Em llegiu?

març 7th, 2016  Tagged ,

No sé si algú em llegeix. Tinc la intuïció de que no, però és clar, no tothom que et llegeix deixa comentaris al blog. Per tant, no puc jutjar pels comentaris. Tampoc me’n refio del comptador de visites, perquè no n’he trobat ni un que vagi bé. La veritat és que he deixat aquest perquè fa bonic, però com ja he dit, no me’n refio.

Però de totes manres, tinc la necessitat de seguir escrivint. Cert que no li he dit a ningú, ni tant sols al Pep, que tinc aquest blog. D’una banda, vull seguir gaudint de l’anonimat. Qualsevol dels més propers a mi, només que el llegissin, sabrien de seguida de les coses de què parlo, i m’identificarien. No sé si ho vull. Em fa un mica de por. Poso a l’abast de tot el món experiències meves, és clar, però en les que hi ha altra gent involucrada, i no sé si aquestes persones els faria gaire gràcia. Bo i això, no puc deixar d’escriure, perquè sempre m’ha agradat fer-ho, i perquè si algú, si alguna persona ho llegeix, potser li serveix, potser s’identifica amb mi, potser compartim els mateixos gustos de lectura, no sé… són petites il.lusions que tinc. De fet, quan he parlat dels fills, sempre hi ha hagut algú que m’ha dit “t’entenc”, o ha compartit alguna experiència. Però ara fa temps que no…

Hi ha algú?

Estic menopàusica, i el meu estat d’ànim és una muntanya russa, gairebé desbocada. Estic força animada, no és depressió, el que tinc, només que qualsevol cosa em fa plorar, m’emociona, i de vegades, no em veig amb ànims de lluitar contra els elements, com ara persones tòxiques, que abans em veia amb cor d’esquivar, fins i tot de combatre amb fermesa, o la necessitat tan gran que tinc d’estar sola. La gent m’amoïna, m’agobia i em fa sentir malament, més que donar-me pau o ànims.

M’agrada molt estar amb en Pep, ell és potser l’única persona que no em fa nosa, no interromp la meva calma mai, però la seva família sí, i tot i que ell ja ho sap, no goso a dir-li clarament que la seva filla em va ferir una mica, que la seva ex em repateja el fetge sí que ho sap, però no li he dit fins a quin punt em va agobiar estar amb ella per l’enterrament del seu pare.

De vegades, em costa ser tan políticament correcta que em callo coses per deferència envers de gent que m’estimo i aquesta mateixa gent no la té amb mi, perquè els agrada dir el que pensen. Llavors ve quan els esquivo. Tinc amigues a qui no vull veure durant una temporada perquè m’han ferit i les ferides, a mi particularment, em cicatritzen moooooolt lentament. Ara, per exemple, no tinc cap ganes de veure a la filla d’en Pep. Estic una mica cansada dels seus teatres, de que mai no calli, i de que deixi anar el que li doni la gana sense la por d’ofendre, i del jo, jo, i només jo perquè m’estic tractant d’una depressió.

Sí, sí, ja ho sé, cada dia sóc menys tolerant. És cert, però ostres (per no dir altres paraulotes), perquè he de deixar dir i jo no puc dir mai res? Se m’acaba, la tolerància, especialment amb els adults, que haurien de tenir el mateix respecte que intento tenir jo amb ells.

Bé, encara que no em llegeixi ningú, jo m’he desfogat una mica. Si-us-plau, si algú em llegeix, contradieu-me o doneu-me la raó… Vinga… no costa pas gaire…

 

Família política

febrer 28th, 2016

Fa molts dies que no escric, i m’havia proposat fer-ho cada setmana. Però entre que en Pep està sempre a l’ordinador, que hem passat un mes de febrer força dur, i que jo no estic gaire animada, se m’ha fet costa amunt escriure.

Es va morir el pare d’en Pep. Dissabte passat l’enterràvem, al seu poble, i va ser un trasbals molt gran. En Pep portava una setmana amb la família. Li sabia greu, perquè tots els germans estaven fent torns per passar les nits a l’hospital, per donar-li els àpats, i ell tenia por de no arribar a temps, de no veure’l en vida, perquè ja ens havien dit que de l’hospital no sortiria. S’hi va estar una setmana, i havia de tornar per al concert de Gospelsons, un concert que portàvem molts dies preparant, i que a mi em feia un il.lusió especial perquè tocàvem amb una big band, amb temes pop però amb toc de jazz, la il.lusió de la meva vida…

Però el pare del Pep es va morir el mateix dia del concert. Així que no vaig poder anar al concert, la qual cosa em va produir una desil.lusió moooolt gran, i vaig estar el cap de setmana amb la família del Pep. Sí, és clar, era el que em tocava, i no anar-hi hagués estat un motiu de decepció per a ell, ho entenc. Però va ser dur, molt dur. No vaig sentir dolor, el seu pare ja no tenia ganes de viure, perquè no tenia qualitat de vida. L’únic que feia era amargar l’existència dels que l’envoltaven. I jo vaig haver de patir la seva ex tant si vols com si no vols, perquè potser sí que coneixia al seu ex-sogre millor que jo, però un ha de saber estar al seu lloc, i a ella d’això no n’hi han ensenyat. A mi em va fer sentir inútil, com ja m’esperava. I jo no estava per gaires hòsties.

Per acabar-ho de rematar (de rematar-me a mi), la filla d’en Pep, que darrerament està una mica insuportable, amb el jo molt pujat,  va passar de la seva mare, ens la va encolomar al Pep i  a mi, i a sobre em va dir, com qui no vol la cosa, que millor que jo no portés a la seva mare i al seu germà de tornada. Com si a mi em fes una il.lusió especial, de fer-ho!!!

Va ser un cap de setmana horrorós. I ara, ni per en Pep ni per ningú tornaria a passar-lo. Les morts són motiu no només de dolor a una família, sinó també l’ocasió que s’aprofita per esclatar i deixar anar draps bruts. També en vaig ser testimoni. I és clar, sense poder opinar, mossegant-me la llengua, déu me’n guardés…

Horrorós.

Trilogia del Baztan

febrer 5th, 2016  Tagged , ,

Dolores Redondo, he de dir que m’ha encantat la teva trilogia.

M’agrada quan escullo un llibre a l’atzar, sense saber de què va, i et trobes amb que estàs llegint el primer llibre d’una trilogia, on la protagonista és una inspectora de la Policia Foral a Pamplona, i el llibre t’enganxa i t’enganxa i no t’atures fins que no acabes el tercer.

M’atrau la novel.la policíaca, i si, a sobre, la protagonista, és una dona, encara m’atrau més. Ja he comentat en alguna ocasió que el personatge de la Petra Delicado m’agrada molt. Em fa riure molt, té un sentit de l’humor que aconsegueix treure’m sempre una rialla.

La protagonista dels 3 llibres, El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta és diferent. És una dona molt intel.ligent, però també turmentada per relacions familiars molt sinistres (fins aquí puc llegir). Els casos dels que s’encarrega en els llibres són especialment macabres, fins i tot esfereïdors i crus. A més, semblen estar molt relacionats amb la màgia, bruixeria i creences de la zona. La vall del Baztan s’omple de morts al llarg dels 3 llibres i una atmosfera fosca, a qui acompanya el clima de la zona, fred, plujós, inhòspit.

Tot aquest ambient arriba a influir a la inspectora, físicament però sobretot anímica.

Enganxen, enganxen molt aquests llibres. L’autora et té contínuament amb l’ai al cor. He de dir que un dels capítols més impactants em va fer sentir com la protagonista. Vull dir que a l’Amaia la informen d’un possible assassinat d’un company policia, i quan puja les escales de l’immoble corrent, jo panteixant com ella. Us ho juro, el cor m’anava a cent. Quan veu el cos estirat a terra, i comença a cridar i plorar, jo no vaig fer-ho perquè em va fer vergonya, però hagués plorat de gust. Va ser una descripció tan intensa, em va fer sentir tant… Aquesta habilitat l’admiro, l’admiro molt.

Recomano la trilogia. No es pot començar per un qualsevol, s’han de llegir en ordre, tot i ser novel.les separades, els casos tenen una mena de nexe de manera que per separat no lliga la història. Jo me’ls he llegit en un pis-pas. De fet, portava el llibre a tot arreu, no me’n separava per si tenia una estoneta lliure.

Què puc dir com a defecte? Potser qui sigui molt pragmàtic no li agradarà el joc de l’escriptora (i de la protagonista) amb la màgia i la fantasia. O potser totes les mencions del FBI, com una picada d’ulls al “silenci dels anyells”, que no calia, potser.

Però vaja, nimieses. Val la pena llegir-los. Ajuden molt a desconnectar.

 

 

Sóc invisible

gener 24th, 2016  Tagged , ,

Passar desapercebut. O el que és el mateix, l’art de no cridar l’atenció. Ser discret. O saber ser invisible. No comptar per res. No tenir ni veu ni vot…

Sembla que la primera frase no vol dir ben bé el mateix que la darrera. Però us asseguro que si no es va amb compte, el fet de passar massa desapercebut pot tenir com a conseqüència que no comptin amb tu.

Així és com em sento jo algunes vegades, massa sovint darrerament. I no és una sensació gens agradable.

M’agradaria explicar-vos-ho, segurament hi ha més gent com jo. No m’agrada cridar l’atenció, ni ser el centre de les mirades quan arribo a un lloc. No m’agrada ni anar massa pintada ni massa provocativa ni res que suposi un excés. No sóc així, sóc més aviat vergonyosa. M’agrada estar, en general, en un segon pla.

Però… i aquí és on molta gent s’equivoca quan creu que ens coneix i ens fa, sovint sense voler-ho, invisibles, això no vol dir que:

No ens agradi ser tinguts en compte: volem que se’ns escolti, quan parlem, volem dir la nostra opinió.

Volem que si estem en un grup, es compti amb nosaltres quan s’organitzin coses, perquè de segur que participem, col.laborem i ajudem, encara que potser no portem la veu cantant.

Que no ens agradi cridar l’atenció no vol dir que no ens agradi que ens valorin el que sabem fer. Que et reconeguin els mèrits, quan cal, agrada a tothom, per molt vergonyosos que siguin. Segurament si ens han de cridar l’atenció per alguna cosa incorrecta sí que ho faran, no? Hi som, pel bo i pel dolent.

En realitat, no volem ser el centre d’atenció en situacions que no control.lem. Però potser en alguna ocasió, com ara el propi aniversari, o una celebració especial, potser sí que ens agrada que els mes propers ens tinguin en compte, igual com nosaltres ho fem amb ells. O quan fem bé una cosa que ens agrada.

Canto góspel, ja ho he comentat alguna vegada. Per què a la gent li estranya que em faci il.lusió ser solista? Sí, potser durant uns minuts seria el centre d’atenció, però estic convençuda que ho podria fer bé, perquè la música és part de la meva vida, i cantar no em fa vergonya. Fa poc, vaig intentar participar en un karaoke que vam fer en una festa amb els membres del cor. No vaig gosar a agafar el micro, perquè hi havia companys que no el deixaven a sol ni a sombra, en el seu afany per cantar. Ni tan sols van pensar que jo també voldria fer-ho. Com que és tan vergonyosa….

En un grup de whatsapp, m’he desapuntat perquè m’atabalava, de la quantitat de missatges al dia que s’hi posaven. Un parell de vegades que vaig fer alguna suggerència sobre un tema, ningú va contestar. A la segona vegada, vaig decidir marxar del grup. Ara sóc la bitxa rara, perquè encara no hi he tornat.

Vaig estar en un grup de gent (ja no en dic amics perquè sé que no ho són, van ser companys de camí ocasionals) on durant un parell d’anys, vam celebrar els aniversaris amb un dinar o sopar o el que fos que organitzava la persona que feia anys. Van ser força seguits, i ens ho vam pasar molt bé, però quan les circumstàncies van fer que no poguéssim fer aquestes trobades, per què jo vaig seguir felicitant els aniversaris per whatsapp i el meu no va haver-hi manera que me’l felicitessin? No era qüestió de memòria, jo tampoc me’n recordava de les dates de tots, les tenia anotades… Bé, ja fa temps que he deixat de felicitar-los, la veritat. I així gaire bé s’ha perdut el contacte.

L’altre dia ja va ser la gota que va vessar el got, quan en una gravació que havíem de fer de góspel la directora ens havia d’anar col.locant, perquè ella decideix a quina filera posa a cadascú. Jo ja sé que a mi em deixa sempre a la darrera fila, SEMPRE. Però és que l’altre dia anava cantaire per cantaire i a mi ni tant sols em va col.locar!!!! Em va saltar, literalment. Em vaig emprenyar molt, moltíssim. Una companya ho va notar i li vam preguntar directament on anava. Però jo hagués fotut el camp del cor en aquell moment. L’única cosa que m’ho va impedir és que cantar s’ha convertit en imprescindible per mi. Ho necessito. Encara que sigui a darrera fila.

I sí, sé que aquesta entrada sembla l’enrabiada d’una nena petita, però és que fa mal, una darrera l’altra, fa mal… L’altre dia vaig arribar a pensar que m’havia tornat invisible.

Cert que no ho sóc per la família, pel meu estimat Pep sóc la reina, i pels meus fills mare emprenyadora, però m’estimen. També un reconeixement molt gran per a les companyes d’EGB. Pel grup de noies que vam estudiar juntes, cap de nosaltres és invisible. Ens tenim molt en compte les unes a les altres. Aquest estiu van venir a veure’m cantar un bon grupet, i em va fer molta il.lusió. Em vaig sentir orgullosa d’elles.

 

 

Adolescents

gener 10th, 2016  Tagged

Necessito un respir d’adolescents, si-us-plau…

M’he passat el cap de setmana entre adolescents. Cosa normal, els meus fills i el fill petit d’en Pep ho són.  Però són les 7 de la tarda de diumenge i estic saturada d’ells.

Res no et prepara per ser mare, i has d’anar cremant etapes, cada edat és meravellosa, i alhora totes es fan dures d’una manera o altra:

  • Quan són nadons, perquè depenen tant de nosaltres que ens absorbeixen. Mal dormir, moltes visites als metges, i la novetat de tot, sobretot de fer créixer al teu fill sa i bo.
  • A mesura que van creixent, que comencen a caminar, fins i tot  a escriure i a llegir, perquè som el mirall en el que es reflexen, i els hem de guiar, portar de la mà, en el sentit literal i figurat.
  •  A partir dels 10 anys ja no ens necessiten tant, es van fent independents, potser és l’etapa més de porta’m aquí, extraescolars allà, i anar una mica de cul darrera d’ells.
  • Però l’adolescència… buf! És que es volen menjar el món sense saber-ne res, és que discuteixen totes les teves idees sense saber fonamentar les seves, només perquè ets adult i ets el seu pare o mare… I a tu se’t posen els pèls de punta en sentir algunes coses, o en veure que aniràs caient del pedestal on et tenien. En veure que l’adolescència és el jo, jo i jo, i ningú més que jo té raó, que són uns interessats, i si et tracten bé és només perquè volen alguna cosa de tu, normalment material, és clar.

Ja està, m’havia de desfogar. Que consti que penso que totes les etapes s’han de passar, i que veure’ls convertir-se en adults també és meravellós. Serà que ha estat un cap de setmana molt concentrat en ells, i he quedat saturada…

He hagut d’explicar-li el capitalisme, el comunisme, l’anarquisme a la meva filla perquè ella sola era incapaç de posar-se davant el llibre, un llibre amb unes explicacions fantàstiques, amb esquemes i resums que ja m’hagués agradat tenir a mi.

He hagut de fer de vigilant per control.lar que el fill d’en Pep no fumés a casa. No l’he enxampat fent-ho, però l’alè quan em feia el petó de bona nit el va delatar. I NO vull que fumi dins de casa. Si ho vol fer, que pringui i surti fora per fer-ho. La seva desídia, ganduleria i desinterés per tot fa que se m’emportin els dimonis. Fins i tot el seu pare s’ha donat, ja. Veig la decepció en els seus ulls cada vegada que parla d’ell, està trist perquè haurà de deixar que el noi se la foti perquè comprovi com n’està, d’errat. Ens costa, als pares, deixar que els fills s’equivoquin. Més encara quan aquest en particular ha decidit viure amb la mare perquè el protegirà de totes les caigudes, encara que sigui un perjudici per al noi. Es creu “la mare coratge”, i no li està fent cap favor.

És difícil, tot plegat, i em genera un malestar que fa ja que desitgi el proper cap de setmana sense fills amb delit.

 

Només queden reis!

gener 6th, 2016

Per fi! Ja s’acaba el trasbals del Nadal i l’entrada d’any. Ja al 2016.

Gràcies a en Pep, l’he pogut anar passant millor del que esperava. Les reunions familiars han estat no només suportables, ans al contrari, molt entretingudes i sense entrebancs.

El meu pastís de peix va agradar, cosa que no tenia clara perquè feia molt de temps que no el feia, i en Pep, encara que no ho vulgui reconèixer, tampoc les tenia totes, perquè normalment cuina ell, i no li agrada cuinar coses que no té control.lades. A mi la cuina no m’agrada, i que cuini ell ja m’està bé, però en aquests dies m’agrada col.laborar, no ser una ajudanta i prou. I no se’m dóna malament, senzillament no m’agrada estar molta estona a la cuina.

L’entrada d’any a Teruel, amb la seva família, i ha estat bé, la veritat. 3 dies no donen gaire temps per agobiar-me de gent. I sé que ell ho ho necessitava moltíssim, estar amb la família. Els pares no han estat massa bé de salut i en Pep estava amoïnat. A més, com que va ser sorpresa per als pares, els va fer molta il.lusió celebrar el 31 junts.

Per fi, ahir em vaig acabar el totxo de “Fortunata Y Jacinta”, de Benito Perez Galdós. 900 pàgines de llibre. El vaig escollir al novembre com a lectura perquè el 12 de desembre tenia el famós examen del curs de Marketing Digital i no volia enganxar-me a cap llibre que em robés temps d’estudi, que em conec. I realment ho vaig aconseguir, perquè el llibre no m’enganxava. El castellà del segle passat, les pàgines i pàgines de frases recarregades i temes per mi passats de moda feien que només agafés el llibre per desconnectar a estones. Però una vegada fet l’examen, amb bastant temps per llegir, i centrant-se la història més en la Fortunata i la Jacinta, que és realment el més interessant, m’ha tingut enganxada fins ahir, que finalment la vaig acabar. L’argument no deixa de ser un culebrot: amors, desenganys, romanços, però molt ben acompanyat de la descripció de la vida en aquells temps, una novel.la costumista, retratant les diferències socials de l’època, com vivien els burgesos, com ho feia el poble baix, i les relacions entre uns i altres.

La recomano, si teniu una mica de paciència i una canya, hahaha.

Per la resta, espero que el nou any em porti una mica més d’ànim i bona salut. Vaig acabar l’altre amb refredat, infecció d’orina i poques ganes de lluitar. Per tant, necessito una mica de força, i sobretot, més tol.lerància i empatia cap a la gent més propera que se’m va quedar travessada i encara ho està. Paciència, molta paciència. De vegades semblo una iaia, no tinc paciència amb gaire gent.

Sabeu de qui parlo no? El fill d’en Pep segueix estant insuportable per mi, i més ara que intenta tornar a tenir tota l’atenció del seu pare quan és aquí, a costa de que jo faci un pas enrera, és clar. Entenc que necessiti al seu pare, però va ser ell qui el va rebutjar de ple, qui ens va enganyar i prendre el pèl, qui encara no s’ha disculpat i pretèn ser el centre de l’univers una altra vegada. Cada vegada lluita menys per les coses, de fet no lluita per res perquè res no li interessa, com sempre, com fa 2 anys segueix estant ara. Sort que passa poques estones amb nosaltres. Li vaig posar una creu i no aconsegueixo treure-li. I em sap greu, no us penseu… Em sap molt de greu per en Pep.

En fi…. accepto suggerències.

 

 

No vull que arribi el Nadal!

desembre 20th, 2015

Ja el tenim aquí, com cada any. Cridaner, aclaparador, persistent. Cada any que passa m’agrada menys celebrar-lo. Almenys com  el celebrem a casa. M’agrada trobar-me amb la familia, dinar plegats, riure una mica i recordar altres nadals. Les persones que trobem a faltar, les anècdotes, 50000 de diferents.

No m’agrada menjar sense tenir gana, ni regalar sense ganes de regalar, que comptin més els diners que et gastes que la intenció del regal. Que et facin regals quan no tens necessitat de res. Que el Nadal no pugui ser anar plegats a ajudar a qui ho necessita, col.laborar com a voluntari en la recollida d’aliments, o en la marató de TV3, o anar al menjador de S. Joaquim a servir menjar a qui no té res per dinar.

I no ho faig perquè no tinc ganes de lluitar contra la majoria. Un any que vaig proposar de no fer-nos regals a casa em van titllar de garrepa. I no ho sóc de garrepa, però tot té un límit per a mi. Gastar per gastar em sembla una indecència.

Per més inri, de vacances tinc les justes, aquests dies. Amb la qual cosa comprar regals, pensar què dinarem o què soparem, o fer la compra de Nadal es converteix en una tasca logística que riu-te’n de qualsevol empresa. Que aquest cap de setmana ja he comprat el menjar per la nit de Nadal i per Sant Esteve, no t’ho perdis! I sé que no sóc l’única, però veig que la majoria de gent ho porta amb un somriure. Conec una noia que l’any passat es va currar el dinar de Nadal, cuinant a consciència tots els plats, molt el.laborats, fins i tot les postres. Es va passar moltes hores a la cuina, de cada plat ens n’enviava una foto acompanyat del seu somriure. Jo sóc incapaç d’això.

Tot plegat em sembla estressant, i desmesurat, la veritat. Però sóc l’única de casa que ho penso, l’ovella negra, vaja!

Mai no m’he vist amb força per trencar amb tot això, no sé si algún dia en tindré. Tant de bo!

Tot i això, us desitjo molt bon Nadal i una bona entrada d’any, amb més alegria que no pas la meva!!!

 

Toda una vida

desembre 15th, 2015

Ha estat un cap de semana estrany, per mi…

Tenia l’examen del curs de marketing digital, i això ja em va condicionar molt, perquè era el meu objectiu. Hi anava tranquil.la, és un curs que he fet per voluntat pròpia, i no m’hi jugo res, llevat del meu orgull de bona estudiant, que pesa encara, després de tants anys. Tot i això, la meva esquena se n’ha ressentit tot el cap de setmana, senyal de que el meu subconscient no hi anava tan tranquil.

No em va anar malament, penso que aprovaré. La nota ja depèn de com puntuïn, el primer examen me’l van puntuar molt alt. No sé com anirà aquest. Però almenys crec que puc deixar de preocupar-me per estudiar una estona cada dia.

El cas és que com que no tenia res més al cap, la veritat, he deixat que la resta del cap de setmana “fluís”, com dirien alguns. I quan tenim als nens les coses no flueixen en el sentit de calma que a mi m’agrada. La meva filla, feliç com ella sola, tenia un treball que consistia en escriure un text romàntic (estan estudiant el romanticisme a literatura castellana), i gravar un video amb el text com a veu en off. A les 5 de la tarda de diumenge, ni sabia el que volia gravar, ni tenia el text acabat, ni idea de com acabar-lo. Em vaig enutjar tant… No sé per què va esperar tant, i més quan jo li vaig anar insistint, però em sembla que ja és prou grandeta com per anar-li tant al darrera. Doncs sort en té de mi, per molt malament que m’estigui dir-ho. Diguem que la vaig inspirar, perquè jo a la seva edat escrivia molt. Em va explicar com havia començat el text, on s’havia quedat encallada, i jo vaig ajudar-la a acabar-lo, donant-li idees.

És capgrossa, ma filla, perquè li he dit un munt de vegades que se’m dóna bé redactar textos; si més no, desencallar-la, que li passa sovint, amb un munt de coses que m’han passat, siguin reals, o només en la imaginació. Doncs encara li he d’insistir. Una assignatura que porta bé, només em falta que no presenti els treballs… Total, que de la bronca vaig pasar als plors, perquè li vaig explicar com la meva mare va acompanyar al meu pare mentre va estar a l’hospital, sense separar-se’n ni un moment, com li cantava a cau d’orella, com li donava el menjar, com plorava en silenci,… Vaig acabar feta un mar de llàgrimes, i encara vaig haver de buscar per internet la cançó “Toda una vida”, perquè no l’havia sentida mai.

Em queda un cap de setmana de relax abans de que el Nadal vingui i m’aclapari com sempre sol fer…

Per fi un pont llarg

desembre 6th, 2015

Per fi, un pont llarg! Estic cansada, i necessitava un respir . Quina novetat, oi? Sempre necessito un respir. I qui no? Em queixo, però pens0 que tothom em necessita, de respirs, i sóc afortunada per poder-los tenir. Tanta gent que no pot…

Com us deia, quatre dies amb en Pep, solets, tranquils, respirant-nos i fent plans per al Nadal. Sortir fora?, no, no hem sortit perquè no ens va massa bé econòmicament de fer-ho, i perquè hem d’aprofitar aquests dies per mirar d’avançar en la compra de regals per al Nadal.

Ahir dissabte em vaig passar unes 2 hores fent això, dissabte. La casa necessitava una bona neteja, i jo cansar-me fent-ho. És un rotllo això de netejar; però una vegada t’hi poses, l’exercici físic i l’olor de net compensen, la veritat. Almenys a mi, ja sé que hi ha molta gent que no pensa el mateix.

Per la tarda dosi d’estudi, menys de la que hauria volgut, però em va costar de posar-m’hi, rendeixo molt millor pel matí, per estudiar. Ahir una hora i se’m va fer terriblement llarga. Avui 2 hores pel matí m’han passat força de pressa. És que dissabte que ve tinc un examen per acabar d’una vegada amb un curs que vaig començar quan estava a l’atur de marketing digital. Tinc ganes de treure-m’ho de sobre, perquè estudiar quan no tens feina va de conya, però quan tens feina i més coses encara, ja costa més de dedicar una estona a l’estudi. Vull acabar-lo perquè el vaig pagar i em va sortir car, i per orgull d’estudiant. Però ara ja no m’entreté com ho havia fet al començament de posar-m’hi.

Aquesta tarda anirem a Barcelona a veure una exposició de fotografies al CCCB, el World Press Photo, que els diumenges és de franc i després a fer una volteta per botigues de la ciutat, a mirar preus i coses d’aquestes. En Pep i jo ens entenem força a l’hora de mirar per botigues, caminar molt, riure, explorar per carrerons i carrerets del Barri Gòtic, pel Raval… Ens agrada, són lloc amb molt d’encant, tot i la massificació turística. La gent es queixa de que Barcelona s’hagi convertit en una destinació turística estrella. Penso que el turisme s’ha de control.lar, però és una ciutat feta per visitar-se. Té coses meravelloses, i el turisme és una font molt important d’ingressos. El que ‘sha de fer és que sigui un turisme de visita i cultura, d’aprenentatge de costums i d’admirar tot el que la ciutat té per oferir, turisme de qualitat, que se’n diu. No s’hauria de promocionar el turisme de “pandereta”, el d’alcohol barat i festa contínua, perquè Barcelona és molt més que això. Molta festa, sí, però festa en tradicions, festa diferent. Perquè per a festa barata i “poligonera” ja es poden quedar als seus països.

Em criden per dinar…

 

 

Orgull de mare

novembre 29th, 2015

He fet ja unes quantes entrades parlant de la meva filla, de vegades orgullosa, de vegades desconcertada, perquè es mou entre l’adolescència, la maduresa i l’infantilisme constantment. Suposo que és una característica precisament de l’adolescència. Sigui com sigui, és la meva filla i sí, moltes vegades me’n sento orgullosa.

Però crec que no he dedicat una entrada sencera parlant només del meu fill, del qual també me’n sento moooolt orgullosa. Diguem que és la nineta dels meus ulls, potser perquè s’assembla molt a mi. Es reservat, no li agrada cridar l’atenció, vergonyós, els seus amics l’aprecien molt. Té molts amics per a qui ell és el seu millor amic, i ell els estima a tots.

Té 12 anys, i la seva passió és el futbol. No és mal jugador, potser li falta una mica de mala llet, cosa que irremeiablement, anirà agafant aquest any, que és el primer que juga com a federat, i s’està trobant amb la duresa i la competitivitat que acompanyen a molts esports quan es practiquen més seriosament. No li agrada estudiar, però treu bones notes, no em puc queixar. És responsable, i sap quan ha de tenir les coses preparades.

Què em roba el cor d’ell? Que és noble i bo, com el seu avi. No sap ser dolent, i sempre té una paraula amable amb els que estan per ell. Encara busca amb mi el contacte físic dels nens petits, el d’apropar-se a mi buscant la tendresa de la mare, l’escalfor d’estar als meus braços. Mai em nega un petó, tot i que ja he après (m’ha costat, però ho entenc) a no ser massa efusiva davant dels amics. Tossut, molt tossut (diuen que jo també ho sóc, ho diuen, però no és cert, que consti….) i sembla que pot arribar a ser una gran persona.

Avui han fet la presentació dels equips de futbol del seu club, i ell lluïa la samarreta orgullós i content. Entre una gran munió de nens i nenes de totes les edats, perquè tots els equips han desfilat al poliesportiu, jo no podía treure-li els ulls del damunt, tan guapo i amb els ulls lluents.

Es nota que me l’estimo? Sí, suposo que com qualsevol mare al seu fill. Ens costa ser objectives.

Però es mereixia una entrada, unes paraules, un agraïment que tinc per ell perquè tot i petit, em té molt en compte.

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites