Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016  Tagged , ,

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Adolescents

gener 10th, 2016  Tagged

Necessito un respir d’adolescents, si-us-plau…

M’he passat el cap de setmana entre adolescents. Cosa normal, els meus fills i el fill petit d’en Pep ho són.  Però són les 7 de la tarda de diumenge i estic saturada d’ells.

Res no et prepara per ser mare, i has d’anar cremant etapes, cada edat és meravellosa, i alhora totes es fan dures d’una manera o altra:

  • Quan són nadons, perquè depenen tant de nosaltres que ens absorbeixen. Mal dormir, moltes visites als metges, i la novetat de tot, sobretot de fer créixer al teu fill sa i bo.
  • A mesura que van creixent, que comencen a caminar, fins i tot  a escriure i a llegir, perquè som el mirall en el que es reflexen, i els hem de guiar, portar de la mà, en el sentit literal i figurat.
  •  A partir dels 10 anys ja no ens necessiten tant, es van fent independents, potser és l’etapa més de porta’m aquí, extraescolars allà, i anar una mica de cul darrera d’ells.
  • Però l’adolescència… buf! És que es volen menjar el món sense saber-ne res, és que discuteixen totes les teves idees sense saber fonamentar les seves, només perquè ets adult i ets el seu pare o mare… I a tu se’t posen els pèls de punta en sentir algunes coses, o en veure que aniràs caient del pedestal on et tenien. En veure que l’adolescència és el jo, jo i jo, i ningú més que jo té raó, que són uns interessats, i si et tracten bé és només perquè volen alguna cosa de tu, normalment material, és clar.

Ja està, m’havia de desfogar. Que consti que penso que totes les etapes s’han de passar, i que veure’ls convertir-se en adults també és meravellós. Serà que ha estat un cap de setmana molt concentrat en ells, i he quedat saturada…

He hagut d’explicar-li el capitalisme, el comunisme, l’anarquisme a la meva filla perquè ella sola era incapaç de posar-se davant el llibre, un llibre amb unes explicacions fantàstiques, amb esquemes i resums que ja m’hagués agradat tenir a mi.

He hagut de fer de vigilant per control.lar que el fill d’en Pep no fumés a casa. No l’he enxampat fent-ho, però l’alè quan em feia el petó de bona nit el va delatar. I NO vull que fumi dins de casa. Si ho vol fer, que pringui i surti fora per fer-ho. La seva desídia, ganduleria i desinterés per tot fa que se m’emportin els dimonis. Fins i tot el seu pare s’ha donat, ja. Veig la decepció en els seus ulls cada vegada que parla d’ell, està trist perquè haurà de deixar que el noi se la foti perquè comprovi com n’està, d’errat. Ens costa, als pares, deixar que els fills s’equivoquin. Més encara quan aquest en particular ha decidit viure amb la mare perquè el protegirà de totes les caigudes, encara que sigui un perjudici per al noi. Es creu “la mare coratge”, i no li està fent cap favor.

És difícil, tot plegat, i em genera un malestar que fa ja que desitgi el proper cap de setmana sense fills amb delit.

 

Toda una vida

desembre 15th, 2015

Ha estat un cap de semana estrany, per mi…

Tenia l’examen del curs de marketing digital, i això ja em va condicionar molt, perquè era el meu objectiu. Hi anava tranquil.la, és un curs que he fet per voluntat pròpia, i no m’hi jugo res, llevat del meu orgull de bona estudiant, que pesa encara, després de tants anys. Tot i això, la meva esquena se n’ha ressentit tot el cap de setmana, senyal de que el meu subconscient no hi anava tan tranquil.

No em va anar malament, penso que aprovaré. La nota ja depèn de com puntuïn, el primer examen me’l van puntuar molt alt. No sé com anirà aquest. Però almenys crec que puc deixar de preocupar-me per estudiar una estona cada dia.

El cas és que com que no tenia res més al cap, la veritat, he deixat que la resta del cap de setmana “fluís”, com dirien alguns. I quan tenim als nens les coses no flueixen en el sentit de calma que a mi m’agrada. La meva filla, feliç com ella sola, tenia un treball que consistia en escriure un text romàntic (estan estudiant el romanticisme a literatura castellana), i gravar un video amb el text com a veu en off. A les 5 de la tarda de diumenge, ni sabia el que volia gravar, ni tenia el text acabat, ni idea de com acabar-lo. Em vaig enutjar tant… No sé per què va esperar tant, i més quan jo li vaig anar insistint, però em sembla que ja és prou grandeta com per anar-li tant al darrera. Doncs sort en té de mi, per molt malament que m’estigui dir-ho. Diguem que la vaig inspirar, perquè jo a la seva edat escrivia molt. Em va explicar com havia començat el text, on s’havia quedat encallada, i jo vaig ajudar-la a acabar-lo, donant-li idees.

És capgrossa, ma filla, perquè li he dit un munt de vegades que se’m dóna bé redactar textos; si més no, desencallar-la, que li passa sovint, amb un munt de coses que m’han passat, siguin reals, o només en la imaginació. Doncs encara li he d’insistir. Una assignatura que porta bé, només em falta que no presenti els treballs… Total, que de la bronca vaig pasar als plors, perquè li vaig explicar com la meva mare va acompanyar al meu pare mentre va estar a l’hospital, sense separar-se’n ni un moment, com li cantava a cau d’orella, com li donava el menjar, com plorava en silenci,… Vaig acabar feta un mar de llàgrimes, i encara vaig haver de buscar per internet la cançó “Toda una vida”, perquè no l’havia sentida mai.

Em queda un cap de setmana de relax abans de que el Nadal vingui i m’aclapari com sempre sol fer…

Orgull de mare

novembre 29th, 2015

He fet ja unes quantes entrades parlant de la meva filla, de vegades orgullosa, de vegades desconcertada, perquè es mou entre l’adolescència, la maduresa i l’infantilisme constantment. Suposo que és una característica precisament de l’adolescència. Sigui com sigui, és la meva filla i sí, moltes vegades me’n sento orgullosa.

Però crec que no he dedicat una entrada sencera parlant només del meu fill, del qual també me’n sento moooolt orgullosa. Diguem que és la nineta dels meus ulls, potser perquè s’assembla molt a mi. Es reservat, no li agrada cridar l’atenció, vergonyós, els seus amics l’aprecien molt. Té molts amics per a qui ell és el seu millor amic, i ell els estima a tots.

Té 12 anys, i la seva passió és el futbol. No és mal jugador, potser li falta una mica de mala llet, cosa que irremeiablement, anirà agafant aquest any, que és el primer que juga com a federat, i s’està trobant amb la duresa i la competitivitat que acompanyen a molts esports quan es practiquen més seriosament. No li agrada estudiar, però treu bones notes, no em puc queixar. És responsable, i sap quan ha de tenir les coses preparades.

Què em roba el cor d’ell? Que és noble i bo, com el seu avi. No sap ser dolent, i sempre té una paraula amable amb els que estan per ell. Encara busca amb mi el contacte físic dels nens petits, el d’apropar-se a mi buscant la tendresa de la mare, l’escalfor d’estar als meus braços. Mai em nega un petó, tot i que ja he après (m’ha costat, però ho entenc) a no ser massa efusiva davant dels amics. Tossut, molt tossut (diuen que jo també ho sóc, ho diuen, però no és cert, que consti….) i sembla que pot arribar a ser una gran persona.

Avui han fet la presentació dels equips de futbol del seu club, i ell lluïa la samarreta orgullós i content. Entre una gran munió de nens i nenes de totes les edats, perquè tots els equips han desfilat al poliesportiu, jo no podía treure-li els ulls del damunt, tan guapo i amb els ulls lluents.

Es nota que me l’estimo? Sí, suposo que com qualsevol mare al seu fill. Ens costa ser objectives.

Però es mereixia una entrada, unes paraules, un agraïment que tinc per ell perquè tot i petit, em té molt en compte.

Orgulll de mare (2)

març 19th, 2015

Reunió amb la tutora de la meva filla. Com sempre, per molt que escrigui entrades preocupada per ella, el dia que tinc reunió amb la tutora o el tutor, en surto inflada com una lloca.

Els resultats acadèmics de la nena (nena?) són correctes. Coixeja en ciències, i treu millor nota del que més li interessa, com la majoria, suposo. No suspèn, però d’alguna aprova mooooolt just, li valoren molt el treball constant, que sóc perfectament conscient de que el fa.

Fa un any més o menys, jo escrivia, en una entrada amb el mateix títol, que em preocupava  que la meva filla no tingués amigues, de les inseparables. Avui, parlant amb la meva tutora, m’ha confirmat que no en té, per decisió propia, i que l’entenia, perquè la majoria de companyes de clase no valien prou la pena com per ser considerades bones amigues. No tenen coses en comú, i a més, algunes, el mal costum de posar-se allà on no els demanen, criticar la resta i fer que els més ben avinguts es barallin. M’ha dit que estigués tranquil.la, que la decisió era de la nena, no pas de que la rebutgessin, que tenia amigues d’altres classes.

Comença a relacionar-se amb una noia que pensa com ella. La profe va dir, davant de tota la classe, que la meva filla era molt intel.ligent perquè havia clixat a les conflictives a la primera, i en lloc de caure en el seu parany, passava d’elles i anava a la seva. Va renyar a les companyes que no eren bones companyes ni bones amigues, i la va posar d’exemple de maduresa. I això m’ha fet sentir orgullosa d’ella, perquè patia de que estigués massa sola, però no ho està del tot, i si ho està, sé que és la seva decisió. De moment, s’estima més estar amb la familia que amb amics.

La tutora ens ha dit que li queda molt de temps per conèixer gent, i que quan vagi trobant gent amb els seus gustos (boja per la música, no pensa en una altra cosa), deixarà d’aillar-se.

Estic contenta per ella, què voleu que us digui.

Coc, coc coc cooooc….

14 ANYS

agost 23rd, 2014

Avui la meva filla ha fet 14 anys. Es diu en un no res, però el meu m’ha costat criar-la.
Ha estat tan feliç avui… És una fan empredreïda de l’Avril Lavigne, i en Pep li ha comprat 4 CD’s de la cantant. Jo li vaig encarregar per internet 2 samarretes també, amb una foto de la noia. S’ha emocionat tant… Li ha fet tanta il.lusió…. Estic contenta, perquè els diners que m’he gastat han valgut la pena. Ara tinc a sopar i a dormir tots els cosins (entre els 3 meus i els 2 cosins són 5 nens a dormir avui) però m’ho ha demanat i no li he pogut negar.
No ha volgut festa amb les seves amigues, em va dir que s’estimava més celebrar-ho amb la familia, i així ha estat. De fet, demà anem tots a dinar fora de casa i a fer una petita excursió que també li fa molta il.lusió. Serà un aniversari ben complet.

Ahir vaig dir-li a la seva millor amiga que vingués a casa, perquè hi fos en el moment de bufar les espelmes, però per segon any consecutiu, m’ha fallat. Per mi era una sorpresa que li volia fer a la Paula, i en principi em va dir que sí, però al final se n’ha desdit, i estic molt decebuda. Estava castigada, i ha estat incapaç de dir-li a la seva mare que només era una estoneta de res per venir. Viu a un minut a peu de casa!!!!

La meva filla em preocupa en el sentit de que no té amigues a qui convidar. No té cura de les amistats perquè no li importen prou, i em pregunto per què. La Marta va ser, durant la infantesa, una de les seves millors amigues. Estic convençuda de que ha deixat de ser-ho, perquè l’ha ferit molt, a la meva filla. L’any passat la va deixar de banda i no la va convidar a la seva festa d’aniversari, la meva filla se’n va assabentar perquè van penjar una foto al whatsapp!!! Va ser dur, per ella, ho sé, tot i que fes veure que no passava res. Aquest any han refet l’amistat de mica en mica, però la Marta ja no s’ha esforçat gens per venir a casa avui. Total, que estic molt i molt emprenyada amb ella, desitjant que la Paula no vulgui anar al seu aniversari, però igual fa com l’any passat, no hi anirà perquè la Marta no la hi convidarà. És el que té ser mare, dol que facin mal a la teva filla.

Però és cert que és molt estrany que la Paula no tingui amigues. Alguna cosa deu fer malament. Perquè en tenia, abans de començar l’ESO, i ara ja no en té. Per més que li dono voltes, o li pregunto a ella, no em dóna cap explicació ni li dóna cap importància. I a mi em preocupa, la veriat, perquè per mi, a la seva edat, les amiques eren més importants que els pares!!!.

No hi ha ningú que en tot el que he publicat avui (2 entrades) no em pugui ajudar?

 

 

Acabo les vacances

agost 3rd, 2014

Agredolç, com sempre, el final de les vacances. Feia molt de temps que no les agafava pel juliol, i tot i que sé que a l’agost es treballa molt tranquil, el fet de  que la majoria de gent les comenci ara que jo les acabo, fa que en vulgui tenir més.

Han estat 3 setmanes, que és prou temps, però han estat 3 setmanes esgotadores!!! Potser he gaudit de 3 dies de tranquil.litat i platja amb en Pep. Festes a Teruel, les festes de Mataró, 2 dies a Port Aventura, sopar amb la colla i festa d’aniversari del fill d’en Pep m’han acabat de rematar.

Demà diumenge me’l prendré de veritable descans i dilluns, a la feina!!!!

Aquests 15 dies serán tranquils, en Pep i jo solets, així que tot i treballant, ens podrem relaxar, almenys això espero.

Per cert, abans de que ho oblidi, he llegit un llibre per adolescents, després de que se’l llegís la meva filla, lectura recomanada per la psicòloga que em va donar el curs d'”Educació emocional per a adolescents” que vaig comentar abastament en aquest blog. El recomano molt i molt, per a pares i fills. Es tracta de “El diari vermell de la Carlota”, del que se n’ha fet una pel.lícula. La pel.li no està malament, però el llibre és realment el que vol que sigui la seva protagonista, un document ambiciós de tot el que adolescents de 12 a 18 anys han de saber sobre el sexe: mètodes anticonceptius i de prevenció de malalties de transmissió sexual, de les conseqüències reals, amb dades estadístiques, d’embarassos no desitjats o malalties com la sida. I també una visió de l’homosexualitat. del poder i saber dir “no”, d’aprendre a estimar el propi cos, de conèixer-lo, i així saber com volem que siguin les nostres primeres experiències. A part de tota aquesta informació, la història de la Carlota, de com viu la seva iniciació sexual, i en definitiva, un recull d’opinions i situacions que ens recordaran la nostra adolescència, i que ens fan pensar una mica en el que nosaltres no sabíem aleshores i que els nostres fills ara tenen l’oportunitat de saber.

El fill d’en Pep s’ha llegit “El diario rojo de Flanagan”, que és la història paral.lela del xicot amb qui s’inicia la Carlota. Encara l’he de llegir, ja us en donaré l’opinió quan ho hagi fet, també me’l van recomanar.

 

 

 

 

No sé on és el meu fill

juliol 27th, 2014

Són festes, a Mataró. I les estic gaudint força, aquest any, de vacances i amb nens. Com que ja es van fent grans, podem sortir amb ells de nit i són capaços d’aguantar fins més tard que nosaltres. De vegades, quan volem plegar veles, ens protesten i tot.

Però és clar, van a la seva bola. Vull dir que els va agradar el Gospel, però no el Cremat i les Havaneres. Van riure amb l’espectacle del TeatreMòbil, però no volien saber res de La Vella Dixieland. No donen opció a començar l’espectacle per saber si els agradarà, directament no s’esperen, i es busquen una altra distracció, com és ara anar en patinet per una plaça propera on estiguem nosaltres. Com que són grans (15, 14 i 11), i dels 3, 2 porten mòbil i claus de casa, ens en refiem, sempre i quan ens anem comunicant per whatsapp.

Ahir vam fer el mateix. També hi anava una cosina més petita, però bé, mentre anessin amb els 2 grans, cap problema. Però sí que n’hi va haver, de problemes. Les 2 nenes feien la seva i els 2 nens a part, fent voltes amb el patinet. El cas és que per una mala coordinació entre els 2 grans, tots van marxar de la plaça on eren per venir a buscar-nos menys el meu petit. Nosaltres tranquils, perquè en un missatget ens havien dit que venien a trobar-nos, i quan es presenten, només en vénen tres! Em volia morir. El lloc on érem de gom a gom, cap dels 2 grans em sabia donar raó on era el petit, l’un per l’altre “em pensava que estava amb tu”, etc etc etc. Em vaig enutjar molt, moltíssim amb ells, per la seva irresponsabilitat. Mira que els remarco sempre que ells són grans, porten clau i mòbil, i el petit depèn d’ells per un munt de coses.

Vaig anar corrent cap a casa, amb l’esperança de que em fes cas del que sempre li dic: “Si et perds, vés a casa, que algú hi trobaràs”. Em va agafar una suor freda quan vaig comprovar que no hi era. La una de la matinada, sol amb el patinet, on devia ser??? Tot el pitjor em va passar pel cap. Vaig haver de respirar fons per evitar les primeres llàgrimes i tranquil.litzar-me. Havia de poder pensar.

El meu ex ho sabia i m’estava ajudant, intentant que per megafonia ho anunciessin. Patint també, és clar, és el seu fill. Jo trucant al 112, donant la seva descripció… La meva parella recorrent la plaça on estaven jugant abans de perdre’s. I a la filla gran la vaig deixar a casa, per si hi acabava anant.

Fins i tot em vaig intercanviar el telèfon amb un parell de nens molt amables que em van dir que m’avisarien si veien un nen amb aquella descripció.

Què va fer el meu fill? Quan es va trobar sol, va anar cap a casa, fent cas del que jo sempre li havia dit. Però jo encara no hi havia arribat, així que va decidir anar a casa de l’àvia, força lluny per l’hora que era i que anava tot sol, però es va decidir, pobret. Em deia que havia tingut por, però com que anava en patinet n’havia avançat. Però l’àvia dormia, clar, i no el va sentir. No sé què hagués fet llavors, però per sort, uns veïns de l’àvia, que el coneixien, arribaven a casa, i quan se’l van trobar, el van acompanyar a casa nostra. Allà ja hi era la seva germana i la seva cosina, que ens van avisar a nosaltres.

El seu pare i jo abraçant-nos tot plorant, dels nervis, de l’alleujament, de la tensió, del patiment de l’hora (quina hora més llarga) que havíem estat buscant i fent cabòries.

Espero que em serveixi de lliçó. No en puc fer responsable als més grans, perquè no ho són tant, de grans. Per ells també ha estat una lliçó, sabent que els he perdut una mica la confiança.

Però el meu subconscient em traeix, estic molt emprenyada amb el més gran, el fill de la meva parella, a qui faig el més responsable de tots, i que és la segona vegada que em falla. Ara no ens parlem. Suposo que ja ens passarà.

 

 

 

 

 

 

 

Educar la intel.ligència emocional i social dels adolescents, cinquena i darrera sessió

març 26th, 2014  Tagged ,

balaguer-valors[1]

Educar en valors, va ser la darrera reflexió de la Juani. Valors universals, independents de qualsevol creença o religió. Estan a la declaració dels drets humans, i és important que els nostres fills, que ja són prou grans per entendre’ls tots, siguin conscients de que són valors necessaris, la filosofia de vida que ens ha de moure.

Llibertat de pensament, de moviment, del teu cos, d’idees.

Amistat , a totes les relacions importants de la nostra vida.

Pau, no tan sols com a absència de guerra, sinó com a convivència pacífica.

Justícia, saber el que és just, el que està bé i el que no.

Solidaritat, relacionada amb l’empatia i amb la justícia. Que comencin aprenent a ser-ho entre els companys i amics.

Amor, no cal dir gran cosa sobre això.

Laboriositat, que siguin treballadors.

Respecte, és a dir, dignitat. Saber que tenen dret a ser respectats i també l’obligació de respectar als qui els envolten.

Responsabilitat, han de començar a assumir-les.

Sinceritat.

Compassió. Pels qui no han estat tan afavorits com ells, per qui està privat de qualsevol d’aquests drets. Empatia.

Força de voluntat. Relacionada amb la responsabilitat. Han d’aprendre a valorar l’esforç.

Igualtat. No distingir per sexe, ni per raça, ni per religió.

I per educar-los, l’exemple. Hem de ser conseqüents, i donar exemple, nosaltres els primers. És molt important.

Ens va recomanar 2 llibres: “El libro rojo de Carlota” i “El libro rojo de Flanagan”. Per als nostres fills.

Sobre fumar i beure, temes que ens preocupen i sobre els que els pares insistim. Ja ens n’havia parlat. Ens va dir: ho provaran, perquè no són perfectes, i s’han d’equivocar. Hem de valorar si el fet de que ho facin serà una lluita que farà la convivencia insuportable. Si ho fan amb responsabilitat, si poseu normes, com ara hores d’arribada a casa, que no arribin beguts, que no fumin a casa, que no es gastin tots els diners en això, és a dir, anar fent pactes, valorar si la resta ens compensa. Tenen dret a viure una mica, perquè tots ho hem fet.
Els hem d’acompanyar tant en l’amor com en la decepció, quan els deixin. Hem de ser al seu costat. Saber acceptar un no.
I pel que fa a l’homosexualitat, els hem d’acceptar com són, per no perdre’ls. El pitjor que podríem fer és no acceptar-ho.

Vam acabar amb un pica-pica i l’esperança d’un nou curs més endavant.

 

 

 

 

 

 

 

Educar la intel.ligència emocional i social dels adolescents, quarta sessió

març 25th, 2014  Tagged ,

adolescence

Dimarts una nova sessió amb la Juani.

Comentàvem diferents casos que ens han passat amb els fills i ella anava donant pinzellades de saviesa, que dic jo. Es van anar allargant les consultes, i la Juani s’entussiasma tant amb tots els temes, que no va fer res del que tenia previst, però tot i això, crec que va ser molt interessant.
Tot el que ens explica no li ve de nou a ningú, pensó que moltes coses són de sentit comú, però de vegades sembla que oblidem que tenim sentit comú, o els nostres fills ens fan perdre els papers i no actuem amb sentit comú. Sigui com sigui, sempre va bé que algú ens recordi com s’haurien de fer les coses, o què és el més important en les nostres relacions familiars.

Davant el conflicte en la parella que moltes vegades provoquen els fills, ens va remarcar que si la parella no està bé, els fills tampoc no ho estaran. I és molt important que les parelles busquin una estona setmanal més o menys fixa per estar sols, per parlar, per tenir intimitat. Jo ho sé, com n’és d’important, la intimitat de la parella. Quan els nens són petits et lliguen durant el dia però si tens sort i et dormen bé, a partir de les 8 – 9 del vespre saps que tens l’estoneta d’adults fins a l’hora d’anar a dormir. A mesura que es van fent grans, aquesta estoneta va desapareixent perquè sopem junts, perquè van a dormir més tard… i t’invaeixen tot el teu espai. Com que tant en Pep com jo estem divorciats, fem coincidir els caps de setmana en què no tenim nens, així que peti qui peti, cada quinze diez tenim el nostre cap de setmana de nòvios, que diem nosaltres. I va mooooolt bé, us ho asseguro.

També va sortir el tema de l’alcohol. Hem d’intentar convencer als nostres fills que s’ho poden pasar bé sense beure, però com que és tan i tan difícil que no provin l’alcohol, han de saber les conseqüències de beure: coma etíl.lic, que és il.legal que beguin molt joves, els pot portar problemes, poden perdre el control i quedar desvalguts davant de desconeguts, etc. Ens va aconsellar que mengin bé abans de beure, que els recomanem que es reservin diners per poder agafar un taxi, i que mai deixin penjat a un amic que està molt begut. Basar-nos en documentació científica, argumentable, que trobem per internet mateix, en què begin que beure no és la millor manera de passar-ho bé.

La Juani ens va dir que les frases que els ratllen tant com “recull l’habitació”, “posa taula”, etc etc etc, no deixem de dir-les, per molt que els ratllin. Que el cervell les recorda, i en treuran profit més endavant, encara que, pel nostre desconsol, nosaltres no ho puguem viure, perquè serán endreçats quan ja no estiguin a casa, segurament. Però també ens va dir que no deixem de dir-los frases d’ànims, que augmenten la seva autoestima, que ho necessita. Qualsevol paraula que sapiguem que a ells els activa, els ajuda a anar endavant: “Tu pots”,”ets la millor”, “estic amb tu”, “penso en tu”…

En fi, per acabar, els pares hem de recordar que hi hem de ser, acompanyant, encara que no vulguin que hi estiguem molt a sobre, han de saber que no els fallarem.

Jo espero de debò que la meva filla ho sàpiga, que sempre hi seré…

 

 

 

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites