Tastet de la novel·la “Tretze” de Joaquim Gallart i Cañas

Sinopsis:

Barcelona, any 2015. En Francisco Olivera, periodista del ‘El demà és avui’, és un reporter gens valorat en el seu gremi, on l’atorguen només cròniques de poc o nul interès. Sense buscar-ho es toparà amb una notícia que, de fer-se-la seva, el podria catapultar fora dels reportatges mediocres i de la desvaloració adjudicada pels seus propis companys. Sense veure-ho venir, en el que ell creia que es tractava d’un clar cas de tràfic il·legal d’animals exòtics, es veurà envoltat dins d’una trampa de misteri, manipulacions, mentides i morts; sent acusat directament d’una d’elles. Per resoldre l’entramat i sobreviure a una presumpte mà negra abocada sobre d’ell, es veurà obligat a actuar al marge de la legalitat i la moralitat. ‘Tretze’ és un thriller Barceloní i representa la primera part de la saga de ‘La llegenda de l’insurgent’. Joaquim Gallart i Cañas, nascut a Girona, criat a la població de Blanes, barceloní d’adopció i flamant guardonat per zero premis literaris, presenta la seva primera novel·la.


Joaquim Gallart i Cañas autor de la novel·la Tretze

Joaquim Gallart i Cañas autor de la novel·la Tretze. Imatge JG


01 Una misteriosa porta metàl·lica d’accés al zoo

Poques   coses  odiava  d’aquell   maleït món,  però el  so del  despertador es trobava en la seva peculiar llista negra. Els cabells rossos de la cambrera sense nom  d’ahir   li tapaven   parcialment la cara. Segur  que la Laura li havia  deixat un   missatge ben   des­agradable al mòbil, aquell matí s’estalviaria   d’escoltar   la bústia   de veu. Amb   esforços   va   aconseguir alliberar-se dels braços   de la rossa, sense despertar-la.  Va recollir la roba del terra,  per  tot seguit  dirigir-se cap a la  cuina, mentre  es   calçava  els calçotets.

Algunes  persones  no  poden  començar  el dia sense prendre una tassa de  cafè, d’altres   necessiten   fer un bon   esmorzar per po­sar-se en marxa,   i els   més   penjats   tiren de  cocaïna tot just acabats de llevar. En Francisco era incapaç d’encetar la jorna­da sense una bona dosi d’alcohol. S’anava torrant un parell de llesques   d’un pa  de motllo comprat l’última setmana,  mentre la rossa sense nom marxava  d’amagatotis del seu   pis. Esmorzava   les dues   torrades  amb una   mica de  mantega i melmelada, aques­ta segona caducada l’última setmana, tot escoltant l’actualitat d’una ràdio  que  havia mal col·locat   en una estanteria, que en  el passat deuria d’haver sigut blanca, de la seva petita cuina.

Feia setmanes que a  les  notícies  només parlaven  de  corruptela, del temps,  dels   esports i d’un gran   esdeveniment   mundial  pre­vist per demà, per promocionar la Sagrada Família. En Fran­cisco treballava al diari El demà és avui fent reportatges   de   poca   transcendència, successos  o populistes.   Actualment   la   seva   cap   de   redacció,   i   amant,   l’havia encarregat que investigués  uns rumors   de compra  de partits a la lliga de rugbi, i en fes una crònica  de dos mil cinc-cents caràcters. Si com a mínim el ru­mor fos de la lliga de futbol… ¿A qui li interessava un escàndol   d’una lliga   d’un esport   minoritari   i amateur?   Això sí, preferia mil cops aquell estúpid   reportatge   a   haver   de   cobrir un altre succés. N’estava fart de pallisses, d’assassinats,   d’assetjaments, de violacions o de qualsevol altre afer que combinés qualsevol d’aquells escenaris.

Tot just feia dos anys que havia acabat la carrera de  periodisme  a Màlaga,  quan   en  Francisco  va   poder  triar  entre  una  revista  del    cor provincial  o  acceptar  una  inusual  oferta  d’un  diari d’àmbit  autonòmic català per  treballar  a  la ciutat  de Barcelona,  i  així poder exercir la  seva professió  de  veritat. El que ell desconeixia  era que  una practica habitual del  seu  nou  diari  era  contractar gent no catalana per poder demanar  la subvenció de cursos  de llengua catalana  a la Generalitat, intentant que el treballador contractat no se’n sortís, provocar la seva renuncia i així poder quedar-se amb la totalitat dels calers de les classes no realitzades. Però  el directiu   encarregat   de   l’esmentada  practica   encara   no  coneixia   les capacitats d’aprenentatge   del nou fitxatge. Resultat: el   diari es va  haver de quedar amb un  treballador que  mai va voler.  I resumint: en  Francisco no s’ho va pensar dos cops i, donant una gran alegria a seva família, ho  va deixar  tot   per  marxar  cap  a  la  capital   catalana.  I  ara  li encarregaven reportatges de poca o nul·la transcendència, que ningú es dignava a llegir, o  el  feien  cobrir  els  successos  que  tothom  defugia;  quan  podria  estar treballant   en   notícies   de  més  rellevància   o  començar a escriure  una novel·leta que feia temps que li rondava pel cap.

Per  animar-se,  va intentar aixecar  la persiana de la petita i  fosca sala d’estar per il·luminar el pis. Al segon intent fallit, va recor­dar que feia més de dues setmanes que hauria d’haver trucat a algú perquè l’arregles el coi de corretja, tot i que en aquell moment no s’ho podia permetre.  En tornar a la   seva habita­ció, va   triar la corbata  negra,  en  contrast amb la camisa,  de les tres que tenia penjades. Es va cordar uns pantalons negres, i va  tancar  l’armari  amb  cura que  no es tornés a desmuntar la guia de la porta.  El  moble  també  començava  a  fer figa. Va recollir la seva motxilla verd-caqui  amb  el  portàtil  a  dins,  tot pregun­tant-se quan devia d’haver desaparegut la rossa del   seu llit, i  es va enfundar l’americana combinada amb   els pantalons   i la corbata. Al petit rebedor sense mirall, va agafar la gavardina   marró   clar i  el seu barret negre penjat just a l’entrada, i es va dirigir cap a la redacció d’El demà és avui.

Fins a la  data   d’enguany   només   havia aconseguit  dues   coses bones d’haver vingut a viure a Barcelona: una d’elles era haver descobert aquella ciutat que l’havia enamo­rat només baixar de l’avió.

Sobre ell: en el món hi havia quatre classes socials: la classe alta, la mitja­na, cada cop més   pobre, i la baixa. Amb uns dos-cents   euros al compte corrent abans d’arribar a dia deu, es podria dir que en Francisco formava part de la quarta classe social:  “més pelats que una rata”.  Com cada matí a la  parada de metro d’Uni­versitat, va   fer mans   i  mànigues enmig   de   la   multitud,  majo­ritàriament   proletària,  per  esquivar   la seguretat i saltar el torn d’estranquis.

Dins del metro cada dia era la mateixa aglomeració, tot i que ja eren   les   nou   del   matí   ben   tocades.  El trajecte entre les estaci­ons d’Universitat   fins   a   Paral·lel   comptava   amb poques   parades, però d’aquella manera guanyava temps i   així arribava menys tard del que ja  era habitual.

La redacció d’El demà és avui  s’havia  instal·lat dins d’una  antiga fàbrica del tèxtil remodelada,  amb gruixudes columnes circulars pintades de  blanc  i  sostres  exageradament  alts.  A  part   de  la  im­premta  o dels lavabos, els pocs despatxos que hi havia eren mò­duls muntables molt ben dissimulats, pintats  del mateix color de  les columnes i parets originals  de l’antiga  factoria,  aprofitant les cantonades de la redacció. Tots seguien la seva rutina diària,  aquell  gran  cau era com una gàbia de grills amb el seu xivarri  habitual.  La  gran  redacció  estava  plena  d’escriptoris individuals, cada  un  amb  un  petit  arxivador. Molts periodistes estaven pen­dents de les  xarxes  socials  o  dels  canals  de notícies “24 hores”, on només sabien parlar    dels    grans   actes    de demà   a   la   Sagrada Família,   remarcant constantment   que   es retransmetria en direc­te a tot el món; mentre que els pocs  escriptoris  buits indicaven quins  eren els autèntics reporters  de carrer,   i  als  únics  que  en Francisco admi­rava.   La seva  taula  era la més deixada  i  allunyada  de  la  llum  na­tural  d’unes  petites  finestres  que bé podrien  recordar  una  presó  pels  seus innecessaris barrots. Era tota una llàstima,    amb  el   dia   primaveral   que  feia   aquell  matí  d’abril.  L’únic avantatge era que mai es trobava ningú assegut sobre la seva taula.  Es va treure la gavardina i l’americana, els va penjar en  un penjador de la paret més propera, i es va asseure a la seva cadira, de  les poques que no tenien rodetes,   ni girava   sobre   si   mateixa, ni era còmode. Sense que ningú el veies,   prengué   un   petit glop   de la petaca plena de whisky, de la marca més  barata  del  mercat  (l’única que es  podia permetre),  i, després  d’un resignat sospir, va treure el portàtil de la motxilla. S’havia d’empescar, del no res, el repor­tatge que li havia encarregat.

—Home, Olivera! —era la veu   inconfusible  d’en Zervando,  que sonava darrere seu.

Per  desgràcia el  cul  i  la merda  sempre van  junts, i  en   aquella redacció si  el cul era en   Zervando sens  dubte la merda era  en Salat. En David Zervando era un home d’uns  quaranta anys, d’un  metre  seixanta-cinc i  panxa  cervesera;  sempre lluïa un  bi­goti ros molt ben arreglat,   un pentinat  d’orinal   i unes   ulleres   de sol,  tot i estar dins d’un local on  la claror no   molestava.   L’Isidre Salat era un tipus  de la mateixa edat,  una mica   més baix,   amb   el mateix   model de   bigoti —imitació   del    d’en Zervando—, set o vuit quilos de més, i una papada força marcada. Aquest segon es­tava convençut d’estar musculós  i sempre  en presumia,  a pesar del greix sobrant.

—M’encanta la corbata que portes —deia en Salat amb un som­riure burleta.

En Francisco  era del parer que si en aquella ciutat hi hagués un pre­mi a la parella d’imbècils més gran de tota la història, sens dubte ells ja haurien fet prou mèrits per guanyar-lo.

—Hombre!   Però   si són els  germans Dupond  i Dupont. Tinc en­tès que    esteu    de    enhorabona   —els    saludà    amb    un    entusiasme descaradament fals i hipòcrita—; corren rumors que han millo­rat el copiar y pegar dels ordinadors.  Aviat ni es  notarà la  vostra feina —alçava  les mans fent el senyal de les  cometes d’una manera  sobreactuada,  mentre  deia  la paraula ‘feina’.

El xivarri de la redacció podia  arribar a ser ensordidor, per sort en Francisco  s’hi  havia  anat acostumant.  Pel fer  de ser el seu escriptori  un dels més apartats, ningú els prestava atenció i això ho sabien tant en Salat com en  Zervando.  Va ser aquest  segon qui li  va posar  el dit  índex al pit, apartant-li la corbata.

—Vigila amb el  que  dius,  mort  de gana,  o t’haurem  d’ensenyar quin és el teu lloc.

En David Zervando es creia l’amo de la redacció i, excepte quan hi havia l’Aurora, sempre es comportava com a tal.

L’últim redactat presentat per ells dos havia resultat ser un plagi d’un  molt bon   reportatge   de la televisió   local   sobre   l’evolució   del Tibidabo, i ningú els havia dit res. Ja no venia   d’aquí un problema més o menys. Els anava a replicar quan, per fortuna, l’Aurora el va cridar des de la seva oficina.

—Ciscu, al  meu  despatx ara mateix! —va  fer-se sentir  per  sobre de la cridòria de la redacció, sense necessitat de treure el cap per la porta.

En Francisco, deixant en Zervando amb la paraula a la boca,  es  va espavilar a anar cap el despatx de l’editora en cap. Per un mig segon etern l’intens rugit d’ambient va perdre intensitat.  Tothom sabia que  era  l’únic amb accés al seu llit i  ningú entenia  el perquè; ella  era  una  triomfadora, mentre que ell no era ningú.

A  diferència  de  l’austeritat de  la  redacció, aquell  gran  despatx estava net, ordenat  i feia aroma a ambientador.   Cosa  que li feia  per­dre quelcom, de l’olor que banyava la major part de la  redacció a tinta fresca sobre paper, provinent de  la rotativa. Dins d’aquell  despatx ningú hauria dit que eren  dos mòduls  desmuntables,  enganxats a  una  cantonada  de l’antiga fàbrica i amb un sostre de conglomerat.  Aquests  estaven pintats per   dins   d’un    blanc    trencat    molt   elegant    amb   gotejat,   coberts d’estanteries marrons, a joc amb   el sostre,   plenes de   carpetes,  llibres i premis   perio­dístics.   També s’havia   apropiat  de l’única  finestra baixa  i sense barrots que mostrava la vida animada i diària del Paral·lel, a l’alçada d’un primer pis.

L’editora  en   cap estava  asseguda   darrere de l’escriptori, també conjuntat  amb  les  estanteries,  envoltada  de papers que anava revisant. Tant a la ràdio com a la tele,  aquesta  segona sense  veu,  només parlaven de ‘l’esdeveniment del segle’ al gran temple d’en Gaudí.

—Que me has llamat?

Diuen que la millor manera de conèixer una dona és aconse­guint ficar-se al seu llit. Si això  era cert, la coneixia prou bé i  la notava  rabiosa d’una hora lluny.

—Tanca la porta —va  dir-li  sense  aixecar  la  vista  d’un  full  que fingia llegir.

L’Aurora   Sica era una  dona   d’uns  trena i tants,  acostumada   a l’èxit, primera  de  la classe, delegada de curs,  alumna destacada a la seva etapa universitària i  guardonada   per  diversos  premis articulistes.   Sens dubte  era  una  dona  exultant  dins i fora de la redacció, sent l’objecte de desig  per  molts  homes  i  dones.  A en Francisco, durant els seus primers vint-i-set anys  de vida, mai l’havia costat massa aconseguir que les dones es  baixessin  les  calces  per  ell.   Sí, ella era una dona d’un cert poder i ell només   un home amb   morbo, no era   tan estrany   que follessin. A ella li agradava   dominar   la situació i a   ell el   sexe, gaudiria d’aquella situació mentre durés.

Elegant i sempre   a   l’última moda, avui lluïa un vestit negre  amb petites franges  blanques a  un  costat, i amb  un escot que li res­saltava   la regatera.

—On  és  el reportatge  que  et  vaig   encarregar? —seguia   sense mirar-lo— L’hauries hagut d’acabar ahir.

El cert  era que ahir havia quedat amb la Laura, una periodista que havia  cone­gut cobrint  un succés  de  violència de gènere,  per sopar. Com que no arribava, la va començar  a  tirar els  trastos  a una cambrera  rossa que mai podria recordar  com   es deia.   El fet  és que la Laura havia tingut problemes amb un embús a la Ronda del Litoral, fent-la arribar tot just per enxampar-lo   flirtejant   amb   la cambre­ra   sense nom.   Més tard, amb la rossa,   una  cosa   va portar   a una   altra   i no va poder  escriure l’estúpid reportatge.

—Pues… —començava a improvisar una excusa sobre la mar­xa— lu cert és que ahir  em vaig  passar la tarda investigant un parell de  jugadors sospitosos,  en  Carles  Andrés  i  l’Albert  Sus­queda,  i   avui   tenia   pensat escriure   el   reportatge —li   estava   sor­tint  prou   bé.  Sabia del cert que aquests dos jugadors eren talps als seus equips per manipular resultats.

Per primer cop l’Aurora es va dignar a mirar-lo:

—Tu et deus pensar què sóc burra, oi? —va dir, aixecant-se—. Tu has estat amb una altra. A veure… —feu  una pausa dramà­tica—, com  es diu la porca?! —va exigir saber amb una enorme grapadora a la mà.

Només   conèixer-la,   en   Francisco   ja    la  va  clissar com a   una Capritxosa,    domi­nant    i   molt    recelosa  del  seu   territori.   Les   seves impressions ini­cials no havien anat gens desencaminades. No eren parella, però era la dona més gelosa que havia conegut.

—¿Cómo? —l’expressió den Francisco va ser “d’autèntica” incredu­litat—. Realment creus que estaria amb una altra podent estar amb tu?

Les faccions de la cara de l’Aurora es relaxaren una mica.

—Mira me! —va dir ell—. Mira me bé —va repetir fitant-la amb els seus ulls castanys,  mentre li prenia  la perillosa grapadora  de  les mans. —Realment m’imagines amb una altra dona?

La va envoltar amb els braços, apropant-se a la seva l’oïda:

—Que no veus que només tinc ulls per tu? —va xiuxiuejar-li, exagerant el seu accent andalús.

—De veritat? —L’Aurora li va dedicar  uns ullets  tendres,  men­tre es treia les  ulleres —Demostra-ho aquesta nit venint   a casa meva i m’ho començaré   a creure —li deixà anar un sospitós som­rís—. I   de passada   em portes el reportatge que et vaig encar­regar. Et dono tot el dia d’avui; si no ho   fas   t’hauré de castigar —el   va avisar, amb   una expressió maliciosa i juganera.

En Francisco es coneixia el joc prou bé.

—Fins aquesta nit, no arribis tard —va concloure ella , tornant de nou a la seva taula amb la vista fixada en els seus papers.

Des  del  principi  l’Aurora   no  li va  caure  massa bé,  però  ell  va resultar ser atractiu als seus ulls capritxosos. A veure quin dia comença­ria a aprendre a treure’n profit d’aquella circumstancia, a part de l’esplèndid sexe.

Va sortir del despatx. Ja que havia d’escriure el coi de reportatge, en   Francisco no   es   volia   perdre   aquell   dia   de   primavera,  havent d’aguantar en Salat i en Zervando. Va guardar el portàtil a la motxilla,  va agafar l’americana i la gavardina i, sense dir res a ningú, se’n va anar xino-xano cap el parc de la Ciutadella pel llarg passeig de Colom.


Presentació de Tretze a Blanes


Detall del producte a AMAZON

[Llegir més…]

  • Tapa blanda: 190 páginas
  • Editor: Independently published (3 de noviembre de 2017)
  • Idioma: Catalán
  • ISBN-10: 1973209217
  • ISBN-13: 978-1973209218

Perfil de l’autor

Servei de comunicació Ajuntament de Blanes

(Informació datada el dia 09.03.2018)

[Llegir més…]

Joaquim Gallart i Cañas va néixer a Girona l’any 1977. Va créixer a Blanes, però des de l’any 2005 s’ha fet barceloní d’adopció, ciutat on viu actualment.

Fent gala de la ironia que ja indica la seva bonhomia, l’autor també es defineix com un flamant guanyador de zero premis literaris, i remarca que va començar una nova vida quan va marxar de Blanes i va emigrar a Barcelona una ciutat on, emulant al genial Miquel Martí i Pol Tot està per fer i tot és possible.

Una altra mostra del seu bon humor, és la seva reacció davant una crítica molt positiva feta per un usuari d’Amazon que ja s’ha llegit Tretze.

El lector el felicita perquè considera que es tracta d’una història fresca i dinàmica del gènere policíac, de lectura recomanable, sobretot perquè està contextualitzada en una ciutat cosmopolita i moderna com Barcelona.

Després de llegir aquest comentari, Joaquim Gallart diu:

“M’he quedat ben ample, al llegir això. Als carrers de Barcelona han hagut d’apartar els edificis, perquè la meva moral hi pugui passar”.

You may also like...