Visites al bloc

  • 21.881

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 23 subscriptors

Ramon Monner, mestre i botiguer a Corbera d’Ebre (2 de 2)

Sis anys de conflicte amb l’ajuntament (1889-1895)

A l’arxiu de la Universitat de Barcelona es conserva l’expedient incoat per l’ajuntament de Corbera contra Ramon Monner, acusant-lo d’haver abandonat el seu destí. El primer document que s’hi conserva és del 21 de setembre de 1889. Es tracta d’un escrit de Monner adreçat al Governador Civil on es queixa que el local de les escoles és insuficient per acollir el nombre d’alumnes que hi assisteixen normalment.

Cal suposar, doncs, que la visita de la inspecció que es feu tres setmanes després d’aquesta carta, no fou ni ordinària ni fortuïta. No és estrany que, una setmana després de les recomanacions de l’inspector, la Junta Local d’ensenyament de Corbera, molesta per la queixa i el resultat de la visita, acordés un seguit de mesures que semblen encaminades a castigar el mestre. A més de prohibir l’admissió a l’escola dels menors de sis anys, la Junta va acordar:

… que se tape la puerta que comunica la escuela con el patio a fin de evitar las corrientes de aire insalubre, y que los niños vayan al escusado por la puerta del patio que da a la calle; que las cinco ventanas que tiene la escuela son suficientes para ventilar la misma y hacerla clara; que se cimente la pared que lo necesita; que se amoneste al Maestro por su conducta para que cesen las quejas producidas por los padres de familia; y que presente el Maestro a la Junta las cuentas del material de la escuela de los años que no lo ha hecho.

Els acords de la Junta per imposar-se al mestre no es van aturar aquí. Una setmana després, en una nova reunió, es prenien nous acords per desmentir les afirmacions que, cal suposar, Monner feia en la seva defensa. D’una banda els membres de la Junta Local negaven que el nombre d’assistents a l’escola fos el que recollia l’informe de l’inspector, reduint-lo fins a 60 o 70 alumnes, enlloc dels 80 a 125 que s’havien fet constar. D’altra banda, també negaven que l’escola no reunís les condicions higièniques necessàries per la docència, afirmant que les males olors que envaïen l’aula procedien del patí adjacent i entraven per una porta que el mestre havia obert sense el permís de ningú. Finalment, respecte a la petició d’un ajudant que el mestre hauria sol·licitat, s’acordava denegar-la, indicant que si el mestre no dediqués tantes hores al seu negoci, aliè a l’ensenyament, no li caldria cap tipus ajudant; afirmant, a més, que ja feia massa temps que deixava la docència en mans de suplents poc qualificats. De tots aquests acords es va enviar còpia al Governador provincial.

Dos mesos després, al desembre de 1889, l’alcalde, Pere Masot, escrivia al Governador amb noves queixes contra Monner. A la carta s’informava que el mestre estava ocupant el pis superior de l’escola amb productes de comerç del seu negoci particular, afirmant que podien provocar l’enfonsament del pis o bé un incendi del local. Es queixava què, malgrat haver-li ordenat en diverses ocasions que desallotges el pis, Monner s’havia negat a fer-ho.

Nens i nenes de Corbera, jugant al carrer Ample

Nens i nenes de Corbera, jugant al carrer Ample

Malgrat totes les queixes de les autoritats municipals, al gener de 1890 una nova visita de l’inspector deixava entreveure que cap de les dues parts tenia tota la raó. A l’informe es tornava a recomanar la millora dels locals de l’escola, animant a l’ajuntament per tal que executés el projecte per construir unes escoles noves que, sembla ser, ja feia anys que tenia enllestit. També es donava suport a l’acord de la Junta Local per prohibir l’assistència a l’escola dels menors de sis anys, i es recomanava que s’obrís un plec de càrrecs formal contra el mestre per totes les faltes de que l’acusaven.

Cal suposar que la Junta va fer cas de les recomanacions de l’inspector, que van fer reaccionar el mestre. El març de 1890 Monner informava al Governador del desallotjament del pis de l’edifici de les escoles, afegint, però, que el material que allí hi havia no era seu, si no del seu fill Carles.

La resolució de l’expedient contra Monner es va allargar. No fou fins el gener de 1891 que l’inspector va tornar a visitar Corbera per verificar les acusacions fetes per la Junta Local. Al seu informe desestimava l’acusació d’abandonament del destí, indicant que deixar de donar classe un dia, que a més era festiu, no era motiu d’aquest tipus de falta, molt greu dins de la normativa escolar, i que podia provocar la pèrdua de la plaça. Per contra, si que estimava l’acusació de desobediència a l’autoritat, per haver-se negat reiteradament a desallotjar el pis que ocupava amb teixits i altres productes del comerç, tot i que fossin del seu fill.

Per aquesta falta, el setembre de 1892 la Junta Provincial de Primer Ensenyament va acordar castigar a Ramon Monner amb una nota negativa al seu expedient.

Aquella sanció, lluny de calmar els ànims, sembla que els va encendre. L’expedient recull noves queixes de les autoritats municipals per desobediència i altres conflictes. En tot cas, la Dirección General de Instrucción Pública, entenent que es tractava d’un conflicte local va acabar sobreseient l’expedient el juny de 1895, advertint a Monner, però, d’amonestacions severes si no posava fi a tots aquells conflictes.

Apunts finals

Cal suposar que la relació amb l’ajuntament es va anar normalitzant. Més, si tenim en compte que el 1897 un dels seus fill, Carles Monner Pellisa, es convertia en regidor del partit carlí.

Ramon Monner va continuar exercint la docència a Corbera fins l’octubre de 1900, quan, amb seixanta anys, li fou concedida la jubilació. Dos anys abans va ser notícia a la premsa del territori per haver desenvolupat un procediment que pretenia combatre la plaga de la fil·loxera. Segons va publicar en un article el febrer de 1898 a España Agrícola, l’òrgan dels pèrits agrícoles, la solució era l’empelt dels ceps amb les romigueres, preferentment les que no tenien espines. La mateixa publicació no donava gaire crèdit a aquesta solució.

Va morir al poble on havia arribat el setembre de 1872 a l’edat de setanta-cinc anys, l’abril de 1916. Set anys abans havia perdut a la seva esposa, Mariana Pellisa. La premsa conservadora tortosina li va dedicar un panegíric, pel qual sabem que va fer de corresponsal de El Restaurador, i que el seu fill Carles feia de comerciant de teixits a Gandesa, mentre que Pío continuava a Corbera, on era el subdelegat de la Lliga del Bon Mot. També es deia que a més de mestre, a Corbera havia exercit de jutge municipal, i que hi havia regentat un comerç de farines i teixits.

David Tormo i Benavent

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>