Home » Arqueologia de la vinya i el vi

Arqueologia de la vinya i el vi

Indicadors arqueològics de consum de vi i cultiu de la vinya a Font de la Canya

Les excavacions arqueològiques realitzades han permès documentar un notable ventall de materials (ceràmics, metàl·lics, arqueobotànics, etc.) relacionats directament amb la pràctica de la vitivinicultura i el consum del vi. A la fase més antiga de l’assentament (preibèric o primera edat del ferro) del segle VII aC, es documenta el conjunt més nombrós de llavors arqueològiques de Vitis vinifera ssp. vinifera en tot el nord-est peninsular. Els materials ceràmics d’importació relacionen directament la introducció de la vitivinicultura i el consum del vi al Penedès amb els contactes colonials, especialment els fenicis. A partir de la fase d’època ibèrica (segles VI-II aC) augmenten els indicadors relacionats amb l’arboricultura de la vinya: podalls de ferro per al manteniment de la vinya, una base de premsa per a fer vi, àmfores per al transport, etc. Tanmateix, durant aquesta fase te lloc la difusió i consolidació definitiva de la vitivinicultura al Penedès i Catalunya.

 La fase preibèrica o primera edat del ferro (625-575 aC)

Les nombroses restes de pinyols de raïm carbonitzats de la varietat cultivada (Vitis vinifera ssp. vinifera) que han proporcionat els estudis arqueobotànics (especialment la carpologia: estudi de les llavors i fruits arqueològics) de les sitges i els nivells inferiors de la zona d’hàbitat de la primera edat del ferro de Font de la Canya, suggereixen una consolidació de l’explotació de la planta al finals de la primera fase de l’assentament. Les restes de pinyols de raïm  (Fig. 1) apareixen a més del 60% de les sitges de la primera edat del ferro, entre les quals destaca la sitja SJ171, on es documenta una important concentració de restes de raïm mineralitzades (més de 400) en una sitja reutilitzada com a fossa sèptica (Fig. 2). Conjuntament amb les llavors apareixen centenars de restes mineralitzades de branquetes i altres restes com copròlits o excrements d’ovicaprins, larves i insectes, habituals en aquests contextos de fossa sèptica. L’aparició d’aquestes restes en aquesta sitja situada a tocar a la zona d’hàbitat suggereix que les restes mineralitzades de raïm podien haver estar menjades en forma de fruit fresc o sec i llençades a la sitja en forma d’excrements humans (la qual cosa va afavorir la mineralització). També existeix la possibilitat de que es tractin de restes de la brisa d’una premsada de raïm, encara que resta analitzar amb deteniment i identificar l’espècie a la que pertanyen els centenars de branquetes per confirmar si es tracten de peduncles i pedicels de vinya.

pinyols-de-raïm-conjunt s VII aC
Pinyols de raïm (Vitis vinifera ssp. vinifera) carbonitzats de la fase de la primera edat del ferro o segle VII aC. Font de la Canya. Fotografia de Xavi Goñi (UdL).

 

Llavors de raïm
Centenars de pinyols de raïm (Vitis vinifera ssp. vinifera) mineralitzades de la sitja SJ171 de la primera edat del ferro o segle VII aC. Fotografia: equip Font de la Canya.

Tanmateix la documentació de restes de pinyols de raïm a la primera edat del ferro es corrobora també al jaciment penedesenc de Sant Miquel d’Olèrdola, amb la resta d’un sol pinyol i alguns fragments de carbó de fusta de vinya, en canvi no es documenta a la resta de jaciments estudiats arqueobotànicament al Penedès en aquesta fase en l’estat actual de la recerca (Fig. 3).

primera edat del ferro
Resultats carpològics de jaciments penedesencs durant la primera edat del ferro. Gràfiques confeccionades a partir de la “freqüència d’aparició relativa o ubiqüitat”, és a dir, el percentatge de mostres estudiades en què s’ha identificat cadascun dels tàxons (una mostra equival a una UE). Gairebé la pràctica totalitat de les mencions de Vitis d’aquesta fase corresponen a Font de la Canya.

També apareixen a Font de la Canya indicadors arqueològics que ens informen de la pràctica d’un consum de vi forà[1] (Fig. 4). Els recipients amfòrics d’origen fenici, concretament de la zona del cercle de l’estret de Gibraltar i en menor grau de la zona de Cartago, recuperats a les diferents sitges de la primera edat del ferro testimonien els intercanvis comercials amb els fenicis que deurien buscar, posteriorment, la complicitat dels indígenes per a cercar els indrets idonis per a la plantació de vinya (com a cultiu de rendiment aplaçat) i així transmetre el complex sistema d’elaboració del mateix. Sembla lògic pensar, doncs, que primerament es va introduir al Penedès el consum del vi fenici i després, paulatinament, es va adoptar el cultiu de la vinya.

Materials d'importació
Indicadors arqueològics de la primera edat del ferro (650-575/550 aC) a Font de la Canya. 1, Materials ceràmics d’importació de Font de la Canya: 1-5, àmfores fenícies occidentals. 7, trípode-morter fenici.
Dibuixos: equip Font de la Canya.

Darrerament s’ha posat de manifest la importància del vi en el festeig, entès com activitat social en les relacions de poder d’aquestes societats protohistòriques de la primera edat del ferro, que pot explicar el destacable volum de les importacions fenícies documentades a Catalunya i el País Valencià durant el segle VII i les centúries del segle següent.[2] Sembla, doncs, que en aquest primer moment d’introducció del vi fenici es duria a terme un festeig anomenat de tipus “empresarial”,[3] que té per objectiu l’adquisició de poder polític i/o econòmic. En aquest tipus de festeig el volum del que és consumit (el vi i la resta de productes adquirits) és més important que la forma o estil de consumir-ho, com pot suggerir una absència total d’elements de vaixella fina com el vernís roig fenici. Tot i així a Font de la Canya es documenten elements relacionats amb la preparació i el consum del vi que cal considerar, com és la documentació de trípodes-morters i un simpulum o cullerot de bronze per a mesclar i servir el vi.

La presència de trípodes-morters fenicis a Font de la Canya ens informen sobre la preparació del vi per al seu consum i es relacionen amb la pràctica mediterrània de piconar espècies, substàncies aromatitzants com la mel per poder potenciar el sabor del vi i per contra dissimular el vi picat o deteriorat pel seu transport de llarga distància.

Sens dubte, una de les sitges més cèlebres de la Font de la Canya és la SJ123, on es recuperà un dipòsit de bronzes in situ format per diverses peces entre les que destaca una relacionada amb el servei de begudes (un simpulum o cullerot de bronze), estri que s’utilitzava per a barrejar i servir el vi i la beguda, acte simbòlic que atorgava un rol sacerdotal (Fig. 5). L’aparició dels simpula es considera un marcador d’un estatus social més alt (el paper de l’hoste que ofereix el banquet i reparteix el menjar i la beguda) i es considera com a pràctica privilegiada utilitzar-lo per a beure directament. Juntament amb els coladors o infundibula i els ratlladors per a condimentar formen part dels accessoris metàl·lics del consum del vi documentats en la conca mediterrània durant aquesta fase.

Simpulum
Símpulum o cullerot de bronze per a mesclar i servir el vi. Llargada: 20 cm. Fotografies: Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya de la Generalitat de Catalunya (CRBMC).

La fase ibèrica o segona edat del ferro (550-150 aC)

Durant l’ibèric antic (segles VI-V aC) i ple (segles IV-III aC) té lloc la consolidació definitiva del cultiu de la vinya (Vitis vinifera ssp. vinifera) al Penedès i Catalunya. A nivell carpològic les freqüències relatives augmenten considerablement, fins al punt que al conjunt de Catalunya dupliquen en percentatge a les lleguminoses més importants d’aquest període[4] (Fig. 6). En determinades zones, com ara la costa central i la plana occidental, fins i tot superen amb escreix els cereals de segon ordre. Així a la costa central i al Penedès, la vinya apareix a tots els jaciments estudiats carpològicament com a Font de la Canya d’Avinyonet i Sant Miquel d’Olèrdola, Les Guàrdies (El Vendrell), Xalet d’en Nin-Darró (Vilanova i la Geltrú) o l’Arxiu Històric (Sitges).[5] També es documenten clares evidències arqueobotàniques de subproductes de premsades relacionades amb processos vitivinícoles (la brisa: els peduncles, pedicels i raïms amb part de la drupa i centenars de llavors carbonitzades), per exemple al jaciment de Mas d’en Gual (El Vendrell) i a la Ciutadella Ibèrica o Alorda Park (Calafell). Tot això fa pensar en una generalització de la producció vitívinicola, i a una producció de vi, però que, devia ser a petita escala.

Dades carpològiques al Penedès
Resultats carpològics de jaciments penedesencs durant l’època ibèrica. Gràfiques confeccionades a partir de la “freqüència d’aparició relativa o ubiqüitat”, és a dir, el percentatge de mostres estudiades en què s’ha identificat cadascun dels tàxons (una mostra equival a una UE). S’observa un augment de l’arboricultura al Penedès, especialment de Vitis, que apareix a gairebé la totalitat de jaciments amb estudis carpològics.

A la fase de l’ibèric ple a Font de la Canya es documenta instrumental de ferro indicador de la pràctica d’arboricultura, com és el cas d’un podall o falçó de ferro per a la poda i el manteniment de la vinya (Fig. 7). Es va documentar a l’interior d’una cubeta rectangular excavada al paviment del recinte 7. Conserva a la part inferior restes de l’emmanegament, en aquest cas fet de banya d’animal i una llargada de 20 cm aprox. (segle IV aC). Durant aquesta fase es documenten a Catalunya totes les eines de ferro pròpies d’una agricultura cerealista avançada, com ara relles d’arada de diferents tipologies, rastells, rampins, i falçs, així com l’utillatge propi de l’horticultura i l’arboricultura, més concretament els podalls i les aixades petites.[6] La tipologia d’eines documentades testimonia les diferents tasques agrícoles en relació al cicle vegetatiu de les plantes, com ara la preparació del terreny (destrals, aixades, fangues, arades i podalls), la sembra i manteniment dels cultius (podadores, aixes, escodes esmusses), i la recol·lecció (falçs).

podal falço ferro segle IV-III aC
Indicadors arqueològics d’època ibèrica (550/200 aC) a Font de la Canya. 1, podall o falçó de ferro per a la poda i manteniment de la vinya. Llargada: 20 cm.
Fotografia: equip Font de la Canya.

L’avenç tecnològic en la transformació dels productes vegetals és un altre possible indicador d’intensificació de la producció agrícola, especialment cerealícola durant aquesta fase. És el cas dels sistemes de mòlta, que tenen com a objectiu separar la part aprofitable de l’aliment de la indesitjable (per exemple espellofar el cereal), o bé canviar-ne la forma física  (farina, sèmola, etc.), ben documentats a la Font de la Canya. Un altre indicador sobre la intensificació agrícola a són, sens dubte, els sistemes d’emmagatzematge de cereals, L’existència d’un gran nombre de sitges en una zona concreta, que comprèn les comarques costaneres del Camp de Tarragona fins al Llenguadoc i, cap a l’interior, a la vall del Llobregat, ha suggerit, com s’ha dit anteriorment, una certa especialització en la producció cerealícola relacionada possiblement amb l’exportació cap als mercats mediterranis,[7] o a un comerç interior d’aquests productes.[8] Font de la Canya esdevé un exemple de primer ordre d’aquest fenomen.

base de prensa s III aC
Indicadors arqueològics d’època ibèrica (550/200 aC) a Font de la Canya. Fragment de base de premsa de pedra per a extreure el most. Segle III aC. Fotografia: equip Font de la Canya.

En relació als sistemes de premsat, cal destacar l’existència, a partir d’un moment avançat de l’ibèric ple en jaciments catalans, de bases de premses per a la transformació del raïm en most, i, potser també, de les olives en oli. Les primeres estan representades pels fragments documentats fora de context a Mas Castellar (Pontós)[9] i al Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès)[10] (Fig. 8), ambdues amb una datació de segle III aC.[11] En el cas de Font de la Canya no es descarta documentar durant les pròximes excavacions arqueològiques el recinte on es produïa el premsat del raïm. En aquest sentit, cal citar el recinte 2 i el recinte 5 (ambdós del segle III aC) de Font de la Canya on es documenten sengles magatzems d’àmfores i de vaixella de taula in situ, tal vegada destinada a l’emmagatzematge, distribució i comercialització dels productes gestionats a Font de la Canya (Fig. 9).

Recinte 2
Indicadors arqueològics d’època ibèrica (550/200 aC) a Font de la Canya. Recinte 2 amb magatzem d’àmfores ibèriques i vaixella de taula, segle III aC. Fotografies: Ramon Álvarez (UB) i equip Font de la Canya.

Per altra banda, recentment s’ha descobert dues bases de premsa dins una sitja del segle V aC al establiment rural ibèric de Saus (Girona)[12] i una instal·lació de premsa a la casa 15 del jaciment dels Estinclells[13] datada de finals del segle III aC i amb restes carpològiques de raïm al seu voltant (Fig. 10). L’aparició d’instal·lacions d’aquest tipus, encara que sigui en nombre reduït, indica un augment de la producció d’aliments transformats d’origen vegetal, encara que no amb la mateixa importància que en altres zones, en particular les comarques centrals i meridionals del País Valencià.[14]

premsa Estinclells
Construcció experimental d’una premsa de vi ibèrica del jaciment dels Estinclells (Verdú, L’Urgell) (s. III aC). www.ceparqueologia.cat

A diferència del que succeïa a la primera edat del ferro, durant aquesta fase la vaixella relacionada amb la preparació, servei i consum del vi adquireix una importància que queda reflectida pel ric ventall de formes ceràmiques documentades (de procedència ebussitana, centro-mediterrània i de la zona de l’Àtica de Grècia), on és molt important la forma i l’estil de consumir-ho, esdevenint una element de diferenciació social. Aquests ens informen sobre la forma de consumir el vi en la pràctica, entre d’altres, del symposium (beure junts) que implica la utilització o ús d’una sèrie de gots en particular: en primer lloc un crater per a mesclar el vi i l’aigua, situat entre els convidats, serveix de punt de partida per a la distribució de vi; seguidament els gerros o enòcoa (oinochoe) per submergir-los al crater i servir el vi als convidats; i, finalment, les copes, bols i tasses (kylikes i skyphoi) més o menys decorades amb escenes figuratives, mítiques o de la vida diària com és el cas d’alguns materials recuperats a Font de la Canya (Fig. 11).

materials ceràmics Font de la Canya
Indicadors arqueològics d’època ibèrica (550/200 aC) a Font de la Canya. Askos ibèric per a servir el vi o beure’l (segle III aC). Enòcoa o gerra ibèrica per submergir-la al crater i servir el vi als convidats (segle V aC). Ceràmica grega de l’Àtica (Grècia) per al servei i consum del vi. Fotografies: Ramon Álavarez (UB) i equip Font de la Canya.

Finalment, una altre indicador arqueològic que pot suggerir la implementació de la vinya i el vi en les creences dels habitants de Font de la Canya és la documentació d’un depòsit votiu amb les restes d’un important banquet o cerimònia en honor a la deessa Demèter/Tanit a l’interior d’una sitja SJ169, molt a prop del recinte 8, datat al segle III aC i on es va consumir vi. Entre les moltíssimes restes recuperades, moltes en procés d’estudi, destaca un vas en forma de bust de dona de trets clàssics anomenat tradicionalment “peveter de cap femení” (Fig. 12). La part superior, còncava, està perforada amb cinc orificis. Representa una divinitat vestida amb una túnica subjectada amb un fermall esfèric i que forma plecs a la zona del coll. Al cap hi duu un kalathos i el front està ornamentat amb espigues de cereal i fruites (raïm) i porta gotims de raïm com arracades. Es tracta d’una imatge originària dels àmbits grecs o púnics de Sicília, present també a Sardenya, Cartago, Eivissa i l’est de la península Ibèrica, on és freqüent en alguns santuaris i necròpolis del món ibèric. S’ha identificat amb Demèter, Koré o Tanit, a causa dels atributs relatius a la fecunditat i fertilitat, que l’adornen. La tesis tradicional planteja la utilització d’aquests vasos com a cremaperfums. Una altra tesis suposa que els orificis de la part superior havien de servir per a posar-hi espigues de blat, simbolitzant l’abundància.[15]

Peveter segle III aC
Peveter o cremador de perfums amb representació de la deessa de la fecunditat i la agricultura Demèter/Tanit. La part superior, còncava, està perforada amb cinc orificis. Representa una divinitat vestida amb una túnica subjectada amb un fermall esfèric i que forma plecs a la zona del coll. El front està ornamentat amb espigues de cereal i fruites (raïm). S’ha identificat amb Demèter, Koré o Tanit, a causa dels atributs relatius a la fecunditat i fertilitat, que l’adornen. Font de la Canya, segle III aC. Fotografies: CRBMC.


[1]          ASENSIO, D., CELA, X., MORER, J. 2005 “El jaciment protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (Segles VII-III aC), Fonaments, 12, Universitat de Barcelona, 177-195.

[2]    SANMARTÍ, J.; ASENSIO, D.; BELARTE, C.; NOGUERA, J. “Comerç colonial, comensalitat i canvi social a la protohistòria de Catalunya” a DILOLI, J.; SARDÀ, S.; Ideologia, pràctiques rituals i banquet al nord-est de la península Ibèrica durant la protohistòria, Citerior, núm. 5. 2009, pp. 219-238.

[3]    DIETLER, M. “Feast and comensal polítics in the political economy. Food, power and status in Prehistòric Europe” a WIESSNER, P.; SCHIEFENHÖVEL, W.; (ed), Food and the Status Quest. An Interdisciplinary Perspective, Oxford, 1996. DIETLER, M. “Rituals of commensality and the polítics of state formation in the “princely” societies of early Iron Age Europe” a RUBY, P (ed). Les Princes de la Protohistoire et l’émergence de l’État. Actes de la table Ronde internationales de Naples (1994). Collection Centre Jean Bérard 17 – Collection École Française de Rome 252, Nàpols, 1999, pp. 135-152.

[4]    LÓPEZ, D.; VALENZUELA, S.; SANMARTÍ, J. “Economia i canvi socio-cultural a Catalunya durant l’edat del ferro” a VALENZEULA, S.; PADRÓS, N.; BELARTE, C.; SANMARTÍ, J. (Eds): Economia agropecuària i canvi social a partir de les restes bioarqueològiques. El primer mil·lenni aC a la Mediterrània Occidental. Actes de la V Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Arqueomediterrània, núm. 12, Universitat de Barcelona. Barcelona, 2011, pp. 71-92

[5]    CUBERO, C. La agricultura durante la Edad del Hierro en Cataluña. A partir del estudio de las semillas y los frutos. Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, núm. 2. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1998.

[6]    ROVIRA, M. C. “Aproximación a la agricultura protohistórica del noreste de la península Ibérica mediante el utillaje metálico” a BUXÓ, R.; PONS, E. Els productes alimentaris d’orígen vegetal a l’Edat del Ferro de l’Europa occidental: de la producció al consum. Actes del XXII Col·loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro. Sèrie Monogràfica, 18. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. 1999, pp. 269-280.

[7]    ASENSIO, D.; FRANCÈS, J.; PONS, E. “Les implicacions econòmiques i comercials de la concentració de reserves de cereals a la Catalunya costanera en època ibèrica” a Cypsela, núm. 14, 2002, 125-140.

[8]    BURCH, J. “L’emmagatzematge de sitges durant època ibèrica”, a BUXÓ, R.; PONS, E. Els productes alimentaris d’orígen vegetal a l’Edat del Ferro de l’Europa occidental: de la producció al consum. Actes del XXII Col·loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro. Sèrie Monogràfica, 18. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. 2000, pp. 325-331.

[9]    PONS, E. Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998). Sèrie Monogràfica, 21. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. 2002.

[10]  LÓPEZ, D. L’agricultura protohistòrica des d’una perspectiva arqueobotànica (llavors i fruits). Estudi de l’assentament del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès). Treball del Diploma d’Estudis Avançats (D. E. A.). Universitat de Barcelona, 2006.

[11]  També caldria afegir el cas de les bases de premses documentades per Pere Giró a Mas Castellar (Els Monjos), exposades actualment a VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya de Vilafranca del Penedès i la recuperada a l’Argilera (Calafell), amb una cronologia un xic més moderna (segle II aC) (Sanmartí et al. 1984)

[12]  CASAS, J. “Prensas para la elaboración de aceite en el establecimiento rural ibérico de Saus (Gerona). Notas sobre la explotación del campo en el territorio de Emporion” a Archivo Español de Arqueología, núm. 83, 2010, pp. 67-84.

[13]  ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J.; SAULA, O.; GARCIA-DALMAU, C. “Una almàssera del segle III aC dins del nucli ibèric dels Estinclells (Verdú, Urgell), URTX, Revista d’Humanitats de l’Urgell, núm. 24. 2010, pp. 55-75.

[14]  PÉREZ, G.; ALONSO, N.; IBORRA, M. P. “Agricultura y ganadería protohistóricas en la Península Ibérica: Modelos de gestión” a RODRÍGUEZ, A.; PAVÓN, I. (ed.) Arqueología de la tierra. Càceres, 2007, pp. 327-373.

[15]          MUÑOZ AMILIBIA, A. M. Pebeteros ibéricos en forma de cabeza femenina. Madrid, 1963 RUIZ DE ARBULO, J.  “Los cuernos figurados en cabeza de Core: nuevas propuestas en torno a su denominación, función y orígen”, Saguntum, 27, 1994, 155-172.


1 comentari

Respon a El guitarrista Mario Mas, primer concert amb la lluna a Font de la Canya | Font de la Canya Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Descarrega’t la Guia de la Font de la Canya

Instagram

Sorry:

- invalid media id
- Instagram feed not found.

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos i rebre notificacions

Categories

%d bloggers like this: