Tastet de “La noia del pantà” (1) d’en Joni D.

Sinopsi

La noia del pantà ens acosta des d’un present difús a la nostra història recent. A la història d’un nosaltres sense nom ni rostre que és la història de molts. De molts llocs, de moltes persones i del molts temps diferents.

Un llibre directe, concís, visceral, com la vida que ens ha tocat viure. On no hi sobren paraules, per molt que incomodin. I on l’amor, la violència i el dolor que han patit diverses generacions ens dibuixen, de nou, un relat que ens enganxarà des de la primera pàgina i no ens deixarà fins haver-nos remogut consciència i estómac a parts iguals.

D’aquesta manera, la història començada amb La Torre de la Serra al Tamarit de Llitera de fa setanta anys finalitza gairebé avui a Valldoreix, després de passar per la sagnant dictadura argentina dels anys setanta. És doncs, aquest, un recorregut apassionant per algunes de les resistències del segle xx, que ens evoca inevitablement a tornar al present, de fet, sense haver-lo abandonat mai del tot.

Després de publicar La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016) i La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018), que van significar les primeres incursions de Joni D. en el camp de la ficció, l’autor tanca ara amb La noia del pantà un cicle en la seva literatura.

 

Imatge TIGRE DE PAPER

Text literari selecció del propi autor

El Pil em va explicar els fets del Concentrik –aquest era el nom del bar on s’havien iniciat aquells incidents– com la gran batalla de la seva joventut. El moment en què van decidir portar la seva ràbia fins als límits i no permetre que el món continués girant com si res. Com si el que estava succeint no tingués res a veure amb el món mateix. De fet, totes les seves accions de les setmanes anteriors eren producte del que succeïa arreu, hipocresia que permetia el canibalisme econòmic i la imposició mitjançant la violència. És clar que la seva ràbia no podia mostrar-se més que localment, i que en aquell context, la primera causa era l’empresonament dels seus companys; per això el seu pri¬mer objectiu era, doncs, l’alliberament.

Finalment, després de nombroses manifestacions en les quals participaven centenars de punks, de concentracions simultànies a totes les presons barcelonines, fins i tot de l’encadenament d’una dotzena de companys a la plaça Catalunya i de l’ocupació dels Jutjats de Barcelona els dies que es va dur a terme el judici, tots els companys i companyes van quedar en llibertat.

En aquell moment, prop de deu anys més tard, el Pil era capaç de reconèixer que encara que havien guanyat aquella batalla, res havia tornat a ser com abans; ans al contrari, tot havia empitjorat. Els joves ja no eren vistos com uns destrossapapereres, com uns violents i irrespectuosos joves sense moral ni motivacions, sinó que es van començar a comptabilitzar com a membres de la dissidència política barcelonina i van estrènyer els lligams amb el moviment autònom i llibertari, fet que va comportar dos canvis importants. D’una banda, molts dels joves es van anar allunyant del nucli més actiu i socialment compromès per dedicar-se exclusivament als aspectes musicals i de supervivència o d’autodestrucció personal que els havien fet apropar-se al moviment. D’altra banda, identificats perfectament com a col·lectiu políticament actiu, totes les opcions de desenvolupar activitats al centre de la ciutat es van anar esvaint. Se’ls feia fora dels pisos, dels locals comercials; s’incrementava la pressió policial, i, finalment, les accions de les forces de xoc de l’extrema dreta augmentaven, tant en nombre com en grau de violència. Un parell d’anys més tard tota la força d’aquell moviment que havia estat capaç d’ocupar els carrers del centre de la ciutat durant setmanes s’havia difuminat.

De totes maneres, no es pot negar que allò va ser la llavor del moviment okupa que tants maldecaps provocaria a les administracions barcelonines amb posterioritat.

Mentre el Pil m’explicava tot allò asseguts a la barra de la Hamsa, un d’aquells locals ocupats, em venien al cap imatges de les jornades de desembre de 1980, mentre es jutjava els companys acusats de cremar la sala de festes Scala Barcelona, el gener de 1978. Hi vaig veure alguns paral·lelismes: manifestacions continuades, enfrontaments molt violents que es barrejaven amb accions pacífiques als carrers, el Palau de Justícia com a epicentre de l’activitat i cap on es dirigien totes les mirades, i, en definitiva, tot tipus d’ac-tivitats per aconseguir l’alliberament dels companys empresonats com a producte d’una acció planificada en una comissaria.

Òbviament el cas Scala va ser molt més greu que els fets del Concentrik, però tots dos s’havien planejat a les clavegueres del sistema policial de la democràcia actual, i tots dos van causar uns danys irreparables per als sectors socials que els van patir. De fet, tots dos havien representat les darreres grans batalles per als col·lectius que hi van prendre part enfrontant-se al sistema policial establert. Encara que això no implicà que fos la darrera batalla per als joves que hi van participar. Però, si el cas Scala va representar la derrota del moviment llibertari barceloní, que mai ha tornat a recuperar la força que llavors tenia, els fets del Concentrik van significar l’expulsió dels joves del centre de la ciutat, un territori que la ciutadania barcelonina mai ha tornat a recuperar.

Potser és que el principi de la fi es repeteix generació rere generació?


Joni D.

Nascut a Barcelona el 1968, el seu cap inquiet i la seva consciència autogestionària l’han portat a experimentar i dinamitzar diverses formes creatives culturals i artístiques. Vinculat al moviment llibertari i a propostes de recuperació de la memòria històrica més recent, a finals de l’any 2010 va publicar el seu primer llibre Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible), un llibre que recollia les seves memòries de joventut i que va rebre una gran resposta per part del públic. Com ell mateix va explicar posteriorment, aquell llibre només va pretendre ser un experiment mitjançant el qual poder valorar la seva capacitat d’escriure abans d’atrevir-se, o no, a fer el seu segon treball, Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). L’any 2015 va publicar, ja amb Tigre de Paper, la seva primera novel·la curta La Torre de la Serra, un treball on, des de la ficció, comença un repàs d’alguns dels fets històrics que l’han marcat i que continuà amb La Casa de la Selva i ara amb La noia del pantà.

Comprar “La noia del pantà”


Demà diumenge a Blanes “La noia del pantà”

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *