Lluís Homar

octubre 26th, 2014

Ahir en Pep i jo vam anar a la pre-estrena de la versió  de Terra Baixa  que ha fet en Lluís Homar.

Hi anàvem perquè era prop de casa i les entrades eren SUPER-BARATES. No podíem desaprofitar l’ocasió. Però tot i així, jo no les tenia totes, perquè havia llegit que era una versió una mica especial. Resulta que en Lluís fa els 4 papers de l’obra, els 4!!!!: Marta, Manelic, Sebastià i Nuri.  Podia ser una cosa molt  estrafolària. Però pel preu, vam pensar que si no ens agradava, marxaríem i punt.

Vaig ser de les primeres a comprar les entrades per internet, però no sabia quins seients m’havien donat. Estàvem a la tercera fila, i tenia al Lluís a 3 metres com a màxim de distancia. Vam veure cada expressió, cada ganyota, cada somriure, totes les mirades, que semblava que anessin dirigides a nosaltres. I què bé que ho va fer. Quin actoràs! Gairebé no tinc paraules per explicar com va fer els 4 papers sense sortir de l’escenari més que algún segon, i era només per sortir per una porta i entrar-ne per una altra i així aconseguir millor el canvi de personatge o d’escenari.

Un monstre, un monstre de l’escena és el que és el sr. Homar. El mestre de “Terra baixa”, obra que no havia anat mai a veure. Ja puc dir que n’he vist una versió, senzilla, però interpretada magistralment.

I quan va acabar, es va dirigir a tot el públic, donant les gràcies a la sala que li havia permès fer els assajos de l’obra i al públic que havíem assistit a aquesta nova versió per primera vegada. Com si es trobés entre amics, així de senzill. Un petó li hagués fet!

Aviat l’estrenaran a Barcelona. Us la recomano.

 

Cap de setmana preciós: esport, sol, TEATRE, tapes, passeig…. (L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO)

maig 11th, 2014

Aquest cap de semana està essent relaxant per la meva ment. En Pep i jo estem sense nens, cosa que tant agraeixo cada 2 setmanes, ja ho sabeu.

Ahir vaig anar al gim pel matí,  a una classe de les que més m’agraden, TBC. Tot i que no la va fer la monitora que més m’agrada, necessitava gaudir patint, que dic jo. A la sortida, m’esperava en Pep per anar-nos-en a la platja. Semblava que el sol s’anava amagant, i que hauríem de sortir pitant perquè no ens enganxés la pluja, però caram, el sol va anar fent-se fort i em va donar 90 minuts de vitamina D i relax preciosos. És un mes ideal, el sol escalfa però no agobia, t’acarona, tebi però ferm. També ho necessitava.

Per la tarda-vespre al teatre a Barcelona. Tapetes a la Rambla del Raval, abans d’entrar, eren més de 2 hores d’obra sense descans. I l’obra esperada. Jo gaudeixo molt del teatre, tenir en directe als actors et fa valorar molt més l’esforç de la seva feina. En el teatre no hi ha possibilitat de repetir l’escena, d’un ai que m’he equivocat. Hi anem poc, al teatre, perquè és car, però també és cert que la crisi ha fet abaixar-ne els preus, fins i tot optar a propostes de pagament al teu gust. En resum, que vam anar al Romea a veure “L’orfe del clan dels Zhao”. Em feia molta ill.lusió veure al Julio Manrique actuant. L’any passat vaig deixar escapar bones oportunitats de fer-ho…

No em va decebre. Les critiques de l’obra eren bones. I he de dir que merescudes.  Que bé que ho van fer, els actors. Què bé que ho va pensar, el director! No tinc paraules. Tot el que escrigui no li farà justícia.

L’escenari situat al bell mig del teatre, de manera que hi havia seients voltant tot l’escenari. Jo estaba en un amfiteatre, vistes immillorables en moments crucials de l’obra. Una tragedia xinesa, on tot són valors orientals: honor, bondat retorna bondat, la traïció el pitjor dels pecats, i on tothom s’estima més morir que trair aquest honor. Sí, res a veure amb el nostre món d’ara. El director ens fa sentir cada mort, cada daga clavada, cada crit dels actors. Música en directe, gongs, guitarres i instruments xinesos. Cançons en català. I un Julio Manrique perfecte, ple de tots els valors que voldria que aprenguessin els nostres fills. Moments en què llums projectades al terra de l’escena reflexen lletrs xineses, el pas del temps mentre ens canten i ens evoquen tota la historia del Clan dels Zhao. Per mi, un dels millors moments de l’obra: Quan en Julio Manrique, sense paraules, li explica a l’únic membre que ell ha fet que sobrevisqui del clan, tota la seva història, un noi de 20 anys que no sap que és l’únic representant de la seva nissaga, perquè si ho hagués sabut l’haguessin matat. En Julio Manrique el va criar com a un fill sacrificant al seu propi fill a canvi. L’escena en què li ho explica ens va posar la pell de gallina a tots.

No us poc dir que l’aneu a veure perquè aquest cap de semana era el darrer que la representaven, però no podia deixar d’explicar-vos com em va omplir, veure-la. Un plaer per als sentits, per a la ment i per al cor

    Històric
    desembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites