Racons de Blanes històries i relats (1). Per ANTONIO MORA VERGÉS

ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Imatge AMV

 

Ens adreçàvem el Josep Olive Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a l’ermita erigida pels propietaris de l’almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: “En lo añ 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona.” Sembla ser que l’origen de l’ermita està en la resolució d’un conflicte entre els propietaris de l’almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.

La descripció ens diu;  Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d’espadanya sobre la porta d’entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l’entrada i un òcul d’un sol bloc sobre la porta. L’absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L’accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) , Mestre en Gai Saber, en feia esment en uns versos que el 10 octubre 2010 s’incorporaven a l’edifici en forma de majòlica, obra de  Francesc Ros i Portas.

Flameja al sol ponent l’estol de veles

en el llunyà confí del cel i l’aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.

Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.

Joan Maragall , Blanes, estiu de 1906

 

Llegia que justament des de 1906, cada 28 de juliol i com a fi de la festa major s’hi celebra un aplec popular anomenat “de l’amor”.

Francisco de Jaso y Azpilicueta, més conegut com a Francesc Xavier, Francesc de Javier o Francés de Jaso (7 d’abril de 1506 – 3 de desembre de 1552), canonitzat com Sant Francesc Xavier, pel Papa Gregori XV el 1622, rebia al cel al poeta l’any 1911, i li demanava recitar a presència del Déu, el seu,

 

Cant espiritual

 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria

aturar a tants moments de cada dia

per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra, només, l’ombra del temps que passa,

i la ilïlusió del lluny i del a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal:

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor: i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi…

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

 

 

Conèixer Catalunya Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, … que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?

You may also like...