RSS Feed

març, 2015

  1. més Camí a l’escola …

    març 9, 2015 by ampatufet

    Fa poc, vam fer un post sobre la pel.licula Camí a l’Escola i la necessitat de que els nostres fills la vegin. Doncs el diumenge, en Carles Capdevila al diari ARA, fa un petit escrit sobre la mateixa. Us el reproduïm i us deixem l’enllaç. 

    Correm a anar-hi !

    “SOVINT OBLIDEM la sort que tenim d’anar a escola. En algunes parts del món el camí a l’escola és una cursa d’obstacles, i l’aprenentatge és una conquesta. Cada matí, a vegades jugant-se la vida, criatures plenes de coratge emprenen el viatge cap al coneixement. Aquests escolars són els herois de les seves pròpies històries, històries reals”.

    Així comença Camí a l’escola, un documental que si encara no heu vist heu de veure amb els vostres fills. Jo mirava amb un ull les imatges, precioses, tendres, dures a vegades, i amb l’altre observava els ulls del meu fill de 12 anys, l’edat d’alguns dels protagonistes, que caminen quilòmetres i esquiven elefants o girafes o empenyen la cadira de rodes rudimentària del germà per poder arribar a classe. I sabeu què? Quan vam acabar de veure-ho, i al meu fill li semblava tot tan llunyà, tan exòtic, vaig recordar que el meu pare també havia de caminar per anar a estudiar, i el meu avi encara més. I li vam telefonar. L’avi feia 8 quilòmetres al matí i 8 a la tarda, de Collsuspina a Centelles, per anar als hermanus. Mon pare en feia 5 d’anada i 5 de tornada, des de la casa de pagès on els cuidaven perquè la seva mare estava malalta fins als escolapis de Moià. L’avi va estudiar fins als 12. Al pare el dia que en feia 13 li van dir que ja tocava canviar de llapis, posar-se’l a l’orella i treballar a la fusteria: pocs dies després ja feia la primera caixa de morts, encàrrec que incloïa la feina de posar-lo dins de la caixa. La meva infantesa era plena d’històries d’aquestes. Sempre he tingut present la sort immensa de poder estudiar. Però tristament m’havia oblidat de compartir-ho, i gràcies a aquesta pel·lícula deliciosa ja ho he fet”


  2. De gran vull ser …

    març 9, 2015 by ampatufet

    Que volem que siguin els nostres fills de grans ? o millor, que volen ser ells i elles de grans ? Feliços !!!  si !!!,  o no ?… no sempre ho tenim clar. Durant anys  les families pensàvem que per tal que els  fills tinguessin un bon futur era necessari estudiar una bona carrera:  estudia dret que sempre va bé…. , història? això no té sortida.….  Us sona? però, la societat actual ja no és com era en els nostre temps d’estudiants i avui en dia tenir uns bons estudis no garanteix un bon futur, d’entrada.

    Així les coses, ens acompanyeu a descobrir com podem ajudar als nostres fills i filles a trobar el que els fa o farà feliços ?

    La xerrada que us proposem aquest segon trimestre, De gran vull ser…. , serà el proper DIJOUS 26 DE MARÇ, A  LES 19:00 HORES, a la biblioteca de l’escola. Estarà a càrrec de la Cristina Silvente, psicòloga.

    Us hi esperem a tots i totes !!!!! . Recordeu ! cal inscripció prèvia a ampa@patufet.cat

    cartell xerrada element (1)

     

     


  3. Camí a l’escola

    març 8, 2015 by ampatufet

    Quant tarden els nostres fills i filles a anar a l’Escola cada día ? 5 minuts, uns 10-15 minuts com a molt no ?

    Peró, sabeu  que la Zahira  tarda 4 hores  en anar a la seva ? I que en Jackson i la seva germana caminen cada día 15 kilometres per anar a l’escola ?

    Aquestes històries, i la d’en Samuel de l’India i la d’en Carlitos a l’Argentina, ens les explica el documental frances Camí a l’escola , del director Pascal Plisson, guanyadora del premi Cesar al Millor documental i una magnifica película sobre el dret de tots als infants a l’educació i a poder anar a l’escola .

    També és un bon exemple de la cultura de l’esforç que tant ens costa ensenyar als nostres fills i filles .

    Aquest documental es projecta a diversos cinemes de Barcelona i s’en fan passis matinales per escoles.

    Mestres,  us animeu a anar-hi amb  els alumnes  de l’escola ?.

    Que us sembla si hi anem junts families i nens ? Esperem els vostres comentaris

    Per animar-vos a veure’l,  us deixem el trailer del documental.

     


  4. Avui AMPA del Patufet ha participat en la I Jornada de les AMPA de L’Hopitalet de LLobregat.

    març 7, 2015 by ampatufet

    Avui AMPA del Patufet ha participat en la I Jornada de les AMPA de
    L’Hopitalet de LLobregat.
    Ha estat una reunió interessant hem comentat, discutit e intercanviat experiències.
    La conclusió més important a la que hem arribat es que es necessària la col•laboració entre els centres educatius (mestres) i les famílies. Una col•laboració que ha d’incloure projectes comuns entre ambdues parts i la participació activa dels pares i mares en aquest projectes.
    Així mateix s’ha destacat com la educació emocional i les TIC han de ser els motors d’aquest projectes per tal d’aportar eines innovadores i engrescadores.Avui AMPA del Patufet ha participat en la I Jornada de les AMPA de
    L’Hopitalet de LLobregat.
    Ha estat una reunió interessant hem comentat, discutit e intercanviat experiències.
    La conclusió més important a la que hem arribat es que es necessària la col•laboració entre els centres educatius (mestres) i les famílies. Una col•laboració que ha d’incloure projectes comuns entre ambdues parts i la participació activa dels pares i mares en aquest projectes.
    Així mateix s’ha destacat com la educació emocional i les TIC han de ser els motors d’aquest projectes per tal d’aportar eines innovadores i engrescadores.

    AMPA2

    http://www.fapac.cat/2015/03/05/i-jornada-de-les-ampa-de-lhospitalet-de-llobregat


  5. Estrella

    març 6, 2015 by ampatufet

    Son les nou del matí de divendres .

    Avui a la nostra escola som un menys .

    Amb tota la tristor als nostres cors.

     

     

    image


  6. La escuela deseada

    març 2, 2015 by ampatufet

    Quina es l’escola somiada ? la desitjada ? Us fem a mans aquí un interessant article del profesor de l’Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal,  Boris Mir,  que en el número 5 de la revista Kireei , en el seu article Cocinando una nueva escuela,  ens parlava de l’escola desitjada .

    01_kireei_5_coaner

     

    Somiem ?

     

     La escuela deseada per Boris Mir.

    Instrucciones para soñar despierto

    Todos hemos ido a la escuela. Fuimos felices o desgraciados en ella pero sea como sea nos marcó para siempre. Para un adulto su escuela es, ante todo, una vivencia y una remembranza. Una invención, en realidad, porque la vida no es lo que uno vivió sino lo que uno recuerda y la memoria, decía John Dewey, es una experiencia sustituta.
    Por ello el deseo de una escuela mejor siempre está rodeado de la nostalgia del recuerdo y de la esperanza futura en una mejor educación. Porque ¿quién no ha deseado una escuela mejor que la suya? Para sus hijos, para sus nietos, o para trabajar en ella. Todos aspiramos a una escuela excelente aunque discrepemos sobre cómo debe ser esa escuela ideal. Hay muchas expectativas, muchas exigencias y muchas esperanzas depositadas en esa escuela soñada.
    Sin embargo los sueños adolecen de dos grandes debilidades: no son decisiones y no son acciones. Para transformar verdaderamente la escuela hay que soñar despierto, hay que liberarse de la nostalgia y también de la esperanza vana. Aquel que quiera renovar la escuela debe convertir su sueño en propósitos y sus propósitos en acciones. A mi entender esa es la contribución realista y poderosa que puede regenerar realmente la escuela, tanto como ciudadanos, como padres o como docentes.

    03_kireei_5_coaner_765
    Del sueño al propósito

    Si tuviera que elegir un propósito específico, un reto importante para hacer tangible el deseo de una escuela mejor, propondría la personalización de los aprendizajes: un aprendizaje para cada necesidad y un lugar para cada persona. En otras palabras, formularía que el gran reto de la educación actual es diversificar sin excluir.
    Personalizar sin excluir no significa individualizar sino todo lo contrario pues el proyecto último es ofrecer a cada uno el mejor lugar entre nosotros. Un buen lugar en el seno de la familia, de la comunidad, de la sociedad y, en consecuencia, un buen lugar en la escuela. Y este lugar no puede ser un espacio excluyente sino un lugar común que se habita en pie de igualdad y dignidad.

    04_kireei_5_coaner_765
    Personalizar los aprendizajes

    Personalizar la educación desde el papel del docente puede adoptar infinitas formas pero quizás sea útil destacar algunas de ellas. Propongo tres ámbitos para esta diversificación: el de los contenidos, el de los procesos y el de los resultados.
    Diversificar los contenidos significa, simplemente, que no todo el mundo aprende lo mismo. A diferente contenido, diferente grado de complejidad, diferente contextualización, diferente acompañamiento… Es tan simple como aprender a leer leyendo libros diferentes, a interpretar tocando canciones diferentes, a redactar escribiendo textos sobre temas diversos. Se trata de abordar el currículo de forma selectiva estableciendo prioridades según las necesidades personales.
    A diferentes procesos, diferentes caminos: trabajo individual, en pareja, en pequeño grupo… A partir de múltiples ejemplos, presentados abierta y libremente, o explorando una idea o un concepto para hacerlo tangible. Ir de lo general a lo específico, de lo concreto a lo abstracto, de lo conocido a lo ignorado, de la hipótesis personal al conocimiento científico. Permitir la autorregulación y la toma de decisiones sobre cómo aprender.
    A los niños les gusta trabajar en grupo, socializarse; propongámosles retos a todos y ayudemos a construir equipos donde solamente hay grupos. Diversificar los procesos puede ser combinar amistades, promover asociaciones dispares o afrontar la complejidad desde lo heterogéneo y no desde lo uniforme. Y puede ser, también, respetar la soledad (algo muy difícil en la escuela actual) pues los niños también gozan con el ensimismamiento, con la reflexión silenciosa, en retiro. Dejemos tiempos y espacios de libertad para que cada persona explore, reflexione o juegue; en la escuela, en casa… en cualquier escenario.
    Y, finalmente, diversificar los resultados esperados: los productos, las realizaciones, los proyectos… todo lo que nos permite visibilizar el aprendizaje, pues sin producción el aprendizaje es algo mental, esquivo e invisible. ¡No convirtamos un convencional ejercicio escrito en la forma principal de evaluar lo aprendido! Aceptemos la creatividad en los productos, la versatilidad y la diferencia. Busquemos una evaluación que sirva para demostrar lo aprendido, no para sancionar lo que se ignora.

    05_kireei_5_coaner_765

    Diversificar el aula

    Diversificar el aula es la consecuencia ineludible de personalizar los aprendizajes. Un aula diversificada no es un aula tradicional, no cuenta con que todo el mundo esté haciendo lo mismo de la misma manera, trabaja de manera totalmente diferente. El aula es entonces un espacio compartido en el que se crean las condiciones para que el aprendizaje sea posible – aprendizaje que es personal en convivencia y en colaboración con otros.
    En un aula diversificada hay movimiento, interacciones, multiplicidad de tareas… hay cierto desorden, hay conflictos, hay ruido sin duda. Requiere aceptar la incertidumbre, ceder parte del control y del mando. Diversificar el aula exige conceder poder para empoderar a los alumnos. Dar libertad de acción aun a riesgo de perder oportunidades, tiempo o recursos. No es posible dar “una lección” a cada alumno en este contexto. Hay que asumir un papel de sosegado acompañamiento, de diligencia adulta, de disponibilidad afectiva. La docencia se basa en la serenidad, no en la paciencia como creen algunos.

    02_kireei_5_coaner_765

     

    Celebrar la singularidad

    Si el aprendizaje es personal la singularidad del alumno gana relevancia, un alumno que es aceptado tal y como es y alentado a ser mejor. Aceptar no significa conformarse, en realidad quiere decir partir del aprendiz , de cada persona única y extraordinaria. Aquí la personalización debe comprender, por lo menos, tres fuentes de singularidad: las diferentes capacidades de cada uno, los diferentes deseos y motivaciones y, finalmente, las diferentes estrategias de aprendizaje que todos tenemos.
    Desarrollar en cada uno su potencial es una aspiración permanente de toda buena escuela. No todos tenemos las mismas aptitudes, ni las mismas capacidades; aceptar esa diferencia nos obliga a no renunciar a que TODOS aprendan. Nada de “niveles” pues hay tantos “niveles” como alumnos en clase. Nos obliga a proponer una enseñanza que estimule a cada uno a ir más allá de lo que le resulta fácil y cómodo, no un justo medio que empobrezca a todos. Significa exigir a cada uno el esfuerzo indispensable para llevar a cabo un objetivo asequible que enriquezca sus conocimientos, sus competencias y sus valores.
    Tampoco tenemos todos los mismos intereses, afinidades o pasiones. Ignorar la existencia del deseo no lo hace desaparecer sino que hace que el aburrimiento y el desinterés campen a sus anchas, alejando el trabajo comprometido y el esfuerzo de las aulas, así que hay que gestionarlo y estimularlo. Y lo que verdaderamente nos motiva es la autonomía para actuar, la evidencia del progreso o la finalidad con que hacemos las cosas. Hay que dar motivos para la motivación, articular todo este escenario de afectos e intereses con tacto pedagógico y firmeza a la vez. Aceptar sus deseos y sus intereses para, sin duda alguna, llevarlos más allá.
    En tercer lugar hay que considerar el perfil singular de aprendizaje de cada persona. Afortunadamente en los últimos años han aflorado múltiples perspectivas para afrontar este tema: la pedagogía de la gestión mental, las inteligencias múltiples, las contribuciones de la neurociencia… Entender los diferentes modos de pensar, de comprender, de imaginar, nos ofrece herramientas muy poderosas para mejorar el aprendizaje.

    Soñar despierto

    Uno desearía encontrar el propósito justo, la medida oportuna, el camino correcto que nos llevara a esa escuela soñada… pero no existe tal itinerario pues la educación es demasiado compleja, demasiado orgánica para dejarse atrapar en un sueño. Así que no nos queda otro camino que el trabajo permanente en propósitos, medidas, decisiones provisionales e insuficientes. Un caminar que es también búsqueda. Nos queda soñar despiertos y actuar en una escuela siempre provisional pero algo mejor, algo diferente, a la del curso anterior, a la de hace unos años, a la de nuestra infancia.

     

    També us deixem la seva interessant intervenció en una xerrada TED a Barcelona.

     

     


  7. La regla de Kiko

    març 2, 2015 by ampatufet

    Comencem setmana amb una dada molt preocupant: segons el Consell d’Europa, un de cada cinc nens son és víctima de violència sexual.

    Que podem fer per prevenir aquest fet i protegir  als nostres infants?

    L”Observatori Faros de Sant Joan de Déu ens dona unes claus per afrontar aquest tema amb els nostres fills i filles i ens presenta el programa La Regla de Kiko, creat pel Consell d’Europa.

    Us en fem un resum i no deixeu de mirar la web del Consell d’Europa, on hi han diferents materials per treballar el tema, conte, videos…

     ” Els abusos de tipus sexual contra els menors són un dels aspectes que més preocupa els pares, ja que es tracta d’un perill contra el qual els nens estan indefensos.

    Segons dades oficials del Consell d’Europa, una de cada cinc persones patirà alguna mena d’abús durant la seva infantesa. Amb l’objectiu de combatre aquest problema, i perquè els menors tinguin amb què defensar-se, el Consell d’Europa aconsella als pares ensenyar als seus fills l’anomenada “Regla de Kiko“.

    Es tracta d’una senzilla regla perquè estiguin millor previnguts. Les dues premisses fonamentals són molt entenedores:

    • No has de permetre que altres nens ni adults toquin les parts del cos cobertes per roba interior.

    • No has de tocar aquestes mateixes zones d’altres nens o adults.

     

    I què és això de la Regla de Kiko ?

     

    La Regla de Kiko: per a què serveix?

    A més d’ajudar a prevenir abusos en general, ensenyar aquesta regla als més petits ajudarà que aprenguin altres principis bàsics sobre el propi cos, que tard o d’hora els pares els hi ensenyaran.

    1. La intimidad del propi cos

    Els nens entendran que el seu cos els pertany, i que les altres persones no l’han de tocar sense el seu permís. Els experts assenyalen que és important una comunicació oberta i directa sobre el tema, emprant el nom correcte dels genitals. És de vital importància que comprengui que ha de respondre amb un “no” rotund quan un adult li ofereixi fer tocaments. Igualment, cal oferir-li una total confiança, perquè no tingui dubtes en explicar si alguna vegada pateix experiències d’aquest tipus.

    2. Un límit comprensible i ajustat a la realitat

    La roba interior és una “frontera” entre els bons i els mals hàbits de tocar, i proporciona als nens un element fàcil de recordar. A més, se’ls pot explicar que en algunes ocasions els metges o cuidadors poden necessitar examinar aquestes parts, i que si no estan segurs de si poden o no, sempre podran preguntar a un adult de confiança.

    3. Els secrets dolents no s’han de guardar

    És una tàctica habitual d’alguns abusadors recórrer als “secrets” entre el nen i ell perquè les seves pràctiques quedin encobertes. Els nens han de ser conscients que si guarden secrets dolents, és a dir, aquells que els fan sentir nerviosos o incòmodes, els han explicar a una persona adulta de confiança. Aquests poden ser pares, mares, professors o fins i tot agents de policia. No obstant això, els secrets bons (com un regal o una festa sorpresa, per exemple) si que han de ser guardats.

    4. L’adult també és responsable de la seguretat

    Un dels efectes psicològics de l’abús és que el menor senti vergonya, nervis o por. Els adults han de ser receptius a aquesta classe de canvis de conducta, i a més han col·laborar creant un clima que no estigui dominat per tabús. D’aquesta manera, els nens sempre se senten lliures per expressar qualsevol cosa que sentin.

    5. Elaboració de la “xarxa de confiança”

    Amb la “Regla de Kiko”, els nens aprendran a distingir a qui poden explicar les seves intimitats amb plena llibertat i a qui no. Tanmateix, aquí cal tenir present que en un important nombre de casos l’abusador és algú conegut l’entorn del nen. Així, no és mala idea preguntar al nen de tant en tant quina relació té amb la gent del seu entorn, i estar alerta per si s’observa alguna conducta estranya amb algú.
     
    De la mateixa manera, se li han de recordar al petit les regles bàsiques per prevenir abusos de fora del seu entorn: no parlar mai amb desconeguts, no acceptar regals o llaminadures d’ells, no pujar mai a un cotxe d’algú que no coneguin, etc.” 
    Us deixem aquí un video curt sobre La regla de Kiko