Tastet literari joves autors blanencs

100 curiositats sobre la taula periòdica i els elements químics

Santiago Álvarez, Eduard Cremades, Josep Duran, Xavier Duran, Claudi Mans i Pep Anton Vieta

La taula periòdica, establerta el 1869 pel químic rus Dmitri Mendeléiev, és una infografia coneguda per tots els estudiants de secundària i per bona part de la població, amb un gran valor per als químics i per al món científic en general. Coincidint amb l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics, aquest llibre explora cent qüestions curioses sobre la taula i els elements que inclou. S’hi expliquen temes de caire més científic en relació amb la seva història, les diferents formes de presentació, el criteri d’ordenació o les característiques individuals dels elements —el carboni, els gasos nobles, el nitrogen, el tecneci, etc.—, i d’altres més heterogenis com la seva reconversió en icona universal, la seva utilització com a eina lingüística, i altres aspectes culturals, com la presència de la taula periòdica i els elements al cinema o a la literatura. I així fins a cent. És, en definitiva, un llibre tan variat com els elements i com els seus autors.

 

Text literari selecció del propi autor:

[…] per molt extravagant que sembli, podem culpar de la desfeta del gran exèrcit de Napoleó a la Rússia del 1812 quelcom tan petit i aparentment insignificant com un botó. Després de l’èxit de la batalla de Borodino, a la tardor del 1812, Napoleó seguia la conquesta avançant cap al centre de Rússia. Un mes després d’haver arribat a Moscou, la Grande Armée va haver de retirar-se, derrotada pel llegendari general Hivern. Com ja ha passat en altres ocasions al llarg de la història, el fred hivern rus va glaçar el gran exèrcit francès, i durant la retirada els exèrcits russos van acabar de fer la feina, en una desfeta amb moltes baixes. En aquest punt ens podem preguntar si no era la física (la meteorologia) la disciplina amb què Napoleó tenia problemes, més que la química. O a qui se li acut atacar Rússia quan s’acosta l’hivern?Però sí, la química dels materials va ser clau en la derrota. La causa és que les casaques dels soldats francesos es cordaven amb botons d’un aliatge d’estany i bismut anomenat peltre. I el que no sabia Napoleó és que una peça d’estany sotmesa a baixes temperatures durant un temps prolongat “emmalalteix” i s’esmicola fins a convertir-se en pols. Sí, els soldats anaven ben abrigats, però tots van acabar amb els abrics descordats. El mateix fenomen ja va ser observat en esglésies i catedrals de les zones més fredes d’Europa, el segle anterior, la qual cosa va provocar el naixement d’històries i llegendes protagonitzades pel mateix diable. S’explica, per exemple, que a la catedral de Sant Petersburg, durant una gran fredorada del principi del segle XVIII, quan l’organista va tocar el primer acord en una celebració per demanar protecció al Cel contra l’onada de fred i neu, els tubs de l’orgue es van engrunar, literalment, com si s’haguessin convertit en sorra. Podem comprendre que, davant d’una posada en escena tan espectacular, en aquell moment s’atribuís l’obra al dimoni. El fet és que els tubs dels orgues estaven fets d’un aliatge d’estany i plom, amb una composició similar a la dels actuals fils de soldar. Més endavant, quan es va descobrir que el fenomen es devia a la presència d’estany sotmès a temperatures extremadament baixes, es va batejar com la pesta de l’estany, ja que, tal com passava amb l’epidèmia que segles enrere havia atemorit Europa, en aquest cas l’estany “malalt” podia “contagiar” l’estany sa que hi estava en contacte. Avui sabem que aquesta curiosa transformació no es deu a una reacció química, com seria l’oxidació del ferro, sinó a un canvi en la pròpia disposició dels àtoms del metall estany. Es tracta d’una altra forma al·lotròpica de l’estany, com li passa al carboni, que es presenta a la natura en formes tan variades com el grafit i el diamant. La forma al·lotròpica habitual té les propietats d’un metall clàssic, però la forma al·lotròpica a baixa temperatura és molt més fràgil.


ELS AUTORS

Són químics i apassionats per la química. Des de l’ensenyament a universitats, escoles o instituts i la divulgació en àmbits molt diversos que van des de festivals científics fins a mitjans de comunicació, tots sis han contribuït a divulgar la química. I ho han fet a partir de diversos vessants: des del més científic i bàsic fins a les relacions d’aquesta disciplina amb l’art, la literatura, la música o la màgia. Aquest enfocament multidisciplinari, amè i planer es reflecteix en el llibre que aquests “cavallers de la taula periòdica” han escrit a dotze mans.

  • Santiago Álvarez Reverter (Panamà, 1950). Catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona (UB).
  • Eduard Cremades Martí (Barcelona, 1983). Professor de secundària a l’Escola Isabel de Villena. Busca relacions entre la química i la cultura popular.
  • Josep Duran Carpintero (Girona, 1966). Professor titular de la Universitat de Girona, i un entusiasta de l’experimentació com a eina didàctica en química.
  • Xavier Duran Escribà (Barcelona, 1959). Químic i periodista científic. Divulgador vocacional. Apassionat per la relació entre ciència i literatura.
  • Claudi Mans Teixidó (Badalona, 1948). Catedràtic emèrit d’Enginyeria Química de la UB. Divulgador científic.
  • Pep Anton Vieta Corcoy (Blanes, 1986). Químic i professor de secundària al Saint George’s School, entusiasta de la divulgació científica 2.0 i col·leccionista de taules periòdiques.

COMPRAR EL LLIBRE

“100 Curiositats sobre la Taula Periòdica i els Elements Químics”

Santiago Álvarez, Eduard Cremades, Josep Duran, Xavier Duran, Claudi Mans i el blanenc Pep Anton Vieta

Col·lecció De Cent en Cent. Cossetània Edicicons, 2019.

Preu: 14,90€

Col·lecció: De 100 en 100, núm. 55

ISBN: 978-84-9034-844-4

Nombre de Pàgines: 224

Mides: 15,5 x 23,3 cm

Enquadernació: Rústica amb solapes

Data primera edició: Juny del 2019

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *