El més valuós dels tresors, tu. Per SERGI FONTÀS i JASPE

Spring-breakers-ok

 

Camino sense parar, però no serveix de res. L’eco de les passes passades tornen a reclamar atenció, mes fort que mai. Em dic Víctor i la meva petita història comença el 27 d’octubre de 2017, jo aleshores estudiava l’últim any de batxillerat a l’institut S’Agulla de Blanes. Els meus cabells són marrons foscos, i els ulls de color blau amb punts negres. Els llavis són prims, com el nas i el coll. Sóc d’espatlles amples, robust i faig un metre vuitanta-set centímetres. Acabades les presentacions, passo a explicar els afers.

L’octubre d’aquell any va ser especialment calorós. A l’aire s’olorava una pudor molt forta de sal, era com si l’estiu no volgués marxar mai. Estava a casa molt aclaparat i vaig decidir anar a comprar els cascos nous tot fent una volta. Quan me’n vaig cansar de passejar vaig encaminar-me cap a “Electrònics Blanes”. Devia arribar-hi cap a dos quarts de sis i a dins, sense comptar el botiguer, hi havia una persona que per casualitats de la vida coneixia com si fos la meva germana. Era la Joana Roure, i anava a la meva classe. Ella feia un metre setanta-dos, els seus cabells castany clar agafaven un to vermellós segons com li tocava el sol. Els ulls que tenia, de marró clar, podien fer veure la mateixa porta del cel, però si s’enfadava et feien veure un infern del qual no podies escapar. El seu nas era normal, igual que la boca, i encara que estigués trista sempre et dedicava un preciós somriure; la resta del seu cos no tenia cap peculiaritat: era normal per algú de la seva edat, encara que jo n’estava enamorat des de feia temps i és clar, ella no ho sabia.

– Què tal, Joana? –vaig dir mentre triava els auriculars.

– Ostres, Víctor!  –va exclamar amb sorpresa– Estava mirant targetes de memòria pel mòbil, i tu ja veig què agafes. Per cert, perdona per trencar-te els antics.

– No passa res, si de fet m’has fet un favor; així tinc una excusa per comprar-ne uns de més bons.

– Em sap greu igualment. Per cert, canviant dràsticament de tema, vols venir a casa? T’ho dic perquè vindran en Martí i la Mar a parlar una estona, i amb tu tenim somriures assegurats. Amb les teves gràcies, vull dir.

– M’agradaria venir, però haig de comprar algunes coses més i no sé quan acabaré, però després et truco i m’expliques com ha anat.

– Quina pena… –va dir pagant el botiguer, que semblava fart de nosaltres.

– Doncs ens veiem demà a l’institut.

– Això espero, vés amb compte.

– Fins aviat –va dir mentre jo pagava i ella sortia a fora.

En aquell moment vaig tenir una sensació desagradable, com si no l’anés a veure mai més. “Estupideses, si algú intenta fer-li alguna cosa, el seu pare és inspector de policia i no ho permetrà”, vaig pensar. Després d’això vaig continuar passejant i agafant més coses.

Vaig arribar a casa quan eren dos quarts menys cinc de nou i em va tocar fer-me el sopar perquè la mare estava treballant i no plegava fins les tres. Tot just agafava els ingredients quan el mòbil va sonar i vaig veure que era el pare de la Joana. “Que estrany”, vaig pensar.

– Sí? –vaig dir en agafar-lo.

– Hola Víctor –va dir la veu greu i imponent de l’inspector Roure–. Que estàs amb la meva filla? És que encara no ha tornat i els seus amics han marxat fa poc i tampoc no contesta quan li truco.

– No estic amb ella, acabo d’arribar a casa, però abans l’he vist en una botiga.

– Doncs surto a buscar-la, si la veus diguem-ho.

– Sí, quan la trobis digues-li que em faci un toc amb el telèfon.

Per què no era a casa si l’esperaven? Potser s’havia entretingut, però ella no arribava mai tard, i menys si havia quedat amb amics. Començava a fer el sopar, preocupat per ella, quan va tornar a sonar el mòbil.

– Joana? – vaig dir ràpidament.

– «Escolta amb atenció si vols recuperar la teva amigueta. Volem deu mil euros en efectiu. D’aquí dues hores et tornaré a trucar i si no tens els diners la matarem. I res de policia, si no vols haver de buscar els seus bocinets per tot el poble». El desconegut va penjar i vaig desplomar-me a terra, horroritzat.

– Quina persona és capaç de fer això?! – vaig bramar.

La primera cosa que vaig fer va ser enviar un missatge al seu pare dient que sabia on estava. Quan va arribar, vaig explicar-li-ho tot, i en acabar es va enfadar molt.

– Fills de puta! –va dir–. És en Carlito, el cap de la màfia que es va instal·lar a Blanes fa uns mesos. Vam agafar-ne uns quants d’ells i segurament és per això que ha agafat la meva filla, per a torturar-me.

– Jo optaria per fer el que diu. Potser així la tornen viva.

– No tinc pas tants diners ara! Tardaria tres mesos a reunir-ho tot, i no tenim tant de temps.

– Jo sí que els tinc. En teoria són pels estudis, però ella és més important.

Vaig sortir del banc amb els diners i vam esperar notícies del segrestador a fora. L’aire no feia olor de sal, ara s’olorava molta tensió i semblava que la poguéssim tallar amb un ganivet.

De sobte el mòbil va començar a sonar…

– D’aquí a deu minuts, a la fàbrica abandonada.

Va penjar tant ràpidament que no ho vaig veure a venir. A continuació l’inspector i jo vam entrar al seu cotxe per a anar a casa a agafar la meva moto. Vam arribar quan faltaven cinc minuts. M’hi vaig pujar i m’hi vaig dirigir donant-li gas a fondo. Faltava un minut quan vaig obrir la porta del lloc, em va anar d’un pèl. L’edifici, de nit, donava esgarrifances. La única il·luminació que tenia venia d’una llanterna petita que portava amb mi. Duia el maletí amb els diners a la mà esquerra una mica suada. Vaig passar per un passadís que hi havia entre dues màquines gegantines mentre em preguntava per a què servirien i què hauria estat abans aquell lloc. De sobte vaig veure un bri de llum que brollava d’una cambra i jo, amb la meva ingenuïtat, m’hi vaig apropar. En arribar vaig obrir la porta i per fi vaig veure-la lligada i amb un tros de cinta americana a la boca. Quan li vaig treure, ell va sorgir de la foscor i abans que pogués reaccionar ja em va tenir ben agafat. Vaig intentar resistir-me, però ell va agafar-me encara amb més força.

– Veig que has vingut sol, noi llest. Deixa el maletí a terra i et deixaré anar –va dir el segrestador amb impaciència.

Vaig deixar-lo a terra, i al deixar-me anar ell va començar a comptar els diners mentre desempresonava a la Joana. Vam mirar-nos el segrestador amb cara de fàstic.

– Nena estúpida, què mires?

– Res, res… –va quequejar ella.

– No t’assembles gens al teu honorable pare, l’inspector Roure. Tu saps el mal que m’ha fet? Vam venir aquí per començar de nou, jo i els meus homes. Volíem deixar la delinqüència de banda, però ell va empresonar-ne la majoria.

– Sou vosaltres els únics responsables de tot! Heu fet coses horroroses, com per exemple agafar-la a ella –vaig dir.

– Però jo volia canviar i ell ens va tractar com gossos. Ara ja és massa tard; m’ha crescut un rancor dins meu, i el faré patir. Mataré a tota la gent que s’estimi fins que em demani de genolls que li foti un tret al cap, i començaré per tu, malparida. Tu no et relaxis que tens el segon numero, valent –va dir mentre treia la pistola.

– No li faràs res! –vaig dir mentre em posava a un pam de la seva cara–. Fot-me un tret si t’hi atreveixes, desgraciat!

Es va sorprendre molt amb això, i era precisament el que jo volia perquè ara estava distret. Vaig aprofitar-ho per a estampar-lo contra la paret tan fort com vaig poder i mentre queia al terra la Joana i jo vam sortir d’allà dins a les palpentes, perquè havia perdut la llanterna petita. Érem a mig camí quan vaig sentir el tret que va passar fregant-me l’orella dreta.

– No m’ha donat de miracle –vaig dir a una Joana morta de por–. Però no et preocupis.

– Podeu amagar-vos, ratetes, però la vostra mort és inevitable.

–Que no la podem evitar? –vaig dir, burlant-me’n–. Si dispares així ja podríem anar caminant, fins i tot.

Va ser en aquell moment, mort de ràbia, quan va tornar a disparar, i aquesta vegada va tocar-me de ple al braç esquerre.

– Collons! –vaig cridar–. Correm cap a fora!

El lloc on m’havia tocat cremava, era com si em foradessin amb un tros de ferro roent. Estàvem a punt d’arribar a la sortida. La claror de les faroles ja es podia veure, encara que escoltava les passes de l’altre apropant-se i vaig decidir que si feia falta rebria una pluja de bales. L’objectiu era que ella tornés a casa viva. Ella era més ràpida que jo; ja havia arribat a la porta i l’estava mantenint oberta perquè jo pogués passar. Però just quan sortia, en Carlito em va placar i vaig caure rodolant uns dos metres. Ell va aprofitar-ho per posar-se a sobre de la meva amiga, apuntant-la amb la pistola. Vaig mirar al meu voltant buscant alguna cosa que fes mal i vaig agafar un pal llarg i gruixut mentre ell l’amenaçava.

– Moriràs, mitja merda!

«Ara o mai», vaig pensar mentre corria cap a ell, donant-li finalment un cop al cap amb el pal. Degut al cop va estar mirant els ocellets com volen el temps just per a que la Joana sortís d’allà sota i pugés a la meva esquena. Quan es va recuperar del cop, es va aixecar i es va precipitar a sobre nostre. Ella va anar més lluny que jo, i el mafiós es va posar a sobre meu mentre m’apuntava amb la pistola. «He fet tot el possible. Perdona’m, Joana», vaig pensar rendit. «Però si he de morir, serà mirant-lo als ulls». De sobte un tret molt fort va tallar el silenci, i vaig veure com el Carlito es va desplomar esquitxant-me la cara de sang. Vaig mirar al voltant buscant al nostre salvador. El vaig trobar dempeus a prop de la meva moto. Era l’inspector, amb la seva filla al costat. Em va ajudar a aixecar-me i vaig anar de dret a la meva amiga per abraçar-la ben fort.

– Esteu bé? – va dir l’inspector.

– No tinc res, pare, només la pell rascada. És el Víctor el ferit.

– M’ha tocat mentre escapàvem – vaig dir amb la veu trencada.

– L’ambulància arribarà d’aquí poc, creus que podràs aguantar? –va preguntar l’inspector.

– Crec que sí, si no triguen gaire.

– Ara aparteu-vos del cos. Els reforços arribaran d’aquí poc.

Just quan va acabar la frase, el segrestador es va aixecar i va apuntar a la Joana, encara que just en el moment que va prémer el gallet em vaig posar al davant i vaig rebre l’impacte a l’estómac. Va ser com si em perforessin amb una llança. Es va sentir un altre tret, i de fons unes sirenes. El pare d’ella li havia donat de ple al cap, i els dos ens vam desplomar al mateix temps. Ell mort en el seu propi bassal de sang, i segurament a mi no em quedaria gaire. De fons se sentien sirenes. Notava que pel forat la sang i la vida m’abandonaven.

 

***

 

Vaig obrir els ulls segons després, per mi no havia passat gaire estona. Estava estirat en un llit d’hospital, i la primera cosa que vaig fer va ser tocar-me l’estómac i el braç amb suavitat. Em feien mal, però la ferida s’estava tancant i notava els punts que m’havien posat. Vaig mirar al voltant de l’habitació i vaig veure que estava sol. Van passar uns minuts i va entrar un doctor que em va saludar i va revisar que anés tot bé.

– Doctor, que no ha vingut ningú a veure’m?

– És clar que sí, però són les sis del matí, Víctor.

Em va explicar que portava quatre dies inconscient i que era una sort que estigués viu, perquè el cor se m’havia aturat durant l’operació i va costar que tornés a bategar. Em va comentar també que molta gent havia vingut a veure’m. Quan se’n va anar em va dir que dormís una estona i jo li vaig fer cas. Va ser tancar els ulls i quedar-me dormit. Al despertar-me a les set de la tarda vaig mirar l’habitació, i aquest cop no estava sol. La Joana seia en una cadira quan les nostres mirades es van creuar.

– Bon dia, arbre – vaig dir.

Va aixecar-se i em va fer l’abraçada més forta que m’havien fet mai.

– No m’estrenyis tant, si us plau, que em fas mal.

– Perdona, és que m’alegra veure’t despert.

Em va explicar el que va passar després que tot fos foscor. M’havien portat a l’hospital i em van operar d’urgència. El Carlito va morir amb la bala del seu pare. Em va comentar que el que va passar va sortir a totes les notícies, i que tots els de la classe em van venir a veure. No em trobava gaire fi i tota aquesta informació em feia venir mal de cap. Jo li ho vaig comentar, i a continuació ens vam estar una estona en un silenci incòmode. Gràcies a aquell silenci vaig comprendre que ja no podia seguir amagant el meu secret.

– Un cop vaig llegir en un llibre aquesta frase: «Tothom té un secret o un altre amagat, aquest es el meu». Vols sentir el meu? De debò que vols saber-ho?

Van haver-hi uns segons de silenci mentre ho pensava, però finalment va dir:

– Si. Mai havia estat tan segura de res.

– Jo… T’estimo des del dia que et vaig conèixer.

Vaig dir-ho molt ràpidament i entrebancant-me. Després d’un altre silenci incòmode va dir:

– Jo també t’estimo… I ara què farem?

– Tenim tota una vida per decidir-ho… – vaig dir mentre ella i jo ens anàvem apropant cada cop més. Érem joves i la vida la teníem als llavis.

1 Response

  1. ramon ha dit:

    molt bé. Jo de tu seguiria escrivint i no t’oblidis de llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *