Temps de gel

agost 21st, 2016

M’estic afeccionat a la novel.la negra, i de quina manera!

“Temps de gel”, que vaig escollir a l’atzar, entre els molts llibres que m’ofereix la biblioteca, ha estat una troballa apassionant. M ha tingut enganxada des del començament, sense voler deixar-la, i fent- ho a desgrat per treballar, menjar o dormir. Uns nous personatges, de la policia francesa aquesta vegada, m’ han fet somiar, patir, glatir i rumiar.

Quina descoberta avui, quan l’he acabat no sense recança, i he buscat per Internet més obres de l ‘autor, Fred Vargas, i resulta ser el pseudònim d’una dona, escriptora francesa, que ja ha publicat molts llibres, i té un gran èxit amb els seus personatges. No us en dic el nom per animar-vos a buscar-ne informació i llegir, si més  no, el llibre que tant m’ha agradat.

 

Una joia de la novel.la negra. Un 10 per a Temps de gel.

Hombres desnudos

juny 2nd, 2016

Alícia, Alícia… Per què m’agrada tant com escrius?

M’he llegit el llibre en una setmana, no el podia deixar. Això que no és una novel.la de misteri, ni policíaca, però saber una mica més, una página més… i així fins que em veia obligada a deixar el llibre, ja fos per anar a dormir, o per menjar…

La novel.la va d’homes nus, com diu el títol. Homes que es despullen, o sigui, boys, com en diríem ara. En realitat també es prostitueixen.

Però el llibre és molt més que això, la veritat. Perquè al voltant de dos boys, hi fa moure 2 personatges més, amb qui es relacionen. Cada personatge parla en primera persona, de la seva vida i de la relació amb els altres tres. Per mi és el principal de la novel.la. Veure com els personatges veuen als altres personatges, i a ells mateixos. No són tan llunyans com  ens puguin semblar, sinó realitat en estat pur.

Un fatxenda (quinqui, en dèiem quan jo era jove) que és boy perquè li dóna diners i pot portar un bon ritme de vida. Es fa el dur, però és bona gent. L’altre, un mestre de literatura sense feina ni perspectives de trobar-ne, que coneix al primer i es fa boy per poder sobreviure, però sempre amb recança. Una empresària  de quaranta anys, a qui el marit ha deixat per una altra dona més jove i que només vivia per l’empresa, intentant tenir el sexe que mai no va tenir, amargada i insegura. La seva amiga, una mica més gran, divorciada en festa contínua, que és qui l’arrossega a les trobades amb boys.

Les relacions entre aquestes quatre persones són força curioses, perquè cap d’elles sembla encaixar, però no poden evitar trobar-se. Un retrat de gent que podríem tenir ben a la vora, personatges estranys i normals a l’hora. Uns són on són perquè volen, els altres perquè la vida els porta a fer o ser el que no volen… Res que no ens pugui passar a nosaltres o al nostre voltant.

L’alícia Gimenez-Bartlett, sí, sí, ella, l’escriptora de la Petra Delicado (un dels meus personatges favorits), ella és l’artífex del llibre. Escriu molt bé, les paraules justes, les emocions adients, t’ajuda a posar-te a la pell de tots, Un deu per ella, i que segueixi escrivint així. En sóc una gran admiradora.

Us el recomano molt.

 

Trilogia del Baztan

febrer 5th, 2016  Tagged , ,

Dolores Redondo, he de dir que m’ha encantat la teva trilogia.

M’agrada quan escullo un llibre a l’atzar, sense saber de què va, i et trobes amb que estàs llegint el primer llibre d’una trilogia, on la protagonista és una inspectora de la Policia Foral a Pamplona, i el llibre t’enganxa i t’enganxa i no t’atures fins que no acabes el tercer.

M’atrau la novel.la policíaca, i si, a sobre, la protagonista, és una dona, encara m’atrau més. Ja he comentat en alguna ocasió que el personatge de la Petra Delicado m’agrada molt. Em fa riure molt, té un sentit de l’humor que aconsegueix treure’m sempre una rialla.

La protagonista dels 3 llibres, El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta és diferent. És una dona molt intel.ligent, però també turmentada per relacions familiars molt sinistres (fins aquí puc llegir). Els casos dels que s’encarrega en els llibres són especialment macabres, fins i tot esfereïdors i crus. A més, semblen estar molt relacionats amb la màgia, bruixeria i creences de la zona. La vall del Baztan s’omple de morts al llarg dels 3 llibres i una atmosfera fosca, a qui acompanya el clima de la zona, fred, plujós, inhòspit.

Tot aquest ambient arriba a influir a la inspectora, físicament però sobretot anímica.

Enganxen, enganxen molt aquests llibres. L’autora et té contínuament amb l’ai al cor. He de dir que un dels capítols més impactants em va fer sentir com la protagonista. Vull dir que a l’Amaia la informen d’un possible assassinat d’un company policia, i quan puja les escales de l’immoble corrent, jo panteixant com ella. Us ho juro, el cor m’anava a cent. Quan veu el cos estirat a terra, i comença a cridar i plorar, jo no vaig fer-ho perquè em va fer vergonya, però hagués plorat de gust. Va ser una descripció tan intensa, em va fer sentir tant… Aquesta habilitat l’admiro, l’admiro molt.

Recomano la trilogia. No es pot començar per un qualsevol, s’han de llegir en ordre, tot i ser novel.les separades, els casos tenen una mena de nexe de manera que per separat no lliga la història. Jo me’ls he llegit en un pis-pas. De fet, portava el llibre a tot arreu, no me’n separava per si tenia una estoneta lliure.

Què puc dir com a defecte? Potser qui sigui molt pragmàtic no li agradarà el joc de l’escriptora (i de la protagonista) amb la màgia i la fantasia. O potser totes les mencions del FBI, com una picada d’ulls al “silenci dels anyells”, que no calia, potser.

Però vaja, nimieses. Val la pena llegir-los. Ajuden molt a desconnectar.

 

 

Només queden reis!

gener 6th, 2016

Per fi! Ja s’acaba el trasbals del Nadal i l’entrada d’any. Ja al 2016.

Gràcies a en Pep, l’he pogut anar passant millor del que esperava. Les reunions familiars han estat no només suportables, ans al contrari, molt entretingudes i sense entrebancs.

El meu pastís de peix va agradar, cosa que no tenia clara perquè feia molt de temps que no el feia, i en Pep, encara que no ho vulgui reconèixer, tampoc les tenia totes, perquè normalment cuina ell, i no li agrada cuinar coses que no té control.lades. A mi la cuina no m’agrada, i que cuini ell ja m’està bé, però en aquests dies m’agrada col.laborar, no ser una ajudanta i prou. I no se’m dóna malament, senzillament no m’agrada estar molta estona a la cuina.

L’entrada d’any a Teruel, amb la seva família, i ha estat bé, la veritat. 3 dies no donen gaire temps per agobiar-me de gent. I sé que ell ho ho necessitava moltíssim, estar amb la família. Els pares no han estat massa bé de salut i en Pep estava amoïnat. A més, com que va ser sorpresa per als pares, els va fer molta il.lusió celebrar el 31 junts.

Per fi, ahir em vaig acabar el totxo de “Fortunata Y Jacinta”, de Benito Perez Galdós. 900 pàgines de llibre. El vaig escollir al novembre com a lectura perquè el 12 de desembre tenia el famós examen del curs de Marketing Digital i no volia enganxar-me a cap llibre que em robés temps d’estudi, que em conec. I realment ho vaig aconseguir, perquè el llibre no m’enganxava. El castellà del segle passat, les pàgines i pàgines de frases recarregades i temes per mi passats de moda feien que només agafés el llibre per desconnectar a estones. Però una vegada fet l’examen, amb bastant temps per llegir, i centrant-se la història més en la Fortunata i la Jacinta, que és realment el més interessant, m’ha tingut enganxada fins ahir, que finalment la vaig acabar. L’argument no deixa de ser un culebrot: amors, desenganys, romanços, però molt ben acompanyat de la descripció de la vida en aquells temps, una novel.la costumista, retratant les diferències socials de l’època, com vivien els burgesos, com ho feia el poble baix, i les relacions entre uns i altres.

La recomano, si teniu una mica de paciència i una canya, hahaha.

Per la resta, espero que el nou any em porti una mica més d’ànim i bona salut. Vaig acabar l’altre amb refredat, infecció d’orina i poques ganes de lluitar. Per tant, necessito una mica de força, i sobretot, més tol.lerància i empatia cap a la gent més propera que se’m va quedar travessada i encara ho està. Paciència, molta paciència. De vegades semblo una iaia, no tinc paciència amb gaire gent.

Sabeu de qui parlo no? El fill d’en Pep segueix estant insuportable per mi, i més ara que intenta tornar a tenir tota l’atenció del seu pare quan és aquí, a costa de que jo faci un pas enrera, és clar. Entenc que necessiti al seu pare, però va ser ell qui el va rebutjar de ple, qui ens va enganyar i prendre el pèl, qui encara no s’ha disculpat i pretèn ser el centre de l’univers una altra vegada. Cada vegada lluita menys per les coses, de fet no lluita per res perquè res no li interessa, com sempre, com fa 2 anys segueix estant ara. Sort que passa poques estones amb nosaltres. Li vaig posar una creu i no aconsegueixo treure-li. I em sap greu, no us penseu… Em sap molt de greu per en Pep.

En fi…. accepto suggerències.

 

 

Retalls de pensaments

octubre 31st, 2015

Fa molts dies que no escric. He estat força atrafegada, que no és cap novetat, sempre ho estic.

La meva nova feina em porta de corcoll, com sempre que he canviat d’entorn. Hi estic a gust, però segueixo pensant que els horaris de jornada partida lluny de casa se t’emporten el dia. Surto de casa a dos quarts de vuit i torno a les set del vespre, amb una mica de sort. Gairebé 12 hores que passo fora, 8 i mitja treballant, més d’hora i mitja al cotxe, l’horeta per dinar que de vegades no serveix prou per trencar amb l’ordinador que acabes de deixar. Se’m fa dur, cada vegada més. Serà per l’edat? O perquè durant 16 anys vaig gaudir d’un bon horari i d’una feina al costat de casa? Sigui com sigui, el poc temps que em queda quan arribo de la feina l’omplo del tot, entre família, gimnàs i góspel.

Trobo a faltar temps de relax, que intento aprofitar quan en Pep i jo no tenim als nens. Però de vegades, aquest temps de relax no és possible. Sento que el temps s’esmuny entre els dits i me’l passo lluny dels meus i sense pau. Ja fa molts dies que busco pau, pau que no aconsegueixo, que per circumstàncies em resulta difícil de tenir.

Només sé que hi ha dies que dormo 5 hores, perquè tinc insomni, i el meu cap no aconsegueix descansar, i el meu cos tampoc, de passada.

Potser per això no m’he posat a escriure més. Sí que he llegit molt, la trilogia sencera del Toni Hill i el seu inspector Salgado, que m’ha tingut completament enganxada aquest mes d’octubre. Us el recomano, com a lectura entretinguda i addictiva. Novel.les de policies i assassinats, però al passar a Barcelona i el protagonista ser inspector dels Mossos, es fa molt proper.

Estic contenta amb els fills, perquè els veig feliços. La nena (noia, més aviat, ja més alta que jo), tot i que no treballa prou a l’escola, i en això em té mosca, és feliç. L’any passat la veia més tristona, enfadada amb el món. Enguany ha començat el curs somrient, i amb una miiiica més d’empenta. El nen, federat al futbol sala, s’ho ha pres amb moltes ganes. Aquest any és lliga de debò per a ell, juquen contra bons trivals, i ho tenen molt difícil, però lluiten i entrenen amb moltes força i il.lusió. N’estic orgullosa.

Cantar m’omple, com sempre; de fet no, cada dia m’omple més. I cantaré amb totes les meves forces per sentir-me cada dia més plena.

En Pep…. en Pep està distret, i no estic prou per ell tampoc. Crec que ho nota, però és que en algunes coses el nostre cap va per llocs diferents. Ha començat una nova etapa en la seva vida, pel que fa a la feina. Una cosa que el motiva, però que alhora el tensa. A més, la seva filla té problemes, la seva germana també, i no té el cap per donar-me aquella calma que solíem buscar l’un en l’altre i ens donava tantes forces per començar la semana.

També he notat que em torno menys tolerant amb la gent que m’envolta. Sóc molt del parer de fes i deixa fer, però és clar, sempre i quan no ens fem nosa l’un a l’altre. Tinc alguna companya de feina que em resulta “tòxica”, que dic jo, i alguna altre coneguda amb qui intento relacionar-me el menys posible. I em passa amb més gent. És com si la meva ment hagués creat alarmes per detectar qui no em convé (tant de bo ho hagués fet fa uns quants anys,  carai). Llavosrs el meu rebuig és instantani. Em fa l’efecte que darrerament estic rebutjant més persones del que seria aconsellable. Estic començant a preocupar-me una mica. Que consti que el rebuig és mental, mai de paraula ni amb fets. Simplement, intento tenir-hi poc contacte, esquivar-les, i si això no pot ser, respirar molt fons i dir les coses amablement peró ferma.

Bé, petit resum del darrer mes. Espero que, de mica en mica, tot es vagi posant a lloc. Ho espero…

 

 

 

 

Tantes coses per dir-nos

setembre 24th, 2015

No sé com es deu fer per escriure un llibre entre dues persones. Quina part escriu una, quina l’altra, o escriuen ahora? Em resulta difícil d’imaginar.

Sigui com sigui, Angeles Escudero i Care Santos han fet una bona feina, una molt bona història.

Es la història d’una amistat, així de senzill. L’amistat que sorgeix entre 2 noies en ser internades en una estricta escola per a joves problemàtics (més aviat els problemàtics eren els pares, que no sabien què fer, de fills que els fan nosa i reclamen massa la seva atenció). Les noies es coneixen en aquest internat, obligades a compartir habitació, i encara que al començament no es cauen bé, de mica en mica sorgeix una amistat de les de debò.

El llibre explica com transcorre la vida d’aquestes dues noies, com esdevenen dones, mantenint l’amistat, com es distancien, però mantenint els vincles, fins al final.

És una relació difícil, fins i tot en la distància. Llegint, hi havia moments en els que pensava, de l’una més que de l’altra: jo ja t’hauria engegat a pastar fang. Però s’estimen, es necessiten, i sí, es tenen l’una a l’altra en els grans moments de les seves vides.

És un llibre molt bonic, molt ben escrit, deliciós, diria, per als que gaudeixen, com jo, de les històries de persones, de sentiments i emocions humanes.

El cuaderno de Maya (Isabel Allende)

setembre 2nd, 2015

Aquest estiu he reprès la lectura de moltes autores de les quals no em perdia ni un llibre fa anys. En els darrers temps, com que no he llegit tant com hagués volgut, m’he dedicat a descobrir-ne de noves, que també és bo.

En resum, que he tornat a llegir a Isabel Allende. M’ha encantat, “El cuaderno de Maya”, una mena de diari personal de la Maya, la protagonista. És una noia de 20 anys a qui la vida somreia però la mort del ser avi postís la transtorna tant que baixa a l’infern, s’endinsa en el món de les drogues, l’alcohol, la delinqüència i la prostitució. Tot això li dóna temps de fer en uns pocs mesos, en què acaba vivint al carrer, robant el que troba o venent-se per aconseguir una dosi.

Ho explica quan està intentant refer-se en una illa de Xile petita, feréstega, aparentment inhòspita, però els habitants de la qual acaben acollint-la i estimant-la. S’hi està perquè s’amaga del FBI i d’uns traficants. Per què? Llegiu el llibre, perquè a mi això també em va intrigar molt.

El llibre descriu molt acuradament la personalitat de Maya, la de la gent que l’envolta, les condicions de vida de l’illa. Tot, en l’estil de la Isabel Allende, que mai no cansa. És el llibre que li he llegit que menys parla de la màgia, tot i que hi és present, però en dosis molt petites.

Potser el defecte més gran que li he trobat és que no dóna a entendre que l’hagin estat buscant, a la Maya, la seva família, quan desapareix del mapa. Em sembla difícil d’imaginar que una àvia jove amb qui té uns vincles molt forts no hagués mogut cel i terra per trobar-la. Però el cas és que la troben, això és cert.

Però un mal menor perquè m’ha agradat moltíssim, i us en recomano la lectura.

 

Amor meva (Isabel-Clara Simó)

agost 10th, 2015

No em decep mai, aquesta escriptora.

Ara, però, feia dies que no en llegia cap llibre. No li seguia tant les passes.

Aquest ha estat un descobriment, de tant com m’ha agradat, i un redescobriment del bé que escriu la Isabel. No li sobra ni un punt, ni una coma, una història tan femenina, com m’agraden a mi, ho reconec.

No és un llibre massa llarg, una mica més de dues-centes pàgines, on explica la història de 3 generacions de dones d’una familia. Jueves, però amagant-se de ser-ho, o renegant-hi, o desconeixent-ho. 3 dones molt maques, decidides i intel.ligents (degut a la raça, diuen), a qui la vida no els ho posa gens fàcil, però com a lluitadores de mena que són se’n surten, fugint sempre dels lligams que les uneix. Cadascuna d’elles, d’alguna manera, renega de la seva mare.

La vida de cadascuna d’elles és interessant, i la Isabel la conta com només ella sap fer-ho, i t’enganxa, no pots deixar de voler saber què els passa, per on caminen, cap on les porta el destí. Amb quina traça són mares, amb quina poca traça ho són, les amistats que troben a la vida, quina factura els passa la família…

Sentiments a flor de pell, molt i molt intensos.

 

Si en teniu ocasió, no perdeu l’oportunitat de llegir-lo.

Lágrimas en la lluvia (Rosa Montero)

juliol 19th, 2015  Tagged ,

Feia molt temps que no llegia a la Rosa Montero. I m’agrada.

“Lágrimas en la Lluvia” és una novel.la futurista, en el que sembla un homenatge a “Bladerunner”, pel.lícula que s’esmenta en el llibre unes quantes vegades. Si l’heu vist, us podeu imaginar de què va el llibre. La convivència entre replicants i humans, a més d’alguns éssers d’altres planetes.

Una detectiu replicant és contractada per resoldre uns casos d’assassinats i suïcidis terroristes de replicants. Tot apunta a que és per esverar als humans i posar-los en contra dels replicants, que són éssers creats pels humans, molts semblants a ells, amb la diferencia de que no poden procrear, no tenen infantesa i viuen pocs anys.

La protagonista és, com moltes de les protagonistas de la Rosa Montero, dones (malgrat en realitat no sigui humana) valentes, que lluiten per obrir-se un lloc en un ambient dur, inhòspit, on moltes coses se’ls giren en contra. De vegades han de ser més dures del compte. De vegades cau en l’esterotip de la feminista dels primers temps, però jo no ho he pogut evitar, he estat de part seva durant tot el llibre, que m’ha enganxat de manera que no l’he deixat fins que s’ha acabat. Estic de vacances i m’ho puc permetre, és clar.

Contínues al.lusions a aquest el nostre món, en forma de metàfores. Per exemple, “Los Estados Unidos de la Tierra” recorda massa als EEUU, és clar. No deixa de ser una crítica ferotge a com podria acabar el nostre món si no establim una altra mena de relacions entre els països. Al.lusions al terrorisme (Islàmic?) per la manera com fan els atemptats suïcides els replicants. Tot és interpretable al que passa avui en dia.

Pot ser una novel.leta de detectius futurista, però fa pensar una mica més.

 

Us la recomano.

Blitz (David Trueba)

juliol 5th, 2015

D’en David Trueba havia llegit un parell de novel.les que em van agradar molt, especialment “Saber perder”. La recomano perquè val molt la pena.

I per això vaig decidir llegir Blitz. Però la veritat, és una novel.leta menor (95 pàgines) que no m’ha aportat gran cosa. M’ha decebut una mica perquè comença molt bé, però és com si li fes mandra escriure més, desenvolupar bé una història que podia haver donat molt més suc.

Comença bé, perquè en Trueba és un escriptor costumista, dels que tant m’agraden, capaços de descriure personatges i situacions corrents i no tan corrents, perquè a la persona més normal del món li han passat coses especials, dignes de ser explicades en una novel.la, tant si són bones com si són dolentes, només cal que siguin una mica especials, però protagonitzades per personatges quotidians.

Comença explicant el trencament d’una parella, i com reacciona el protagonista, el noi a qui la xicota ha deixat, després d’exposar junts un projecte de disseny de jardins a Berlin, al mateix hotel on s’allotjaven. I ell decideix que no torna, de moment, cap a Madrid, on vivien junts. El llibre explica els primers mesos de la solitud i decepció del noi, com dóna tombs mirant d’encarar la seva vida.

No ha estat malament, però la historia donava per molt més. M’he quedat amb ganes d'”esforça-thi una mica més, David, que tu en saps, ja ho has demostrat altres vegades, carai!”

Quina llàstima!

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites