Visites al bloc

  • 23.915

Subscripcions

Introduïu el vostre mail per rebre-hi notificacions d'entrades noves

Uneix altres 24 subscriptors

El tricentenari de la Mare de Déu dels Dolors de Vilalba (1718-2018)

Els passats dies 9 i 10 de juny Vilalba va celebrar el tricentenari de la capella de la Mare de Déu dels Dolors. De la mà de l’Associació Confraria de la Verge dels Dolors es van organitzar un segui d’actes que incloïen una exposició amb nombrosa documentació. Gràcies a aquesta magnífica iniciativa, he pensat a recuperar un breu article escrit l’any 2011 sobre el segon centenari incorporant noves dades que apareixien a la documentació exposada.

Els orígens de la capella

Imatge de Josep Salvany de la capella de la Mare de Déu dels Dolors feta el 1922 any del bicentenari

Un dels documents exposats era un text manuscrit del Dr. Gabriel Coll, fill de la població i rector de la parròquia. En ell hi relata la cronologia de la construcció i el seguit de vicissituds que va haver de patir.

Sembla ser que la iniciativa d’aquella obra va sorgir del mateix Dr. Coll, en col·laboració amb el seu germà, Joan Coll, que aleshores era el batlle de Vilalba. Les obres es van començar el 8 de desembre de 1707, amb l’excavaciò dels fonaments, i van continuar sense massa problemes fins al maig de 1708, quan es van haver d’aturar.

La causa de l’aturada no va ser altra que la Guerra de Successió. Iniciada tres anys abans, no va ser fins a la primavera de 1708 que els seus efectes es van fer evidents al territori, amb el setge de les tropes borbòniques a la ciutat de Tortosa. La presència militar va dificultar o aturar el combois de materials, i també va suposar la mobilització d’homes en un i altre bàndols, forçant l’aturada de les obres.

Segons es desprèn del text del Dr. Coll, el conflicte va tenir greus conseqüències sobre la població, provocant una falta de mà d’obra que va afectar als rendiments agraris. Les collites van minvar considerablement, endegant un cicle de fam, misèria i cicles epidèmics que van fer estralls entre la població.

Així, el 1711 Vilalba va patir una greu crisi sanitària, tot i que en desconeixem el motiu, que es va saldar amb la mort de 103 veïns. Dels supervivents diu el text: los que quedaron no tenían grano para sembrar, ni avia quin se los pudiese prestar, ni bagages para labrar, y el año 9 no se cogió cosa.

Aquell 1709 ja s’hauria viscut una primera crisi epidèmica que, entre d’altres, va afectar greument al mateix Dr. Coll, fins a l’extrem de rebre els sagraments de l’extremunció. També emmalaltí el 1711, i el 1712 i de nou el 1715, quan de nou l’afecció va ser tan greu que van tornar a ungir-lo amb l’extremunció.

Aquella extrema situació local, amb el que sembla una greu crisi de subsistències va mantenir l’obra de la Capella aturada, i també la segona fase de les obres de construcció de l’església parroquial de Sant Llorenç, que s’havien iniciat el 1705.

No va ser fins el 1717, deu anys després del seu inici, que es van reprendre les obres de la Capella. Va quedar enllestida, tot i que sense el cor, l’any següent, i el 8 d’abril de 1718 es beneïa la imatge de la Verge a l’altar de la parròquia i, des d’allí era traslladada en processó fins a la Capella.

Confraries i fundacions per tenir-ne cura

L’exposició també recollia documents relacionats amb les entitats creades per tenir cura de la Capella i les imatges que hi havia al seu interior.

La primera de la que es té notícia és la Societat de la Divina Pastora, creada el 6 d’abril de 1818, coincidint amb el primer centenari de la Capella. La societat l’havien de composar cinc noies de la població, nombre coincident amb les cinc lletres del nom de Maria. Una d’elles rebria el nom de Clavaria, essent Vicenta Chiveli la primera en exercir aquest càrrec. La seva tasca era tenir cura dels fons de la societat, tot i que no s’indica com es proveïen, i mantenir net l’altar de la Divina Pastora i la seva imatge.

Alguns anys més tard, coincidint amb una visita de la Santa Missió encapçalada pel pare Miquel Alañà, rector d’Ascó, i dels franciscans Jaume Cardona i Domènec Marrañá, el novembre de 1853 es creava l’Associació dels Dolors, més coneguda com les Esclaves dels Dolors. Formada per set noies de la població, el seu objectiu era tenir cura de la Capella i de tot el relacionat amb el culte a la Verge.

El setembre de 1876 es creava una nova entitat de caire religiós, aquest cop sota l’advocació de Santa Teresa: la Arxicofraria Teresiana. Val a dir, però, que era una mena d’apèndix de les Esclaves, car al seu reglament s’establia que per ser membre d’una, calia també ser-ne de l’altre, i que la Junta de la nova entitat la formarien les set Esclaves dels Dolors.

A Vilalba la tradició de les Esclaves ha perdurat fins avui dia, tot i que amb algunes petites variacions per fer possible la seva subsistència. De fet, la manca de relleus va dur a un grup d’antigues Esclaves a reingressar a l’entitat per mantenir viva la tradició.

La celebració del bicentenari

L’abril de 1918 es complien dos-cents anys de la construcció de la Capella, però les circumstància dels moment van fer impossible cap tipus de celebració solemne. Vilalba, com la resta del món, estava afectada per l’anomenada grip espanyola, una greu epidèmia que va provocar milions de morts arreu del planeta. A Vilalba sembla que hi va haver més d’un centenar d’afectats, tot i que afortunadament ho van ser per la versió més benigna, i només es van registrar dues o tres morts.

L’amenaça de l’epidèmia es va allargar algun temps, de manera que la celebració d’aquella efemèride es va dilatar fins el 1922. Va ser el maig d’aquell any que mossèn Francesc Escolà va proposar de fer una celebració extraordinària amb motiu del bicentenari. De fet, en la documentació exposada no es fa cap referència als esdeveniments de 1918 i en canvi s’afirma que la data de l’efemèride era 1922. Cal suposar, doncs, que hi va haver un error, ja vos voluntari o per manca de documentació històrica.

Image de la Junta masculina organitzadora dels actes del bicentenari de 1922

Fos com fos, el 14 de maig, en una reunió a la casa de l’Abadia, la residència del capellà, es va constituir la junta directiva masculina que havia d’organitzar les celebracions. El president honorífic va ser Joan Figueres , essent nomenat com a president efectiu en Rafel Ferré. La resta de membres eren Lluís Alcoverro (vice-president), Josep Domènech (dipositari), el prevere Lluís Bonfill (secretari), Francesc Domènech (vice-secretari), Francesc Satué, Joan Solé, Àngel Alcoverro, Vicent Cugat, Santiago Domènech, Salvador Jordà, Tomàs Puey Royo (consiliaris), Josep Sampé Galano, Joan Pey Llop, Vicent Pey Borràs, Josep Maria Coma Brianzó i Josep Guiu (vocals).

L’endemà, a l’església parroquial, el mossèn va anunciar l’organització dels actes i es va constituir una altra junta, aquesta femenina, essent presidenta honorària Ramona d’Ossó i la presidenta efectiva Filomena Ferré. La resta de membres d’aquesta segona junta eren: Teresa Bladé (vice-presidenta), Carme Ferré (secretària), Francesca Vidal (vice-secretària), Dolors Ferré Sicart (dipositària), Carme Blasco, Maria Llop Borràs, Magdalena Borràs Ferré, Magdalena Berengué, Josepa Benavent, Francesca Llop, Dolores Pey Borràs, Vicenta Borràs Vidal, Maria Bada, Joana Caballé, Natalia Roig, Carme Urgell (consiliàries). També en formaven part les juntes directives de la Filles de Maria, l’Apostolat, la Conferència de Sant Vicent de Paül, les Esclaves de Maria, Tomasa Llop i Magdalena Clua.

Al marge d’aquesta iniciativa particular, impulsada pels fidels locals i els principals prohoms i les seves esposes, l’ajuntament presidit per Joaquim Alcoverro també hi va col·laborar. Ho feu finançant les obres d’arranjament del camí fins a la Capella i també les obres de restauració del temple, per tal que pugues lluir durant les celebracions.

Els actes es van celebrar a l’agost, coincidint amb la festa major de Sant Llorenç, començant el 12 d’agost i allargant-se fins al dia 20. Es succeïren les misses, oficiades pel rector local i el pare Doroteu Colldeforns de Barcelona, processons, vetllades musicals dels cors de les Filles de Maria i el Cor del Centenari, acompanyats de la banda de Santa Cecília. Entre d’altres, es va estrenar l’himne a la Verge dels Dolors, compost expressament per la celebració per Joan Solé Rius, amb música del mestre Josep Mulet. L’estrena es va fer el 20 d’agost, quan es produïren els actes més solemnes de la celebració.

Els cent anys que van seguir a aquella celebració van estar marcat per fets funestos, com la Guerra Civil, que van provocar la pèrdua de les imatges de la Verge dels Dolors i els retaules que guarnien la Capella.  Malgrat tot, però, tres-cents anys després de la iniciativa impulsada pel Dr. Coll, a Vilalba continua existint devoció per la Verge dels Dolors, i també pel patrimoni arquitectònic que ens van llegar els nostres avantpassats.

David Tormo Benavent

Les eleccions municipals durant la II República a la Terra Alta (2 de 2)

Gandesa

En el conjunt de la comarca hi ha dues poblacions de les que no hem localitzat les dades electorals al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya. Un és Gandesa, i l’altre la Pobla de Massaluca. Mentre que d’aquest últim no en sabem res, del primer en tenim notícies gràcies a la premsa. Continue reading Les eleccions municipals durant la II República a la Terra Alta (2 de 2)

Les eleccions municipals durant la II República a la Terra Alta (1 de 2)

L’adveniment de la República va arribar de la mà d’unes eleccions municipals, les celebrades el 12 d’abril de 1931. Aquelles, però, van ser unes eleccions convocades pel darrer govern monàrquic, l’anomenada dictablanda, encapçalat per l’almirall Aznar. Durant els cinc anys en que la República es va desenvolupar en un marc democràtic, a Catalunya només es van celebrar unes eleccions municipals, les de gener de 1934. Continue reading Les eleccions municipals durant la II República a la Terra Alta (1 de 2)

El Centro Unión Republicana de Batea (3 de 3)

Els Fets d’Octubre i la Guerra Civil

Els efectes involucionistes sobre la política reformista dels primers anys de la República soferts durant l’anomenat Bienni Negre van provocar tensions socials i polítiques arreu del país. Batea no es va deslliurar d’aquell clima, si més no, així ho apunten dues de les informacions que hem pogut documentar. Continue reading El Centro Unión Republicana de Batea (3 de 3)

El Centro Unión Republicana de Batea (2 de 3)

Els primers anys

Malauradament, ni la premsa ni la documentació que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial, ens aporta gaire informació més sobre els primers anys de vida de l’entitat. A l’arxiu només es conserven les actes que, en teoria, s’havien d’enviar anualment per notificant els canvis de junta i els balanços econòmics. Diem en teoria per què, tot i que és possible que part d’aquesta documentació s’hagi perdut, només es conserven algunes d’aquestes actes. És així com coneixem als integrants d’algunes de les Juntes Directives. Continue reading El Centro Unión Republicana de Batea (2 de 3)

El Centro Unión Republicana de Batea (1918-1936) (1 de 3)

L’ensulsiada de la Primera República va provocar, també a les nostres terres, un retorcés del republicanisme. No va ser fins a les primeries del segle XX que aquest moviment polític va tornar a ser protagonista al territori, especialment a partir de l’any 1907, amb la victòria del candidat republicà de la Solidaritat Catalana al districte de Gandesa, en Joan Caballé i Goyeneche. Continue reading El Centro Unión Republicana de Batea (1918-1936) (1 de 3)

Gandesa cap el 1842, segons el Diccionari de Pascual Madoz

El 1846 va començar la publicació del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, una obra de setze volums impulsada per Pascual Madoz i que es va allargar fins el 1850. L’obra proporciona informació sobre totes les poblacions que formaven part del regne d’Espanya. Continue reading Gandesa cap el 1842, segons el Diccionari de Pascual Madoz

1889 Horta de Sant Joan a través el padró municipal (2 de 2)

Activitat econòmica

Pel que respecta a les dades que aporta el padró per a l’anàlisi de l’activitat econòmica local, primer cal escatir als infants dels adults. Seguint el paràmetres de l’època, els primers serien els compresos entre els 0 i els 9 anys, és a dir 584 nois i noies. Així doncs, la població adulta del padró de 1889 seria de 1.737 persones, de les quals 883 eren homes i 854 dones. Continue reading 1889 Horta de Sant Joan a través el padró municipal (2 de 2)

1889 Horta de Sant Joan a través el padró municipal (1 de 2)

La voluntat dels governants per conèixer el nombre de persones i poblacions sobre les que estenien el seu poder és remunta, com a mínim, al 3000 aC amb la civilització babilònica. A casa nostra ens podem remuntar als fogatges medievals, als que van succeir els primers censos reials al s. XVIII. Continue reading 1889 Horta de Sant Joan a través el padró municipal (1 de 2)

Notes sobre la Tercera guerra carlina a la Terra Alta

La revolució de setembre de 1868 i l’exili d’Isabel II va tenir efectes contradictoris entre el carlisme. D’una banda el triomf de la revolució, de tall liberal progressista, era una amenaça contra al catolicisme que impregnava l’ideari carlí, que va veure com esdevenia un referent per molts dels que rebutjaven el progressisme, incrementant el seu suport social al país. Continue reading Notes sobre la Tercera guerra carlina a la Terra Alta