La cala nudista. Per JOAN ADELL i ÁLVAREZ

Original de l’escriptor i poeta blanenc. 27è Premi de Narrativa Breu Artesa de Segre 2016

Joan Adell Álvarez TC

Imatge TC

 

Narrativa guanyadora

 

—Per culpa de les teves manies sóc la rara de la colla. Tant al gimnàs com a les classes d’informàtica, sóc l’única que mai no ha estat en una cala nudista. I si vols que t’ho digui, em fa vergonya.

—El que t’hauria de fer vergonya és ensenyar el cul a gent que no coneixes de res!

—Vaja quina ximpleria! És a dir que, segons tu, si fossin coneguts tant li faria, ensenyar el cul. No saps què t’empatolles! A més, a les platges nudistes la gent no hi va per ensenyar el cul, sinó a integrar-se amb la naturalesa.

—Integrar-se amb la naturalesa! No em facis riure, Raquel! Quina de les teves amigues te l’ha ensenyada, aquesta frase? Una colla d’exhibicionistes esnobs! Ja t’ho diré! Això és el que són les progres del gimnàs i la informàtica.

En Benigne s’ha resistit tant com ha pogut, però a la fi, com sempre sol passar, ha cedit als precs de la dona i demà, diumenge, aniran a una cala nudista. Abans d’anar a dormir, s’ha tancat al lavabo, s’ha despullat i, fent un gran esforç, s’ha contemplat al mirall amb ulls crítics. Tots els matins, quan surt de la dutxa, passa de llarg per davant d’aquest gran espill que la Raquel va entestar-se en penjar. Sap que quaranta anys no és cap edat, però no és cec i té molt clar que el seu cos ja no és ni ombra del que era quan es va casar. Igual que la Raquel, mal li pesi. Tot i que ella, a còpia de dietes i gimnàs, ha trampejat el pas del temps millor que no pas ell. Conscient de tot això, avui, nuet com va néixer, s’ha aturat davant del gran mirall i comprova amb consternació els estralls dels anys.

De tota manera —rumia mentre s’examina— tampoc cal ser tant negatiu. Si tinc cura d’adreçar l’esquena, treure una mica el pit i contreure els abdominals per dissimular la panxa, no quedo malament del tot. És clar que per mitigar el sotabarba hauré d’enlairar una mica la barbeta, encara que això em doni cert aire altiu. Pel que fa al membre —conclou mirant-se’l satisfet—, estic segur que vaig per damunt de la mitjana.

Al punt de les set ha sonat el despertador. Ha passat molt mala nit, víctima d’un malson esgarrifós: anava a la feina completament nu. Pel carrer, a l’autobús, a l’ascensor, la gent el mirava rient. Ningú no s’escandalitzava, però tothom reia. Sobretot les dones. En arribar al despatx, la Lorena, aquella secretària que el porta boig i que ell desitja en silenci, se li apropava i li deixava anar sense cap mirament:

—Senyor Benigne, cregui’m, vostè és dels que sempre s’hauria de despullar sol i a les fosques.

El punyent comentari de la Lorena li feia tant de mal que, desesperat, es llençava per la finestra: vint pisos de caiguda lliure veient com els veïns es petaven de riure rere els vidres. Esclafat a la vorera, encara tenia temps de veure la Raquel, nua com ell, si bé en el seu cas ningú no reia. Sense gota de tristesa, el cobria de cap a peus amb un llençol i li assegurava:

—Això és el millor que et podia passar, Benigne.

S’ha despertat suat i estremit. Desprès d’un últim i fallit intent d’escapolir-se —Raquel, no em trobo gens bé—, s’han embarcat al cotxe amb tota la impedimenta de rigor: para-sol, tovalloles, barrets, antisolars i banyadors. No sé per què volem els banyadors, si hem d’anar en pilotes, barrina en silenci. El trajecte fins la cala —tres hores— és prou llarg per sentir-se repetidament temptat de girar cua, però, mirant de reüll la Raquel, no s’hi ha vist amb cor i ha seguit trepitjant l’accelerador amb la resignació del xai camí de l’escorxador.

—La Maria i en Ramon arribaran entre onze i dotze —li deixa anar la Raquel, sense mirar-lo.

—Però, què dius? Que la Maria i en Ramon també hi seran? I per què no m’ho has dit fins ara?

—No vaig pensar-hi.

—Que no vas pensar-hi? Raquel, has jugat brut! No m’ho vas dir perquè sabies que per aquí no hi passaria. Em nego a empilotar-me davant d’ells!

—Però com pots ser tan incoherent, Benigne! L’altre dia em deies que m’hauria de fer vergonya despullar-me davant de desconeguts. Doncs bé, la Maria i el Ramon són amics nostres de tota la vida. A veure si t’aclareixes!

Abans de baixar cap a la platja, han pogut contemplar el panorama de la cala des del penya-segat. A en Benigne aquella estesa de cossos nus damunt la sorra o entrant i sortint de l’aigua li ha recordat una pintura d’El Bosco que va veure a Madrid fa molts anys i que, si mal no recorda, s’anomenava “El jardí de les delícies”. Només que aquí les figures són de carn i ossos, i quan arribi a la platja les tindrà a tocar. No s’ho pot creure: un home com jo en un lloc com aquest! Caminen penosament per la sorra arrossegant el munt d’estris. Són quarts de dotze i el sol cau a plom damunt dels caps. La Raquel fa cara de circumstàncies. Vol aparentar naturalitat, però se li nota que no les té totes.

—No cal que ens traiem els banyadors fins que no trobem la Maria i el Ramon —li ha dit.

No, la Raquel no les té totes. Sortejant l’escampall de gent despullada, no sap quina cara posar i es deleix per trobar els amics. Pensa que amb ells, habituals d’aquesta platja, se sentirà més segura. En Benigne, per la seva banda, observa encuriosit el personal i de seguida arriba a dues conclusions eventuals: la primera, que la majoria de la gent és molt més estètica vestida que despullada; la segona, que quan ell es tregui el banyador no farà cap mal paper.

Cent metres enllà, una parella els fan senyals aixecant els braços. Són ells. Per poder-los reconèixer, en Benigne ha de fer abstracció de la seva nuesa i els ha mirat només les cares, que és el que coneix. Tota la resta li és estranya.

—Bon dia.

—Bon dia —petons—. Què tal el viatge?

—Estireu aquí les tovalloles.

—L’aigua està boníssima.

Sorprenent-se a si mateix, en Benigne s’ha tret el banyador d’una revolada, sense el més mínim esforç, mentre que la Raquel ronseja una bona estona abans de desprendre’s del dues peces.

Asseguts damunt les tovalloles, enceten una conversa forçadament banal, sense cap al·lusió a la singularitat del lloc on es troben, com si, després de vint anys de coneixença, trobar-se tots quatre xerrant a pèl fos la cosa més natural del món. En Benigne s’hi troba bé. No se li fa gens estranya la situació. La gent de l’entorn es comporta amb una exquisida educació, amb un respecte mutu difícil de trobar en una platja convencional. És cert que pot observar alguns comportaments una mica ridículs, com ara aquella senyora grassa que s’estira els sacsons de la panxa perquè el sol li bronzegi els plecs, o aquests guaperes que passegen amunt i avall arran de l’aigua, exhibint els seus encants. Però el que més gràcia li fa és la manera com es besen els coneguts, homes i dones, quan es troben: ho fan apropant les cares i, més que arquejant el cos, tirant el cul enrere per evitar qualsevol frec inoportú. Encantadors, aquests nudistes!, pensa en Benigne.

Ell ja s’ha banyat quatre o cinc cops, mentre que la Raquel ha necessitat Déu i ajuda per aixecar-se de la tovallola. I no ho hauria fet sense la col·laboració de la Maria que pràcticament l’ha arrossegada fins l’aigua. Llavors, la feina ha estat seva per fer-la sortir, i quan ho ha aconseguit, els vuit metres que la separaven de la tovallola els ha fet encongida, amb el cap cot, com una ursulina sortint de la dutxa.

En Benigne sap que les comparances són odioses, però també indefugibles. I contra la seva voluntat arriba a la conclusió que la Maria es conserva molt millor que la Raquel. A banda del seu caràcter jovial i obert si el compara amb el retraïment de la muller, que tant se les dóna de progre. I posats a comparar, li sembla evident que ell, físicament, està molt més ben dotat que en Ramon. I com hi ha món, que vestits ningú no ho diria! No voldria pecar de vanitós, però juraria que la Maria li ha dirigit insistents llambregades a les àrees més personals de la seva anatomia.

Dilluns al matí, en Benigne, dutxat, clenxinat i perfumat, surt de casa per anar a la feina. Pel carrer, a l’autobús, a l’ascensor, té la impressió que la gent el mira amb admiració i respecte. Segurament intueixen que, amb la seva planta, sota la roba s’hi amaga un cos atractiu i bronzejat com el seu rostre. En entrar a l’oficina es dirigeix de dret a la Lorena i, fent-li un petó a la galta, li regala una rosa que ha comprat a la florista de la cantonada. Ella se’l mira sorpresa i complaguda.

A casa al vespre, tot sopant:

—Raquel, hauríem de trucar a la Maria i al Ramon perquè no es comprometin amb ningú. Diumenge que ve podríem anar a la cala tots quatre amb el mateix cotxe, no et sembla?

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *