Divendres per fi

novembre 27th, 2015

Sempre parlo de que vaig estressada. I és cert, cada dia més atabalada. Vaig cercant moments de pau, però no són suficients per calmar-me.

D’una banda, necessito anar al gimnàs i donar-me canya, perquè em passo el dia asseguda i el meu cos necesita moviment, però pel fet d’anar-hi, he de córrer en altres coses, com ara posar rentadores, fer encàrrecs, estudiar…

Em llevo cada dia a les 6, des de fa un mes, si fa no fa, perquè entro abans a la feina, no trobo retencions a la carretera, aparco a la vora i puc tornar a casa abans; per contra, vaig morta de son, perquè no he aconseguit anar a dormir més d’hora, cosa que tinc pendent d'”aprendre” a fer.

Una altra cosa que em té desconcertada és que no deixo de guanyar pes. No em passo menjant, però tampoc faig règim. Bec molta aigua, faig exercici intens 2 cops per semana, tinc escales a casa, me n’estic de dolç, dormo poc, i vaig posant quilos… No sé si les hormones m’estan jugant una mala passada, per què no cremo prou calories?, la veritat és que estic despistada en aquest tema. No faig prou per perdre pes, però no faig tant com per guanyar-ne d’aquesta manera… Menopausa, mala alimentació?

Em fa pal anar a una dietista, però és que no vull anar canviant de roba pujant talles, la veritat.

El que em fa pensar que sigui alguna cosa hormonal, a part de l’edat, és clar, és que estic molt sensiblona. Qualsevol ruqueria m’afecta, i sempre tinc les llàgrimes a flor de pell, com una bleda. Que algú s’emocioni m’emociona, penso en el meu pare constantment, els problemes de la meva parella m’afecten més del compte (és normal, però fins ara no m’afectaven tant).

I això que encara no m’he encomanat de l’esperit nadalenc! Ui la que m’espera!!!

Si algú li passa alguna cosa semblant, o té idea del que em pot passar, escriviu aquí si-us-plau!!!!

Potser no deixa de ser el maleït estrés!!!

 

Com a mi m’agrada

novembre 22nd, 2015

Aquest ha estat un cap de setmana com a mi m’agraden. Dels que no tinc nens i necessito passar temps amb en Pep, enganxada a ell, físicament i psicològica.

Ha estat així. He sacrificat un sopar que em venia molt de gust amb les meves companyes de góspel, però he gaudit d’en Pep. Jo ho necessitava, i sé que ell potser encara més que jo. Hi ha hagut de tot: dormir fins les tantes dissabte, fins que el cos et diu prou d’estar estirat, llegir, mirar la tele, gaudir els àpats tots 2 sols, sortir una estona amb la meva família, que estava per aquí, diumenge matinar molt per anar a la marxeta de Tordera, gaudir caminant per la muntanya a plena tardor (què bonic que està el bosc…), un bon bany per desentumir, una bona dosi de sexe a la banyera (uau…), i també una bona migdiada de la que ens acabem de despertar.

Sé que el cap de setmana va de davallada, he d’estudiar una mica, la sessió de planxa, i esperar que retornin els fills i m’expliquin com ha estat per ells el capd amb el pare. Sigui com sigui, tinc les piles carregades per enfrontar una nova setmana, que m’espera dura a la feina. Puc amb això i més. Perquè tinc al Pep, que em dóna vida; i perquè ell compta amb mi perquè jo n’hi doni. Perquè cada dia que passa l’estimo més.

L’altra cara de la moneda: estic decebuda perquè m’he sentit com si comptés molt poquet per a les meves clans. Sé que jo no vaig insistir perquè es modifiqués la data del sopar perquè era l’única data que a tohom li anava bé excepte a mi. En altres dates ja hagués fallat més gent. Però sé també que segons qui hagués fallat (una altra noia, vull dir), el sopar no s’hagués fet, encara que només hagués faltat ella. És com si hi hagués gent que sí que pot fallar, no passa res, i gent que no, que és imprescindible que hi sigui. Ningú m’ha preguntat per què no hi podia anar. Jo no volia deixar sol a en Pep, que ha tingut una setmana molt dura, en que ha patit molt per la seva filla, no volia deixar-lo sol a casa, perquè sé que li venia molt de gust estar amb mi, i que el comfortés. Ningú es va llegir el meu whatss en el que deia que si ho fèiem a casa, podríem estar totes juntes, i amb en Pep. He tingut tant la sensació de no comptar per res, que he deixat el grup de whatss. Reconec que és una rabieta de nena petita, reconec que sempre m’ha passat el mateix amb molts grups dels que he format part, passo desapercebuda, perquè no m’agrada cridar l’atenció, però això no vol dir que no hi sigui… Al final ja dol…

Ja em passarà. Estic decebuda, però ja em passarà. També sé que en part és culpa meva, perquè no lluito prou. Però hi sóc, i fallo molt poc…

Ja em passarà.

 

 

 

Per al meu pare

novembre 1st, 2015

Un record per al meu pare:

Et trobo a faltar, molt, moltíssim, no t’imagines quant. M’has fet falta, aquests darrers anys, papa, per tot el que ha anat passant, tants canvis en la meva vida… Bons i dolents, m’hagués agradat tant poder parlar amb tu de tots… Me’n vaig sortint, millor del que em pensava, sobretot sobretot perquè he trobat un home meravellós que em fa costat en tot i m’estima molt. M’ha ajudat molt. Tu el vas conèixer, papa, encara que poc temps, però sé que us haguéssiu fet bons amics, ho sé del cert perquè s’assembla molt a tu.

La mama encara t’enyora molt, tot i que ja fa 5 anys que ens vas deixar. Està bé, però se sent tan sola… Jo no m’entenc tan bé amb ella com m’entenia amb tu, però faig l’esforç.

Els teus nets creixen grans, macos, intel.ligents i feliços, almenys de moment. El nen va marcar un gol ahir que haguessis marxat nedant del camp si l’haguessis vist, perquè a mi em va pasar, i això que no n’entenc, de futbol. Sé que no t’haguessis perdut ni un partit seu. A la nena li agrada cantar tant com a mi, i es mou com peix a l’aigua a l’escenari. Tampoc haguessis faltat a les seves audicions, segur.

I jo estic a Gospelsons, que m’omple com mai hagués pogut imaginar-me que m’ompliria. També sé que no deixaries de venir a cap concert, papa. Tu mateix haguessis gaudit molt cantant amb nosaltres.

Però estàs al mar, descanses on sempre havies volgut descansar, extremeny enamorat de Catalunya i del mar. T’estimo, t’estimo molt papa…

Retalls de pensaments

octubre 31st, 2015

Fa molts dies que no escric. He estat força atrafegada, que no és cap novetat, sempre ho estic.

La meva nova feina em porta de corcoll, com sempre que he canviat d’entorn. Hi estic a gust, però segueixo pensant que els horaris de jornada partida lluny de casa se t’emporten el dia. Surto de casa a dos quarts de vuit i torno a les set del vespre, amb una mica de sort. Gairebé 12 hores que passo fora, 8 i mitja treballant, més d’hora i mitja al cotxe, l’horeta per dinar que de vegades no serveix prou per trencar amb l’ordinador que acabes de deixar. Se’m fa dur, cada vegada més. Serà per l’edat? O perquè durant 16 anys vaig gaudir d’un bon horari i d’una feina al costat de casa? Sigui com sigui, el poc temps que em queda quan arribo de la feina l’omplo del tot, entre família, gimnàs i góspel.

Trobo a faltar temps de relax, que intento aprofitar quan en Pep i jo no tenim als nens. Però de vegades, aquest temps de relax no és possible. Sento que el temps s’esmuny entre els dits i me’l passo lluny dels meus i sense pau. Ja fa molts dies que busco pau, pau que no aconsegueixo, que per circumstàncies em resulta difícil de tenir.

Només sé que hi ha dies que dormo 5 hores, perquè tinc insomni, i el meu cap no aconsegueix descansar, i el meu cos tampoc, de passada.

Potser per això no m’he posat a escriure més. Sí que he llegit molt, la trilogia sencera del Toni Hill i el seu inspector Salgado, que m’ha tingut completament enganxada aquest mes d’octubre. Us el recomano, com a lectura entretinguda i addictiva. Novel.les de policies i assassinats, però al passar a Barcelona i el protagonista ser inspector dels Mossos, es fa molt proper.

Estic contenta amb els fills, perquè els veig feliços. La nena (noia, més aviat, ja més alta que jo), tot i que no treballa prou a l’escola, i en això em té mosca, és feliç. L’any passat la veia més tristona, enfadada amb el món. Enguany ha començat el curs somrient, i amb una miiiica més d’empenta. El nen, federat al futbol sala, s’ho ha pres amb moltes ganes. Aquest any és lliga de debò per a ell, juquen contra bons trivals, i ho tenen molt difícil, però lluiten i entrenen amb moltes força i il.lusió. N’estic orgullosa.

Cantar m’omple, com sempre; de fet no, cada dia m’omple més. I cantaré amb totes les meves forces per sentir-me cada dia més plena.

En Pep…. en Pep està distret, i no estic prou per ell tampoc. Crec que ho nota, però és que en algunes coses el nostre cap va per llocs diferents. Ha començat una nova etapa en la seva vida, pel que fa a la feina. Una cosa que el motiva, però que alhora el tensa. A més, la seva filla té problemes, la seva germana també, i no té el cap per donar-me aquella calma que solíem buscar l’un en l’altre i ens donava tantes forces per començar la semana.

També he notat que em torno menys tolerant amb la gent que m’envolta. Sóc molt del parer de fes i deixa fer, però és clar, sempre i quan no ens fem nosa l’un a l’altre. Tinc alguna companya de feina que em resulta “tòxica”, que dic jo, i alguna altre coneguda amb qui intento relacionar-me el menys posible. I em passa amb més gent. És com si la meva ment hagués creat alarmes per detectar qui no em convé (tant de bo ho hagués fet fa uns quants anys,  carai). Llavosrs el meu rebuig és instantani. Em fa l’efecte que darrerament estic rebutjant més persones del que seria aconsellable. Estic començant a preocupar-me una mica. Que consti que el rebuig és mental, mai de paraula ni amb fets. Simplement, intento tenir-hi poc contacte, esquivar-les, i si això no pot ser, respirar molt fons i dir les coses amablement peró ferma.

Bé, petit resum del darrer mes. Espero que, de mica en mica, tot es vagi posant a lloc. Ho espero…

 

 

 

 

Tantes coses per dir-nos

setembre 24th, 2015

No sé com es deu fer per escriure un llibre entre dues persones. Quina part escriu una, quina l’altra, o escriuen ahora? Em resulta difícil d’imaginar.

Sigui com sigui, Angeles Escudero i Care Santos han fet una bona feina, una molt bona història.

Es la història d’una amistat, així de senzill. L’amistat que sorgeix entre 2 noies en ser internades en una estricta escola per a joves problemàtics (més aviat els problemàtics eren els pares, que no sabien què fer, de fills que els fan nosa i reclamen massa la seva atenció). Les noies es coneixen en aquest internat, obligades a compartir habitació, i encara que al començament no es cauen bé, de mica en mica sorgeix una amistat de les de debò.

El llibre explica com transcorre la vida d’aquestes dues noies, com esdevenen dones, mantenint l’amistat, com es distancien, però mantenint els vincles, fins al final.

És una relació difícil, fins i tot en la distància. Llegint, hi havia moments en els que pensava, de l’una més que de l’altra: jo ja t’hauria engegat a pastar fang. Però s’estimen, es necessiten, i sí, es tenen l’una a l’altra en els grans moments de les seves vides.

És un llibre molt bonic, molt ben escrit, deliciós, diria, per als que gaudeixen, com jo, de les històries de persones, de sentiments i emocions humanes.

El cuaderno de Maya (Isabel Allende)

setembre 2nd, 2015

Aquest estiu he reprès la lectura de moltes autores de les quals no em perdia ni un llibre fa anys. En els darrers temps, com que no he llegit tant com hagués volgut, m’he dedicat a descobrir-ne de noves, que també és bo.

En resum, que he tornat a llegir a Isabel Allende. M’ha encantat, “El cuaderno de Maya”, una mena de diari personal de la Maya, la protagonista. És una noia de 20 anys a qui la vida somreia però la mort del ser avi postís la transtorna tant que baixa a l’infern, s’endinsa en el món de les drogues, l’alcohol, la delinqüència i la prostitució. Tot això li dóna temps de fer en uns pocs mesos, en què acaba vivint al carrer, robant el que troba o venent-se per aconseguir una dosi.

Ho explica quan està intentant refer-se en una illa de Xile petita, feréstega, aparentment inhòspita, però els habitants de la qual acaben acollint-la i estimant-la. S’hi està perquè s’amaga del FBI i d’uns traficants. Per què? Llegiu el llibre, perquè a mi això també em va intrigar molt.

El llibre descriu molt acuradament la personalitat de Maya, la de la gent que l’envolta, les condicions de vida de l’illa. Tot, en l’estil de la Isabel Allende, que mai no cansa. És el llibre que li he llegit que menys parla de la màgia, tot i que hi és present, però en dosis molt petites.

Potser el defecte més gran que li he trobat és que no dóna a entendre que l’hagin estat buscant, a la Maya, la seva família, quan desapareix del mapa. Em sembla difícil d’imaginar que una àvia jove amb qui té uns vincles molt forts no hagués mogut cel i terra per trobar-la. Però el cas és que la troben, això és cert.

Però un mal menor perquè m’ha agradat moltíssim, i us en recomano la lectura.

 

Nova feina

agost 12th, 2015

Dilluns vaig començar en una nova empresa.

De moment, resulta ser una empresa com cal: que respecta els convenis del sector, que mira força pels seus treballadors, que ofereix una carrera professional, que no em fa recuperar les hores si vaig al metge, que no em rebaixa el sou si estic de baixa… Tot això no ho he pogut comprovar encara, però està per escrit en moooolta documentació interna de l’empresa. I em dóna certa confiança.

El motiu principal pel que he canviat ha estat l’econòmic, no ho negaré. Treballo més lluny de casa però el sou em compensa. L’empresa on estava pagava molt justet.

Però no ha estat l’únic motiu. Estava en una empresa de serveis A treballant per a un client B , A no gaire coneguda, B molt coneguda.

A em va contractar perquè vaig passar la prova i l’entrevista que B feia. Si no, ja no m’haguessin agafat. Anava a treballar directament a les instal.lacions de B. Ara mateix feia 7 mesos que no sabia res de la meva empresa A, doncs la comunicació era per intranet. Em pagaven el sou i vés tirant. Cada dia es presentava a B una comercial d’A que jo no sabia ni qui era, i que no va tenir ni la delicadesa de presentar-se. “Ens ho haguessis pogut dir, que no estaves contenta!”, em van recriminar quan els vaig dir un dels motius pels que marxava. Com ho havia de fer? Per intranet? Increïble. Han estat treient-se un sou amb mi durant 15 mesos sense pràcticament haver de fer res!!!

Pel que fa a l’empresa B, ha estat una gran decepció. Em feia il.lusió perquè és una coneguda marca de roba, i es van vendre com una empresa que treballa en equip en el que tots participen molt, moderna, dinàmica, etc etc etc. Quan se n’adonaran les empreses com B, en el segle XXI, que el millor actiu que tenen són els seus treballadors, que se’ls ha d’ensenyar, guiar, tenir-ne cura i valorar la feina ben feta? Que si els va tan bé és gràcies a ells? Que ja ha passat el temps d’exigir hores i hores per produir més, de no conciliar horaris NI PER ANAR AL METGE!!!, de no felicitar mai i sempre advertir renyant… Empreses en les que l’empleat més valorat és el que treballa de 7 a 19:00, i t’agafa el telèfon si el truques a casa a qualsevol hora. Això sí, cafès els que vulguis, passejos fent de relacions públiques amb la gent també, i reunions de 4 hores de les que només se n’aprofita una cada dia.

S’omplen la boca en anuncis TRENDING, FASHION, i mil paraules més en anglès que de vegades no saps ni el que estan dient, com a senyera de modernitat, i encara no saben que la formació als empleats és de vital importància, el reciclatge, i preparar bé als caps d’equip, als líders que ens han de dirigir, perquè sàpiguin fer-ho. A B n’hi ha ben pocs, de gent amb càrrec que tractin als empleats d’una forma digna, i que tinguin prous coneixements per portar equips de PERSONES, no d’esclaus, ni de bens ni de taules.

Ja està, ja m’he desfogat, perquè m’han fet sentir molt malament durant els darrers mesos, perquè jo em sentia orgullosa de la meva feina, vaig aprendre molt gràcies als companys, em semblava que m’havia guanyat alguna felicitació que els caps van ignorar i us asseguro que m’encantariiiiia que algú d’aquesta empresa llegís això i es donés per al.ludit (Sé que faria un comentari sarcàstic i despectiu, però li tocaria l’orgull segur).

Espero que la nova empresa no em decebi, almenys no tant com A i B ho han fet.

 

 

 

Amor meva (Isabel-Clara Simó)

agost 10th, 2015

No em decep mai, aquesta escriptora.

Ara, però, feia dies que no en llegia cap llibre. No li seguia tant les passes.

Aquest ha estat un descobriment, de tant com m’ha agradat, i un redescobriment del bé que escriu la Isabel. No li sobra ni un punt, ni una coma, una història tan femenina, com m’agraden a mi, ho reconec.

No és un llibre massa llarg, una mica més de dues-centes pàgines, on explica la història de 3 generacions de dones d’una familia. Jueves, però amagant-se de ser-ho, o renegant-hi, o desconeixent-ho. 3 dones molt maques, decidides i intel.ligents (degut a la raça, diuen), a qui la vida no els ho posa gens fàcil, però com a lluitadores de mena que són se’n surten, fugint sempre dels lligams que les uneix. Cadascuna d’elles, d’alguna manera, renega de la seva mare.

La vida de cadascuna d’elles és interessant, i la Isabel la conta com només ella sap fer-ho, i t’enganxa, no pots deixar de voler saber què els passa, per on caminen, cap on les porta el destí. Amb quina traça són mares, amb quina poca traça ho són, les amistats que troben a la vida, quina factura els passa la família…

Sentiments a flor de pell, molt i molt intensos.

 

Si en teniu ocasió, no perdeu l’oportunitat de llegir-lo.

Lágrimas en la lluvia (Rosa Montero)

juliol 19th, 2015  Tagged ,

Feia molt temps que no llegia a la Rosa Montero. I m’agrada.

“Lágrimas en la Lluvia” és una novel.la futurista, en el que sembla un homenatge a “Bladerunner”, pel.lícula que s’esmenta en el llibre unes quantes vegades. Si l’heu vist, us podeu imaginar de què va el llibre. La convivència entre replicants i humans, a més d’alguns éssers d’altres planetes.

Una detectiu replicant és contractada per resoldre uns casos d’assassinats i suïcidis terroristes de replicants. Tot apunta a que és per esverar als humans i posar-los en contra dels replicants, que són éssers creats pels humans, molts semblants a ells, amb la diferencia de que no poden procrear, no tenen infantesa i viuen pocs anys.

La protagonista és, com moltes de les protagonistas de la Rosa Montero, dones (malgrat en realitat no sigui humana) valentes, que lluiten per obrir-se un lloc en un ambient dur, inhòspit, on moltes coses se’ls giren en contra. De vegades han de ser més dures del compte. De vegades cau en l’esterotip de la feminista dels primers temps, però jo no ho he pogut evitar, he estat de part seva durant tot el llibre, que m’ha enganxat de manera que no l’he deixat fins que s’ha acabat. Estic de vacances i m’ho puc permetre, és clar.

Contínues al.lusions a aquest el nostre món, en forma de metàfores. Per exemple, “Los Estados Unidos de la Tierra” recorda massa als EEUU, és clar. No deixa de ser una crítica ferotge a com podria acabar el nostre món si no establim una altra mena de relacions entre els països. Al.lusions al terrorisme (Islàmic?) per la manera com fan els atemptats suïcides els replicants. Tot és interpretable al que passa avui en dia.

Pot ser una novel.leta de detectius futurista, però fa pensar una mica més.

 

Us la recomano.

Blitz (David Trueba)

juliol 5th, 2015

D’en David Trueba havia llegit un parell de novel.les que em van agradar molt, especialment “Saber perder”. La recomano perquè val molt la pena.

I per això vaig decidir llegir Blitz. Però la veritat, és una novel.leta menor (95 pàgines) que no m’ha aportat gran cosa. M’ha decebut una mica perquè comença molt bé, però és com si li fes mandra escriure més, desenvolupar bé una història que podia haver donat molt més suc.

Comença bé, perquè en Trueba és un escriptor costumista, dels que tant m’agraden, capaços de descriure personatges i situacions corrents i no tan corrents, perquè a la persona més normal del món li han passat coses especials, dignes de ser explicades en una novel.la, tant si són bones com si són dolentes, només cal que siguin una mica especials, però protagonitzades per personatges quotidians.

Comença explicant el trencament d’una parella, i com reacciona el protagonista, el noi a qui la xicota ha deixat, després d’exposar junts un projecte de disseny de jardins a Berlin, al mateix hotel on s’allotjaven. I ell decideix que no torna, de moment, cap a Madrid, on vivien junts. El llibre explica els primers mesos de la solitud i decepció del noi, com dóna tombs mirant d’encarar la seva vida.

No ha estat malament, però la historia donava per molt més. M’he quedat amb ganes d'”esforça-thi una mica més, David, que tu en saps, ja ho has demostrat altres vegades, carai!”

Quina llàstima!

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites