Visites al bloc

  • 25.643

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 25 subscriptors

Les eleccions de la Solidaritat Catalana de 1907

A nivell de districte, Gandesa havia estat un feu dinàstic controlat, durant bona part del període, pel cap del liberalisme tarragoní, Salvador de Samà, marqués de Marianao. Només el 1905 es va presentar una candidatura republicana, sense gaire èxit. Aquesta situació, però, canviaria radicalment a partir de les eleccions del l’abril de 1907, amb la irrupció al districte d’un candidat republicà, Joan Caballé Goyeneche, nascut a Montevideo i criat a Móra d’Ebre, de la mà de la Solidaritat Catalana.

Aquest moviment, nascut el gener de 1906, va aglutinar, en forma de coalició política, a totes les forces d’arrel catalana del país en reacció a la llei de Jurisdiccions aprovada al parlament pels partits dinàstics. Aquesta llei, que establia la potestat de jutjar sota jurisdicció militar totes aquelles accions que es consideressin atemptats contra la unitat de la pàtria o l’honor de l’exèrcit, fou la reacció dels partits majoritaris, amb el suport de la monarquia, a l’assalt d’un grup d’oficials de l’exèrcit a les redaccions del Cu-cut i de La Veu de Catalunya, el novembre de 1905.

Acudit publicat al Cu-cut que va provocar l'assalt dels oficials de la guarnició de Barcelona

Acudit publicat al Cu-cut que va provocar l’assalt dels oficials de la guarnició de Barcelona

L’origen d’aquest atac, protagonitzat per prop de tres-cents oficials de la guarnició de Barcelona, va ser un acudit publicat al Cu-cut on, sota el títol Banquet de la Victòria, es ridiculitzaven les derrotes espanyoles a la guerra d’Àfrica. L’assalt va provocar la reacció de l’opinió pública catalana que pressionà el govern de Montero Ríos per castigar els responsables. La mesura, però, fou vetada per Alfons XIII, provocant la dimissió del cap de govern i el nomenament de Segismundo Moret per substituir-lo. Aquest, lluny de perseguir els militars, va impulsar la llei de Jurisdiccions, que els atorgava llibertat per perseguir, entre d’altres, als partidaris del catalanisme, poc afins amb els conceptes patriòtics de l’exèrcit.

La resposta dels polítics catalans, fou la unitat per fer front als partits dinàstics, sumant en el moviment de la Solidaritat Catalana a la Lliga, els carlins, la Unió Catalanista, la Unió Republicana, els republicans federals i el Centre Nacionalista Republicà. Aquest darrer partit, representant de l’esquerra republicana catalana, fou creat el desembre de 1906 per un sector escindit de la Lliga el 1904.

L’assaig de les eleccions provincials de març de 1907

Pocs després de la seva creació, el moviment solidari va acordar presentar-se a les eleccions amb candidatures conjuntes. El primer assaig van ser les eleccions provincials del març de 1907. En aquest cas, però, friccions internes i els personalismes locals van impedir que es presentessin candidatures conjuntes a tots els districtes. Aquest fou el cas del de Falset-Gandesa, unificat en un únic districte per les eleccions provincials, on es van presentar set candidats, per a les quatre actes en disputa: Josep Compte Juncosa (liberal), Joaquim Monteverde Ayet i Daniel Freixa Martí (conservadors), Jaume Compte Marimon (carlí), Rafel Magriñà Borràs i Joan Alentorn Ardévol (republicans) i Celestí Fernández Ayet (independent).

Postal al·legòrica de la Solidaritat Catalana

Postal al·legòrica de la Solidaritat Catalana

Les quatre actes van quedar repartides entre el conservador Monteverde, el carlí Compte i els dos republicans, Magriñà, veí de Bot, i Alentorn. L’elecció d’aquest últim va estar envoltada de polèmica, denunciada per la premsa liberal tarragonina arran de les irregularitats produïdes en l’acte de proclamació dels candidats vencedors, realitzat a l’ajuntament de Falset. Segons la premsa, la darrera acta provincial li corresponia al conservador Freixa, però la presència del diputat republicà Julià Nogués i de més de mil cinc-cents electors que exigien la proclamació d’Alentorn, va provocar un falsejament dels resultats.

La denúncia de les irregularitats va arribar a la pròpia Diputació, que va haver d’ajornar la proclamació d’Alentorn com a diputat alguns dies, després de desestimar les reclamacions de Freixa i Monteverde. Reclamacions que, d’altra banda, demostraven el falsejament de l’acta de l’escrutini. En aquesta, Alentorn tenia 5.098 vots, contra els 4.753 de Freixa, mentre que al recompte, els vots en favor de la candidatura d’Alentorn eren 4.988, i els de Freixa 5.329. Tot i aquesta evidència, i del fet que en la discussió també hi va estar present el Governador Civil, el ple de la Diputació va rebutjar les reclamacions presentades i va declarar diputat a Joan Alentorn el 2 de maig.

El candidat derrotat no es va donar per vençut i va denunciar els fets davant els tribunals que, un any després, li donaren la raó, dictaminant la nul·litat de l’acta d’Alentorn. Aquesta decisió va provocar noves discussions al ple provincial, entre els partidaris d’atorgar l’acta a Freixa i aquells que volien deixar-la vacant. La votació, que va tenir lloc just un any després de la proclamació, el 2 de maig de 1908, va atorgar la victòria als partidaris de deixar vacant l’acta de diputat.

Val a dir que, des de l’abril de 1907, la presidència de la Diputació restava en mans d’un liberal, Anselm Guasch, home fidel al marqués de Marianao, que en cap moment va donar suport a les reclamacions del candidat conservador.

Els membres de la coalició solidària, doncs, tot i les irregularitats, van assolir la victòria al districte de Falset-Gandesa, guanyant tres de les quatre actes en disputa.

Les eleccions a Corts de l’abril de 1907

Un mes després de la celebració de les eleccions provincials, es van celebrar nous comicis, aquest cop per l’elecció dels diputats a Corts. Al districte de Gandesa, malgrat que des del mes de febrer la premsa havia anat anunciant diverses candidatures, finalment només se’n van presentar dues: la de Joan Caballé Goyeneche, per Solidaritat Catalana, i la d’Antoni Albafull Vidal, del partit conservador al govern. La victòria fou pel candidat solidari, que s’imposà amb 4.173 vots al candidat ministerial, que n’obtingué 3.306.

Sense menystenir la força dels republicans al districte, que havia crescut considerablement en els darrers anys, la victòria de Caballé fou possible gràcies al suport rebut per part dels carlins, força amb molt arrelament al territori. Un suport que algunes publicacions de la zona es van encarregar de difondre, com ho feu La Veu de la Comarca, publicació catalanista, que un mes abans de les eleccions recordava als carlins del districte l’adhesió de la Junta Regional del partit a la Solidaritat Catalana, indicant que el candidat solidari havia de ser, per força, el seu candidat.

La victòria de Caballé, que aleshores militava al Centre Nacionalista Republicà, adherit a la Solidaritat Catalana, va permetre als republicans consolidar fidelitats i clients polítics al territori, que facilitarien la seva reelecció en dues ocasions més.

Resultats de les eleccions als municipis de la Terra Alta publicats per Lo Camp de Tarragona

Resultats de les eleccions als municipis de la Terra Alta publicats per Lo Camp de Tarragona

Segons els resultats facilitats per Lo Camp de Tarragona, portaveu del Centre Nacionalista Català, publicats el 27 d’abril, Goyeneche va obtenir la victòria a catorze dels vint-i-quatre pobles dels quals es publicaven les dades. A nivell comarcal, el diari només publicava les dades de vuit pobles, dels deu que formaven part del districte electoral de Gandesa. Hi manquen les dades de Bot i Prat de Comte, donat que, en aquells moments, Arnes i Horta de Sant Joan formaven part del districte electoral de Roquetes. D’aquests vuit pobles, Caballé, tot i guanyar en el còmput global amb quatre-cents vots de marge, només va obtenir al victòria a la meitat: Batea, el Pinell, la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs.

Caballé tornà a ser escollit el març de 1910, quan el moviment solidari ja s’havia dissolt, presentant-se com a republicà adscrit a la Unión Federal Nacionalista Republicana, imposant-se a un candidat liberal. I també el març de 1914, aleshores adscrit al Partit Republicà Reformista, tornant a derrotar un liberal. No fou fins l’abril de 1916 que va ser derrotat pel candidat dinàstic, el liberal Carles Maristany.

Durant nou anys, doncs, malgrat ser un diputat encasillado, que comptava amb el favor dels governs del torn, els republicans del districte van comptar amb el seu suport, així com amb el de la Diputació provincial, presidida per republicans de diferents faccions entre l’abril de 1911 i el juliol de 1919. Una situació que va permetre l’arrelament d’aquest moviment, amb pràctiques de clientelisme i tractes de favor idèntiques a les utilitzades pels partits dinàstics, posant de manifest que el caciquisme no era un mal exclusiu d’aquests partits, si no un defecte comú a tot el sistema polític de la Restauració.

 David Tormo i Benavent

 

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>