Educar la intel.ligència emocional i social dels adolescents, tercera sessió

març 16th, 2014

conflicte

Dimarts vam parlar amb la Juani sobre la ressolució de conflictes. Ens va donar un guió per seguir. Serveix per a resoldre conflictes, tant entre adults, com amb nens, adolescents, a la feina…
Coses a tenir en compte:
Has de tenir clar que realment és un conflicte. Hi ha coses que no són un conflicte, les normes les posem nosaltres, els pares, i hem de ser ferms per no canviar la norma imposada. No tot és “discutible”, els límits han de ser-hi, i els marquem els pares.
L’altra cosa important a tenir en compte és que la ressolució de confictes s’ha de fer en fred, no quan estem molt enutjats i ens resulta difícil parlar sense cridar, o sense semblar molt amenaçadors; difícilment escoltaríem.

Us explico una mica els passos del guió que ens va donar. No hi ha massa a explicar perquè en realitat són de sentit comú, però de vegades va bé tenir aquest guió al cap, ens pot ajudar:
Definir el problema: quin és el problema, qui hi està implicat, quines versions tenim, identificar emocions i sentiments de cada persona implicada, identificar els valors que estan a la base dels arguments, establir prioritats.
Buscar solucions entre tots, deixar-les anar com en un brainstorming, sense descartar-ne cap, per molt que a nosaltres no ens agradin, tothom implicat ha de proposar idees.
Valorar les conseqüències de les solucions proposades, per a tots. Anticipar-nos una mica.
Escollir la millor solució i planificar quan la posem a punt, amb detall: quan, com, on, amb qui…
Assertivitat en el punt anterior.

Oi que no sembla tan complicat? L’assertivitat és fonamental, ser capaços de dir a l’altra persona el que creiem, el que ens sembla just, sense fer-li mal ni faltar-li al respecte.

Ser assertiu és una gran facultat, ho he comprovat, però costa tant, de vegades… Respirar fons, no atabalar-te, no cridar, i explicar-li a la persona amb qui tens el conflicte el que creus, en un to correcte, entenedor, amigable, quan potser per dins estàs dolgut perquè t’ha fet mal, o perquè t’està demanant coses que per tu són intol.lerables,..  Li diries “quina barra que tens!”, i li has de dir “escolta, pensa una mica en el que em demanes”; li diries “però què t’has cregut?” i li has de dir “això no és bo per cap dels dos”, etc etc etc . Sí, ser assertiu és una gran facultat, però que s’ha de treballar, s’ha de practicar, i estar convençut de que en podràs treure partit.

Educar als adolescents suposa també reeducar-nos a nosaltres, i fer-nos créixer.

 

 

 

No em cau bé el teu fill

març 13th, 2014

La Marta té un problema, que se li està fent gran al cervell. Primer es pensava que amb el temps s’aniria esvaint, però no, va a més. No sap com solucionar-lo, només sap que no poden anar passant els dies i quedar-se plegada de braços.

Us explico, a la Marta no li cau bé el fill de la seva parella, així de clar. Fa uns mesos que viuen junts, la Marta i en Quim, els 2 fills de la Marta, la Clara i en Jordi, i el fill d’en Quim, en Sergi. La Marta i en Sergi són incompatibles, i ella ja ho sabia, això, molt abans de la convivència, però no es pensava que se li pogués fer tan costa amunt intentar que li caigués bé en Sergi.

En Sergi, un adolescent en plena efervescència, cosa que encara complica el tema. Tot i això, el carácter i la manera de fer del Sergi, independentment de que sigui adolescent, no lliga amb el carácter de la Marta.

La Marta, planificadora i tranquil.la. Quan està nerviosa, els nervis li van per dins. Li agrada anar al gimnàs, caminar, el cinema, llegir, i escriure, ballar, l’art. S’emociona davant un quadre, o una escultura, o a la Sagrada Familia. Quaranta llargs, però encara conserva la ingenuïtat i la capacitat d’entussiasmar-se per moltes coses. Aquest és un dels trets que van fer que en Quim se n’enamorés. Acostumada a esforçar-se i valorar l’esforç, a treballar dur, i a la satisfació per la feina ben feta. Ordenada, disciplinada i amb força de voluntat.

En Sergi, adolescent de 14 anys, nerviós fins al punt de tenir molts tics i trobar-se malament davant d’un examen. Impacient, no mastega el menjar quan menja, intol.lerant amb els que no són ràpids. El pupes, amb tol.lerància zero al dolor. Gandul, però llest i intel.ligent. Només s’esforça una mica pel que li agrada, tecnologia i mates. Per la resta, esforç just. No li agrada llegir, ni caminar, ni res que suposi esforç. Molt menys cap expressió d’art. Els grafitis, com a molt. Què li agrada? El menjar del Mc Donalds, la resta el protesta tot. Les pel.lícules d’acció i molts efectes especials, de matances extremes i ciencia-ficció, si tenen acció, és clar. Jugar a l’ordinador, al mòbil, a la Tablet, i el maleït Call of Duty, de la Play. No li agrada estar sol, però vol anar a la seva. És incapaç de sentir compassió, o empatia, o pena, o tristesa. Només sap presumir del que pot (que ha viatjat en avió, que coneix Madrid com la palma de la mà, que ha estat a Anglaterra…)

No tenen en comú ni el sentit de l’humor, els fan riure coses molt diferents. En comú?  Les matemàtiques, els agraden a tots 2.

A la Marta tampoc no li agrada com el Sergi contesta al seu pare. Es posa a un milímetre de la falta de respecte. En Quim té molt clar que no permetrà que el seu fill li falti al respecte, però en Sergi està aquí, temptant, temptant a la bona sort. La Marta sap que és una actitud molt típica d’adolescents, però els seus fills no gosarien contestar així, per molt que tinguin els seus conflictes. Saben on han d’aturar-se.

És com si el Sergi no hagués estat educat en alguns valors. I li estranya, perquè el seu pare en té molts, de valors. Què ha passat? Té clar que l’han educat com a fill únic (té una germana amb qui es porta 12 anys), i que és una mica especial, però tenir tants pocs valors? Tenir tan poca empatia amb la resta de la gent? No entussiasmar-se per res més que un joc d’ordinador o una atracció de fira que et fa pujar l’adrenalina?

Què pot fer la Marta? Una amiga li va dir que intentés esbrinar què li podia aportar en Sergi de bo, que segur que hi havia alguna cosa. Però no ho ha trobat. La seva relació no és conflictiva, senzillament és la justa. Ell la respecta perquè sap que si no, el seu pare s’enutjaria molt.

En Quim s’encarrega del Sergi, i la Marta dels seus fills, en el sentit de disciplina, perquè tenen punts de vista molt diferents. La Marta és molt més estricta amb l’educació de la Clara i en Jordi. Els fa llegir, i els dóna poc temps per a tablets quan hi ha escola. En Quim deixa jugar al seu fill cada dia, si té la feina feta. El fa llegir, però a en Sergi no li agrada i no ho fa gaire sovint. No han estat capaços de trobar un llibre que li pugui interessar. La lectura es lenta, són millors les pel.lícules, diu el nen.

Arriba un moment en què la Marta ja no troba bé res del que fa el nen. Deixa sempre menjar al plat, menja en 10 minuts, li fa mandra pujar escales, quan s’impacienta amb la Clara li parla malament, per qualsevol esforç es queixa, res no li està bé, planificar els menús setmanals és un trencacaps (ella i els seus fills han deixat de menjar alguns plats perquè el Sergi no els vol), creu que tot ho sap i no sap res, ha decidit no apuntar-se a un grup d’escoltes només perquè van de campaments al mig de la muntanya un cop l’any i es banyen al riu!!!!! etc etc etc

La seva relació cada vegada és més freda, i a ella li sap tan greu… En Quim no li ho comenta, no sé si perquè no se n’adona (els homes són així) o no li dóna importància. Però la Marta sap, que, tard o d’hora, hauran de parlar del tema. I li fa molta por… Com dir-li: No em cau bé el teu fill?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Educar la intel.ligència emocional i social dels adolescents, segona sessió

març 11th, 2014

emociones

En una mica més d’una hora comença la tercera sessió del taller i encara no us he explicat la segona. Vaig una mica malament de temps, aquests dies…

La Juani va reprendre el tema de les emocions bàsiques, explicant que quan l’emoció s’allarga una mica més en el temps, passa a ser un sentiment. I quan el período és molt llarg, podem parlar d’estat d’ànim.

Vam passar d’emocions bàsiques a molts sentiments relacionats amb elles: amor, enamorament, ansietat, nerviosisme, fòbies, odi, rancúnia, melangia, tristesa, etc etc etc. Tants matissos hi ha per parlar. Tots hem passat en algun moment per alguna d’aquestes emocions, i se’ns han fet sentiment, i se’ns han acabat fent estat d’ànim. El fet d’anar-les llistant, descrivint, fa que hi pensis, i també que pensis per quines han passat els teus fills, i per quines passaran…

La Juani ens va posar en grups de 5 i ens va donar paperets amb emocions. Cadascú de nosaltres havíem d’explicar una situació recent en què ens haguéssim sentit com deia el paper: alegria, nerviosisme, il.lusió…

I com a deures, havíem d’esbrinar si els nostres fills saben explicar com es senten quan tenen emocions diferents. Jo vaig decidir buscar un moment en que la meva filla i jo estiguéssim tranquil.les per xerrar amb ella una mica. En lloc de preguntar-li directament, com que ella sap que estic fent aquest taller, i li encanta que hi vagi, vam estar respassant tots els sentiments i emocions que la Juani ens havia descrit (els tenia en una llista), i que em digués algun moment en què s’havia sentit així. La confessió més íntima que vaig aconseguir va ser el mal que li va fer una amiga en fer una festa d’aniversari d’amagat i no convidar-la. Sabia que li havia fet mal, però sentir-ho tan seriosament i sincera em va agradar, pel vincle d’intimitat que es va crear durant uns instants. La vaig abraçar molt fort, i tot i que ja li ha passat, i ha refet la relació amb la seva amiga, es va sentir reconfortada, crec.

S’està fent gran, però encara és la meva nena. Oi que m’enteneu?

 

 

 

 

 

Educar la intel.ligència emocional i social dels adolescents

març 1st, 2014

inteligencia emocional

He començat un taller de 5 sessions de durada per educar a casa la intel.ligència emocional i social dels fills adolescents.

Ens el fa la Juani Mesa, una psicóloga que sovint fa xerrades a les escoles, allà on la demanen perquè té molt èxit. Visiteu la seva página web, té coses interessants.

Només he fet una sessió. Per ser la primera, la Juani ja ens va avisar que parlaria més ella i els exercicis eren més aviat individuals, A les properes sessions haurem de posar en comú i compartir més coses.

Ens va parlar de les diferents clases d’intel.ligència: la lògico-matemática, que és la que més es potencia a l’escola, la verbal-lingüística, l’espacial, la naturalista,  la musical, la del  moviment, la intrapersonal, la interpersonal. I per últim, les intel.ligències emocional i social dels adolescents, que són les que treballarem.

Ens va fer reflexionar sobre les que pensàvem que tenen els nostres fills, i si les estàvem potenciant. També ens va parlar de les emocions bàsiques: alegria, afecte, tristesa, enuig… Les portem als nostres gens i una part les passem genèticament als nostres fills. Quines tenim nosaltres? I els nostres fills?

Van ser exercicis senzills però que et feien pensar força en coses que, de vegades, tens al davant i no veus. Les coses que no podràs canviar i les que podràs potenciar o millorar. Vaig descobrir que el fill d’en Pep ja té força intel.ligència social, però no en té gaire, per no dir gens, d’emocional. En canvi, la meva filla, d’intel.ligència social, zero patatero, però té una mica més d’empatia amb la gent, sap reflexionar i meditar. Haurem de treballar aquestes coses, a veure tot el que puc aprendre.

I el que també em va resultar interessant és que tot m’ho puc aplicar a mi mateixa, també, i a les meves relacions amb els que m’envolten, familia, amics i companys. Sembla mentida, que a hores d’ara, encara hagi d’estar aprenent coses de mi mateixa, a sobreviure, a saber cap on he d’anar. Però és així, sincerament. Encara estic una mica despistada, i ja aniria essent hora de trobar-me, no creieu?

Us aniré explicant.

 

 

 

Orgull de mare

gener 27th, 2014

Avui he tingut una entrevista amb el tutor de la meva filla.

Ostres, encara estic en un núvol, no he aconseguit baixar-hi. I ja m’està bé, la sensació de flotar…

El tutor està molt content de la nena. Sí, sí, la mateixa de qui fa uns mesos jo escrivia una entrada queixant-me de la seva lentitud. Segueix sent lenta, és clar. Però ell no li dóna importancia, mentre vagi fent, i acabi els exàmens a temps. Diu que és el seu ritme, el seu carácter, la seva manera de fer. Ens hi haurem d’anar amotllant, especialmente jo, la mare estressada, hehehe. A banda d’això, diu que s’està tornant una adolescent molt maca, la noia que ell esperava que esclatés l’any passat, i que ho ha fet aquest any. Participativa, amb ganes, treballadora, gaudint dels estudis… No sé, estava encantadíssim. “Tant de bo tingués 30 alumnes com ella”, ens ha dit… Què vols que et digui, m’he anat aixamplant cada vegada mes cada vegada més… tant, que quan he arribat a casa no passava per la porta.

Cert que aquests dies, que ella tenia deures de redacció (poemes, textos, etc), l’he ajudat i m’ho he passat molt i molt bé amb ella, ensenyant-la, donant-li idees. He recordat vells temps en què jo escrivia poemes a cada racó de la carpeta, i li he explicat. Els agrada sentir històries dels pares.

En fi, que ho havia d’explicar, i transmetre-us com n’és d’enriquidor, això de fer de pare, quan després de mil cabòries, de no saber si ho estàs fent prou bé, et diuen que la teva filla és una personeta encantadora i veus que l’esforç ha valgut la pena.

 

Mares

desembre 13th, 2013

Avui he dinat amb la meva mare. A ella li agrada molt que hi vagi a dinar. Jo hi vaig menys sovint del que ella voldria per un motiu molt senzill: m’atabala. Em sap greu, però és així, m’atabala molt  perquè no deixa de xerrar; no li agrada el silenci i viu sola, des de que es va morir el meu pare, fa ja més de 3 anys. Jo també em passo molt de temps sola, però és que a mi m’agrada, estar sola. Sempre m’ha agradat. En això m’assemblo al meu pare. Estar tranquil.la, poder estar amb els meus pensaments, amunt i avall de la casa, o fins i tot pel carrer. Jo xerro molt amb mi mateixa, de vegades en veu alta, que la gent et mira malament i tot, però m’és igual. No dic que no m’agradi quedar amb amics i amigues, fer un cafetó i xerrar una mica, però us asseguro que em fa molta i molta mandra. Després m’ho passo molt bé, i ric molt, és agradable compartir rialles, converses, records, bons i dolents, però em costa, em costa molt.

Amb la meva mare és un no parar de sentir-la xerrar. Fins i tot quan em deixa missatges al contestador, exhaureix tot el temps que li dóna el telèfon! I, a més, tenim opinions i maneres de fer molt diferents en moltes coses, així que sovint m’he de mossegar la llengua i  deixar-la dir… Intentar convèncer-la de que no fagi alguna cosa que es pensa que a mi em farà bé… El seu problema és que pateix massa per tothom, i això de vegades és pesat, tant per ella, perquè pateix, com per qui és subjecte dels seus patiments…

La conec molt bé, i la veig venir, i com que ja ens les hem tingut unes quantes vegades, miro de no prendre’m molt seriosament el que diu i amb el que no estic d’acord. Es va fent gran i les seves opinions, fonamentades o no (cada vegada més sovint poc fonamentades), són inamovibles, no li faràs entendre que pot estar equivocada. Segons ella, tots tenim llibertat d’opinió i s’ha de respectar. Hi estic d’acord, però segons ella, portar-li la contrària és prendre-li aquesta llibertat d’opinió, i aquí és quan em mossego la llengua i la deixo dir.

Sabeu per què li dono tantes voltes al tema, de  les diferents maneres de fer i de pensar que tenim les dues? Doncs perquè la meva mare i la meva àvia, que van viure juntes tota la vida, també estaven d’acord en poques coses. Jo les recordo discutint per tot diàriament. I ara, que la meva mare és gran, fa les mateixes coses que tant li recriminava a la meva àvia! I no puc evitar pensar que jo faré el mateix, quan tingui la seva edat!!! Senyor senyor, seré insuportable!!!!

Pobreta, sembla que no me l’estimi gens, i és la meva mare! Ho ha donat tot per mi, i de fet, encara ho fa. No vull ser desagraïda. Però algunes baralles que hem tingut, les més fortes, m’han fet mal, més mal del que ella s’imagina, i això m’ha fet posar barreres perquè no torni a passar . Ara ja fa una bona temporada que estem en paus perquè tant una com l’altra ens ho pensem 2 vegades abans de fer-nos mal. Ara només m’atabala.

Parlant de barreres, sembla mentida com les aixequem, quan algú ens fa mal! I no parlo només per la meva mare, sinó també amb les relacions personals… Però d’això en parlo un altre dia, del mal que podem fer i de les barreres que alcem quan això passa.

 

 

On és la cultura de l’esforç?

desembre 5th, 2013

S’ha perdut, la cultura de l’esforç.

No fa gaire llegia en un blog que la meva generació (i la dels meus pares encara més) vam néixer en un moment en que l’esforç estava molt ben valorat. L’esforç, i encara més, el patiment que generava. No importa que tinguis un treball que no t’agrada, val la pena l’esforç perquè així tens les comoditats que busques, el benestar de la teva familia, etc. Més que l’esforç, es valorava el sacrifici, i molt. La gent que no era sacrificada es considerava egoista.

Patir patir,… era més típics dels nostres pares. Molt de catolicisme inconscient. A nosaltres ja no ens ha agradat patir, però sí esforçar-nos quan calia o quan valia la pena. Potser sí que ens vam passar patint, però, i ara? Ara, els nostres fills no saben el que és esforçar-se. I no tinc maneres de motivar-los per tal de que entenguin que esforçar-se per aconseguir uns objectius val la pena: esforçar-se en els estudis, en qualsevol esport que practiquin, en ajudar a casa. No hi ha un esforç que els faci sentir bé? Quin rotllo haver-se d’esperar a la consulta del metge, a la cua del cinema, acompanyar a la mare a la compra…

Tot ho tenen a un clic: la PSP, la consola, el mòbil, el portàtil, la tablet. Tot el que trigui més de 30 segons ja és un pal. Són impacients.  Només volen pel.lícules en 3D, amb efectes especials, acció. Quan són més petits, ho entens. Quan ja es van fent grans, i veus que tot és “em fa pal…”, i que una obra de teatre que a mi em fa saltar les llàgrimes tant per tendra com per divertida a ells els avorreix, que “quin rotllo llegir, no és més fàcil que t’ho expliquin  en una pel.li?” Veus que no escriuen correctament perquè no llegeixen prou, que moltes paraules que no són pas massa inusuals els sonen a xinès.

No sé, alguna cosa falla, i potser els pares som els primers culpables, però com redreçar-ho? Encara més, com redreçar-ho quan la teva parella no li dóna la mateixa importancia que li dónes tu?

De vegades penso que ja tindran temps per enfrontar-se a la vida, que ja s’ho trobaran. Tots ens hem fotut clatellades, i és bo que així sigui, però a part de saber espavilar-te, has de tenir clar que cal esforçar-se, que no sempre tot serà tan fácil com voldrien que sigui.

Què en penseu?

 

 

 

 

 

 

Necessito ajuda!!! O com fer que la meva filla no sigui tan lenta

novembre 18th, 2013

He de trobar una solució. La meva filla, de 13 anys, és lenta per tot. Direu: home, això no és tan greu. Bé, sí que ho és quan ets incapaç d’anar de pressa per vestir-te, per menjar, tot i sabent que estàs fent esperar a tothom. Lenta a la dutxa, lenta per fer els deures, i no reacciona quan l’apresso. Sóc una pesada, diu.

És adolescent, ja ho sé, però em preocupa que no sigui capaç d’acabar un examen a temps, o de perdre un autobús, o un tren important. Se n’ha d’adonar que per moltes coses s’ha de ser puntual, o no s’ha de fer esperar, o  que les neurones s’han de moure una mica més.

No sé, no la vull estressar, vivim en un món de presses i d’estrés, d’anar amunt i avall corrent. Jo sóc una d’aquestes persones que ja fa una temporadeta anava nerviosa, arribant a tot arreu però acabant neguitosa, descansant poc i malament. En realitat estar uns mesos a l’atur espero que m’ajudi a prendre’m les coses de forma més pausada. La meva filla està a l’altre extrem. Les paraules “més de pressa”, “cuita”, “fas tard” no les entén, no estan al seu vocabulari. Em mira com si jo fos extraterrestre, quan l’apresso.

No vull que sigui impacient, ni que vagi estressada, només que el ritme sigui el normal, el correcte, que no sembli que estigui a la lluna. Hi ha moments en que desconnecta d’aquest món i se’n va a un altre, no sé quin, on s’hi està molt bé, ho sé. Des de ben petita que ho fa. Alguna mestra li havia fet proves per veure si era superdotada i s’avorria a classe. Què va! És bona estudiant, però ho seria més si sabés aprofitar més el temps, si aquestes desconnexions que fa fossin menys sovint, o menys curtes.

De vegades em fa patir una mica. Què hi puc fer, és la meva filla i me l’estimo moltíssim. Només m’agradaria una pisteta per fer-la reaccionar. O que algú m’expliqués el per què de la seva actitud.

Vinga, ajudeu-me!

 

 

    Històric
    octubre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1
    2345678
    9101112131415
    16171819202122
    23242526272829
    3031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites