Els calaixos de la memòria, tercera part

febrer 14th, 2014

En Juli va deixar a la Laura perquè, tot i estimar-la moltíssim, no era feliç amb ella. Què el feia infeliç? Si analitzem una mica la relació, no era “normal” del tot. Pràcticament ningú no ho sabia, que estaven junts. L’ex del Juli vivia prop d’ells i anaven amb compte de no deixar-se veure junts agafats de la mà, o petonejant-se. El Juli coneixia a la família de la Laura, però no així a l’inrevés, ella no coneixia a la família del Juli, la família Monster, com deia ella, de tantes coses estranyes que ell li havia explicat, de la seva família. Vivien junts però ell no considerava el pis de la Laura com casa seva, perquè no era seu. La Laura pensava que aquesta situació provisional s’aniria estabilitzant de mica en mica. Era lògic pensar així. Amb el temps, ja no caldria amagar-se de l’ex, perquè no li faria tant mal… Ella acabaria coneixent als pares i germans del Juli…

Sí que la Laura es va adonar de que el Juli ja no passava tant de temps amb ella, que feia coses rares, com ara agafar bicis abandonades i fer-les servir, li va agafar la fal.lera d’aprendre xinès, deixava diners a tothom però no posava res per la manutenció de casa, que ja no l’ajudava a netejar, ni a cuina, ni a planxar, com havia fet abans… Tot això l’hauria d’haver fet reaccionar una mica, però també sabia que el Juli l’estimava. I es pensava que amb això n’hi havia prou.

Tot i haver-la deixat, l’estimava tant que hi anava a dormir sovint. Aquestes nits sí que eren d’amagat, perquè els nens havien de tenir clar si estaven o no estaven junts. I algún cap de semana també seguien sortint. En Juli li deia que tenia molt clares les coses, que es veien perquè sempre l’estimaria, però que mai més no podrien a tenir una relació de parella. Que podien ser amics, o amants, o les dues coses alhora. La Laura ho acceptava, pensant-se que de mica en mica el podria tornar a convencer de tornar a estar junts. Com podia no fer-ho, si ell no deixava de demostrar-li que l’estimava?

No va ser així. En Juli, un dia, va comunicar-li la decisió que havia pres. Volia ser pare, no ho havia considerat abans, però ara sí que ho volia, i la Laura no volia tenir més fills, ja ho havien parlat alguna vegada. En Juli pretenia buscar una noia, emigrant a ser posible, per fer el següent tracte:  casar-se amb l’estrangera, donar-li el permís de residència a canvi d’un fill. La idea era viure amb qui trobés, no separar-se després de ser pare, sinó viure amb la dona la resta de la vida. La Laura es va esgarrifar. Ell li va dir que viure amb algú a qui no estimava no li faria mal.

Va esforçar-se per reenamorar-lo, per treure-li la idea del cap, però no va poder. Tenia un amic casat amb una estrangera, i aquesta noia li va anar presentant amigues fins que en va trobar una que li va agradar i que es va avenir al tracte. Va intentar seguir sent l’amant de la Laura, que pobreta s’anava esfonsant poc a poc, a més convençuda que ella no l’havia tractat bé, al Juli. Fins i tot va ser la seva amant, uns mesos, però li feia massa mal tot plegat. Es va anar enfortint fins a ser capaç de tornar a sortir, de relacionar-se, i de deixar de veure’l.

En Juli va plorar, quan va saber que la Laura s’havia enamorat d’un altre home. Però seguia  tenint el calaix tancat. I el va haver de tancat amb clau per sempre més, perquè ella no en va voler saber res, ni tant sols com a amics, tant l’havia decebut. I és que amb el temps, es va adonar que no era que ella li hagués fet mal, o que no li hagués volgut donar un fill, sinó que en Juli no sabia estimar, no n’havia sabut mai. I a la llarga se n’hagués adonat, potser massa tard… La Laura també va tancar el calaix, però encara l’obre, de tant en tant, per recordar que et poden fer mal, estimant…

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, segona part

febrer 12th, 2014

 

En Juli no tenia relacions sexuals amb la seva dona. Ja els anava bé així fins que… Alguna cosa devia notar, la dona del Juli. No sé, potser va notar la distància d’ell, potser li va semblar que el perdia… Fos el que fos, va començar a estar més carinyosa amb ell, i li va proposar que tinguessin relacions, que ja se sentia preparada. En Juli no s’hi va negar, suposo que no podia, o no volia. I li va dir a la Laura. Ella, destrossada per dins, el va felicitar. I també, per dins, va decidir que no es quedaria esperant al Juli. Ell mai no li havia dit que deixaria a la seva dona, no li volia fer mal; ella no s’havia portat malament amb ell, ans al contrari, era ell qui havia traït el pacte que havien fet. Aixi que la Laura va tornar a intentar conèixer gent nova, aquesta vegada essent més curosa amb la tria. Bé que hi havia d’haver homes que no fossin poca-soltes, al món!!!

Ambdós anaven jugant amb els calaixets, ara obro, ara tanco, però per a la Laura era més dur, no tenir-los oberts alhora. Va conèixer un noi molt maco, intel.ligent, independent, romàntic, que estaba molt per ella… No podia demanar més, però quan estava amb ell pensava amb en Juli. I en Juli estava gelós de tot el que li oferia aquest noi que ell no podia. S’estaven tornant bojos, per culpa de la maleïda situació, perquè cadascú es veia amb un altre i entre mig quedaven ells dos d’amagat.

Va arribar l’estiu, i la dona del Juli volia sortir amb ell de vacances. Aìxò va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de la Laura. Va dir-li que no podia seguir així, i que si marxava de vacances es deixarien de veure. Que no sabia tenir una relació doble, i que no volia esperar-lo eternament. El Juli, que no la volia perdre, va separar-se de la seva dona aquell estiu. Tenia tants remordiments que li va deixar que visqués com si només fos seu al pis de tots 2 ( que en realitat pagava ell), li va deixar el cotxe, i li va prometre que mai la faria fora del pis.

La relació del Juli i la Laura va durar, a partir de llavors, 2 anys, més o menys. Va ser intensa, estranya, ambdós van ser molt feliços però també es van fer molt mal. El passat del Juli, la relació amb la seva ex, la familia Monster del Juli, els perseguia. Tenia una familia molt estranya, anticonvencional per a la Laura, a qui mai no va conèixer. En canvi, ell sí que va conèixer a la seva familia i s’hi va integrar molt bé. Als fills de la Laura els va costar, acceptar al Juli, però quan ho van fer, el van arribar a estimar molt.

El primer any el van gaudir, no es desenganxaven l`un de l’altre, i van fer un munt de coses junts: sortides, anar a ballar, excursions sols i amb la familia, vacances… El següent any la feina el va reclamar molt, al Juli, fins i tot en cap de setmana, i la familia Monster també, i un amic li va començar a demanar diners, i se li anaven acumulant els problemes i la Laura el sentia lluny. Van tenir alguna discussió forta que els va deixar tocats, però tot i així, seguien junts… Quan el veia trist la Laura li suplicava que no la deixés, que l’estimava molt…

Però un bon dia, una bona nit millor dit, abans d’anar a dormir, en Juli li va dir a la Laura que la deixava, que necessitava estar sol, que la relació que tenien no li estava fent, a ell, cap bé. La Laura va estar tota la nit plorant, implorant-li que no ho fes, que li expliqués millor què passava, que ho parlessin, que no la podia deixar d’aquella manera… Però en Juli havia decidit tancar definitivament el calaix d’aquella relació i no va cedir. L’endemà quan es va llevar, es va emportar totes les seves coses de casa de la Laura.

Encara m’allargaré una altra entrada, perquè els jocs dels calaixos no es va acabar aquí…

 

 

 

Els calaixos de la memòria

febrer 10th, 2014

La memòria és una calaixera amb moooooolts i molts calaixos. Tu tens l’opció de deixar-los oberts, de tancar-los amb clau, de llançar la clau al mar….

Això va fer un molt bon amic meu amb la seva parella, una altra molt bona amiga meva. Quin conflicte tan gran em van plantejar! Com seguir sent amic d’un sense fer mal a l’altre… La vida és així, de vegades, complicada i enrevessada.

Però bé, el que volia explicar no és el difícil que m’ho van posar a mi, sinó el que els va passar a ells. Els posaré noms, Juli i Laura.

En Juli concebia les relacions de manera diferent al que sol fer la gent. No n’havia tingut gaires de normals, de relacions. De fet, estimar no era una opció que tingués en la seva ment. Més ben dit, sí que la tenia, desada en un calaix. Casar-se era una cosa pràctica, que es podia fer. Estimar no. No concebia casar-se amb la persona que estimava, suposo que perquè no concebia que la persona a qui ell estimava el pogués estimar a ell. Per tant, amor desadet al calaix.

I sí, es va casar amb una bona noia, maca, treballadora, llesta, encantadora. Però no l’estimava. L’apreciava, això sí, i li va proposar aquest tracte: “Tu i jo ens casem, ens avenim, estarem bé junts. No cal que tinguem sexe si no vols, ja m’avisaràs quan tu vulguis, quan estiguem fets l’un a  l’altre, a força de conviure. Jo tinc una companya, tu tens un company i una seguretat”. Ella amb el seu sou no hagués pogut mai comprar-se un pis, i ja estava a l’edat que en diuen que se t’ha passat l’arròs. Cap dels dos volia tenir fills. Semblava el tracte perfecte.

Però en Juli sempre havia estimat la Laura. Eren molt bons amics, d’aquells que s’ho expliquen tot. Ell li havia contat els plans que tenia per casar-se, ella li explicava  com coixejava el seu matrimoni, i així anaven fent, confiant l’un en l’altre moltíssim, més que amb les respectives parelles.

Quan el matrimoni de la Laura va fer aigües, ella es va recolzar moltíssim en ell, tot el que la dona del Juli li permetia, perquè era molt gelosa. Xatejaven, o parlaven per telèfon en hores de feina… Un dia ella li va dir que se n’havia enamorat, del Juli. Que creia que el que sentia per ell passava per sobre de l’amistat, i que haurien de distanciar-se una mica per no malmetre res, ni la seva relació ni el matrimoni del Juli. Ell va estar d’acord, pensant-se que el que ella prenia per amor en realitat era por a no estar sola, que estava confosa.

Com que, en dir-li, va poder comprovar que el Juli no sentia el mateix per ella, que la seva intuïció femenina li havia fallat, va decidir, tot i tenir clar que n’estava enamorada, no dir-li-ho més, per , almenys, poder seguir essent amics.

La Laura va intentar refer la seva vida amb alguna relació que li va fer més mal que una altra cosa, va ensopegar amb poca-soltes i amb homes que no eren el que semblava per telèfon. La gent sol mentir molt, per telèfon o internet, en podia donar fe. I en Juli va seguir escoltant-li aquestes aventures, fins i tot va gosar, com a bon amic, a recomanar-li que no veiés més a tal o a pasqual. Tot i la confiança, ambdós van fer per distanciar-se una mica.

Fins que un bon dia el Juli va canviar la seva actitud. Va tornar a preguntar-li per la seva vida, a demanar-li que li expliqués coses. La Laura estava estranyada de que ell tornés a apropar-se-li. I de sobte, com qui no vol la cosa, en Juli li diu que ella li agrada molt, moltíssim. I l’endemà li diu que no és que li agradi, sinó que en realitat l’estima, que sempre l’ha estimat, que va intentar, quan ella li va confessar que l’estimava, lluitar contra la idea d’estar junts, perquè la seva dona no es mereix això, però no pot més, ha esclatat i ha de deixar anar tot el que porta dins. Li explica com l’estima, com sempre l’ha estimat, que des del dia que es van conèixer havia quedat bocabadat per ella, per una noia tan maca i tan senzilla. La Laura no s’ho podia creure, que per fi els seus somnis es fessin realitat.

Van començar a veure’s d’amagat. El Juli semblava tenir-tot mol ben planificat: fes-me una còpia de les claus del pàrquing, no puc deixar el cotxe al carrer de casa teva, et vindré a veure els matins que matino per anar al gimnàs, i hi aniré una mica més tard. Total, que es veien uns quants dies entre setmana i d’amagat, i poca estona. Sexe ràpid, que a la Laura no li acabava de convèncer però portaven tant temps desitjant-se que s’estimava més això que no res.

Així en Juli tenia dos calaixos, que anava obrint i tancant, mai podien estar oberts tots dos a l’hora. Quan un estava obert, l’altre no només estava tancat, sinó que era com si no existís. S’havien canviat els papers: la dona del Juli era l’amiga, la que li feia companyia, amb qui anava a prendre una copa, donar una volta o al cinema. La Laura era l’amant i la dona a qui estimava, però amb qui no podia compartir més que uns minuts robats.

I hagués seguit així durant tant de temps com la Laura li hagués permès, sinó hagués sigut perquè van passar coses que els van fer canviar d’actitud.

Us ho explico en una altra entrada…

 

 

 

 

 

 

 

 

Memòria selectiva

desembre 17th, 2013

Com n’és, de selectiva, la memòria! És un fet que no deixa de sorprendre’m. Us en donaré algun exemple que trobo curiós, i d’altres que per mi ho van ser, de curiosos, però que ben mirat deuen ser normals.

Estic divorciada. I com tota separació, tot el que t’hi aboca és dolorós. Ja fa anys, la veritat, però els mesos anteriors i posteriors a la separació van ser tan dolorosos que tots els moments bons que vaig viure amb la meva ex-parella, no els recordo com a tan bons. Aquests dies he desenterrat molts àlbums de fotos, amb  viatges que vam fer, amb moments amb els nostres fills… Van ser experiències que vaig considerar com a inoblidables!!! En canvi ara, amb el temps, i sorprenentment encara amb la decepció, les considero inoblidables a nivell individual, no com un fet que vaig compartir amb ell. No puc fer res per canviar el que sento, i com ho recorda la meva memòria…

Fa molts anys, acabava de néixer la meva filla, a l’hospital em van regalar un llibre. M’encanta llegir, així que jo feliç. El llibre era “Hanníbal”, que venia a ser una segona part de “El silenci dels anyells”. M’havia agradat la primera pel.lícula, amb una Jodie Foster esplèndida, i és clar, l’Anthony Hopkins espectacular. Però he de reconèixer que fins la tercera vegada que la vaig veure no vaig ser capaç de mirar-la sense tancar els ulls ni un moment. No m’agrada la sang ni la tortura, el macabre, bàsicament. “El silenci dels anyells” era molt més que això, per mi una gran pel.lícula. Total, que vaig anar llegint Hanníbal, un llibre escabrós, molt escabrós, venjança i tortura és l’únic que recordo. Se’m regirava l’estómac, però jo sóc de les que quan comença un llibre se l’acaba i així ho vaig fer. Un dia per la tele van fer la pel.li, i vaig decidir veure-la. NO estaba convençuda de que m’agradés, però caram, dirigida per en Ridley Scott, havia d’estar bé! No donaré detalls per si hi ha algú que llegeix això (cosa que espero que passi algun dia) i no ha vist la pel.li ni ha llegit el llibre, però per qui sí que l’ha vist o llegit sabrà a què em refereixo: l’anomenaré “l’episodi del cervell”. Potser és el menys fastigós, però és per tot el que implica. El cas és que quan vaig veure “l’episodi del cervell”, no recordava haver-ho llegit en el llibre! Vaig anar al prestatge, el vaig agafar i buscar el capítol on això succeeix, i hi era, és clar! I jo l’havia llegit, és clar! La meva memoria, fastiguejada o espantada, l’havia esborrat del meu cap!!!

La meva mare, de qui ja us he parlat en la darrera entrada, només té records agradables de la família que ja no hi és amb nosaltres: els seus pares, el meu pare, el meu tiet… No dic que no fossin bones persones, ho eren, però carai, tots eren humans i tenien els seus errors i els seus defectes, com tothom. Quan vivien, la meva mare n’era plenament conscient, d’aquests defectes, perquè havien estat motius de discussió. No són pas tot flors i violes, en una familia, oi?  Doncs ara no li ho faràs reconèixer! Tots eren perfectes i meravellosos. No dic que haguem de parlar malament d’ells, però de vegades vénen records al cap, i n’hi ha de bons i de dolents. Ella, a l’inrevés del que em passa a mi amb la meva ex-parella, només veu els bons.

És selectiva o no, la memòria? Si em ve algun altre exemple al cap amplio l’entrada i us el comento. Si vosaltres teniu exemples, vinga, els espero!

 

 

 

 

    Històric
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites