Blanes-Waterloo. Un president a l’exili

Diuen que el destí ja està escrit i diu també l’escriptor Gregory Maguire “Res està escrit en les estrelles. Ni en aquestes ni en cap altres. Ningú controla el seu destí” Totalment cert. 

Imatge CBS

D’un dia per l’altre, a finals de setembre, sense saber ben bé perquè, li vaig proposar a la meva dona i una parella d’amics viatjar a Bèlgica, concretament a La casa de la República a Waterloo residència oficial del nostre president a l’exili, i anar-lo a veure. El dubte era: hi serà? El trobarem? El podrem veure? Jo estava segur de que si hi era en el moment que nosaltres anéssim, el veuríem. Ho decidim un matí prenen un cafè, comprem el bitllets d’avió i reservem dues nits d’Hotel a Brussel·les, dit i fet, aeroport de Girona destí aeroport Charleroi. Dues hores de vol.

El primer mal de cap, va ser llogar un cotxe l’aeroport, preguntem una a una totes les companyies de lloguer de cotxes i només tenen un Mercedes de gamma alta, ens demanen massa, decidim no llogar-lo i anar fins a Brussel·les en autocar. A la terminal de trens trobem sense cap problema una oferta amplia de models i preus, lloguem un Renault amb GPS, que ens guiarà fins el nostre destí.

Waterloo està a situada a uns 25 quilòmetres de la capital, és una ciutat residencial d’uns 30000 habitants, de petites cases, té un petit centre històric que està ple de mausoleus, monuments i museus dedicats a la batalla de Waterloo, va ser aquí, l’any 1815 que els anglesos comandats pel Duc de Wellington, van guanyar i desfer l’exèrcit francès comandat per Napoleó Bonaparte.

A les 5 del matí sortíem de Blanes i a les 12 del migdia ja érem a Waterloo. La casa està a una zona residencial molt tranquil·la, fa cantonada i davant té una plaça enjardinada sobre un petit camp de gespa. Aparquem ben bé al davant. Té un petit jardí amb una cadena i una senyal de prohibit el pas. Ens apropem i toquem el timbre, però abans d’arribar, de seguida surt un home corpulent, ens saluda cordialment, diem “Bon dia, som de Blanes, i em vingut a saludar i veure si és possible al president“ En aquell moment arriba un taxi, és en Cuevillas, un dels seus advocats, el saludem i ell entra a la casa.

L’home de seguretat ens diu que és impossible, que el president té una agenda molt atapeïda i que és molt complicat, ens explica que venen diàriament entre 80 i 110 persones com nosaltres que el volen veure. En principi no em sobta el que diu, però de seguida para un cotxe particular davant nostre, és un matrimoni de Palafrugell igual que nosaltres han vingut expressament a veure al president, un minut o dos més tard para un altre vehicle i baixem dos homes i una dona, son del Prat de Llobregat i també volen veure al president, penso caram te raó aquest home.

Li tornem a insistir, que ens agradaria molt veure’l, si no avui, demà, l’home ens diu que esperen un moment i entra a la casa. Mentre, parlem amb els de Palafrugell, ens diuen que no hi havia manera de trobar la casa i que l’han trobat gràcies a la oficina de Turisme de Waterloo, que tenen un full d’informació sobre la Maison de la République i un mapa assenyalant amb color florescent el carrer. Em quedo sorprès de que la oficina de turisme del municipi consideri la residència com un reclam més del poble.

L’home torna a sortir i ens dona un paperet amb una adreça electrònica, ens diu que ho preguntem i que ens contestaran alguna cosa. Allà mateix ho fem, i en pocs minuts rebem una contestació: demà a les 11 del matí i el president té previst sortir a saludar. Esclatem d’alegria, i abans de tornar a Brussel·les dinem i passem el dia veient els museus de Waterloo.

L’endemà a 2/4 d’onze ja som davant, no estem sols hi ha els de Palafrugell, els del Prat, un grup de joves d’Argentona, una família de Sabadell, gent de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, en total unes 50 persones. Hi ha més membres de seguretat, son mossos voluntaris que dediquen les seves vacances i dies lliures a la seguretat del President.

Puntual surt a l’hora, tot és molt emotiu, semblem tibetans que hem anat a Dharamsala a veure al Dalai-lama a l’exili.

Tothom, ordenadament, el saluda. Té paraules per tots els presents, una àvia de 86 anys que ha vingut amb els seus fills i nets l’abraça efusivament mestre plora de l’emoció de veure el seu president exiliat. Tothom està en silenci, algú pregunta si es poden fer una fotografia amb ell i tots els presents ens fotografiem amb el president, junts, per separat, en grups, en família en parella. Hi ha una família que li ha portar un pastis del seu poble, alguns li regalen llibres i fins i tot CD de musica tradicional de la comarca d’on venien. Jo i 3 ó 4 persones més portem en mà des de Catalunya el seu darrer llibre – La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa – i li demanen una dedicatòria, que el president molt gustosament ens escriu. Em dedica el llibre i escriu al final “records a la gent de Blanes”. Hem estat uns 35 minuts, temps de sobres. I és la mateixa gent que és retira desitjant-li molta sort, sabent que té molta feina i coses més importants a fer.

Missió aconseguida, per mi, la meva dona, els meus amics i tots els presents a valgut la pena fer aquest viatge, ara tenim un dia i mig per conèixer Bruixes i la capital del país.

NARCÍS SERRA RIERA


L’anècdota

Com a data curiosa jo a Waterloo ja hi vaig estar l’any 1981, fent turisme amb els meus pares, qui li havia de dir a aquell adolescent de 16 anys que tornaria a aquesta ciutat 37 anys després, al segle XXI, a veure un president de la Generalitat a l’exili.

Any 1981

 

Any 2018

You may also like...

2 Responses

  1. Jordi12 ha dit:

    Gràcies Narcís, pel teu gest, i per explicar-ho. Penso que una bona manera d’ajudar al país, al president, exiliats, empresonats i represaliats, a la unitat que tant necessitem, és la d’apuntar-se a la Crida Nacional https://cridanacional.cat/ i al Consell per la República https://consell.republicat.cat/

  2. Pilar ha dit:

    Molta alegria llegir això. Gràcies Narcís!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *