Tastet de “Un vestit per a la Terraska” de ROSER ATMETLLA

un-vestit-per-a-la-terraska

Has provat mai d’estirar-te el nas?

La Lea era una nena molt normal. Però de sobte, un dia, van començar a passar-li coses estranyes.

Primer va caure i, en comptes de pelar-se els genolls, va rebotar com una pilota. Allò va ser molt divertit!

I llavors, quan va anar al lavabo, es va estirar el nas. I se’l va estirar tant, que amb la punta va arribar a tocar el mirall. Allò no li va fer gens de mal!

Després, va adonar-se que la Terraska, un monstre amb cap de pinya, la perseguia. I tot fugint-ne, va anar a parar a cal pastor Sebastià on hi va trobar l’Elf-Fons i l’Elf-Fred, dos follets que només renegaven i es barallaven.

Tot plegat no era gaire normal!

 

Fitxa del llibre

Tipus de publicació: Literatura infantil

Editorial: Cruïlla

Any de publicació: 2016

Crèdits: Il·lustracions de David Navarro

A partir de 7 anys

 

Fragments destacats

En aquell moment, una cosa va començar a baixar de l’arbre. Duia un vestidet de pinassa. Tenia unes cames i uns braços tan prims com les branques més primes d’un arbre. I un cap que més aviat s’assemblava a una pinya coronada amb una falguera seca. Però potser allò no era una falguera, sinó cabells.

Aquell cap de pinya tenia un nas ganxut, uns ulls brillants i grocs, i una boca de dents separades.

No va saludar. Només va dir, com si parlés amb ella mateixa: «És maca la Terraska. La Terraska tindrà un vestit de princesa.»

També tenia una veu rasposa. I encara que a la Lea ningú no la mirava, aquells ulls grocs la varen mirar i li varen fer venir ganes de menjar-se tots els pinyons del món.

La cara de pinya ho va tornar a repetir: «És maca la Terraska. La Terraska tindrà un vestit de princesa.» I llavors es va treure un pinyó del cap i el va tirar als peus de la nena.

Tros de gírgola seca! Haver de tractar amb una pellofa a la meva edat! –va rondinar el follet. I llavors, tocant-se amb el dit petit la punta de la barretina, va afegir:– He de fer venir l’Elf-Fred… De seguida!

Qui és l’Elf-Fred? –va preguntar-li la Lea.

És el follet de ca l’Adela.

Quin nom més estrany! I tu com et dius? –va tornar a preguntar.

Em dic Elf-Fons. I és un nom ben normal! –va exclamar el follet, que ja començava a tenir les orelles del color de les cireres.

No tindries alguna cosa per donar-me, Elf-Fons? –va preguntar-li tot assenyalant un pot d’avellanes que hi havia a la lleixa més alta.

Però l’homenet li va contestar:

No has de menjar més pellofes, em sents? I sobretot no t’has de menjar els pinyons de la Terraska!

És que jo tinc gana! –va protestar ella.

You may also like...