Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

    Històric
    octubre 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites