Acomiadament… temporal

març 30th, 2014

Ja no serà el diari d’una aturada novella…

De fet, no sé si tindré gaire temps per escriure…

Ja tinc feina una altra vegada!!!! I començo dilluns.

Són bones notícies, és clar, tot i que m’hagués agradat començar després de l’estiu i poder gaudir de vacances sense haver d’estar pendent de si treballo, de si tinc festa, de com m’ho puc combinar…

Però és una oportunitat a la que no podia negar-me. Seguiré fent el que sé fer, tot i que no en el sector bancari.

Miraré d’anar deixant 4 ratlles, ni que sigui el cap de setmana.

Desitgeu-me bona sort!!!!

 

 

 

 

Estudis, atur, amor

febrer 1st, 2014

 

Se m’ha girat feina, últimament.

D’una banda, ja tinc el temari i una planificació feta del meu Programa Superior en Marketing Digital. Sembla que m’explicaran maneres per fer que una pàgina web funcioni bé, a l’hora de vendre productes, d’estar en contacte amb els usuaris, etc etc etc. Potser podré fer que aquest blog funcioni i tot!

D’altra banda, fer un currículum que sigui atraient a les empreses em costa, tot i que m’estan ajudant. No paro, la veritat.

Vaig al gim cada dia, i toco força el piano, encara que menys del que voldria. Si això és estar a l’atur, puc dir que no estic aturada ni un sol moment!!!

Avui m’han dit que se’m veia molt enamorada, encara. I bé, què us he de dir, és cert, enamoradíssima. Per l’abril farà 5 anys que en Pep i jo estem junts,  i encara no ens hem cansat l’un de l’altre, hehehe. Cert que compartim casa només des de fa 5 mesos, era un pas difícil de fer, tenint en compte que ens ajuntem amb  3 fills, que hem hagut de deixar els pisos respectius, que ens havíem d’assegurar no només que ell i jo ens avenim (que ja ho teníem força clar), sinó que els nostres fills també eren capaços de conviure sense massa problemes. En Pep i el seu fill han canviat de població, amb tot el que això suposa.

Total, que l'”experiment” està sortint molt millor del que em pensava, i sóc feliç. Tot i estar a l’atur, sóc feliç. Tot i la incertesa de trobar una bona feina, sóc feliç. I davant dels reptes que se’m plantegen: reprendre estudis, canviar de gim (no rigueu, qualsevol canvi suposa un repte per mi), aprendre a saber com sóc professionalment per decidir què fer, etc etc etc…, davant de tot això, la gent que m’envolta em dóna la confiança que a mi em manca. La monitora del gim és “estupenda”, l’assessora de l’empresa de recol.locació és com una psicòloga per mi, i la tutora dels meus estudis m’ha planificat ja el curs!!! Però principalment, tinc als fills que em motiven cada dia més, i a en Pep, que en cap moment deixa de fer-me costat. Faci el que faci, em dóna l’opinió i em recolza. I en té prou amb el somriure amb què el rebo quan arriba a casa de treballar. És fantàstic.

 

 

 

 

 

 

Maneres de ser

gener 21st, 2014

Aquesta setmana he hagut d’omplir diferents qüestionaris força detallats de com crec que sóc, de com crec que treballo, del que m’agrada, del que no, de les meves preferències a l’hora d’escollir una feina. En teoria, tot això ens ha d’ajudar a mi i a la meva consultora a descobrir quina mena de feina vull, o em convé més. No ho sé pas, la veritat. Quantes més voltes li dono més m’embolico. I encara més, he hagut de fer omplir un qüestionari també a la meva parella, i a un ex-company de feina. Vaig escollir al meu cap més directe, perquè encara som bons amics i perquè és qui més coneix la meva manera de treballar.

En definitiva, comparant resultats, perquè un dels qüestionaris meus era el mateix que han emplenat el meu amic i en Pep, acabes sabent com et veu la gent més propera, i potser t’agrada o potser no, com et veuen. En realitat, si estan amb tu, si són bons amics, és perquè els agrada la teva manera de fer o de ser. Però segurament, hi ha coses que no m’haguessin dit, si no els ho hagués preguntat directament.

Res no m’ha ofès, ni res m’ha sorprès massa, però és… per mi ha estat dur saber com em veu qui m’aprecio. Una cosa és el mirall on et veus reflexat, i l’altra és la imatge que dónes als altres. I pot ser diferent del que et penses. O no tan diferent de com et veus tu. No sé què és el que m’ha deixat una sensació més estranya, si el fet de que en algunes coses jo sigui tan transparent, o que en altres no em vegi com em veuen ells.

Sigui com sigui, l’anàlisi d’un mateix és esgotador, per qui no ho ha fet mai us aviso. M’ha deixat una sensació de desassossec, de no saber si m’agrado prou. Però ja passarà, aquesta sensació, espero….

ex-companys

gener 16th, 2014

Avui ha estat el primer dia que he fet vida normal, després del refredat. Ahir vaig anar a Barcelona tot el matí, però no em trobava massa bé, la veritat.

Ja torno a ser oficialment una estudiant, matriculada en un Curs Superior de Comerç Electrònic i Marketing Digital!!! No sé si té a veure massa amb mi, però ofereix bones sortides professionals, em suposa un trencament amb el que he estat fent fins ara, és una escola de prestigi, la qual cosa suposa que és car, però m’han donat una beca per la meitat de l’import, i el faig des de casa. No està malament, no? Només dura 6 mesos, amb titulació oficial, etc. Ja aniré explicant com em va, perquè la feina serà meva, de dedicar-li un parell d’hores diàries a estudiar i a fer un projecte sobre el que hagi estudiat.

I d’altra banda, els seminaris que ens donen a l’empresa de recol.locació m’animen una mica. Pels assistents (tots ex-companys de Bankia) que tenen clar el que volen fer, o bé pels que la seva autoconfiança no s’ha vist minvada, diuen que no serveixen per gran cosa, aquestes sessions. Pels qui, com jo, no sabem què volem fer, ni què ens espera, ni per on començar, és com anar al psicòleg: donen pautes, ens planifiquen coses tan tontes com fer un cv, una carta de presentació, o més encara, una sessió introspectiva de com som, com creiem que ens veu un company, o com creiem que ens veu la nostra família. Reflexions sobre coses bones que hem aconseguit professionalment, i d’altres que no hem resolt com tocava, i què n’hem après. A mi tot això m’agrada i m’ajuda, encara que només sigui psicològicament. Com a mínim, no t’enfonses i veur que algú està guiant les teves passes, com si fossis un nen petit. No et sents tan perdut.

Tinc alguns companys que ja han trobat feina: uns t’animen perquè confïis en que tu també en trobaràs, de feina; n’hi ha d’altres que, inconscientment, et transmeten el missatge de “jo sí i tu no”. D’aquests vull fugir. Em sap greu però hi ha vegades en que, com diu una amiga meva, hem de fugir de les persones “tòxiques”. Tinc un ex-company de feina que per mi és una persona tòxica ara mateix, no m’aporta res de bo, ni tampoc ho ha fet en un passat recent. Els darrers records que tinc d’aquesta persona són desagradables, em pensava que era per circumstàncies especials de l’estrés que portàvem a la feina, però ja veig que no, que potser sempre va ser una persona tòxica sense jo saber-ho. I ara ho segueix sent. Hi tindré tan poc  contacte com em sigui possible.

 

Estressada a l’atur, o aturada estressada

gener 10th, 2014

Ha estat una setmana diferent, aquesta. Jo sóc dona de costums. I m’agrada tenir les coses control.lades, ja ho vaig comentar en una altra entrada. Cada inici de semana em planifico una miqueta, quins dies i a quines hores podré anar al gim (procuro anar-hi 4 vegades a la setmana), tocar una mica el piano, hores de metge, ja siguin meves o dels nens, si he d’anar a algún lloc, etc. Tinc un Excel (sí sí, no rigueu), que actualitzo setmanalment i em vaig planificant.

I aquesta setmana, ha estat diferent. M’he sentit una mica estressada, jo, que estic a l’atur!!!!

Dilluns festiu, dia de reis, regals, etc etc. És un dia de nervis per als nens, i te’ls encomanen. A sobre, el disgust que ja vaig explicar amb en Pep. No vam dormir gaire.

Dimarts, els nens sense escola, i tu intentant que recuperin alguna rutina. Jo inicio el gim després de 2 setmanes sense posar-hi els peus.

Dimecres, em toca un seminari a Barcelona. Dia solejat, i retrobes a antics companys de feina, perquè ens el dóna l’empresa de recol.locació a tots els de l’ERO. Aquests seminaris t’obliguen a donar voltes a tota la teva vida professional, i vulguis que no, de retruc, dónes voltes a tota la teva vida, que ja comença a ser llarga. I reflexiones, i en el meu cas, t’atabales.  A més, l’endemà havia de donar resposta a una escola on havia demanat informació per fer-hi un curs. Em suposa una inversió de temps, de diners, i no n’estava prou segura. La noia que ens fa de consultora en els seminaris em va dir que n’havia d’estar segura, i jo no n’estava, és clar. Apa, una altra nit dormint poquet,

DIjous, havent decidit que sí, que estava disposada a fer el curs, presenta tota la documentació que et demanen. De fet, la tenia a punt, només certs retocs, però bé, ja està. Ara m’han d’acceptar, no t’ho perdis, que tu pagues i encara has de fer reverències.

Només avui he intentat relaxar-me, però tenia tantes coses a fer a casa que no m’he relaxat gaire. Estic morta perquè tinc moltíssimes tiretes a les cames. Total, quina setmaneta. I queda dissabte i diumenge, amb feina per fer també!!!!

Sabeu què em relaxa de debò? Escriure aquí. M’allibera i em relaxa. Proveu-ho!

 

 

 

 

 

 

 

Reinventar-se o morir

desembre 2nd, 2013

Fa molts dies que no escric. He estat enfeinada. Quina ironia, hehehe, per ser que estic a l’atur…

Però sí, és cert, he estat força enfeinada, sense ni un moment per escriure.

No sé si tots els EROS són així, però a la meva ex-empresa, els que hem agafat la baixa incentivada, ens han donat “facilitats” en algunes coses. Bé, fins ara no ho he dit però la meva famosa ex-empresa era la famosa Bankia, de fama merescuda mundial….

Una d’elles, pels que teníem préstecs a l’entitat, com que els teníem amb condicions d’empleat, doncs ara ens han donat la possibilitat de novar-los en la categoria d’ “ex-empleats”, categoria que s’han inventat perquè no ens ho emportem tot de cop, i tenir-nos enganxats uns quants anys més. Bé, amb mi ho han aconseguit, tot i que novar el préstec em costi diners, les condicions no estan malament i ho he d’aprofitar. Total, que he hagut de portar un munt de papers, papers que en la gran majoria ells ja haurien de tenir, com a empleada que jo era i donat que el préstec el vaig formalitzar amb ells!!!! I en això he estat força entretinguda.

I també, l’altre avantatge ( o no, ja veurem), era que ens han donat l’opció d’inscriure’ns en un “Programa de recolocación”. Vaja, que una empresa ens va citar divendres a Barcelona, i ens van estar explicant en què consistia el pla. Durant uns 6 mesos, ens ensenyaran a fer cv, entrevistes, cartes de presentació, ens orientaran als que, com jo, anem perdudíssims sobre el que volem fer en un futur, etc. Si dóna la casualitat de que durant aquest temps aconseguim tenir les idees clares, ens passaran ofertes de feina del sector pel qual ens haguem decantat.

Mira, no sé si en treuré gran cosa, però el cert és que durant uns mesos, tindré la sensació de que estic fent algun esforç per saber què vull fer amb la meva vida, i no perdré el món laboral de vista, que és del que més por tinc. Ara, sí que és cert que el que més m’agradaria és reinventar-me. Però això és una cosa per la que s’ha de ser molt i molt valent, i no sé si ho sóc gaire, jo, de valenta…..

 

 

No vull fer el que sé fer

novembre 19th, 2013

Jo era feliç amb la meva feina, fa un parell d’anys. M’agradava. M’agrada programar, m’agrada. És una feina en la que puc treballar sola, no he de tractar amb l’humor de la gent, però al mateix temps, hi ha d’haver una relació amb altres persones, ja siguin els analistes, els usuaris finals del programa, els companys…

És una feina força matemática, i el meu cap funciona molt “quadradament”, en molts aspectes. Així que ja m’anava bé. L’entorn en el que em movia era el mateix des de feia molts anys, perfectament conegut. Sector bancari, en què canvien els productes amb lleugeres variacions, el manteniment que es requeria m’agradava, i vulguis que no, et dóna coneixements nous, com ara el món de l’economia, que mai m’havia interessat.

Ara estic sense feina, i sé que per molt que vulgui tornar al que ja sé fer, em suposarà anar a Barcelona, amb gent nova, de ben segur molt més jove i preparada que jo. Hores perdudes en desplaçaments, menys sou, perquè ja no es paga el que m’havien pagat, i la veritat, poca energia per enfrontar-m’hi.

I quan penso, quina altra cosa puc fer? No ho sé, la veritat. Tinc moltes afeccions, moltes, però cap d’elles em donarà de menjar.

M’agrada llegir, m’agrada cantar, m’agrada ballar, anar al gimnàs, el cinema, escoltar música, la música per sobre de tot. La necessito per viure, és així. També m’agrada caminar per la muntanya, veure museus a ciutat. Viure i emocionar-me, m’agrada. Però això no dóna de menjar,

M’agrada escoltar la gent, analitzar com reaccionen davant de les coses, esbrinar per què reaccionen com ho fan. El comportament del ser humà és una cosa que em motiva molt. M’agrada analitzar-lo, si bé el tracte amb les persones em costa, al moment.

No és un bon dia per mi, avui. Em sento desorientada.

 

 

 

 

 

 

Dentistes

novembre 15th, 2013

Avui em toca anar a l’INEM, M’he de donar d’alta com a sol.licitant d’0cupació i de prestacions. Segur que molts ja sabeu de què va, però per a mi será la primera vegada. Em sento estranya, havent de fer aquestes coses, però és clar, s’ha de cobrar l’atur! A la propera entrada us explico com ha anat l’experiència.

Ahir vaig anar al dentista. Vaig al.lucinar cogombrets!
Per sort, de moment no m’ha fet falta visitar-los massa sovint, als dentistes. Hi vaig una vegada a l’any per fer-me una neteja. Tinc algún queixal empastat, però poques complicacions més. Quan vaig començar-me a fer neteges (no recordo a quina edat, fa mooooolts anys), anava a un dentista molt bo on visc. Tenia bona fama, i també se la cobrava. Jo li deia “mans de plata”, perquè no notaves mai que et fes mal. Està clar que les neteges no me les feia ell, per això ja tenia a les higienistes, molt bones, per cert. La que m’ho feia a mi s’hi estava ben bé una hora. Amb els anys, i quan jo volia tenir nens, em vaig apuntar a una mútua de salut. Tot i que m’entrava una neteja dental gratuïta anual, jo volia seguir anant al dentista de tants anys. I anava pagant, trinco trinco. Em pensava que una neteja sense pagar no me la farien gaire bé. Un any, la higienista de sempre ja no hi era. La noia que me la va fer va estar-se la meitat de temps, i no se’n va adonar de que tenia un empastament a punt de caure, tot i que jo li vaig comentar unes molèsties que tenia en aquell queixal. Vaig haver-hi de tornar perquè m’ho revisessin.
Així que l’any següent vaig decidir canviar, però burra de mi, encara no em decidia per una “cosa de franc”. Vaig agafar una oferta de neteja dental d’una d’aquestes clíniques que són una franquicia. 20 €! Jo estava acostumada a pagar molt més. No s’hi va estar massa estona, mitja horeta potser, però ho vaig trobar correcte. I fa un parell d’anys, decidida a fer retallades a les meves despeses i a aprofitar un servei que em pertocava, vaig fer-me una NETEJA GRATUÏTA a un dentista “nou”. La higienista (sempre són dones?) va ser molt amable, ho va fer de conya, em va recomanar de tornar-hi en uns mesos (tot i que no m’entrava una segona higiene, no em va fer pagar res), i em va donar unes recomanacions molt bones. En vaig quedar molt contenta, la veritat.
Aquest any, aprofitant que la meva ex-empresa em va pagar generosament (i fins a final d’aquest mes em cobreix encara) una bona mútua de salut, vaig demanar hora per la higiene anual. Els dentistes que em tocaven no eren els mateixos, així que em vaig decantar per un que em queda prop de casa. A més, s’anuncia a tot arreu i vaig pensar que seria una bona opció. És on vaig anar ahir. El local molt maco, ample i lluminós. Les noies (tot eren noies, joves i rosses, encara que el que s’anuncia és un home) molt amables.  A la sala d’espera les típiques revistes, la tele (!!!!) . Quan em van cridar, passo al lloc on m’havien de fer la higiene. La higienista em fa les preguntes de rigor, per ser la primera vegada que hi anava. Jo li dic que em sembla que em convé força, la neteja. Em mira la boca i em diu que això no és res, que tinc la boca molt bé, i comença. Al cap de 10 minuts, en els quals va ser força brusca, sense preguntar-me si tenia alguna sensibilitat, si em feia mal, res de res. Devia pensar que per 10 minuts no valia la pena preguntar perquè, sí, efectivament va durar 10 minuts la neteja!!! Quan em va dir que m’incorporés i que glopegés una mica, em pensava que era per fer un petit descans, com fan la majoria, per deixar-te descansar de tortura i tornar-hi. DOncs no! “Ya estamos”, em va dir. Jo crec que em vaig quedar amb la boca oberta de la sorpresa, i ella em va repetir “ya estamos”, convençuda de que jo no l’havia entès i obria la boca per seguir. “nos vemos el año que viene”.

Ja tinc clar que ELLA no em veurá el pèl.

Les meves preguntes són: És normal que una neteja de boca duri 10 minuts? I l’altra que em ronda pel cap és: Tots els higienistes són dones?

A veure si algú em pot respondre, que igual jo estic al.lucinant però resulta que aquestes preguntes tenen una explicació. Que algú m’ho expliqui…….

 

 

Viu, noia, gaudeix aquestes “vacances” i viu!

novembre 14th, 2013

Això és el que m’ha dit una amiga a qui feia  mooooolt de temps que no veia. De fet, avui no la veia tampoc. Ha estat ella qui m’ha cridat i m’ha preguntat com estava. Quan li he explicat la situació (en la qual també es troba el seu germà), m’ha dit que aprofiti aquests dies. Que ja tindré ganes de buscar feina, però que uns mesos de descans no se sap mai quan es podran tenir una altra vegada. Que gaudeixi dels fills, de la parella, del temps lliure, del solet, de poder fer un cafetó amb algú per xerrar, passejar… les aficions que tingui.

Ja veus, se n’ha alegrat per mi, perquè l’empresa en la que estava ens ha tractat molt malament, això és cert, i jo no hi estava gens bé. Ni jo ni un munt de gent.

A viure s’ha dit, doncs. I a donar de menjar als dentistes, també, que és on vaig ara.

Quina nit!

novembre 13th, 2013

Avui és el meu primer dia d’aturada amb totes les de la llei. I com ha començat? Doncs una mala nit, perquè ahir vaig començar a tenir símptomes d’infecció d’orina, que ja tinc molt calats, i he passat la nit del lloro. Per acabar-ho d’adobar, la meva parella ahir va fer un plat una mica fort per sopar, i entre el mal de bufeta, i el mal de panxa d’una que és molt sensible als plats forts, el que deia, la nit del lloro! He dormit poquet i malament. Quina manera de començar la meva nova etapa, no us sembla?

Però bé, el mal de panxa està minvant, i per la infecció d’orina ja he anat al metge i tanda d’antibiòtics durant una setmaneta.

Però per culpa d’això, avui no he fet la sessió diària d’esport, que espero poder fer a la tarda, ni la de piano, que intentaré que s’allargui demà.

Ahir vaig provar el nou gimnàs, el que em queda força a la vora de casa. No va estar malament. Sembla mentida com cada monitor fa les classes d’una manera tan diferent a un altre. Porto 8 anys a l’altre gimnàs, i costa de canviar. Els canvis sempre m’han costat molt. Però sé que va bé, fer-los de tant en quan, que fan que cos i cervell es desentumeixin, que hi tenen tendència, a entumir-se. La classe em va agradar, perquè m’agrada fer esport al ritme de la música, és un substitut de les sessions de discoteca de quan era jove. O sigui que per al mes que ve canviaré de gimnàs.

M’acaben de trucar uns venedors de llibres, És avantatjós, això de dir que estàs a l’atur, quan al primer “no m’interessa” no els convences. Que estàs a l’atur sí que els desanima. Encara et desitgen sort i tot.

Me’n vaig a dinar, que he quedat amb unes “amigues ex-companyes de feina i aturades com jo”, per riure i plorar plegades.

 

 

 

    Històric
    desembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites