Només queden reis!

gener 6th, 2016

Per fi! Ja s’acaba el trasbals del Nadal i l’entrada d’any. Ja al 2016.

Gràcies a en Pep, l’he pogut anar passant millor del que esperava. Les reunions familiars han estat no només suportables, ans al contrari, molt entretingudes i sense entrebancs.

El meu pastís de peix va agradar, cosa que no tenia clara perquè feia molt de temps que no el feia, i en Pep, encara que no ho vulgui reconèixer, tampoc les tenia totes, perquè normalment cuina ell, i no li agrada cuinar coses que no té control.lades. A mi la cuina no m’agrada, i que cuini ell ja m’està bé, però en aquests dies m’agrada col.laborar, no ser una ajudanta i prou. I no se’m dóna malament, senzillament no m’agrada estar molta estona a la cuina.

L’entrada d’any a Teruel, amb la seva família, i ha estat bé, la veritat. 3 dies no donen gaire temps per agobiar-me de gent. I sé que ell ho ho necessitava moltíssim, estar amb la família. Els pares no han estat massa bé de salut i en Pep estava amoïnat. A més, com que va ser sorpresa per als pares, els va fer molta il.lusió celebrar el 31 junts.

Per fi, ahir em vaig acabar el totxo de “Fortunata Y Jacinta”, de Benito Perez Galdós. 900 pàgines de llibre. El vaig escollir al novembre com a lectura perquè el 12 de desembre tenia el famós examen del curs de Marketing Digital i no volia enganxar-me a cap llibre que em robés temps d’estudi, que em conec. I realment ho vaig aconseguir, perquè el llibre no m’enganxava. El castellà del segle passat, les pàgines i pàgines de frases recarregades i temes per mi passats de moda feien que només agafés el llibre per desconnectar a estones. Però una vegada fet l’examen, amb bastant temps per llegir, i centrant-se la història més en la Fortunata i la Jacinta, que és realment el més interessant, m’ha tingut enganxada fins ahir, que finalment la vaig acabar. L’argument no deixa de ser un culebrot: amors, desenganys, romanços, però molt ben acompanyat de la descripció de la vida en aquells temps, una novel.la costumista, retratant les diferències socials de l’època, com vivien els burgesos, com ho feia el poble baix, i les relacions entre uns i altres.

La recomano, si teniu una mica de paciència i una canya, hahaha.

Per la resta, espero que el nou any em porti una mica més d’ànim i bona salut. Vaig acabar l’altre amb refredat, infecció d’orina i poques ganes de lluitar. Per tant, necessito una mica de força, i sobretot, més tol.lerància i empatia cap a la gent més propera que se’m va quedar travessada i encara ho està. Paciència, molta paciència. De vegades semblo una iaia, no tinc paciència amb gaire gent.

Sabeu de qui parlo no? El fill d’en Pep segueix estant insuportable per mi, i més ara que intenta tornar a tenir tota l’atenció del seu pare quan és aquí, a costa de que jo faci un pas enrera, és clar. Entenc que necessiti al seu pare, però va ser ell qui el va rebutjar de ple, qui ens va enganyar i prendre el pèl, qui encara no s’ha disculpat i pretèn ser el centre de l’univers una altra vegada. Cada vegada lluita menys per les coses, de fet no lluita per res perquè res no li interessa, com sempre, com fa 2 anys segueix estant ara. Sort que passa poques estones amb nosaltres. Li vaig posar una creu i no aconsegueixo treure-li. I em sap greu, no us penseu… Em sap molt de greu per en Pep.

En fi…. accepto suggerències.

 

 

No vull que arribi el Nadal!

desembre 20th, 2015

Ja el tenim aquí, com cada any. Cridaner, aclaparador, persistent. Cada any que passa m’agrada menys celebrar-lo. Almenys com  el celebrem a casa. M’agrada trobar-me amb la familia, dinar plegats, riure una mica i recordar altres nadals. Les persones que trobem a faltar, les anècdotes, 50000 de diferents.

No m’agrada menjar sense tenir gana, ni regalar sense ganes de regalar, que comptin més els diners que et gastes que la intenció del regal. Que et facin regals quan no tens necessitat de res. Que el Nadal no pugui ser anar plegats a ajudar a qui ho necessita, col.laborar com a voluntari en la recollida d’aliments, o en la marató de TV3, o anar al menjador de S. Joaquim a servir menjar a qui no té res per dinar.

I no ho faig perquè no tinc ganes de lluitar contra la majoria. Un any que vaig proposar de no fer-nos regals a casa em van titllar de garrepa. I no ho sóc de garrepa, però tot té un límit per a mi. Gastar per gastar em sembla una indecència.

Per més inri, de vacances tinc les justes, aquests dies. Amb la qual cosa comprar regals, pensar què dinarem o què soparem, o fer la compra de Nadal es converteix en una tasca logística que riu-te’n de qualsevol empresa. Que aquest cap de setmana ja he comprat el menjar per la nit de Nadal i per Sant Esteve, no t’ho perdis! I sé que no sóc l’única, però veig que la majoria de gent ho porta amb un somriure. Conec una noia que l’any passat es va currar el dinar de Nadal, cuinant a consciència tots els plats, molt el.laborats, fins i tot les postres. Es va passar moltes hores a la cuina, de cada plat ens n’enviava una foto acompanyat del seu somriure. Jo sóc incapaç d’això.

Tot plegat em sembla estressant, i desmesurat, la veritat. Però sóc l’única de casa que ho penso, l’ovella negra, vaja!

Mai no m’he vist amb força per trencar amb tot això, no sé si algún dia en tindré. Tant de bo!

Tot i això, us desitjo molt bon Nadal i una bona entrada d’any, amb més alegria que no pas la meva!!!

 

Per fi un pont llarg

desembre 6th, 2015

Per fi, un pont llarg! Estic cansada, i necessitava un respir . Quina novetat, oi? Sempre necessito un respir. I qui no? Em queixo, però pens0 que tothom em necessita, de respirs, i sóc afortunada per poder-los tenir. Tanta gent que no pot…

Com us deia, quatre dies amb en Pep, solets, tranquils, respirant-nos i fent plans per al Nadal. Sortir fora?, no, no hem sortit perquè no ens va massa bé econòmicament de fer-ho, i perquè hem d’aprofitar aquests dies per mirar d’avançar en la compra de regals per al Nadal.

Ahir dissabte em vaig passar unes 2 hores fent això, dissabte. La casa necessitava una bona neteja, i jo cansar-me fent-ho. És un rotllo això de netejar; però una vegada t’hi poses, l’exercici físic i l’olor de net compensen, la veritat. Almenys a mi, ja sé que hi ha molta gent que no pensa el mateix.

Per la tarda dosi d’estudi, menys de la que hauria volgut, però em va costar de posar-m’hi, rendeixo molt millor pel matí, per estudiar. Ahir una hora i se’m va fer terriblement llarga. Avui 2 hores pel matí m’han passat força de pressa. És que dissabte que ve tinc un examen per acabar d’una vegada amb un curs que vaig començar quan estava a l’atur de marketing digital. Tinc ganes de treure-m’ho de sobre, perquè estudiar quan no tens feina va de conya, però quan tens feina i més coses encara, ja costa més de dedicar una estona a l’estudi. Vull acabar-lo perquè el vaig pagar i em va sortir car, i per orgull d’estudiant. Però ara ja no m’entreté com ho havia fet al començament de posar-m’hi.

Aquesta tarda anirem a Barcelona a veure una exposició de fotografies al CCCB, el World Press Photo, que els diumenges és de franc i després a fer una volteta per botigues de la ciutat, a mirar preus i coses d’aquestes. En Pep i jo ens entenem força a l’hora de mirar per botigues, caminar molt, riure, explorar per carrerons i carrerets del Barri Gòtic, pel Raval… Ens agrada, són lloc amb molt d’encant, tot i la massificació turística. La gent es queixa de que Barcelona s’hagi convertit en una destinació turística estrella. Penso que el turisme s’ha de control.lar, però és una ciutat feta per visitar-se. Té coses meravelloses, i el turisme és una font molt important d’ingressos. El que ‘sha de fer és que sigui un turisme de visita i cultura, d’aprenentatge de costums i d’admirar tot el que la ciutat té per oferir, turisme de qualitat, que se’n diu. No s’hauria de promocionar el turisme de “pandereta”, el d’alcohol barat i festa contínua, perquè Barcelona és molt més que això. Molta festa, sí, però festa en tradicions, festa diferent. Perquè per a festa barata i “poligonera” ja es poden quedar als seus països.

Em criden per dinar…

 

 

Reis

gener 6th, 2014

Ja està, dia de reis i s’acaben les festes. Bé, demà podem dir que hi ha jornada de descans, o semidescans, perquè els meus aniran a anglès, per molt poca gràcia que els faci. L’acadèmia comença en dimarts, i escolta tu, em costa molta pasta com perquè vagin faltant dies.

Jo demà començo al gim una altra vegada, quines ganes que en tinc! Ja he fet exercici algun dia, però el gim és el gim. Que la monitora et marqui el ritme és important, perquè quan un està sol a casa baixa el límit de la seva resistència. Necessito l’exercici físic per estar de bon humor, ja ho he comentat alguna altra vegada, i més per tot l’enrenou d’aquests dies que em supera. Ara estic al límit d’aguantar reunions socials i de família.

Avui mateix havia de venir la filla gran d’en Pep per intercanviar-nos regals de reis. L’esperàvem després de dinar, perquè portés també al fill d’en Pep, que ha estat aquests dies amb la seva mare, i així aprofitava el viatge. Doncs li ha fet mandra venir i hem hagut d’anar-hi nosaltres. No gaire lluny, viu a 15 km, però ja ens ha trastocat els plans, ja ens hem hagut de moure, i jo, aguantar xarrera més estona del que pretenia. Si estàs a casa sempre tens l’excusa d’una rentadora per escapar-te un moment. En Pep, quan està amb la seva filla, a qui veu poc, s’enrotlla més del compte, i no calla. Jo m’estava congelant, perquè dec ser l’única dona del món mundial que es suggestiona i agafa fred quan els altres no en tenen. En Pep, que quan explica anècdotes dels seus fills quan eren petits, o quan reviu temps passats, em diu pel nom de l’ex i a mi això em posa com una moto d’emprenyada.No ho fa gaire sovint, però ho fa, i quan ho fa, em cau com una gerra d’aigua freda. I des d’aleshores que estic de morros. L’última seria que davant de l’ex em cridés pel nom de l’ex. Ja m’ho espero tot, d’en Pep. Jo no l’he anomenat mai pel nom del meu ex, i això que tinc una tendència molt més gran que ell a canviar el nom de les persones!

Què hi farem, ja em passarà el malhumor. Una sessió de gim serà un antídot fantàstic. Així ho espero. Mentrestant, que en Pep aguanti el pal de l’escombra, que de tant en quan li convé.

 

Per fi!!!!

gener 5th, 2014

Ja s’acaba el Nadal, per fi!

És moment de reprendre la vida quotidiana, com l’enyoro!!! Poder anar al gimnàs, que els nens tornin a l’escola i als costums ordenats (ehem, o a intentar-ho), deures i totes aquestes coses. Començar nous propòsits, com ara pèrdua de pes (aquest any sí), molt de gim i de piano, tornar a estudiar seriosament, iniciar el pla de recol.locació, acabar d’una vegada el meu currículum, etc etc etc. Aconseguir que el petit vagi a dormir més aviat que fins ara, que la gran s’activi una miqueta (ja vaig comentar en una entrada que era molt lenta) i que el fill de la meva parella sigui una mica més positiu en moltes coses.

Ha estat un Nadal com l’esperava, molt atabalador, molt de menjar i de desori. No m’agrada el desori, i menys tants dies seguits. El que més he gaudit han estat els darrers dies, que estàvem sols en Pep i jo, des de dijous concretament. Sense ningú, en pau amb el món, que dic jo. A casa la mare per Nadal, deu persones. A casa nostra per Sant Esteve, onze. A casa de la familia del Pep, el dia que menys nou, i el dia que més, setze. Em pensava que m’agafava un atac, hahahaha. Rius, i menges, i beus, molt a gust, però al cap d’un parell d’hores de sentir a un petit cridant, l’altre plorant, els gossos (que no he comptat) entre les cames, un altre cantant, com si tots fóssim sords…. jo em volia escapar. Sóc així, vés què hi puc fer.

Queda el dia de reis, però els fills ja són grans, saben ja el que els espera, i no ens atabalaran massa. Per sort.

Un Nadal més, un any més…

Bon Nadal

desembre 23rd, 2013

Bon Nadal!

Vull dir-ho per si no tinc temps d’escriure en aquests dies. Tindré família a casa, anirem de dinars sopars, etc, amunt i avall… No sé si podré escriure.

Desitjo bon nadal perquè s’ha de desitjar, com qui desitja bona sort, o felicita un aniversari. Aquest any és l’any que menys ganes tinc de celebrar-lo. Segurament el fet de que canviem la manera de fer-ho, perquè jo ho he volgut així, de que sembli la dolenta, als ulls de la meva família i una quadriculada als ulls de la meva parella, fan que menys ganes tingui de fer-ho.

Per mi Nadal seria que anéssim tots a algun lloc on ens necessitessin. Que ajudéssim a repartir menjar, o joguines, o a cantar nadales als hospitals, això seria per mi Nadal. No això de comprar regals i regals per la meva família, que en el fons no ho necessita, perquè gràcies a déu no ens falta res. M’enrabia que els meus fills demanin regals sense donar-li importància al que ens costaran, només pel fet de tenir bones notes.

Estic pessimista aquests dies. Ser la dolenta sempre no em fa gens de gràcia. No sentir-me recolzada tampoc. És que ningú pensa com jo?

Avui he anat al gim, i sort en tinc, del gim! Cremo adrenalina i genero endorfines, que necessito en quantitats molt grans per poder rebre… el Nadal!

Avui he estat sola a casa amb els meus fills i el de la meva parella. Quan me n’ha adonat, ja estaven jugant amb la consola!. Els he dit que res de res, que primer s’esmorzava, després ens vestíem, endreçàvem l’habitació, treballàvem una mica (tots tenen alguna cosa de deures per fer) i després s’hi podien estar una estoneta. I a la tarda, ja s’entendrien amb la meva parella, que jo me n’aniria al gim. M’han arribat a preguntar 3 vegades a quina hora hi aniria!!!!! Com aquell que no vol la cosa: “que no vas al gim?”… al cap d’unes hores: “a quina hora vas al gim?” Hahaha, fa riure, però a mi, avui, això m’emprenya. És que sóc l’única que troba malament que es passin tantes hores davant de la consola? La meva parella, en Pep,  ja m’ha dit que ha estat marxar jo, i baixar tots corrents a jugar. I el més bo és que quan he tornat, el meu fill petit, que estava al sofà mirant la tele, em sent comentar-li al Pep que demà segurament tornaria al gim, i es veu que anava donant bots d’alegria pel sofà. En Pep es partia el cul però jo, tal com estic aquests dies, tenia ganes de dir-li que llençava la consola a les escombreries.

Sé que no n’hi ha per tant, però mira, porto uns dies en que la gent que m’estimo em fa sentir idiota, dolenta, bruixa, quadriculada… i la veritat, n’estic fins al capdamunt, perquè a mi només em sembla que estic sent responsable, prudent i conseqüent amb el que penso. Però és clar, sóc l’única. És que per Nadal tot s’hi val?

I repeteixo, sort del gim, que em treu pesos del cap, tot i que aquests dies necessitaria 2 sessions diàries per sentir-me bé.

Tot i això, us desitjo un Bon Nadal, ple de felicitat i salut, que per mi és el més important.

 

 

 

 

 

 

    Històric
    octubre 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites