Reagrupament familiar. Per MERCÈ BAGARIA i MELLADO

Tastet del llibre: He d’anar-me’n

Col·lectiu: Cornèlia Abril

Edicions Els Llums

 

Libertas Sanzsoto

Imatge Carme Sanzsoto. 

 

 

L’estança on es trobava l’assistent personal del príncep d’aquell lloc inhòspit, al qual s’entestaven a anomenar infern, no era gens majestuosa, més aviat al contrari. Em recordava una cel·la conventual, un lloc de recolliment, de mortificació d’un esperit que aspira, mitjançant la solitud i el silenci, a retrobar la fe perduda. La foscor i el tuf de resclosit em neguitejaren. D’esquena a la porta, s’endevinava, al fons de l’habitació, la figura del secretari. Escrivia inclinat damunt un pupitre, com els que havia vist en una exposició sobre les primeres impremtes, il·luminat lleument per una espelma que engrandia l’ombra a la paret, una ombra bellugadissa, del tot inquietant, perquè la figura que reflectia no semblava pas humana.
—Entreu —m’instà el secretari—, no us quedeu dempeus, passeu i seieu —va dir sense deixar d’escriure.
No veia cap seient enlloc. Vaig fer, però, unes passes. Tenia la sensació d’endinsar-me en una boira espessa, pertorbadora.
—Us he demanat que seieu, per què no em feu cas? —va insistir el secretari.
—Senyor, vós deveu tenir la vista avesada a aquesta foscor, però jo no hi estic acostumada i no veig cap cadira per seure —vaig respondre tot mirant de mostrar-me dòcil i assossegada.
—Necessiteu més llum? Demaneu-la!
—Senyor, si us plau, encengueu una altra espelma.
El secretari s’indignà. El to de veu va passar de ser relativament amable a intimidatori.
—Però què us heu pensat? Arribeu aquí indocumentada, sense reserva, mirem de proporcionar-vos una estança i només demanem que compliu les normes estipulades, les que cap nouvingut s’atreveix a qüestionar i vós, vós, en comptes de mostrar-vos agraïda, demaneu, amb exigència, veure el príncep. Com podeu ser tan insolent? Aquí tenim un protocol, ho sabíeu? Hauríeu d’haver demanat quin és el comportament preceptiu en aquest negociat, estudiar-lo i actuar en conseqüència. D’aquesta manera entendríeu que demanar i ordenar són coses ben diferents, ben diferents. Mentre no oblideu aquesta arrogància i supliqueu, no hi haurà res a fer. Ja us ho he dit tot. La visita al príncep queda desestimada. Ara, sortiu i espereu-vos al passadís fins que el guiador us retorni a la cambra de convidats.
Vaig sentir que tot es movia. No sé si era el meu cap o aquella boira espessa. Les cames no m’aguantaven. La pell estava amarada de suor gèlida, mentre per dins, a les vísceres, hi sentia una foguera que em consumia. Aviat em desmaiaria, perdria el sentit i, potser, ja no tindria cap oportunitat de reunir-me amb la Zoe, de saber-ne res més.
—De cap de les maneres —em vaig atrevir a contestar—. No penso marxar d’aquí fins que em signeu el permís per parlar amb el príncep.
I em vaig acostar decidida fins al pupitre on el secretari continuava escrivint fins a quedar-me just darrere seu. Ell va agafar un full de paper i un llapis i amb quatre traços va fer un dibuix. Vaig reconèixer, immediatament, el rostre de la Zoe i se m’escapà un lament.
—És la vostra filla? Hi ha hagut un greu error i la nena ha anat a parar al negociat de dalt. És aquí on ha de ser. Aquí. Signeu la sol·licitud de reagrupament familiar i podreu veure el príncep.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *