“Si es fa fosc” novetat de Cornèlia Abril

Us fem saber que demà dimarts, 13 de juny (no som supersticioses), a les 19,30h, a la Biblioteca Comarcal de Blanes, el grup de teatre El Mirall, presenta el nou llibre del grup literari   Cornèlia Abril “Si es fa fosc”.

 

NOTA DE PREMSA.- Vivim en un clarobscur permanent, en una recerca constant de la claror enmig de la tenebra. Existeix un camí per fugir de l’obscuritat? Depèn de nosaltres que aquesta obscuritat no sigui eterna?

A Si es fa fosc, segon treball de Cornèlia Abril, les integrants del grup literari s’interroguen per aquells instants de la vida que retenen l’ésser humà en la boira més espessa, en el parany més absurd o en la confusió de la ment; observen el comportament dels personatges davant els dubtes i les pors; destrien les àncores que fan tocar fons de les que salven del naufragi; i evidencien, sobretot, la capacitat de superació de gent corrent, com qualsevol de nosaltres, que s’entesta a trobar un bri de llum enmig de la fosca.

Cornèlia Abril presenta sis històries complexes i un poema, amb il·lustracions en blanc i negre, fent de les paraules del poeta Juan Gelman: «Narrant la nostra obscuritat es veu clarament la vida», l’objectiu primordial del recull.

 

En aquest nou recull de relats participen les autores següents:

Pròleg: Olga Xirinacs

Autores dels relats:

Sílvia Armangué

Mercè Bagaria

Pepa Bagaria

Maria Cirera

Montserrat Medalla

Matilde Nuri

i l’artista visual  i poeta Carmen Sanzsoto (autora del poema final, les il·lustracions i la coberta del llibre).

Edita: Onix, editor.

 

(Del pròleg d’Olga Xirinacs)

«No tanquis els ulls», de Mercè Bagaria, ofereix una molt bona i inquietant narraciód’intriga que juga sempre amb el dubte de vida i mort, no pas en sentit filosòfic sinó real, expressat en els detalls, potser un tant sorprenents però ben quotidians pel que fa al transcurs i les incidències del dia i en la preparació d’un viatge aventurer a Miami.

«Connectats», de Montserrat Medalla, sap lligar, amb notable habilitat i traç àgil, els fils dispersos de la vida que lliguen homes i dones, situacions a vegades divertides, a vegades doloroses, i un cop connectats talla els fils dels quals depenien els seus personatges i llavors tot un petit món queda en suspens.

«Poma reineta», de Matilde Nuri, mostra agudesa i excel·lent ofici amb un personatge ben treballat que connecta amb la filosofia recent: «Potser sí que el pitjor dany és no trovar consol en les coses menudes», i vivim el camí del cec i el del seu lector pacient, fins que es fa un silenci total i l’infinit els envolta com la boira vaporosa del llac.

A «Fora de lloc», Pepa Bagaria, autora perspicaç i observadora, es pregunta per qüestions inquietants i, a través de complicades peripècies vitals, ens introdueix en el misteri, interrogant que en penombres, soterranis o cambres secretes podria ser real. ¿És cert que els gats controlen els humans? ¿Podria ser que, a través seu, existís connexió amb altres mons?

«Cotó i neu», de Maria Cirera, dibuixa una imatge descrita, intuïda, esperada que va creixent perquè és objecte de desig, un desig també difuminat en delicioses cortines que el vent fa moure com en una pel·lícula de Visconti. La dama rusa ve a ser una icona que pren cos a l’interior d’un cafè, en una atmosfera delicada voltada de cotó i neu.

«Can Miralda», de Sílvia Armangué, ens presenta amb fermesa i riquesa de detalls una nissaga plena de contrastos, que s’agrisa, s’esberla i amenaça d’enderrocar-se malgrat la fortalesa de l’impuls creador inicial, ja distant en el temps, i dibuixa un clima compacte i ben traçat que comença amb l’aurora i s’ensorra al capvespre.

«En blanc i negre», de Carmen Sanzoto, la pintora dels potents i airosos colors de la vida, ens mostra un poema on repeteix a la tornada «Si les pedres parlessin, quantes coses dirien». I en diuen de coses les pedres, si ens deturem a escoltar-les. La pedra ens mostra no sols l’ombra sinó que ens guarda els records i els cololors. Una profunda reflexió , la del poema: la pedra mare, suport, casa.

 

CORNÈLIA ABRIL

Quan li demanen que es presenti, diu: «Sóc Cornèlia Abril. Pensar em fa venir gana. Si menjo, que siguin merengues de colors. Valoro la bona companyia. Sempre vaig al fons de la qüestió. Pinto per necessitat, per avenir-me amb el món. La música amansa la fera que tinc al cor. No m’espanten els inferns, tret que siguin a la terra. Quan estimo m’entrego sencera, amb la carn, els ossos i els somnis.»

Dona misteriosa, profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita, ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació. Si els gats tenen set vides, Cornèlia Abril té set ànimes,

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *