Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

Els calaixos de la memòria, tercera part

febrer 14th, 2014

En Juli va deixar a la Laura perquè, tot i estimar-la moltíssim, no era feliç amb ella. Què el feia infeliç? Si analitzem una mica la relació, no era “normal” del tot. Pràcticament ningú no ho sabia, que estaven junts. L’ex del Juli vivia prop d’ells i anaven amb compte de no deixar-se veure junts agafats de la mà, o petonejant-se. El Juli coneixia a la família de la Laura, però no així a l’inrevés, ella no coneixia a la família del Juli, la família Monster, com deia ella, de tantes coses estranyes que ell li havia explicat, de la seva família. Vivien junts però ell no considerava el pis de la Laura com casa seva, perquè no era seu. La Laura pensava que aquesta situació provisional s’aniria estabilitzant de mica en mica. Era lògic pensar així. Amb el temps, ja no caldria amagar-se de l’ex, perquè no li faria tant mal… Ella acabaria coneixent als pares i germans del Juli…

Sí que la Laura es va adonar de que el Juli ja no passava tant de temps amb ella, que feia coses rares, com ara agafar bicis abandonades i fer-les servir, li va agafar la fal.lera d’aprendre xinès, deixava diners a tothom però no posava res per la manutenció de casa, que ja no l’ajudava a netejar, ni a cuina, ni a planxar, com havia fet abans… Tot això l’hauria d’haver fet reaccionar una mica, però també sabia que el Juli l’estimava. I es pensava que amb això n’hi havia prou.

Tot i haver-la deixat, l’estimava tant que hi anava a dormir sovint. Aquestes nits sí que eren d’amagat, perquè els nens havien de tenir clar si estaven o no estaven junts. I algún cap de semana també seguien sortint. En Juli li deia que tenia molt clares les coses, que es veien perquè sempre l’estimaria, però que mai més no podrien a tenir una relació de parella. Que podien ser amics, o amants, o les dues coses alhora. La Laura ho acceptava, pensant-se que de mica en mica el podria tornar a convencer de tornar a estar junts. Com podia no fer-ho, si ell no deixava de demostrar-li que l’estimava?

No va ser així. En Juli, un dia, va comunicar-li la decisió que havia pres. Volia ser pare, no ho havia considerat abans, però ara sí que ho volia, i la Laura no volia tenir més fills, ja ho havien parlat alguna vegada. En Juli pretenia buscar una noia, emigrant a ser posible, per fer el següent tracte:  casar-se amb l’estrangera, donar-li el permís de residència a canvi d’un fill. La idea era viure amb qui trobés, no separar-se després de ser pare, sinó viure amb la dona la resta de la vida. La Laura es va esgarrifar. Ell li va dir que viure amb algú a qui no estimava no li faria mal.

Va esforçar-se per reenamorar-lo, per treure-li la idea del cap, però no va poder. Tenia un amic casat amb una estrangera, i aquesta noia li va anar presentant amigues fins que en va trobar una que li va agradar i que es va avenir al tracte. Va intentar seguir sent l’amant de la Laura, que pobreta s’anava esfonsant poc a poc, a més convençuda que ella no l’havia tractat bé, al Juli. Fins i tot va ser la seva amant, uns mesos, però li feia massa mal tot plegat. Es va anar enfortint fins a ser capaç de tornar a sortir, de relacionar-se, i de deixar de veure’l.

En Juli va plorar, quan va saber que la Laura s’havia enamorat d’un altre home. Però seguia  tenint el calaix tancat. I el va haver de tancat amb clau per sempre més, perquè ella no en va voler saber res, ni tant sols com a amics, tant l’havia decebut. I és que amb el temps, es va adonar que no era que ella li hagués fet mal, o que no li hagués volgut donar un fill, sinó que en Juli no sabia estimar, no n’havia sabut mai. I a la llarga se n’hagués adonat, potser massa tard… La Laura també va tancar el calaix, però encara l’obre, de tant en tant, per recordar que et poden fer mal, estimant…

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, segona part

febrer 12th, 2014

 

En Juli no tenia relacions sexuals amb la seva dona. Ja els anava bé així fins que… Alguna cosa devia notar, la dona del Juli. No sé, potser va notar la distància d’ell, potser li va semblar que el perdia… Fos el que fos, va començar a estar més carinyosa amb ell, i li va proposar que tinguessin relacions, que ja se sentia preparada. En Juli no s’hi va negar, suposo que no podia, o no volia. I li va dir a la Laura. Ella, destrossada per dins, el va felicitar. I també, per dins, va decidir que no es quedaria esperant al Juli. Ell mai no li havia dit que deixaria a la seva dona, no li volia fer mal; ella no s’havia portat malament amb ell, ans al contrari, era ell qui havia traït el pacte que havien fet. Aixi que la Laura va tornar a intentar conèixer gent nova, aquesta vegada essent més curosa amb la tria. Bé que hi havia d’haver homes que no fossin poca-soltes, al món!!!

Ambdós anaven jugant amb els calaixets, ara obro, ara tanco, però per a la Laura era més dur, no tenir-los oberts alhora. Va conèixer un noi molt maco, intel.ligent, independent, romàntic, que estaba molt per ella… No podia demanar més, però quan estava amb ell pensava amb en Juli. I en Juli estava gelós de tot el que li oferia aquest noi que ell no podia. S’estaven tornant bojos, per culpa de la maleïda situació, perquè cadascú es veia amb un altre i entre mig quedaven ells dos d’amagat.

Va arribar l’estiu, i la dona del Juli volia sortir amb ell de vacances. Aìxò va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de la Laura. Va dir-li que no podia seguir així, i que si marxava de vacances es deixarien de veure. Que no sabia tenir una relació doble, i que no volia esperar-lo eternament. El Juli, que no la volia perdre, va separar-se de la seva dona aquell estiu. Tenia tants remordiments que li va deixar que visqués com si només fos seu al pis de tots 2 ( que en realitat pagava ell), li va deixar el cotxe, i li va prometre que mai la faria fora del pis.

La relació del Juli i la Laura va durar, a partir de llavors, 2 anys, més o menys. Va ser intensa, estranya, ambdós van ser molt feliços però també es van fer molt mal. El passat del Juli, la relació amb la seva ex, la familia Monster del Juli, els perseguia. Tenia una familia molt estranya, anticonvencional per a la Laura, a qui mai no va conèixer. En canvi, ell sí que va conèixer a la seva familia i s’hi va integrar molt bé. Als fills de la Laura els va costar, acceptar al Juli, però quan ho van fer, el van arribar a estimar molt.

El primer any el van gaudir, no es desenganxaven l`un de l’altre, i van fer un munt de coses junts: sortides, anar a ballar, excursions sols i amb la familia, vacances… El següent any la feina el va reclamar molt, al Juli, fins i tot en cap de setmana, i la familia Monster també, i un amic li va començar a demanar diners, i se li anaven acumulant els problemes i la Laura el sentia lluny. Van tenir alguna discussió forta que els va deixar tocats, però tot i així, seguien junts… Quan el veia trist la Laura li suplicava que no la deixés, que l’estimava molt…

Però un bon dia, una bona nit millor dit, abans d’anar a dormir, en Juli li va dir a la Laura que la deixava, que necessitava estar sol, que la relació que tenien no li estava fent, a ell, cap bé. La Laura va estar tota la nit plorant, implorant-li que no ho fes, que li expliqués millor què passava, que ho parlessin, que no la podia deixar d’aquella manera… Però en Juli havia decidit tancar definitivament el calaix d’aquella relació i no va cedir. L’endemà quan es va llevar, es va emportar totes les seves coses de casa de la Laura.

Encara m’allargaré una altra entrada, perquè els jocs dels calaixos no es va acabar aquí…

 

 

 

Els calaixos de la memòria

febrer 10th, 2014

La memòria és una calaixera amb moooooolts i molts calaixos. Tu tens l’opció de deixar-los oberts, de tancar-los amb clau, de llançar la clau al mar….

Això va fer un molt bon amic meu amb la seva parella, una altra molt bona amiga meva. Quin conflicte tan gran em van plantejar! Com seguir sent amic d’un sense fer mal a l’altre… La vida és així, de vegades, complicada i enrevessada.

Però bé, el que volia explicar no és el difícil que m’ho van posar a mi, sinó el que els va passar a ells. Els posaré noms, Juli i Laura.

En Juli concebia les relacions de manera diferent al que sol fer la gent. No n’havia tingut gaires de normals, de relacions. De fet, estimar no era una opció que tingués en la seva ment. Més ben dit, sí que la tenia, desada en un calaix. Casar-se era una cosa pràctica, que es podia fer. Estimar no. No concebia casar-se amb la persona que estimava, suposo que perquè no concebia que la persona a qui ell estimava el pogués estimar a ell. Per tant, amor desadet al calaix.

I sí, es va casar amb una bona noia, maca, treballadora, llesta, encantadora. Però no l’estimava. L’apreciava, això sí, i li va proposar aquest tracte: “Tu i jo ens casem, ens avenim, estarem bé junts. No cal que tinguem sexe si no vols, ja m’avisaràs quan tu vulguis, quan estiguem fets l’un a  l’altre, a força de conviure. Jo tinc una companya, tu tens un company i una seguretat”. Ella amb el seu sou no hagués pogut mai comprar-se un pis, i ja estava a l’edat que en diuen que se t’ha passat l’arròs. Cap dels dos volia tenir fills. Semblava el tracte perfecte.

Però en Juli sempre havia estimat la Laura. Eren molt bons amics, d’aquells que s’ho expliquen tot. Ell li havia contat els plans que tenia per casar-se, ella li explicava  com coixejava el seu matrimoni, i així anaven fent, confiant l’un en l’altre moltíssim, més que amb les respectives parelles.

Quan el matrimoni de la Laura va fer aigües, ella es va recolzar moltíssim en ell, tot el que la dona del Juli li permetia, perquè era molt gelosa. Xatejaven, o parlaven per telèfon en hores de feina… Un dia ella li va dir que se n’havia enamorat, del Juli. Que creia que el que sentia per ell passava per sobre de l’amistat, i que haurien de distanciar-se una mica per no malmetre res, ni la seva relació ni el matrimoni del Juli. Ell va estar d’acord, pensant-se que el que ella prenia per amor en realitat era por a no estar sola, que estava confosa.

Com que, en dir-li, va poder comprovar que el Juli no sentia el mateix per ella, que la seva intuïció femenina li havia fallat, va decidir, tot i tenir clar que n’estava enamorada, no dir-li-ho més, per , almenys, poder seguir essent amics.

La Laura va intentar refer la seva vida amb alguna relació que li va fer més mal que una altra cosa, va ensopegar amb poca-soltes i amb homes que no eren el que semblava per telèfon. La gent sol mentir molt, per telèfon o internet, en podia donar fe. I en Juli va seguir escoltant-li aquestes aventures, fins i tot va gosar, com a bon amic, a recomanar-li que no veiés més a tal o a pasqual. Tot i la confiança, ambdós van fer per distanciar-se una mica.

Fins que un bon dia el Juli va canviar la seva actitud. Va tornar a preguntar-li per la seva vida, a demanar-li que li expliqués coses. La Laura estava estranyada de que ell tornés a apropar-se-li. I de sobte, com qui no vol la cosa, en Juli li diu que ella li agrada molt, moltíssim. I l’endemà li diu que no és que li agradi, sinó que en realitat l’estima, que sempre l’ha estimat, que va intentar, quan ella li va confessar que l’estimava, lluitar contra la idea d’estar junts, perquè la seva dona no es mereix això, però no pot més, ha esclatat i ha de deixar anar tot el que porta dins. Li explica com l’estima, com sempre l’ha estimat, que des del dia que es van conèixer havia quedat bocabadat per ella, per una noia tan maca i tan senzilla. La Laura no s’ho podia creure, que per fi els seus somnis es fessin realitat.

Van començar a veure’s d’amagat. El Juli semblava tenir-tot mol ben planificat: fes-me una còpia de les claus del pàrquing, no puc deixar el cotxe al carrer de casa teva, et vindré a veure els matins que matino per anar al gimnàs, i hi aniré una mica més tard. Total, que es veien uns quants dies entre setmana i d’amagat, i poca estona. Sexe ràpid, que a la Laura no li acabava de convèncer però portaven tant temps desitjant-se que s’estimava més això que no res.

Així en Juli tenia dos calaixos, que anava obrint i tancant, mai podien estar oberts tots dos a l’hora. Quan un estava obert, l’altre no només estava tancat, sinó que era com si no existís. S’havien canviat els papers: la dona del Juli era l’amiga, la que li feia companyia, amb qui anava a prendre una copa, donar una volta o al cinema. La Laura era l’amant i la dona a qui estimava, però amb qui no podia compartir més que uns minuts robats.

I hagués seguit així durant tant de temps com la Laura li hagués permès, sinó hagués sigut perquè van passar coses que els van fer canviar d’actitud.

Us ho explico en una altra entrada…

 

 

 

 

 

 

 

 

Amor

gener 9th, 2014

L’altre dia vaig ser una mica injusta amb en Pep. Bé, injusta no, perquè em va fer emprenyar, això és una realitat, però ja m’ha passat.

Què us podría dir d’ell? Sóc una dona enamorada. Quan més el conec més me l’estimo.

En algunes coses estem fets l’un per l’altre, fins al punt de que gairebé ens endevinem els pensaments, mentre que en altres pensem totalment diferent, però ens respectem molt. El que em té captivada és que sempre em tracta com a una reina. Jo passo primer, davant de moltes altres coses, perquè diu que el compensa tot el que li dono, que encara no sé massa bé què és. Sí que sé que valora molt l’afecte, les carícies, que sigui afectuosa i tendra amb ell. També li agrada que el repti en qüestions de vocabulari, tenim discussions de tots els temes possibles. Li agrada caminar tant com a mi, fer passejades molt llargues els diumenges pel matí. Ha anat a museus que potser sense mi no hagués visitat, i cinema que sense mi no hagués vist.

Què em dóna ell? Seguretat en mi mateixa, afecte, compartir afeccions, compartir la vida en igualtat de condicions. Tots dos posem molt de la nostra part en la convivència, i això és diferent de tot el que havia tingut fins ara. Estic aprenent molt a conviure, amb ell, jo, ermitana confessa… I a veure el món des d’altres punts de vista…

Amor, sexe, carícies, neurones treballant a tope per poder estar junts durant molts i mooooolts anys.

L’estimo, l’estimo molt…

 

 

Mares

desembre 13th, 2013

Avui he dinat amb la meva mare. A ella li agrada molt que hi vagi a dinar. Jo hi vaig menys sovint del que ella voldria per un motiu molt senzill: m’atabala. Em sap greu, però és així, m’atabala molt  perquè no deixa de xerrar; no li agrada el silenci i viu sola, des de que es va morir el meu pare, fa ja més de 3 anys. Jo també em passo molt de temps sola, però és que a mi m’agrada, estar sola. Sempre m’ha agradat. En això m’assemblo al meu pare. Estar tranquil.la, poder estar amb els meus pensaments, amunt i avall de la casa, o fins i tot pel carrer. Jo xerro molt amb mi mateixa, de vegades en veu alta, que la gent et mira malament i tot, però m’és igual. No dic que no m’agradi quedar amb amics i amigues, fer un cafetó i xerrar una mica, però us asseguro que em fa molta i molta mandra. Després m’ho passo molt bé, i ric molt, és agradable compartir rialles, converses, records, bons i dolents, però em costa, em costa molt.

Amb la meva mare és un no parar de sentir-la xerrar. Fins i tot quan em deixa missatges al contestador, exhaureix tot el temps que li dóna el telèfon! I, a més, tenim opinions i maneres de fer molt diferents en moltes coses, així que sovint m’he de mossegar la llengua i  deixar-la dir… Intentar convèncer-la de que no fagi alguna cosa que es pensa que a mi em farà bé… El seu problema és que pateix massa per tothom, i això de vegades és pesat, tant per ella, perquè pateix, com per qui és subjecte dels seus patiments…

La conec molt bé, i la veig venir, i com que ja ens les hem tingut unes quantes vegades, miro de no prendre’m molt seriosament el que diu i amb el que no estic d’acord. Es va fent gran i les seves opinions, fonamentades o no (cada vegada més sovint poc fonamentades), són inamovibles, no li faràs entendre que pot estar equivocada. Segons ella, tots tenim llibertat d’opinió i s’ha de respectar. Hi estic d’acord, però segons ella, portar-li la contrària és prendre-li aquesta llibertat d’opinió, i aquí és quan em mossego la llengua i la deixo dir.

Sabeu per què li dono tantes voltes al tema, de  les diferents maneres de fer i de pensar que tenim les dues? Doncs perquè la meva mare i la meva àvia, que van viure juntes tota la vida, també estaven d’acord en poques coses. Jo les recordo discutint per tot diàriament. I ara, que la meva mare és gran, fa les mateixes coses que tant li recriminava a la meva àvia! I no puc evitar pensar que jo faré el mateix, quan tingui la seva edat!!! Senyor senyor, seré insuportable!!!!

Pobreta, sembla que no me l’estimi gens, i és la meva mare! Ho ha donat tot per mi, i de fet, encara ho fa. No vull ser desagraïda. Però algunes baralles que hem tingut, les més fortes, m’han fet mal, més mal del que ella s’imagina, i això m’ha fet posar barreres perquè no torni a passar . Ara ja fa una bona temporada que estem en paus perquè tant una com l’altra ens ho pensem 2 vegades abans de fer-nos mal. Ara només m’atabala.

Parlant de barreres, sembla mentida com les aixequem, quan algú ens fa mal! I no parlo només per la meva mare, sinó també amb les relacions personals… Però d’això en parlo un altre dia, del mal que podem fer i de les barreres que alcem quan això passa.

 

 

    Històric
    octubre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1
    2345678
    9101112131415
    16171819202122
    23242526272829
    3031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites