M’agradaria dir-me Bradpitt. Per RAMON FREIXENET i ESTOL

Premi de prosa del XVè Premi Literari ADS Barcelona-Sant Pau.

Ramon Freixenet Estol CARME

Imatge CARME.

 

A mi m’agradaria dir-me Bradpitt però ella sempre em diu Tommy, i d’aquesta manera van passant els dies suportant la monotonia de viure al seu costat. A vegades he pensat a deixar-la, buscar-me la vida lluny del seu abast per demostrar-li que puc valer-me sol, que no em fa falta estar enganxat a les seves faldilles. Vull que entengui que sóc un adult amb caràcter, sensibilitat, orgull i, que sàpiga, que estic disposat al que calgui, al que faci falta; fins i tot —i només si calgués fer-ho— estaria disposat a aplicar-li certes mesures correctores en el cas improbable que no hi hagués una resposta adequada per la seva banda. Penso fer-li entendre que han arribat els canvis en el model de vida emprat fins ara, és hora, doncs, que els rols d’ambdós ocupin l’espai que els pertoca i que es facin realitat en el nostre dia a dia. Debades, he considerat la possibilitat d’agafar el portant i anar-me’n a un lloc exòtic apartat del soroll mundà on la gent sigui amable i em digui Bradpitt.

La meva relació contractual amb Occident va començar fa una colla d’anys en un basar pequinès. Fins aleshores, el meu darrer propietari havia estat un mandarí ventríloc de gran prestigi a la Xina, fins i tot, impartia ensenyaments a les classes superiors i, era precisament a mi, a qui feia parlar en l’exercici de la seva docència. Ell em va ensenyar tot el que en sé, d’aquest ofici mil·lenari; la resta és el tribut que gustós li he dedicat al meu mestre juntament amb el fruït de l’esforç i l’evolució que he portat a terme al llarg de la meva dilatada vida. Així que quan era amb el meu amo xinès vaig exercitar la pensa (el temps passava a poc a poc tancat dins la maleta). De fet, però, només es tractava de tímides incursions al món del pensament; ho vaig iniciar tot com si es tractés d’un joc: mentre el meu amo coquetejava amb la vida dissipada, jo feia memòria dels sorolls que hi havia al meu voltant: els de la gent davant la finestra, l’esmolet, la pluja, el tro, l’aigua que bullia, l’ampolla que es buidava ganyot avall i els que produïa l’embriac ensopegant amb els mobles. I vet aquí que un dia, de tant empassar-se líquids van trobar el meu amo mort al terra. Tot va passar amb molta celeritat (es veu que tenien pressa per enllestir la feina), tot d’una em vaig quedar orfe, em van vendre a preu de saldo juntament amb la resta de fantasies escèniques a un basar pequinès.

Van passar anys i panys, i jo els vaig aprofitar per perfeccionar tot allò relatiu a la pensa i una cosa em va portar a l’altra: des del meu lloc penjat a la lleixa amb la resta d’andròmines vaig començar a relacionar tot el que sentia amb tot allò que passava pel davant de la meva mirada de vidre sense adonar-me’n. Vaig completar la resta de la meva formació tenint l’orella parada i els ulls esbatanats. N’estava molt joiós dels avenços que m’enriquien, que feien que el meu coneixement es desenvolupés d’una manera considerable, em trobava, doncs, immers en un aprenentatge continuat d’assimilació massiva d’idees, conceptes, teories i definicions: subjecte i predicat, pi=3,14,16, base per altura partit per dos, la llei d’Ohm, el principi de Pascal, complement directe, accents diacrítics, preposicions, hipotenusa al quadrat dividit… Estava capficat amb l’anàlisi i assimilació d’un munt de matèries quan de sobte em vaig trobar de fit a fit amb aquell parell d’ullets verds, era la primera vegada que uns ulls em miraven d’aquella manera tan aclaparadora, amb la insistència de voler saber més coses de l’altre, amb la intensitat infantil de tenir allò que desitjaven sense més dilació: en aquest punt les pupil·les de la nena es van contreure com en un espasme engrandint-se quasi el doble del que eren i, tot seguit, alçant el braç va dir cridant: vull en Bradpitt, assenyalant-me d’una manera tan evident que no va deixar cap espai al dubte. Decididament, jo per aquella nena era en Bradpitt i, a mi, per què negar-ho, no només m’estava bé ésser-ho, sinó que m’agradava dir-m’ho.

Ella no tenia més de set anys i de totes les galindaines d’aquell basar pequinès va triar-me a mi que només era el vell ninot articulat d’un mandarí ventríloc. Aquell que de la mateixa manera que es va fer famós arreu de la Xina va perdre el nord encegat pels cants de sirena distants. L’èxit, les dones rosses i els vicis clandestins el van portar a malbaratar-se-li la vida per cirrosi hepàtica; però, a mi que aleshores li passava mig pam d’alçada a la nena, aquell xinès mandarí emboirat de sexe, drogues i alcohol, em va ensenyar tot el que calia saber de l’ofici de ninot de ventríloc per anar pel món; com es pot comprendre, només per això tenia tota la meva admiració, respecte i estima.

 

* * *

 

Mai no havia pujat a bordo d’un vaixell i aquella per a mi seria la primera travessia marítima que tindria una durada exacta de vint-i-set dies. No em vaig marejar pas, la nena no em va deixar temps ni de pensar-hi, em va tenir ocupat tot el viatge a jornada completa. Per primera vegada a la meva vida vaig comprendre què volia dir allò de sentir-se estressat. Sort que en arribar a casa la nena va tornar a l’internat; si més no, això em va deixar temps lliure per poder recollir dades d’aquell nou entorn desconegut.

Vivia en una casa gran de dues plantes envoltada d’un jardí proper a altres edificacions. A l’habitació on em va instal·lar la nena, a la planta baixa, hi havia el llit pròxim al gran finestral, una tauleta amb dues cadires a l’extrem oposat, un armari encastat a la paret seguit de quatre prestatges plens d’un fotimer d’objectes: llibres, figures de porcellana, un globus terraqüi, una brúixola, un centre comercial dins una bola de vidre enmig d’una copiosa nevada. Sobre el marc de la porta hi havia un televisor antic fixat a la paret i, del sostre, penjava una làmpada de llàgrimes de vidre que m’il·luminava, assegut a tocar de la taula. Des d’aquest lloc d’observació, veia com a l’exterior s’apagava la llum i, encara que hi hagués gent passejant i algun cotxe circulant, a dins no m’arribava cap soroll, el magnífic aïllament del tancament em privava de poder establir cap dels  paràmetres de reconeixement emprats fins ara. Amb tot, vaig engiponar-me la pensa perquè posés la banda sonora allò que passava pel meu davant.

Aquella nit, però, tot just començava. En arribar l’hora d’anar a dormir va entrar a l’habitació la senyoreta Sofia Fonmeyer, una dona rossa, alta, entrada en carns, de faccions enèrgiques i de fort accent germànic que duia un pegat a l’ull esquerre. La presència a l’habitació que, en realitat era la seva, feia estona que la sentia venir pel xerric ignominiós de la ferramenta ortopèdica. Ella era la governanta, l’encarregada del que manés o fes falta al senyor quan era a casa. El senyor —que havia enviudat en néixer la nena— per les missions d’agregat d’ambaixada li calia estar llargs períodes absent, per aquesta raó, la senyoreta Fonmeyer, era en qui confiaven els meus amos.

Doncs bé, el que va passar dins l’habitació d’aquella dona fou ben senzill i ho recordo com si hagués succeït ara mateix: enmig del bany de raigs catòdics produïts per l’esgotat tub televisiu, em va mirar fixament amb un punt de luxúria i, dient-me “Tommy” una i altra vegada de manera obsessiva mentre s’anava traient la roba fins a quedar del tot conilla; sense cap ferralla lluenta va agafar-se les dues mamelles amb fúria i em va encanonar com si anés a afusellar-me, tot dient-me: estimat Tommy, ara tu seràs el meu consol, el meu amant nocturn i secret. Així que, a partir d’aquella nit, em va violar totes les nits que va voler fer-ho, amb total impunitat i amb una considerable profusió d’aparells i de tècniques vexatòries (mai vistes); fins l’extrem d’obrir nous camins als seus excessos en la meva anatomia de fusta.

Era conscient que els meus nous amos m’havien deixat en mans d’un ésser amoral i perillós. Per tant, ans no m’agradés tot allò que em feia la Fonmeyer, calia prendre mesures. A corre-cuita, vaig posar en funcionament la pensa i, en arribar la nit, mentre ella es despullava enmig del joc de reflexos d’una pel·li antiga dient-me: Tommy, mein liebe, mein bubi, mein geheimnis…, (d’aquella manera lasciva com ho feia, exhibint les vergonyes sense cap pudor), jo vaig posar en marxa els meus recursos, la meva estratègia mentalista. Ben concentrat, mirant-la fixament, volia encendre la seva pantalla mental amb les imatges que havia escollit per produir en ella els efectes que em convenien i així posar fre a tanta disbauxa, aconduir-la cap als meus interessos de ninot articulat de ventríloc xinès.

Aquella nit va tancar un cicle pecaminós per obrir-ne un altre d’enriquidor on la pròpia Fonmeyer era l’estrella convidada: la irrupció del gruix d’imatges sobre la pantalla mental de la meva oponent, generades des de la pensa per reconduir-li l’instint pervers, em menaven a poder canviar el curs als esdeveniments nocturns, sense perdre de vista que era a punt d’obrir en el meu horitzó de ninot articulat una via nova dins el món de la ventrilòquia. Sabia que allò meu estava cridat a ser un veritable avenç en el món de l’entreteniment, de l’espectacle de masses i jo n’era l’autor únic i exclusiu.

Em vaig posar a treballar de valent dissenyant nous plantejaments, noves propostes per poder interactuar amb les tècniques més avantguardistes, repetint una i altra vegada tot el que havia après fins a deixar-ho fixat en el nucli dur de la memòria. Després, vaig considerar tres coses: a) Que ja n’havia prou, d’assaig, b) Que el meu projecte estava a punt i c) Que estava prou afinat per presentar-lo al món. Abans, però, calia fer un repàs a la qüestió estètica: la Fonmeyer, que era rossa, es va tenyir de morena i a mi, a més de tenyir-me de ros i de maquillar-me com les estrelles, em va comprar un esmòquing negre perquè contrastés amb el seu vestit de setí vermell. En mirar-me al mirall no vaig tenir cap dubte, veritablement i tal com havia dit la nena, jo era realment Bradpitt.

Com ho havia previst, el projecte Bradpitt & Fonmeyer va ser un autèntic boom, mai no s’havia vist res igual. Els millors escenaris de tot el món em volien contractar, els mitjans de comunicació més prestigiosos reclamaven la meva presència amb una insistència mai vista. Només començar em va quedar l’agenda col·lapsada, l’espectacle va capgirar tots els paràmetres establerts fins aleshores. Heus ací un retall de premsa del que deien els mitjans de comunicació: mai no s’havia vist en una representació de ventrilòquia que el ninot articulat de fusta fos el veritable ventríloc, el que fes parlar amb tantes veus i gestos adients com calgués la seva oponent, una senyoreta Fonmeyer de carn i ossos que responia perfectament amb el gest rígid i la mirada absent a l’inequívoc estat dels éssers artificials aconduïts per una intel·ligència superior. En aquest punt vull deixar dit que, en el cas de la meva ajudant, tot i que vaig adaptar-la  fins a fer possible els gestos i actituds d’un veritable ninot articulat, mai no vaig aconseguir de treure-li el vici de dir-me Tommy, en ves de Bradpitt.

Quant a l’èxit haig de confessar-me d’allò més feble, vaig caure en el pou com un pardalet enlluernat pels miratges d’uns paradisos fugissers. Ara, doncs, qui mana a casa és la Fonmeyer que, gràcies a les seves pràctiques, ha aconseguit que eixís i em porta dret com un ciri. Així que ella torna a ser rossa i jo morè, i el nostre nom artístic no és altre sinó: Sofia & Tommy.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *