En un rincón del alma (Antonia de J. Corrales)

juny 28th, 2015

Llibre curt i intens. M’ha agradat molt. Si us dic la veritat, no recordo haver-lo comprat, però sí, el tenia al meu e-reader. I en 2 dies me’l vaig acabar, perquè no podia deixar de llegir-lo.

Sé que queda molt feminista, molt excloent de dir-ho, però és llibre de dones, per a dones, sensibilitat i dolor femenins volcats en poques pàgines. Tot i no haver passat mai pel que passa la protagonista, et poses a la seva pell i la comprens com si el que t’està contant ho haguessis viscut ja. Genera una empatia tan gran…

És la història d’una dona que, aparentment, ho té tot, però en realitat és només de cara a una galeria que li ha muntat el seu marit. Per dins se sent sola i buida, menystinguda per la seva mare quan era petita, i deixada de banda per un marit que no és mai a casa. Fins aquí sembla una història com la de tantes altres dones, res de nou. Però està explicada com una carta a la seva mare, on va avançant coses que li passen, que fa que t’enganxis, esperant llegit com es fa valenta i forta en el seu silenci.

Efectivament, va omplint la seva solitud amb amistats per les que donaries la vida, d’aquelles que només se’n té una o dues a la vida. Es torna valenta, descobreix que s’ha de lluitar per les coses en les que creus, i no deixar que els que diuen que t’estimen només et facin servir d’aparença.

No explico més, ella emprèn un viatge que li canvia la vida. Descobriu-ho  vosaltres mateixos.

Final de curs

juny 24th, 2015

Ha estat un final de curs molt agobiant, amb  festes, celebracions d’escola, celebracions familiars, reunions, trobades…. Tot plegat, sense deixar de treballar molt, i amb la sensació de no donar l’abast.

S’acaba, s’acaba ara. El proper dissabte tinc la darrera celebració, la que menys relació té amb mi perquè és la del fill del Pep, i no tinc cap relació amb l’escola del nen, però he d’anar-hi, de la mateixa manera que el Pep m’ha acompanyat a mi en les dels meus fills.

Sóc ermitanya, ja ho he comentat altres vegades, i tot això em deixa esgotada mentalment. Tanta gent junta, tanta gent diferent, tanta opinió encertada, la mateixa quantitat d’opinió idiota… Somriures, males cares, gent a qui mai li sembla bé el que s’ha organitzat, gent sempre disposada a ajudar…. En realitat, m’agrada molt observar a la gent i intentar deduir el per què del que fan o deixen de fer, què els motiva o impulsa a certs comportaments…

Però aquests dies han estat de relacions publiques forçades, quan ja no et ve de gust socialitzar.

Per acabar-ho d’adobar, el dia del meu aniversari, ja fa uns dies, la meva parella es va despistar i no vaig tenir pastís d’aniversari, ni espelmes per bufar, ni un brindis vam fer. I ostres, un dia a l’any, que és el meu dia… em va emprenyar molt. Vaig estar de morros molts dies. Tantes jornades tan llargues dedicades a la resta de gent: que si la seva família, que si el casament de la filla, que si els seus pares, que si la seva ex, que si el meu fill, els pares dels companys del meu fill…. i en el meu dia no puc tenir ni una hora de glòria, que vam haver d’escoltar la filla parlant del viatge de noces, sense pastís, ni brindis ni res…. Mentalment vaig engegar tothom a la merda, i em reafirmo en que de vegades sol s’està molt i molt bé.

 

Habitacions tancades (Care Santos)

juny 14th, 2015

No sol decebre’m, la Care.

Havia sentit molt a parlar d'”Habitacions tancades”, i per Sant Jordi me’l vaig comprar. Un gran llibre, potser el millor que he llegit d’ella. Una trama senzilla, molta història pel mig, ja sol fer-ho , ella, quan escriu, i una trama complicada alhora, encara que es contradigui amb el començament de la frase, perquè en realitat és una historia senzilla que ella converteix en complicada amb molta gràcia.

Rerefons del món de l’art, que a mi m’encanta, una mica d’intriga, la barreja de món actual amb món d’època, que a la Care li agrada combinar… I sí, el títol és ideal, perquè el centre de tot és una “habitació tancada”.

Sempre m’ha agradat escriure, però mai se m’haurien acudit unes trames com les que la imaginació  de la Care Santos és capaç de plasmar en una història. Com l’envejo! (sana eh?, verd maragda, com diria una amiga). Més que res per que la Care va estudiar l’EGB a la meva escola. No, no vaig ser amiga seva, és més jove que jo, però resulta curiós que gent que has tingut prop teu acabin dedicant-se  a coses que a tu t’hagués agradat (encara que mai ho he provat, és més, vaig fer ciències en lloc de lletres, si bé m’encanta escriure, però la passió que tenia per les matemàtiques i la creença de que eren una ciència exacta va superar la incertesa de les lletres, que mai sabies per on et sortirien els comentaris de text).

L’admiro, l’admiro per saber escriure tan bé i per aquest llibre tan rodó que va escriure, ja fa uns quants anys. D’una habitació tancada porten sortir moltes coses inesperades, ja ho pots ben dir, Care. Segueix, segueix fent que llegir sigui un plaer tan gran…

 

 

 

 

Sangre y arena

maig 3rd, 2015

No puc negar que en Blasco Ibáñez escriu bé, però aquest llibre no ha estat encertat perquè jo el llegís. Va de braus, i del món del toreig, i se m’ha fet llarg i pesat. Fins i tot, les escenes del final, esgarrifoses, perquè descriu una cursa de braus amb tots els detalls, sense oblidar ni una coma de sang, budells i excrements, i el que més m’ha fastiguejat, la fam de sang de la gent.

Original, perquè escriu fonèticament tal com parlen els personatges, andalussos humils, gent sense lletra ni cultura, la majoria. Retrat encertat, detallat i fidel, del món taurí de començament de segle XX. Descriu també les processons de Setmana Santa, la vida als caserons, enmig del camp, fins i tot la vida dels bandolers. El retrat és molt ric.

Però si a mig llibre comences a pensar que potser el toreig és un art, i que els moviments anti-taurins es passen una mica, al final m’ha refermat en la meva opinió de que és una salvatjada, per braus, cavalls i toreros. Volia que el capítol deixés de descriure aquella tortura per als pobres animals, on ha mort fins a l’apuntador.

Buf!, quin mal gust de boca m’ha deixat.

 

Remenat

abril 19th, 2015

Atabalada, vaig per un munt de coses que tinc al cap.

La filla d’en Pep es casa a finals del mes que ve, i encara no he mirat res de roba per mi.

Tinc la del nen al complet: roba, jaqueta i sabates. Li he comprat roba bastant informal, perquè el casament és a la platja i m’imagino que acabarà descalç. Però al mateix temps, al maig, i de nit, encara fa fred. Complicat, la veritat.

La de la meva filla a mitges. El vestit ja el tenim, ens va costar 3 sortides trobar-lo. Però ara li he de buscar jaqueta i sabates.

Per mi, tinc el dubte. Sé que la majoria aniran de llarg, però jo no ho trobo gens pràctic, anar de llarg per la sorra. Jo sóc més d’anar senzilla, però sé que el Pep voldria que anés ben maca. La veritat, no vull competir ni amb la mare de la núvia ni amb la sogra de la núvia, 2 dones d’estils molt diferents però a qui els agrada ser el centre d’atenció. O sigui, que de discretes res. A més, què carai, vull ser jo mateixa. Se me’n fot com vagi l’altra gent. Encara no he començat abuscar, però imagino que de 200 euros no baixarà el vestit, pel que he pogut remenar per internet. Davant de casa tinc una botiga que els tè d’oferta, però els vaig trobar tan lletjos, semblaven vestits fets per a les germanastres de la Ventafocs, molta lluentor, molta gasa i colors tan vius que feien mal als ulls. Buf….

Jo volia trobar alguna cosa que després em pogués posar en una altra ocasió, encara que no fos un casament, però m’he rendit. Aquesta setmana em toca mirar per mi. Ja us aniré explicant què trobo…

Dissabte Gospelsons vam tenir concert, i el resultat va ser agredolç per mi. No vam sonar com altres vegades. Cert que en una església les veus ressonen molt, cert que els micros no anaven massa bé, i jo no sentia ni a la directora del cor ni al pianista, que per molt que em dolgui dir-ho, perquè l’admiro molt, no tenia el dia tampoc. En algunes cançons no vam lluir com solem fer-ho. En altres sí. Però no vaig gaudir tant com als darrers concerts. Què hi farem! Comentant-ho amb altres companyes, em diuen que elles s’ho van pasar molt bé. Serà que sóc massa perfeccionista?

En Pep porta uns dies molt descentrat, i no en sé el motiu. No arriba a tot arreu com fa uns mesos, està distret, i moix de vegades. Té alguns motius de pes per esta-ho, però m’amoïna que no me’n parli, i he estat tonta de demanar-li massa. AIxò em suposarà carregar amb alguna de les coses que carrega ell a casa, que fa bastant més que jo. Però no me’n veig amb cor!!!!

Em resum, i com començava l’entrada, ATABALADA!!!!

 

 

Los pazos de Ulloa

abril 12th, 2015

Em van regalar un e-reader pels Reis. Com la majoria d’addictes a la lectura, em resistia a tenir una d’aquestes andròmines, perquè passar pàgines amb les mans m’encanta. Poder anar endavant i endarrere, per fer memòria, buscant com es diu un personatge, o d’on ha sortit… O quan el llibre t’agrada molt, poder rellegir algun paràgraf, com em va pasar amb el de la Marta Rojals, que em vaig rellegir un tros 3 o 4 vegades de tant com em feia riure.
Però cert que m’encanta llegir al llit, i que hi ha llibres que pesen molt i costa trobar la positura per fer-ho molta estona. Cert que la meva vista és cada vegada pitjor, i hi ha llibres espessos, escrits per als qui encara no tenen l’edat de la vista cansada. El problema de l’espai a casa l’havia solucionat demanant els llibres en préstec a la biblioteca.
Total, que sentint meravelles de qui s’han passat a l’e-reader, en vaig demanar un per reis. He de reconèixer que és mooooolt més còmode per llegir, i més pràctic. Trobo a faltar passar pàgines, però a tot s’acostuma un. I no penso deixar de comprar-ne per Sant Jordi.
Anant al gra, que me n’he anat per les branques, que m’he llegit el clàssic Los Pazos de Ulloa, que era un e-book que em venia de franc amb l’e-reader. Em feia mandra, però vaig pensar, tots aquests clàssics que vas estudiar a l’EGB i BUP, que els tens de franc, per què no? Són considerats grans escriptors i escriptores de la Literatura castellana. Doncs endavant!
He de dir que em va enganxar, el llibre. Què bé que escrivia l’Emilia Pardo Bazan, ole i ole. El seu estil és el de l’època, una mica recarregat i molt descriptiu, però realment unes molt bones descripcions, de manera que et fas a la idea de cada camí recorregut pel protagonista, cada estança de la casa, cada personatge de Los Pazos.
He quedat ben admirada. M’he animat a llegir-ne més, i us convido a que ho feu vosaltres, perquè val la pena, davant de tanta lectura fácil com es ven avui en dia.
Un Best-seller no es pot comparar a un clàssic, cada dia n’estic més convençuda.

Orgulll de mare (2)

març 19th, 2015

Reunió amb la tutora de la meva filla. Com sempre, per molt que escrigui entrades preocupada per ella, el dia que tinc reunió amb la tutora o el tutor, en surto inflada com una lloca.

Els resultats acadèmics de la nena (nena?) són correctes. Coixeja en ciències, i treu millor nota del que més li interessa, com la majoria, suposo. No suspèn, però d’alguna aprova mooooolt just, li valoren molt el treball constant, que sóc perfectament conscient de que el fa.

Fa un any més o menys, jo escrivia, en una entrada amb el mateix títol, que em preocupava  que la meva filla no tingués amigues, de les inseparables. Avui, parlant amb la meva tutora, m’ha confirmat que no en té, per decisió propia, i que l’entenia, perquè la majoria de companyes de clase no valien prou la pena com per ser considerades bones amigues. No tenen coses en comú, i a més, algunes, el mal costum de posar-se allà on no els demanen, criticar la resta i fer que els més ben avinguts es barallin. M’ha dit que estigués tranquil.la, que la decisió era de la nena, no pas de que la rebutgessin, que tenia amigues d’altres classes.

Comença a relacionar-se amb una noia que pensa com ella. La profe va dir, davant de tota la classe, que la meva filla era molt intel.ligent perquè havia clixat a les conflictives a la primera, i en lloc de caure en el seu parany, passava d’elles i anava a la seva. Va renyar a les companyes que no eren bones companyes ni bones amigues, i la va posar d’exemple de maduresa. I això m’ha fet sentir orgullosa d’ella, perquè patia de que estigués massa sola, però no ho està del tot, i si ho està, sé que és la seva decisió. De moment, s’estima més estar amb la familia que amb amics.

La tutora ens ha dit que li queda molt de temps per conèixer gent, i que quan vagi trobant gent amb els seus gustos (boja per la música, no pensa en una altra cosa), deixarà d’aillar-se.

Estic contenta per ella, què voleu que us digui.

Coc, coc coc cooooc….

Disgust

març 15th, 2015

No he passat gaire bon cap de setmana. He estat disgustada amb en Pep.
És el nostre cap de semana sense nens, i per mi, són sagrats. De la mateixa manera que quan els tinc, miro d’estar amb ells i de fer coses amb ells, quan no els tinc, vull no tenir-los, perquè necessito descansar d’ells. M’agrada gaudir de la intimitat amb en Pep: poder fer els nostres àpats “especials”, que no podem fer quan els nens hi són; estar més carinyosos, sigui l’hora que sigui… En definitiva, i bàsicament, per mi suposa relaxar-me moltíssim. Ho necessito, perquè la feina m’estressa molt.
Doncs aquest cap de semana, el divendres es queda a dormir el seu fill a casa. En Pep no li va donar més importància. I jo sí, digueu-me egoista, però el fill d’en Pep m’altera, per mi suposa tot el contrari al relax. Papa amunt, papa avall, què soparem, ja vam haver de fer menú de nens, tot i que ja no ho és gaire, però sí a l’hora de menjar. Em va sentar fatal, que es quedés.
I l’endemà, a dinar a casa de l’altra filla d’en Pep, que és un encant, ho reconec, però ja et toca desplaçar-te, agafa el cotxe, estar pendent dels 2 gossos (a mi em fan por, els seus gossos)…
Ho sé, no sona tan malament, i jo quedo com una histèrica, però era el meu capd de tranquil.litat, d’estar a soles amb ell!!!! Jo he estat tan cabrejada que no li he fet cap carícia ni cap amoreta.
Ell està ressentit amb mi, ara, i jo no m’he tret l’estrés de la setmana. Ara en comença una altra….
M’agradaria poder dominar els meus sentiments, bons i dolents, quan calgués fer-ho, però em resulta tan difícil…

Tinc el cap com un timbal, de no parar de donar-li voltes…

La música m’omple (Cantar a gospelsons II)

febrer 22nd, 2015

Assaig avui, en diumenge. Tenim un concert properament i hi havia un assaig pendent.

Ha estat genial! Amb músics, com m’agrada, i que només fem quan tenim assaig general. El pianista em té el cor robat. No, no penseu malament. M’agrada com toca, com improvisa, com deixa anar les notes amb la facilitat de qui porta la música dins i sap com fer-la arribar. Enveja sana, “verde esmeralda”, com diria una amiga que canta al cor. Jo, per més que ho he provat, he estat incapaç de treure del meu piano aquesta alegria que treu ell del seu.

Però bé, ho faig cantant. He descobert que em deixa com nova, una sessió d’assaig general. Avui, góspel, rumbeta i fins i tot rap!!! Ballar i cantar, que és el que més gaudeixo, fer vibrar les cordes vocals i sentir que, per fi, tens alguna cosa per donar que pot agradar molta gent. Gaudir i fer gaudir alhora. Es pot demanar més?

Sí, tenir uns companys i companyes de cor excepcionals, una petita familia que estem fent. A les meves Clans, dir-los que m’encantaria passar més temps amb elles, però no puc. Sento que els meus fills també em necessiten. De tota manera, cantar amb elles, poder notar que la seva pell de gallina és la mateixa que la meva, que els petits errors també els compartim… és gran, molt gran. Em fan feliç. Sóc feliç de compartir tot el que la música sempre m’ha fet sentir.

Tinc, tinc forces i energia per esperar fins divendres el concert al Monumental.

Ritos de muerte, d’Alicia Gimenez Bartlett

febrer 17th, 2015

No puc ser massa objectiva. M’encanta el personatge de la Petra Delicado. Me’l va recomanar una bona amiga de la que ja he parlat altres vegades, perquè sempre em recomana bons llibres.

He llegit uns quants llibres de la sèrie, perquè no segueixen un ordre específic, cadascun són novel.les independents, amb alguns personatges en comú. La inspectora Petra Delicado i el seu company, el sub-inspector Fermín Garzon, es dediquen a investigar i a intentar resoldre assassinats, al mateix temps que filosofen de la vida i intenten recomposar la seva. Cert que ha de ser difícil portar una vida “normal” quan no deixes de veure crims i et relaciones amb gent que els comet, o que, si més no, treballa al marge de la llei.

Els diàlegs entre la Petra i el Fermin són addictius per a mi. Em treuen un somriure, i sovint una rialla, per les diferents maneres que tenen d’entendre la vida. Són, per començar, home i dona, i amb això ja n’hi ha prou per actuar de manera totalment oposada. Però a la vegada, ella és una advocada culta i sembla que de bona família. Ell ve de Salamanca, vidu xapat a l’antiga que ha ascendit des de baix de tot. Ella cera la solitud a la seva vida privada, després de dos matrimonis enrera. Ell se sent molt sol i busca estar amb gent.

Ritos de Muerte és el primer llibre. La Petra i el Fermin es coneixen i comencen a treballar junts. Per ella és el primer cas, mai abans havia vist un cadàver. Ell no està acostumat a que el mani una dona, i els costa adaptar-se l’un a l’altre. Però la duresa de les investigacions, la premsa que se’ls tira a sobre, fan que uneixin esforços i vagin confiant l’un en l’altre, fins al punt de respectar-se, entendre’s, i finalment, fer-se amics.
En aquests llibres, el cas en si no importa tant com ells dos. Tot i que potser l’autora em renyaria, el relat és de  novel.la negra.

Val la pena conèixer-los. Us animo a llegir qualsevol dels llibres.  Aquest, però, és el primer, que us servirá com a presentació dels personatges.

    Històric
    desembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites