Regiones Devastadas: Notes sobre l’actuació a Corbera d’Ebre

Els estralls que la Guerra Civil va provocar arreu de l’estat van dur al govern de Burgos a crear la Dirección General de Regiones Devastadas el gener de 1938, quan el conflicte encara no havia acabat. L’objectiu era actuar allà on la guerra havia fet més mal i el front de l’Ebre va ser un dels territoris triats, establint a Tortosa l’oficina que havia de gestionar la reconstrucció del territori. Continua llegint

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | 2s comentaris

La guerra dels Set Anys a la Terra Alta (1833-1840) (2 de 2)

Els setges de Gandesa

Amb l’evacuació de les seves poblacions d’origen, les milícies locals van ser reorganitzades formant el 1r Batalló Lleuger de Gandesa, enquadrades en set companyies que agrupaven als voluntaris dels pobles. Quatre d’elles van ser destinades a la defensa de Gandesa. En total sumaven uns 500 voluntaris comandats per Gaietà Arrea, el jutge de Primera Instància del jutjat de Gandesa, amb la col·laboració dels capitans Tomàs Tarragó, de Vilalba dels Arcs, Pau Figueras, de Batea, i Ciril Franquet, d’Aldover i escrivent de la baronessa de Purroy.

Plànol de les defenses de Gandesa durant la guerra dels Set Anys

Encarregats de defensar una ciutat que no comptava amb muralles els milicians van haver de construir estructures per facilitar la seva tasca. Segons Artur Bladé es va excavar una rassa de quatre metres de fons i sis d’amplada al voltant de la ciutat, intercalant plataformes elevades per facilitar el foc creuat contra els assaltants. Per la defensa també van aprofitar l’arquitectura tradicional de la població, especialment les teulades dels perxes, que esdevingueren vies de comunicació i punts elevats de defensa.

Aquestes obres es van poder executar amb certa calma, donat que no va ser fins al març de 1836, set mesos després de la concentració dels milicians a Gandesa, que es produí el primer setge a la ciutat. El dia 7 Torner, amb 1.500 homes i un canó de fusta, que va esclatar al segon tret, va atacar la ciutat. Els defensors van rebutjar l’assalt i els assetjadors van desistir del seu objectiu davant l’arribada de dos batallons de tropes regulars procedents de Xerta.

Tres mesos després, el 21 de juny, el general Cabrera, acompanyat dels caps carlins Forcadell i Llagostera, van atacar la ciutat amb sis batallons d’infanteria i sis esquadrons de cavalleria. Els atacants va aconseguir ocupar el raval, situat fora del fossat defensiu. Els milicians van contraatacar i al segon intent un assalt comandat per Tomàs Tarragó va aconseguir recuperar el barri. Incapaços de garantir la seva defensa i per tal d’evitar que l’enemic l’utilitzés com a base per assaltar el gruix de la població, els defensors van decidir incendiar el raval. El setge es va allargar una setmana, fins el 28 de juny, quan Cabrera va abandonar l’empresa davant l’arribada de 4.000 infants i 400 cavalls comandats pel general Rodi per socórrer Gandesa.

Una setmana després, el 6 de juliol, les mateixes forces que havien abandonat el setge tornaven a atacar la ciutat, ara amb el reforç de dos canons de foneria fabricats a Cantavieja. Val a dir que els trets dels canons no allargaven massa i les peces s’havien de situar molt a prop dels seus objectius, prou perquè els milicians poguessin batre amb els seus fusells als artillers, de manera que aquells reforç no va ser gaire efectiu. De nou, la notícia de l’arribada d’una columna de l’exèrcit isabelí va forçar Cabrera a abandonar el setge.

El 2 de setembre, dos mesos després, començava el quart setge, de nou comandat per Cabrera amb l’assistència de Forcadell, Llagostera i Torner, amb nou batallons d’infanteria, quatre esquadrons de cavalleria i dos canons que havien capturat als liberals a Ulldecona. En aquella ocasió el setge es va allargar nou dies, havent de desistir de nou davant l’arribada d’una columna militar governamental.

Veient que la conquesta directa de Gandesa s’estava convertint en una empresa força complicada, els carlins van establir un cordó de seguretat al seu voltant. Les seves partides impedien que ningú pogués entrar o sortir de la població sense ser capturat, tallant tots els subministraments i fent impossible que es pogués collir el que hi havia als camps. L’objectiu era vèncer als defensors per la fam. De fet, els assetjats van haver de sacrificar tot el bestiar, el de labor i també el domèstic i, finalment, van enviar un petit grup de voluntaris, encapçalat per Miquel Bes de Batea, per comprar aliments. L’operació va ser un èxit i Bes va tornar a Gandesa amb els proveïments necessaris per continuar resistint.

Gravat reproduint un dels atacs carlins a Gandesa

No va ser fins a la primavera de 1837 que es produí el cinquè setge. Sembla ser que va tenir lloc entre el 21 i el 30 de maig, essent dirigit de nou pel general Cabrera amb l’assistència de Forcadell, Llagostera i Torner. Els assaltants van comptar de nou amb el suport de dos canons, però en aquell cas els defensors també disposaven d’artilleria, dos canons i un obús, arribats des de Tortosa. Com en la resta d’ocasions l’amenaça d’una columna de l’exèrcit isabelí va posar fi al setge. En aquella ocasió, però, el comandant de la columna, el general Nogueras, va forçar un enfrontament directe amb les tropes carlines a l’alçada de la Creu de la Saboga, derrotant-les i provocant la seva fugida en direcció a Bot.

En aquest cinquè setge l’artilleria carlina va ser força efectiva, llençant contra Gandesa 347 bales de canó i més d’un centenar de granades. A més de la destrucció d’algunes cases, els atacs també van arrasar les oliveres i masos dels voltants de la població.

Quan encara no s’havien recuperat del darrer atac, l’1 de juny Cabrera, amb nou batallons d’infanteria, quatre esquadrons de cavalleria, dos canons i un obús, va tornar a atacar la ciutat. Només l’arribada de la columna de Nogueras, acabat d’ascendir a mariscal de camp, va forçar la marxa dels assetjadors.

Els defensors van poder gaudir un llarg descans, donat que setè setge no va tenir lloc fins vuit mesos després. El febrer de 1838 Cabrera, acompanyat de Forcadell, Llagostera i Solanic va atacar amb un exèrcit format per dotze batallons d’infanteria, 800 cavalls i nou canons duts des de Morella, als que cal sumar un grapat de voluntaris reclutats als pobles del voltant. Malgrat aquest nombre d’efectius, els va ser impossible prendre la ciutat a l’assalt, en part perquè els defensors van arribar a calar foc a algunes cases per frenar els atacs carlins. L’artilleria, a més, va castigar-la durament. Com en les darreres sis ocasions una columna militar, comandada pel general Santos de San Miguel, va foragitar als assaltants.

El lamentable estat en que es trobaven les defenses de la població va forçar al general isabelí a ordenar l’evacuació immediata de Gandesa. El 2 de març una columna de civils, protegits per milicians i soldats, marxava en direcció a Mequinensa escortats pel batalló d’Àfrica. La primera nit la van passar a Vilalba, havent de desviar-se cap a Batea en saber que a la Pobla de Massaluca hi havia forces carlines disposades a atacar el comboi. La maniobra no els va salvar de l’atac, que es va produir a la vall Major de Batea. La batalla es va saldar amb força baixes, però es va aconseguir foragitar als atacants i continuar cap a Casp, on van arribar el 4 de març. Allà es van quedar sense la protecció de la seva escorta, que va rebre ordres de marxar cap a Saragossa, assaltada pels carlins. Quatre dies després, el 8 de març, la columna de refugiats de Gandesa arribava a Mequinensa, on s’hi estarien dos anys abans de poder tornar a casa.

Sense gaire cosa més que el que duien al damunt els refugiats van aconseguir sobreviure gràcies a l’ajuda dels veïns de Mequinensa i als fons recaptats arreu de Catalunya per una subscripció popular. L’èpica història dels defensors de Gandesa va despertar la solidaritat de molts liberals catalans.

Mentre rebien aquestes ajudes, els propis refugiats van endegar els tràmits per aconseguir una indemnització del govern per tot el que havien perdut davant els carlins. El novembre de 1838 la Diputació va donar compte de la petició de 509.992 rals, que era la quantitat en que s’havien valorat els béns perduts durant la guerra. Debatuda la proposta, els consellers, malgrat reconèixer la justícia de la petició, van haver de desestimar-la, donat que no es disposava d’aquesta quantitat, acordant traslladar-la al govern per tal que se’n fes càrrec, ja fent el pagament en diners o en propietats confiscades als rebels.

La fi de la guerra

La signatura de la pau de Bergara, el 31 d’agost de 1839, que va posar fi a la guerra al front Basc, va significar l’inici de la fi del domini carlí sobre les terres de l’Ebre. Els exiliats de Móra d’Ebre van poder retornar a casa seva el maig de 1840, mentre que els de Gandesa ho feien el juny d’aquell any.

Acabada la guerra, les noves autoritats municipals van començar a avaluar les pèrdues que havien patit. El 1842 diversos ajuntaments van presentar els seus informes davant les autoritats governamentals. L’ajuntament de Gandesa va avaluar els danys de la guerra en 5.001.251 rals, que incloïen la pèrdua de béns mobles i immobles, així com els danys patits als conreus i ramats. Els comptes de Batea ascendien a 2.178.621 rals, els d’Horta de Sant Joan xifraven les pèrdues en 875.522 rals, mentre que Vilalba dels Arcs ho feia en 604.993 rals, i Arnes en 312.762 rals. Uns comptes, però, que només contemplaven els danys patits pels liberals, els carlins, perdedors d’aquesta guerra, no van tenir dret a presentar reclamacions, pel que cal considerar que les xifres devien ser molt més altes.

Els estralls de la guerra, que va arruïnar les poblacions del territori i als seus habitants, no es va traduir en una reducció de la pressió fiscal. La fi del conflicte va suposar l’inici de les reclamacions de les diverses administracions existents al territori dels impostos i contribucions endarrerits. Unes càrregues fiscals que, en la majoria dels casos, havien estat recaptades i pagades a les autoritats carlines durant els anys de la guerra.

Tot plegat, va provocar la ruïna de les hisendes municipals de la comarca, que encara hauria de patir la pèrdua de part dels seus béns amb la desamortització de 1855. Un situació de crisi econòmica que es va arrossegar fins a la dècada de 1920, i que es tornaria a reproduir poc després arran de la guerra civil de 1936-1939.

David Tormo Benavent

Publicat dins de Militar | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2s comentaris

La guerra dels Set Anys a la Terra Alta (1833-1840) (1 de 2)

El març de 1830 Ferran VII promulgava la Pragmàtica Sanció, aprovada gairebé quaranta anys abans pel seu pare Carles IV. Aquesta mesura en derogava una d’anterior per la qual les dones no podien accedir al tron. Així, doncs, Ferran VII restablia la llei castellana recollida al segle XIII a las Partidas, que preveia que una dona assolís la corona quan no hi havia germans barons. Continua llegint

Publicat dins de Militar | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

L’altra Terra Alta: Virginia Occidental, Estats Units

Cartell d’indicació per arribar a la Terra Alta, on s’informa dels seu passat i fets més reconeguts

Les noves tecnologies, que tot ho controlen, em van dur fins a una altra Terra Alta. Les estadístiques de visites del blog registraven un nombre significatiu d’entrades des dels Estats Units i, per curiositat, veig seguir-ne el fil per descobrir que no eren aquestes Històries de la Terra Alta les que buscaven. A la costa est dels Estats Units a l’estat de Virginia Occidental, concretament al comptat de Preston, hi ha una petita població anomenada Terra Alta. Continua llegint

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

La crisi de les hisendes municipals durant el Sexenni Democràtic, el cas de Batea (1868-1874) (2 de 2)

El llistat de motius continua fent esment del pressupost municipal d’aquell exercici, que ascendia a només 299 escuts (748 ptes.), afegint que per al següent exercici encara s’hauria de reduir una mica més. En aquesta situació, sense l’ajuda de les administracions superiors, el consistori considerava que el municipi estava condemnat a desaparèixer. Continua llegint

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

La crisi de les hisendes municipals durant el Sexenni Democràtic, el cas de Batea (1868-1874) (1 de 2)

El procés de construcció de l’estat liberal espanyol endegat el 1833 va transformar tots els àmbits de la societat, incloent aquells relacionats amb el món municipal. A poc a poc, els governs liberals van anar transformant els antics sistemes de relació entre els municipis i l’Estat, incloent aspectes fiscals i de finançament. Continua llegint

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Joaquim Paloma, un mestre republicà a Vilalba (1908-1916) (2 de 2)

La intervenció de la Inspecció escolar

Pocs dies després d’aquest atac des de la premsa, l’inspector provincial visitava la població per aclarir les diverses queixes presentades per la Junta local d’Instrucció Pública contra el mestre. De l’acta es desprèn que l’inspector va estar-se a Vilalba tres dies, per tal d’avaluar la feina del docent. Continua llegint

Publicat dins de Ensenyament | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | 3s comentaris

Joaquim Paloma, un mestre republicà a Vilalba (1908-1916) (1 de 2)

  • Joaquim Paloma Jorba va ser nomenat mestre propietari de l’escola de nens de Vilalba dels Arcs el 13 d’abril de 1908 pel rector de la Universitat de Barcelona. Dues setmanes després, l’1 de maig, prenia possessió del seu càrrec. Poc sabem de la seva carrera professional anterior a la seva arribada a Vilalba. Al seu expedient personal només es conserva un nomenament anterior, com a mestre interí, per l’escola d’Esparraguera, el gener de 1894. Continua llegint
Publicat dins de Ensenyament | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Primeres notícies del futbol a la Terra Alta (1916-1936) (3 de 3)

Horta de Sant Joan

La primera notícia sobre el futbol a Horta després de la gran sequera dels anys vint és de l’abril de 1931. El dia 26 d’aquell mes l’Horta FC va rebre la visita del CE Gandesa amb motiu de les Festes d’Abril. Es va disputar una copa, cedida pel president del club d’Horta, Arseni Ferraz, que es van endur els visitants en imposar-se per 1 a 0 als locals, tot i que, segons la crònica de Forvard, aquests s’havien reforçat amb jugadors del Dertusa i el Vall-de-roures. Continua llegint

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Primeres notícies del futbol a la Terra Alta (1916-1936) (2 de 3)

La segona etapa (1930-1936)

Superada la greu sequera patida durant la primera part dels anys vint, el pobles i la seva gent es van anar recuperant i tornant a la normalitat. Una normalitat que també incloïa el futbol, esport que va acabar d’arrelar en aquell curt període, entre 1930 i 1936, abans que la Guerra Civil tornés a estroncar les vides de tothom. Continua llegint

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari