En un rincón del alma (Antonia de J. Corrales)

juny 28th, 2015

Llibre curt i intens. M’ha agradat molt. Si us dic la veritat, no recordo haver-lo comprat, però sí, el tenia al meu e-reader. I en 2 dies me’l vaig acabar, perquè no podia deixar de llegir-lo.

Sé que queda molt feminista, molt excloent de dir-ho, però és llibre de dones, per a dones, sensibilitat i dolor femenins volcats en poques pàgines. Tot i no haver passat mai pel que passa la protagonista, et poses a la seva pell i la comprens com si el que t’està contant ho haguessis viscut ja. Genera una empatia tan gran…

És la història d’una dona que, aparentment, ho té tot, però en realitat és només de cara a una galeria que li ha muntat el seu marit. Per dins se sent sola i buida, menystinguda per la seva mare quan era petita, i deixada de banda per un marit que no és mai a casa. Fins aquí sembla una història com la de tantes altres dones, res de nou. Però està explicada com una carta a la seva mare, on va avançant coses que li passen, que fa que t’enganxis, esperant llegit com es fa valenta i forta en el seu silenci.

Efectivament, va omplint la seva solitud amb amistats per les que donaries la vida, d’aquelles que només se’n té una o dues a la vida. Es torna valenta, descobreix que s’ha de lluitar per les coses en les que creus, i no deixar que els que diuen que t’estimen només et facin servir d’aparença.

No explico més, ella emprèn un viatge que li canvia la vida. Descobriu-ho  vosaltres mateixos.

Habitacions tancades (Care Santos)

juny 14th, 2015

No sol decebre’m, la Care.

Havia sentit molt a parlar d'”Habitacions tancades”, i per Sant Jordi me’l vaig comprar. Un gran llibre, potser el millor que he llegit d’ella. Una trama senzilla, molta història pel mig, ja sol fer-ho , ella, quan escriu, i una trama complicada alhora, encara que es contradigui amb el començament de la frase, perquè en realitat és una historia senzilla que ella converteix en complicada amb molta gràcia.

Rerefons del món de l’art, que a mi m’encanta, una mica d’intriga, la barreja de món actual amb món d’època, que a la Care li agrada combinar… I sí, el títol és ideal, perquè el centre de tot és una “habitació tancada”.

Sempre m’ha agradat escriure, però mai se m’haurien acudit unes trames com les que la imaginació  de la Care Santos és capaç de plasmar en una història. Com l’envejo! (sana eh?, verd maragda, com diria una amiga). Més que res per que la Care va estudiar l’EGB a la meva escola. No, no vaig ser amiga seva, és més jove que jo, però resulta curiós que gent que has tingut prop teu acabin dedicant-se  a coses que a tu t’hagués agradat (encara que mai ho he provat, és més, vaig fer ciències en lloc de lletres, si bé m’encanta escriure, però la passió que tenia per les matemàtiques i la creença de que eren una ciència exacta va superar la incertesa de les lletres, que mai sabies per on et sortirien els comentaris de text).

L’admiro, l’admiro per saber escriure tan bé i per aquest llibre tan rodó que va escriure, ja fa uns quants anys. D’una habitació tancada porten sortir moltes coses inesperades, ja ho pots ben dir, Care. Segueix, segueix fent que llegir sigui un plaer tan gran…

 

 

 

 

Sangre y arena

maig 3rd, 2015

No puc negar que en Blasco Ibáñez escriu bé, però aquest llibre no ha estat encertat perquè jo el llegís. Va de braus, i del món del toreig, i se m’ha fet llarg i pesat. Fins i tot, les escenes del final, esgarrifoses, perquè descriu una cursa de braus amb tots els detalls, sense oblidar ni una coma de sang, budells i excrements, i el que més m’ha fastiguejat, la fam de sang de la gent.

Original, perquè escriu fonèticament tal com parlen els personatges, andalussos humils, gent sense lletra ni cultura, la majoria. Retrat encertat, detallat i fidel, del món taurí de començament de segle XX. Descriu també les processons de Setmana Santa, la vida als caserons, enmig del camp, fins i tot la vida dels bandolers. El retrat és molt ric.

Però si a mig llibre comences a pensar que potser el toreig és un art, i que els moviments anti-taurins es passen una mica, al final m’ha refermat en la meva opinió de que és una salvatjada, per braus, cavalls i toreros. Volia que el capítol deixés de descriure aquella tortura per als pobres animals, on ha mort fins a l’apuntador.

Buf!, quin mal gust de boca m’ha deixat.

 

Los pazos de Ulloa

abril 12th, 2015

Em van regalar un e-reader pels Reis. Com la majoria d’addictes a la lectura, em resistia a tenir una d’aquestes andròmines, perquè passar pàgines amb les mans m’encanta. Poder anar endavant i endarrere, per fer memòria, buscant com es diu un personatge, o d’on ha sortit… O quan el llibre t’agrada molt, poder rellegir algun paràgraf, com em va pasar amb el de la Marta Rojals, que em vaig rellegir un tros 3 o 4 vegades de tant com em feia riure.
Però cert que m’encanta llegir al llit, i que hi ha llibres que pesen molt i costa trobar la positura per fer-ho molta estona. Cert que la meva vista és cada vegada pitjor, i hi ha llibres espessos, escrits per als qui encara no tenen l’edat de la vista cansada. El problema de l’espai a casa l’havia solucionat demanant els llibres en préstec a la biblioteca.
Total, que sentint meravelles de qui s’han passat a l’e-reader, en vaig demanar un per reis. He de reconèixer que és mooooolt més còmode per llegir, i més pràctic. Trobo a faltar passar pàgines, però a tot s’acostuma un. I no penso deixar de comprar-ne per Sant Jordi.
Anant al gra, que me n’he anat per les branques, que m’he llegit el clàssic Los Pazos de Ulloa, que era un e-book que em venia de franc amb l’e-reader. Em feia mandra, però vaig pensar, tots aquests clàssics que vas estudiar a l’EGB i BUP, que els tens de franc, per què no? Són considerats grans escriptors i escriptores de la Literatura castellana. Doncs endavant!
He de dir que em va enganxar, el llibre. Què bé que escrivia l’Emilia Pardo Bazan, ole i ole. El seu estil és el de l’època, una mica recarregat i molt descriptiu, però realment unes molt bones descripcions, de manera que et fas a la idea de cada camí recorregut pel protagonista, cada estança de la casa, cada personatge de Los Pazos.
He quedat ben admirada. M’he animat a llegir-ne més, i us convido a que ho feu vosaltres, perquè val la pena, davant de tanta lectura fácil com es ven avui en dia.
Un Best-seller no es pot comparar a un clàssic, cada dia n’estic més convençuda.

Ritos de muerte, d’Alicia Gimenez Bartlett

febrer 17th, 2015

No puc ser massa objectiva. M’encanta el personatge de la Petra Delicado. Me’l va recomanar una bona amiga de la que ja he parlat altres vegades, perquè sempre em recomana bons llibres.

He llegit uns quants llibres de la sèrie, perquè no segueixen un ordre específic, cadascun són novel.les independents, amb alguns personatges en comú. La inspectora Petra Delicado i el seu company, el sub-inspector Fermín Garzon, es dediquen a investigar i a intentar resoldre assassinats, al mateix temps que filosofen de la vida i intenten recomposar la seva. Cert que ha de ser difícil portar una vida “normal” quan no deixes de veure crims i et relaciones amb gent que els comet, o que, si més no, treballa al marge de la llei.

Els diàlegs entre la Petra i el Fermin són addictius per a mi. Em treuen un somriure, i sovint una rialla, per les diferents maneres que tenen d’entendre la vida. Són, per començar, home i dona, i amb això ja n’hi ha prou per actuar de manera totalment oposada. Però a la vegada, ella és una advocada culta i sembla que de bona família. Ell ve de Salamanca, vidu xapat a l’antiga que ha ascendit des de baix de tot. Ella cera la solitud a la seva vida privada, després de dos matrimonis enrera. Ell se sent molt sol i busca estar amb gent.

Ritos de Muerte és el primer llibre. La Petra i el Fermin es coneixen i comencen a treballar junts. Per ella és el primer cas, mai abans havia vist un cadàver. Ell no està acostumat a que el mani una dona, i els costa adaptar-se l’un a l’altre. Però la duresa de les investigacions, la premsa que se’ls tira a sobre, fan que uneixin esforços i vagin confiant l’un en l’altre, fins al punt de respectar-se, entendre’s, i finalment, fer-se amics.
En aquests llibres, el cas en si no importa tant com ells dos. Tot i que potser l’autora em renyaria, el relat és de  novel.la negra.

Val la pena conèixer-los. Us animo a llegir qualsevol dels llibres.  Aquest, però, és el primer, que us servirá com a presentació dels personatges.

Cançons per a la Paula

febrer 6th, 2015

Se’m va acabar la lectura i era dissabte vespre, de manera que no podia anar a la biblioteca a agafar un llibre en préstec. Els diumenges sempre estic una hora ben bona llegint al llit, és una estona que no perdono gairebé mai, un dels meus grans plaers.
Així que vaig anar a l’habitació de la meva filla a veure que podía “pispar-li” per llegir. Segurament hi havia 2 o 3 llibres que m’haguessin agradat, però em vaig decantar per aquest, “cançons per a la Paula”.
Conscient de que era un llibre totalment destinat als adolescents, però amb curiositat, el vaig agafar.

Sentia curiositat per diferents motius.

Un d’ells, que és un llibre que va córrer per la xarxa en capítols, amb tanta viralitat que el final es va editar en paper. És a dir, si volies la història completa, havies de llegir el llibre en paper. Imagino que devien ser les condicions de l’editor. Aquest fet no em semblava pas garantia d’un bon llibre, la veritat, perquè el que es mou per la xarxa s’ha de saber cribar. Però, tot i així, em picava el cuquet.

I l’altre motiu era que és el món de la meva filla. No ben bé encara, perquè els protagonistes són un pelet més grans, però 2 anys només, així que també m’interessava llegir-lo, ja que ella me n’havia parlat tan bé.

Ha superat les meves expectatives. De primer no gaire, no m’enganxava massa. Però després d’unes quantes planes, sí que em va enganxar, ni que fos per saber amb quin dels pretendents es quedava la Paula, la protagonista. He de dir que el que m’ha enganxat és el mateix que et pot enganxar a un culebrot, el què passarà al següent capítol. No toco el tema literatura, perquè l’estil és senzill, gairebé com una crónica de la vida d’uns adolescents i uns altres que no ho són tant.

La reacció dels pares de la protagonista, que els porta el seu xicot a casa, més gran del que ells voldrien… Els diferents personatges que hi surten, força encertats i clavats, amics, amigues, la noia amb empenta, el que treu sempre bones notes però que tothom té per avorrit… M’ha fallat potser, tot i que el tracten de refiló, la visió del professorat de l’institut. Només parlen del “profe” de matemàtiques, i el pinten com una persona malvada, l’objectiu de la qual és suspendre els seus alumnes.

També m’ha agradat el final, que no puc explicar, però dóna bon exemple de com hauria de reaccionar una personeta de 16 anys que tingui seny. Tot i que dubto que, en la realitat, la majoria d’adolescents haurien fet el que fa la Paula al final del llibre.

Espero que la meva filla ho prengui com exemple.

Per cert, hi ha segona part, i potser tercera, em sembla.

Nido Vacío (Alicia Giménez Bartlett)

desembre 7th, 2014

L’he acabat de llegar avui. Ja n’he llegit uns quants, de llibres d’aquesta sèrie, en la que la protagonista és la inspectora de policia Petra Delicado. Es veu que en van fer una sèrie de TV amb Ana Belén interpretant a la protagonista. Jo ho recordo, però no en vaig veure cap episodi.

Què us en puc dir? Aquesta sèrie de llibres me la va recomanar una ex-companya de feina, lectora impenitent, consumada i addicta. Ara que està jubilada, segur que encara llegeix més. La veritat és que totes les seves recomanacions sempre han estat excel.lents. No ha fallat mai. I en aquests llibres de la Giménez Bartlett tampoc (m’encanta aquest cognom, hehehe).

Llegir qualsevol novel.la de la Petra Delicado té la combinació ideal de novel.la de detectius, humor intel.ligent i, no puc de deixar de dir-ho, femení (que és l’humor que m’agrada), i anàlisi de la duresa de la vida dels policies encarregats de resoldre casos impossibles.

En aquesta en concret, Nido Vacio, cada policia es fa entranyable , amb totes les seves imperfeccions, defectes, virtuts i esforços per tal de que el més dur al que s’han d’enfrontar cada dia, el costat més animal de l’espècie humana, els passi per sobre i quan arribin a casa puguin portar una vida normal. Busquen tenir una persona al costat que sigui aliena a l’horrror que no poden evitar copsar. Amics, fills i parelles que els reben amb els braços oberts per confortar-los.

A més, els diàlegs entre la inspectora Petra i el seu company Garzon són divertidíssims; sempre he tancat el llibre amb un somriure, després d’haver-ne llegit unes quantes pàgines.

Us els recomano. Són una font de pau per al meu cap atabalat. Em tornen el bon humor.

 

Desig de paraules (Josefina Llauradó)

novembre 16th, 2014

Li vaig prometre a una persona que el llegiria i així ho he fet. Com em vas dir, molt millor que les ombres i ombretes de Grey. Una novel.la eròtica molt més eròtica que la trilogia, per mi.
Més natural, més nostra, sense la necessitat de parlar de riqueses, d’ostentacions, de jo “et protegeixo de tot i tu no pots fer un pas sense mi”.
Tot i això, he de dir que la literatura eròtica m’acaba cansant una mica. Dins de l’argument, el tema principal és el sexe. Per mi, no dóna per tota una novel.la. Sigui aquesta, sigui una altra. Necessito que m’expliquin alguna cosa més que una relació sexual, per molt excitant que sigui i per molt ben explicada que estigui.
Reconec que aquesta és la millor que he llegit. En Grey és novel.leta rosa, i alguna altra que vaig llegir em va arribar a fer fàstic, o angúnia, o fins i tot repel.lència.
Definitivament, la novel.la erótica no està feta per mi. Amb una a l’any en tinc de sobres.

L’altra (Marta Rojals)

octubre 12th, 2014

Marta Rojals

Excel.lent, superb, magnífic.

Feia temps que no gaudia tant d’un llibre. Per mi el millor que he llegit el 2014. Per suposat que buscaré el primer que ha escrit aquesta dona, perquè de segur que també m’agradarà.

L’altra… Vaig estar a punt de comprar-me’l per Sant Jordi, però la veritat és que no n’havia sentit parlar mai, de la Marta Rojals, i només em basava en l’èxit de vendes que estava essent el llibre. Al final va primar la Care Santos, que ja sabeu que m’agrada moltíssim. Però fa 3 setmanes em va caure a les mans a la biblioteca, i no me’n vaig poder estar d’agafar-lo.

Doncs vés per on que “L’altra” m’ha agradat més que “Desig de xocolata”. Són històries diferents, és clar, no es poden comparar, però “L’altra” té una part de mi. Com en el cinema, les meves històries predilectes són les de “passa la vida”. Les que descriuen la realitat d’una manera que jo no sabria fer-ho, i potser per això admiro tant.

Tinc alguns trets semblants a la personalitat de la protagonista. Com ella, no  m’agrada estar massa temps entre la gent, m’agrada moooooolt estar sola, o amb algú que no m’exigeixi conversa contínua. M’agrada observar i callar. He sentit com ella la necessitat de dir que no en relacions sexuals que no em venien de gust i has acabat cedint per la parella (d’això ja fa molt temps i pensó que n’he sortit reforçada amb la meva relació amb en Pep).

El fet de sentir-me’n tan reflexada en ocasions ha fet que m’enganxés al llibre, que intentés veure’m a través dels amics de la protagonista. M’ha fet reflexionar: els meus amics em veuen així? M’entenen? Si més no, em comprenen? Comprenen que cadascú és com és i que jo necessito la dosi justa d’humanitat? De vegades se’m fa difícil, sobretot quan et relaciones amb gent que necessita estar envoltada de gent, i parlar i parlar i parlar.

He de dir, i potser ja ho vau veure en el comentari que vaig fer de “L’analfabeta que va salvar un país”, que no és fácil fer-me riure amb els llibres. Riure no és el meu objectiu principal quan llegeixo. Doncs la Marta Rojals va ver que em saltessin les llàgrimes de riure en 2 pàgines. L’endemà vaig tornar a llegir-les, i vaig tornar a plorar de riure. És una mena d’al.legat feminista entre mig de paraules malsonants i renecs. Realista, divertit, extraordinàriament tal com sona”.

Els personatges ben treballats, definits, coherents, tan reals que sembla que ho hagi filmat primer en un dia a dia en qualsevol barri de Barcelona i després ho hagi expressat en paraules.

I encara més: el final, el desenllaç, m’ha sorprès. No t’ho esperes, en una novel.la així, que el final et sorprengui. En els llibres de “Passa la vida” passen coses, com a la vida, que per això els classifico així, i res és inesperat. En aquest llibre sí, o almenys ho ha estat per mi, d’inesperat, el final.

Només dir-vos que el recomano molt, especialmente als que la novel.la de quotidianitat els agrada tant com  a mi. Li dono un 10.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’analfabeta que va salvar un país

setembre 21st, 2014

L’he llegit, una mica sense saber què em trobaria, perquè no havia llegit l’anterior, el de l’avi que no sé què més va fer.

Què voleu que us digui, no el posaria en una llista de recomanats. Original, sí, però no és la classe d’originalitat que a mi m’agrada. Una poca-soltada rera una altra. En realitat, les poca-soltades tenen sentit, ben mirat. Darrera dels embolics cada vegada més embolicats, l’autor fa una gran crítica a tot plegat: al seu país, Suècia, però també a Sudàfrica, a Israel, als Estats Units, a Xina i a tots els països en general, a la civilització actual, en definitiva.

Per a mi, és el que salva el llibre, la crítica feroç del sistema.

Però no m’ha enganxat, més aviat m’ha costat de digerir, i l’humor aquest de “arguments de bojos” no és del meu gust. “Lo mejor que lo puede pasar a un cruasán”, d’en Pablo Tusset, és molt millor, per escollir-ne un que em va agradar, tot i que fa moooooolt que el vaig llegir.

Entenc que pugui ser un best-seller. El meu pare, sense anar més lluny, s’hagués fet un fart de riure si l’hagués llegit, ja me l’imagino.

Us convido a que, si l’heu llegit, me’n doneu l’opinió. M’agradaria saber què us ha semblat.

Vinga!

 

    Històric
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites