Fa dies que no escric

febrer 17th, 2017

Si en fa de dies que no escric… Aquesta és la primera entrada del 2017!

Què voleu que us digui, estic mandrosa… I molt liada, la veritat, un pèl massa, pel meu gust. No respiro. Avui estic de vacances. No torno a la feina fins dimarts, perquè estava esgotada i dimecres vaig decidir que em mereixia un descans.

M’havia proposat fer un escrit setmanal, de manera que tots els mesos hi hagués un comentari de llibres, de cinema, de GospelSons i un de més personal, però com no comenci al març… vinga va, ho intentaré. Tinc 2 setmanes de marge per agafar embranzida, planificar-me i trobar una estoneta el capde per escriure.

Què dir-vos ara?  Que hi ha dies que no arribo, i en canvi d’altres em menjo el món. Que cantar s’està convertint en una obsessió perquè em sento bé, millor dit, em sento moooolt bé, em sento viva quan ho faig. I no faria res més. Vaig pel carrer i taral.lejo. Estic al gimnàs i canto. Condueixo i a viva veu. Plego roba i repasso cançons… A la dutxa,  ja no ho cal dir. Com diu una amiga, vitamines per l’ànima. I són aquestes vitamines les que empenyen el cos i el cor.

Els fills, adolescents, encantadors uns dies, insuportables d’altres, també empenyen i esgoten alhora. Ambdós més alts que jo.

I en Pep, sempre al meu costat, el meu refugi i la meva pau. No em falla mai, mai.

I així hem començat aquest 2017.

Us mantindré informats.

 

 

Cantar sempre que puc

maig 15th, 2016

Vam cantar als premis Mercè Sala que lliura l’empresa Factor Humà. Fantàstic. Em vaig sentir molt còmoda. És fàcil cantar quan cantes davant d’algú que no coneixes, per molt Clara Segura, Carme Forcadell i Neus Munté que fossin. Va ser un orgull, però no em va crear nervis. Vaig cantar molt més segura, amb una rialla a la cara i al cos. Perquè crec en el que cantem. Perquè cantar em relaxa i em dóna vida a la vegada, perquè no faria res més que cantar, tant de bo pogués viure de fer-ho…

He de donar un 10 a l’Arantxa. Quina crac de solista. Sempre he pensat que era la milor solista del cor, i ho demostra en cada actuació. Va estar genial! Té una veu tan dolça i potent alhora… Fa lluir les cançons. Sento una admiració molt gran per ella.

Jo també he de donar les gràcies al Pep. Sense ell no podria anar als assajos, o a alguns concerts. A més, sé que el góspel no li diu res, però ens va seguie en “streaming” i li agrada anar a totes les actuacions que fem. Portem 7 anys junts, per bé que només 3 compartint casa, i cada dia em té més enamorada. He trobat l’home ideal per mi, el que fa que la vida sigui més fàcil, ens donem ànims mútuament quan no tot rutlla com voldríem, ens entenem molt, perquè compartim moltes coses, respectem les que no compartim, i intentem fer-nos feliços l’un a l’altre. Quan em mira els ulls li llueixen, i el mateix em passa a mi. I sembla mentida que en 7 anys no deixen de lluir-nos els ulls quan ens mirem.
Sé que ens vam conèixer en el moment precís; segurament quan ell era més jove no m’hagués enamorat com ara, crec que era més gamberro i molt menys madur, com jo mateixa. Ens hem trobat quan ambdós no buscàvem a ningú, senzillament estàvem deixant clar a qui coneixíem el que no volíem, intentant aprendre dels errors i creant nous llaços sense massa compromís. I mira com, el llaç es va estrènyer més aviat i molt més fort del que esperàvem. I un sant Jordi de fa 7 anys em va oferir una rosa per començar una relació, i aquest me’n va donar 7, per tots el temps que portem junts.

L’estimo, l’estimo moltíssim. I per això ho cantaré a tothom, mentre pugui.

Gràcies per comentar!

maig 8th, 2016

Fa mes d’un mes que no escric.
En Pep treballa a casa i està a l’ordinador tot el dia. Jo, des del mòbil no escric gaire de pressa. Què hi farem!

Vaig carregar molt les piles per Setmana Santa. Vam estar a Montblanc,  Poblet i Santes Creus, on vaig desconnectar de tot.

La resta d’abril vaig fer el curs de relaxació i vaig aprendre a ralentir el ritme de les meves neurones. Va ser una bona experiència, entrar en contacte amb el món de la meditació en el que no creia gaire.

Vam celebrar els 50 d’en Pep i li vaig encarregar un pastís que em va sortir més car que el regal. Això sí, va valer la pena veure la cara de sorpresa i satisfacció quan el va veure. Només en va quedar una miiiica de no res, de tan bo que estava. La seva filla li va regalar (i de passada a mi) una nit en un 4* a Andorra i vam gaudir ho molt, les passejades, l’hotel, el romànic, la neu, el tobotron, l’spa…

L’endemà de Sant Jordi vam cantar amb el cor a Sant Cebrià i va ser fantàstic, terapèutic. A l’aire lliure, al costat de l’església, en les escales que hi porten, i davant de no més d’una cinquantena de gent del poble. Increïble!

La setmana següent em vaig atabalar molt a la feina i no vaig ser prou hábil com per fer servir tot el que havia après al curs de relaxaxió. Sí que vaig ser capaç d’aprofitar-ho per al cap de setmana i agafar forces.

Estic millor, actualmente, i he de dir que en gran part gràcies a aquest curs. Cada vegada que m’atabalo, o que penso que el que em ve m’atabalarà, intento recordar tots els exercicis que vam practicar, i totes les xerrades que vam fer. Van ser senzilles però efectives. La nostra ment és molt poderosa i hem de saber usar aquesta força en sentit positiu i a favor nostre. De vegades és difícil, no s’aconsegueix en un curs, ni en uns dies, però val la pena fer l’esforç perquè tot s’assaboreix més amb la calma i la tranquil.litat del saber estar en un mateix.

Aquesta setmana tenim una actuació amb el cor que em fa molta il.lusió, és en petit format, només som 20, i només cantem 3 cançons, perquè es tracta d’amenitzar una gala, un lliurament de premis. He tingut sort de ser entre les que canten perquè per l’horari i ser un dijous poca gent podia anar-hi. Jo m’he demanat festa. Un dia de descans m’anirà bé i aquest any no he cantat gaire. A més, em dóna l’oportunitat de que la directora em consideri per altres vegades. A veure si deixo de ser invisible per ella d’una vegada. Que se n’adoni de que cantar em dóna vida, i que per mi és tan important que no em perdo cap assaig ni cap concert que no sigui per causa major, que m’aprenc les lletres, que treballo les cançons a casa. Molt poca gent ho fa.

Avui també estic molt contenta perquè algú m’ha llegit i m’ha deixat un comentari. Feia molt temps que això no passava. Gràcies, Susanna!

Cantar a Gospelsons

novembre 27th, 2014

Sempre m’ha agradat cantar. Però com tothom, a la dutxa. Bé, a la dutxa i a tot arreu on pugui, perquè la música em fa sentir bé. M’allibera de tot, del bo i del dolent, és adrenalina per mi. Ballar també m’agrada, al meu aire, necessito ballar de tant en quan. De fet, al gimnàs només vaig a classes dirigides perquè en certa manera són classes de ball per a mi.
També toco el piano, però d’això no n’estic satisfeta. No se’m dóna bé i em suposa un esforç decebedor. M’ha ajudat, però no de la mateixa manera que cantar i ballar, perquè no m’allibera, no em sé deixar anar perquè no en sé prou.

Total, que tot aquest rotllo és per dir-vos que, després de mesos i mesos de currar-ho molt amb totes les cantants novelles de Gospelsons, vam cantar ahir al Palau de la Música. Va ser una passada. Diuen que ho vam fer bé. No puc jutjar-ho, jo em vaig sentir molt còmoda dalt de l’escenari. Per mi va ser apoteòsic, independentment de com ho féssim. Estar dins d’un dels edificis més bonics que conec de casa nostra, i estar a l’escenari, no a platea, va ser una experiència fantàstica. No tinc prou adjectius per qualificar-ho.

Ser-hi, cantant. Entre molta gent, els que formen aquest cor del que ja me’n sento part. Cantant com mai m’hauria pensat que podria. I he de dir que si tot va sortir bé, va ser perquè vam treballar molt i molt, però he de reconèixer que la directora és un monstre de l’escena. És capaç de cantar, ballar, dirigir als cantants, als músics, posar-se al públic a la butxaca, i tot sense que sembli que li costi cap esforç, amb una naturalitat que desconcerta. Ole, ole, i ole, Georgina. Et mereixes ser on ets.

I jo, puc dir que estic fent realitat un dels meus somnis. També he de donar les gràcies al Pep, perquè si puc anar als assajos, als concerts, és perquè ell té cura dels meus fills i de casa. I perquè aguanta totes les meves cantarelles de góspel.

 

Laura

juny 8th, 2014

L’estic escoltant i no puc parar de plorar.

No puc evitar sentir una admiració molt gran per persones com en Lluís LLach, que saben escriure lletres tan boniques, i posar-hi una melodia que em posa la pell de gallina i em fa plorar. És poesia en l’estat que més m’agrada, la música. Gent com ell s’han de protegir, mimar-los i fer-los sentir que fan girar el món. Que fan que gent com jo senti que val la pena seguir endavant. I ho dic sense tenir en compte idees polítiques, ni les seves ni les meves.

Porto gairebé una hora escoltant sense parar “Laura”, “Amor particular”, “El Cant de l’enyor”, “Si em dius adéu”. Feia molt de temps que no les escoltava, i mira què bleda, no puc parar de plorar.

Vivim en un món on tot són presses, on aturar-te a escoltar cançons com aquestes és perdre el temps. De segur que la majoria dels nostres fills no entenen la poesia, la màgia, el valor d’aquestes notes i paraules. L’amor, l’amistat, expressades sense embuts però amb poesia.

Avui, que m’he passat la tarda netejant i planxant i malhumorada per haver de fer-ho, escoltar Lluís Llach m’ha tornat … bé, no puc dir el somriure, perquè no puc parar de plorar, però sí, l’alegria.

 

    Històric
    desembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites