Rose Hill House. Per PEPA BAGARIA  i MELLADO

Tastet del llibre: He d’anar-me’n

Col·lectiu: Cornèlia Abril

Edicions Els Llums

 

 

De Reüll Sanzsoto

Imatge Carme Sanzsoto. 

(…) Es despertà sobresaltat. El telèfon sonava amb insistència. Va mirar l’hora, dos quarts de cinc de la matinada. La seva dona seguia adormida al seu costat. Les pastilles que prenia la deixaven fora de joc durant tota la nit «i part del dia», va pensar amb un sospir.

—Digui?

—Inspector Warren? Perdoni que el destorbi a aquestes hores però el necessitem, ha passat una desgràcia a Rose Hill.

—Rose Hill? Déu meu! No, pobra Elsa!

Feia molt de temps que John Warren temia aquella trucada. Maleït fill de puta!

—És l’Elsa? És morta?

—L’Elsa, vull dir Mrs. Bennet no, senyor. El mort és el seu home, Mr. Bennet.

—En Joseph? Què li ha passat a aquell desgraciat?

—La senyora Bennet l’ha matat.

«Elsa l’ha mort, l’ha mort», no deixava de donar-hi voltes mentre es dirigia a corre-cuita cap a la casa. La lluna brillava molt aquella nit i conferia a Rose Hill un halo fantasmagòric. Res a veure amb la imatge habitual a plena llum del dia. Era una casa no gaire gran ni gaire maca, però l’Elsa compensava la manca de bellesa amb uns rosers preciosos i un jardí que era l’admiració de tot el poble. En Joseph l’havia heretada després de la mort dels seus pares i s’havia instal·lat allí amb l’Elsa quan feia poc que s’havien casat. Eren la parella perfecta i tenien tota una vida per endavant. Però les coses aviat es van tòrcer. L’home era un malcriat, un faldiller, que s’estimava més la beguda i el joc que la seva dona. L’Elsa no va trigar a convertir-se en una molèstia per a ell i les discussions van reemplaçar les nits d’amor; les baralles, a les abraçades i els cops, als petons.

L’inspector Warren va tancar els punys amb ràbia tot recordant la tristesa a la cara de l’Elsa quan se la creuava pel carrer, com amagava les marques amb maquillatge i l’amargor amb un somriure. La seva impotència quan l’Elsa va perdre el nen que esperava perquè, segons ella, havia caigut per les escales. Estava lligat de mans i peus; sense una denúncia no hi podia intervenir, només esperar. Esperar, un dia, una fatídica trucada que anunciés la mort de l’Elsa.

Elsa l’ha mort. Quan va entrar a la casa es quedà paralitzat davant l’escena del menjador. Joseph era allà assegut, amb la cara enganxada a la taula i el cervell esclafat. La sang havia esquitxat les parets. Algú havia vomitat en un racó. Mai en tota la seva carrera havia vist res que s’assemblés a allò que estava veient.

—Tenim la confessió i l’arma del crim —li va dir un agent mostrant-li un rodet de psatar pa—. La senyora Bennet és a dalt, li hem donat un sedant.

Warren pujà les escales tot sentint un enorme pes a les cames. No, a les cames, no. Un pes enorme al cor. Entrà al dormitori i la seva mirada ensopegà amb la de l’Elsa. Però aquest cop no va veure tristesa ni angoixa. No va veure horror o culpa. El que va veure als seus ulls només va ser buidor, una buidor esfereïdora.

 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *