de Crèdit Hipotecari de Barcelona. Al respecte, els mitjans tortosins, criticaven la passivitat dels poders locals de Gandesa, que no s’havien involucrat encara en aquella aventura, tot i que podia significar la salvació de la capital del partit. És possible, però, que aquestes autoritats fossin conscients de la seva escassa viabilitat i desconfiessin de les promeses d’inversió arribades des de fora del territori, que mai s’acabaven de concretar.

De fet, les autoritats gandesanes continuaven cercant l’ajuda del Govern per alleujar aquella situació. Així ho anunciava la premsa del Directori, a través del seu òrgan al territori, Unión Patriótica, aquell mateix mes de maig. Amb el titular Hambre en puerta. El grito de angústia de nuestro pueblo, s’informava de les peticions enviades des de l’Ajuntament de Gandesa al Govern, de les que també se n’havia fet ressò la premsa madrilenya.

La bassa d’Arnes, municipi on s’havia de construir l’embassament que soluciones els problemes de la sequera a la comarca.

La bassa d’Arnes, municipi on s’havia de construir l’embassament que soluciones els problemes de la sequera a la comarca.

A l’octubre, es feia públic un altre projecte per salvar el territori. En aquest cas es tractava de la construcció d’un embassament al terme d’Arnes, al naixement del riu Algars. Segons la premsa, el projecte l’estaven impulsant els ajuntaments de Gandesa i Arnes, i s’havia de convertir en la salvació de la comarca. El periodista del Correo de Tortosa afirmava que el cabal del riu podia alimentar un embassament de 50 milions de m3, suficients per proveir d’aigua totes les poblacions del partit de Gandesa. S’afegia que l’alcalde de Gandesa ja havia endegat les converses amb el capità general de Catalunya, que s’havia interessat pel projecte, afirmant que no havia de suposar una inversió gaire excessiva.

Aquell mateix mes d’octubre un altre rotatiu tortosí, l’Heraldo de Tortosa, informava d’un projecte impulsat des de l’ajuntament de Batea. En aquest cas es pretenia bombejar aigua des del mateix riu Algars, per tal de regar una part dels camps del seu terme. Es calculava que l’import d’aquestes obres seria de prop d’un milió de pessetes.

Mentre es succeïen els projectes per garantir els subministrament d’aigua als veïns i als conreus, posant fi a la dependència de l’economia local de les oscil·lacions del règim pluviomètric del territori, la sequera va continuar provocant la misèria a milers de llars de la comarca.

L’arribada de la pluja

Aclamació a la Verge a Batea el 1925, potser per demanar-li el benefici de les tan necessitades pluges.

Aclamació a la Verge a Batea el 1925, potser per demanar-li el benefici de les tan necessitades pluges.

El 1925 va acabar igual que havia començat, amb la visita de representants del Directori Militar al territori per garantir que es faria tot el necessari per alleujar la greu situació que s’estava patint. La visita va tenir lloc a Gandesa el 16 de novembre i la va presidir el Capità General de Catalunya, el general Emilio Barrera. Des del balcó de l’ajuntament va prometre obres públiques per solucionar el problema de l’atur agrari, i també subvencions per fer-les possibles. Entre les seves promeses, recollides pel setmanari El Llamp, hi havia ajudes econòmiques per dur aigua corrent fins a la capital del districte, l’inici de les obres del ferrocarril de la Val de Zafán, l’estudi de la viabilitat del pantà d’Arnes i una moratòria en el pagament de les contribucions.

Aquell hivern, la natura va donar una petita treva a la gent del territori. El gener de 1926 la premsa tortosina informava d’una intensa nevada que havia cobert amb prop de dos pams de neu tota la comarca. De fet, sembla ser que la seva intensitat, acumulant 40 centímetres a Gandesa, va provocar una avaria en el subministrament elèctric de la capital, i la va deixar aïllada uns dies.

L’aigua del desgel va alleujar els camps dels efectes de la sequera, però fou insuficient per recuperar els pous de la zona. Aquell estiu, segons la premsa, el 95% dels pous del terme de Gandesa continuaven secs. Una situació que, possiblement, es podia fer extensible a la resta dels municipis que envoltaven la capital del partit.

Al setembre, però, la situació va fer un nou gir, donat que les esperades pluges van fer acte de presència. Pluges que el desembre, als volts dels dia de Nadal, segons informava la premsa del moment, van anar acompanyades d’una altra intensa nevada.

L’absència de notícies referents als estralls de la sequera als mitjans del territori des de l’estiu de 1926, i els breus publicats informant sobre les pluges i nevades, indiquen que la gran seca d’aquells anys va tocar a la seva fi durant la tardor de 1926.

Malauradament, però, salvada la situació, les promeses de dotar al territori de les eines per evitar que aquella llarga sequera es tornés a repetir, van quedar en no res. De fet, tres anys després, la primavera de 1929 la situació sembla a punt de tornar a repetir-se. A l’abril, la premsa tortosina recollia informacions arribades des de Gandesa i Vilalba dels Arcs, afirmant que tot i les pluges que havien caigut els darrers mesos, la sequera es tornava a deixar sentir en l’abastament d’aigua dels dos pobles.

La manca d’aigua a les fonts i basses, havia provocat l’increment del preu d’aquest bé tan necessari. Segons la noticia, el càntir d’aigua de boca s’estava pagant a 0,25 pessetes, afegint que malgrat el preu, calia estar agraïts a aquells que feien el transport de l’aigua des de fonts i punts d’embassament situats a tres o quatre quilòmetres dels pobles.

L’alarma de 1929, afortunadament, no va desembocar en una nova crisi agrària. Els cicles pluviomètrics es van estabilitzar, i durant alguns anys més la situació del territori va ser l’habitual, amb poques pluges, però suficients per mantenir una agricultura més de subsistència que de mercat. Cal suposar que, a poc a poc, la normalització de les collites va facilitar el retorn als pobles d’una part d’aquells que s’havien vist obligats a emigrar durant els anys de la sequera. Per molts, però, aquella migració va ser permanent.

David Tormo i Benavent

1 comment to La gran sequera (1922-1926) (3 de 3)

  • Anton Monner i Estopinyà

    Extraordinari estudi que ha de servir per conèixer millor els nostres pobles i una bona base per futurs investigadors de la nostra història. Felicitats i continua investigant i publicant que deixaràs una petjada immollorable per la nostra Terra Alta!

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>