Secrets i solitud. Per MONTSERRAT MEDALLA I CUFÍ

Tastet del llibre: He d’anar-me’n

Col·lectiu: Cornèlia Abril

Edicions Els Llums

 

Espera Sanzsoto

Imatge Carme Sanzsoto. 

 

Em van posar Mila per Solitud. La mare era bona lectora, el pare va ser allò que en podem dir un mal lector, fins que la mare es va encarregar d’ensenyar-lo a llegir, ja d’adult. A llegir de manera acurada, que se m’entengui bé. A saber destriar el gra de la palla en allò que llegia, a assimilar les lectures i a aprendre el plaer que podem extreure de llegir i comentar un bon llibre. Perquè el pare era un científic i la mare era de lletres. Es complementaven.

Milagros. Podien haver-me posat Miracle, eren ben catalans, de terra endins, però, a part que no em podien inscriure amb un nom català perquè estava prohibit, el capellà, mossèn Josep, un home que no havia vist mai el món per un forat, un capellà d’aquells entregats a la fe del seu Déu, evangelitzador i rondinaire, bona persona, però amb idees arcaiques, els va convèncer que, per poder-me dir Mila, estava ben clar que m’havien de batejar com a Milagros. I em van posar Milagros i tota la vida que m’han dit Mila. Per Solitud.

La mare era bona lectora, com ja he dit, i s’havia llegit aquest llibre «cent vegades», deia ella. «Mil vegades!», deia el pare. Víctor Català era idolatrada per la mare. Quan vaig tenir edat suficient, me la va fer llegir i accepto que em va agradar força, però, francament, mai m’he decantat per aquest tipus de literatura, jo. Prefereixo descobrir nous talents, o llegir-ne de vells, de clàssics, però els vull escollir tota sola. I això, des que era ben petita. Tinc la meva personalitat literària, jo. La vaig adquirir, sobretot, gràcies a la mare, però també gràcies a aquesta mena de ganes de satisfer les meves ànsies artístiques, musicals i literàries innates que tinc, malgrat que mai no me n’hagi vanagloriat. Per això hi ha tanta gent que m’envolta que no em coneix bé en aquest aspecte.

Ara ja sóc gran. Molt gran. Vella. «La Mila s’ha fet vella», xiuxiuegen aquells que em van conèixer de petita, els que encara queden, que són tan o més vells que jo. Ells i elles, tot i que hi ha més dones que homes, de la meva generació. Diuen que els homes es moren abans i que les dones els sobrevivim força temps; potser tenen raó els que ho diuen, encara que hi ha estadístiques que no m’acaben de quadrar. Sordejo, però els sento, quan malparlen de mi. I els veig les fesomies. «La Mila s’ha fet vella, pobreta, mite-la quina cara fa, deu tenir un peu a la tomba».
Però s’equivoquen! Encara cuejo, vaig de cara a la setantena, però duc una vida molt sana, bona alimentació, surto a caminar cada dia, ja ho feia quan vivia a la ciutat i no tinc per què deixar-ho ara que puc gaudir de bons paisatges, uns paisatges que a penes vaig explorar quan m’era molt més fàcil triscar per les muntanyes i endinsar-me pels boscos. Ara ja està tot canviat, alguns dels vells camins s’han convertit en carrers urbanitzats amb xalets a banda i banda i han tergiversat la fesomia d’aquella meravella que no vaig valorar prou quan podia fer-ho. A més, malgrat les marques evidents de l’edat, arrugues i cabells blancs, que ara sé que vaig heretar del pare, no sento que tingui un peu a la tomba, ans al contrari: encara em queda molta feina per fer. Penso deixar escrita la meva memòria per a futures generacions.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *