Tastet de “Un vestit per a la Terraska” de ROSER ATMETLLA

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS

un-vestit-per-a-la-terraska

Has provat mai d’estirar-te el nas?

La Lea era una nena molt normal. Però de sobte, un dia, van començar a passar-li coses estranyes.

Primer va caure i, en comptes de pelar-se els genolls, va rebotar com una pilota. Allò va ser molt divertit!

I llavors, quan va anar al lavabo, es va estirar el nas. I se’l va estirar tant, que amb la punta va arribar a tocar el mirall. Allò no li va fer gens de mal!

Després, va adonar-se que la Terraska, un monstre amb cap de pinya, la perseguia. I tot fugint-ne, va anar a parar a cal pastor Sebastià on hi va trobar l’Elf-Fons i l’Elf-Fred, dos follets que només renegaven i es barallaven.

Tot plegat no era gaire normal!

 

Fitxa del llibre

Tipus de publicació: Literatura infantil

Editorial: Cruïlla

Any de publicació: 2016

Crèdits: Il·lustracions de David Navarro

A partir de 7 anys

 

Fragments destacats

En aquell moment, una cosa va començar a baixar de l’arbre. Duia un vestidet de pinassa. Tenia unes cames i uns braços tan prims com les branques més primes d’un arbre. I un cap que més aviat s’assemblava a una pinya coronada amb una falguera seca. Però potser allò no era una falguera, sinó cabells.

Aquell cap de pinya tenia un nas ganxut, uns ulls brillants i grocs, i una boca de dents separades.

No va saludar. Només va dir, com si parlés amb ella mateixa: «És maca la Terraska. La Terraska tindrà un vestit de princesa.»

També tenia una veu rasposa. I encara que a la Lea ningú no la mirava, aquells ulls grocs la varen mirar i li varen fer venir ganes de menjar-se tots els pinyons del món.

La cara de pinya ho va tornar a repetir: «És maca la Terraska. La Terraska tindrà un vestit de princesa.» I llavors es va treure un pinyó del cap i el va tirar als peus de la nena.

Tros de gírgola seca! Haver de tractar amb una pellofa a la meva edat! –va rondinar el follet. I llavors, tocant-se amb el dit petit la punta de la barretina, va afegir:– He de fer venir l’Elf-Fred… De seguida!

Qui és l’Elf-Fred? –va preguntar-li la Lea.

És el follet de ca l’Adela.

Quin nom més estrany! I tu com et dius? –va tornar a preguntar.

Em dic Elf-Fons. I és un nom ben normal! –va exclamar el follet, que ja començava a tenir les orelles del color de les cireres.

No tindries alguna cosa per donar-me, Elf-Fons? –va preguntar-li tot assenyalant un pot d’avellanes que hi havia a la lleixa més alta.

Però l’homenet li va contestar:

No has de menjar més pellofes, em sents? I sobretot no t’has de menjar els pinyons de la Terraska!

És que jo tinc gana! –va protestar ella.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *