Gràcies per comentar!

maig 8th, 2016

Fa mes d’un mes que no escric.
En Pep treballa a casa i està a l’ordinador tot el dia. Jo, des del mòbil no escric gaire de pressa. Què hi farem!

Vaig carregar molt les piles per Setmana Santa. Vam estar a Montblanc,  Poblet i Santes Creus, on vaig desconnectar de tot.

La resta d’abril vaig fer el curs de relaxació i vaig aprendre a ralentir el ritme de les meves neurones. Va ser una bona experiència, entrar en contacte amb el món de la meditació en el que no creia gaire.

Vam celebrar els 50 d’en Pep i li vaig encarregar un pastís que em va sortir més car que el regal. Això sí, va valer la pena veure la cara de sorpresa i satisfacció quan el va veure. Només en va quedar una miiiica de no res, de tan bo que estava. La seva filla li va regalar (i de passada a mi) una nit en un 4* a Andorra i vam gaudir ho molt, les passejades, l’hotel, el romànic, la neu, el tobotron, l’spa…

L’endemà de Sant Jordi vam cantar amb el cor a Sant Cebrià i va ser fantàstic, terapèutic. A l’aire lliure, al costat de l’església, en les escales que hi porten, i davant de no més d’una cinquantena de gent del poble. Increïble!

La setmana següent em vaig atabalar molt a la feina i no vaig ser prou hábil com per fer servir tot el que havia après al curs de relaxaxió. Sí que vaig ser capaç d’aprofitar-ho per al cap de setmana i agafar forces.

Estic millor, actualmente, i he de dir que en gran part gràcies a aquest curs. Cada vegada que m’atabalo, o que penso que el que em ve m’atabalarà, intento recordar tots els exercicis que vam practicar, i totes les xerrades que vam fer. Van ser senzilles però efectives. La nostra ment és molt poderosa i hem de saber usar aquesta força en sentit positiu i a favor nostre. De vegades és difícil, no s’aconsegueix en un curs, ni en uns dies, però val la pena fer l’esforç perquè tot s’assaboreix més amb la calma i la tranquil.litat del saber estar en un mateix.

Aquesta setmana tenim una actuació amb el cor que em fa molta il.lusió, és en petit format, només som 20, i només cantem 3 cançons, perquè es tracta d’amenitzar una gala, un lliurament de premis. He tingut sort de ser entre les que canten perquè per l’horari i ser un dijous poca gent podia anar-hi. Jo m’he demanat festa. Un dia de descans m’anirà bé i aquest any no he cantat gaire. A més, em dóna l’oportunitat de que la directora em consideri per altres vegades. A veure si deixo de ser invisible per ella d’una vegada. Que se n’adoni de que cantar em dóna vida, i que per mi és tan important que no em perdo cap assaig ni cap concert que no sigui per causa major, que m’aprenc les lletres, que treballo les cançons a casa. Molt poca gent ho fa.

Avui també estic molt contenta perquè algú m’ha llegit i m’ha deixat un comentari. Feia molt temps que això no passava. Gràcies, Susanna!

Com a mi m’agrada

novembre 22nd, 2015

Aquest ha estat un cap de setmana com a mi m’agraden. Dels que no tinc nens i necessito passar temps amb en Pep, enganxada a ell, físicament i psicològica.

Ha estat així. He sacrificat un sopar que em venia molt de gust amb les meves companyes de góspel, però he gaudit d’en Pep. Jo ho necessitava, i sé que ell potser encara més que jo. Hi ha hagut de tot: dormir fins les tantes dissabte, fins que el cos et diu prou d’estar estirat, llegir, mirar la tele, gaudir els àpats tots 2 sols, sortir una estona amb la meva família, que estava per aquí, diumenge matinar molt per anar a la marxeta de Tordera, gaudir caminant per la muntanya a plena tardor (què bonic que està el bosc…), un bon bany per desentumir, una bona dosi de sexe a la banyera (uau…), i també una bona migdiada de la que ens acabem de despertar.

Sé que el cap de setmana va de davallada, he d’estudiar una mica, la sessió de planxa, i esperar que retornin els fills i m’expliquin com ha estat per ells el capd amb el pare. Sigui com sigui, tinc les piles carregades per enfrontar una nova setmana, que m’espera dura a la feina. Puc amb això i més. Perquè tinc al Pep, que em dóna vida; i perquè ell compta amb mi perquè jo n’hi doni. Perquè cada dia que passa l’estimo més.

L’altra cara de la moneda: estic decebuda perquè m’he sentit com si comptés molt poquet per a les meves clans. Sé que jo no vaig insistir perquè es modifiqués la data del sopar perquè era l’única data que a tohom li anava bé excepte a mi. En altres dates ja hagués fallat més gent. Però sé també que segons qui hagués fallat (una altra noia, vull dir), el sopar no s’hagués fet, encara que només hagués faltat ella. És com si hi hagués gent que sí que pot fallar, no passa res, i gent que no, que és imprescindible que hi sigui. Ningú m’ha preguntat per què no hi podia anar. Jo no volia deixar sol a en Pep, que ha tingut una setmana molt dura, en que ha patit molt per la seva filla, no volia deixar-lo sol a casa, perquè sé que li venia molt de gust estar amb mi, i que el comfortés. Ningú es va llegir el meu whatss en el que deia que si ho fèiem a casa, podríem estar totes juntes, i amb en Pep. He tingut tant la sensació de no comptar per res, que he deixat el grup de whatss. Reconec que és una rabieta de nena petita, reconec que sempre m’ha passat el mateix amb molts grups dels que he format part, passo desapercebuda, perquè no m’agrada cridar l’atenció, però això no vol dir que no hi sigui… Al final ja dol…

Ja em passarà. Estic decebuda, però ja em passarà. També sé que en part és culpa meva, perquè no lluito prou. Però hi sóc, i fallo molt poc…

Ja em passarà.

 

 

 

Cantar a Gospelsons

novembre 27th, 2014

Sempre m’ha agradat cantar. Però com tothom, a la dutxa. Bé, a la dutxa i a tot arreu on pugui, perquè la música em fa sentir bé. M’allibera de tot, del bo i del dolent, és adrenalina per mi. Ballar també m’agrada, al meu aire, necessito ballar de tant en quan. De fet, al gimnàs només vaig a classes dirigides perquè en certa manera són classes de ball per a mi.
També toco el piano, però d’això no n’estic satisfeta. No se’m dóna bé i em suposa un esforç decebedor. M’ha ajudat, però no de la mateixa manera que cantar i ballar, perquè no m’allibera, no em sé deixar anar perquè no en sé prou.

Total, que tot aquest rotllo és per dir-vos que, després de mesos i mesos de currar-ho molt amb totes les cantants novelles de Gospelsons, vam cantar ahir al Palau de la Música. Va ser una passada. Diuen que ho vam fer bé. No puc jutjar-ho, jo em vaig sentir molt còmoda dalt de l’escenari. Per mi va ser apoteòsic, independentment de com ho féssim. Estar dins d’un dels edificis més bonics que conec de casa nostra, i estar a l’escenari, no a platea, va ser una experiència fantàstica. No tinc prou adjectius per qualificar-ho.

Ser-hi, cantant. Entre molta gent, els que formen aquest cor del que ja me’n sento part. Cantant com mai m’hauria pensat que podria. I he de dir que si tot va sortir bé, va ser perquè vam treballar molt i molt, però he de reconèixer que la directora és un monstre de l’escena. És capaç de cantar, ballar, dirigir als cantants, als músics, posar-se al públic a la butxaca, i tot sense que sembli que li costi cap esforç, amb una naturalitat que desconcerta. Ole, ole, i ole, Georgina. Et mereixes ser on ets.

I jo, puc dir que estic fent realitat un dels meus somnis. També he de donar les gràcies al Pep, perquè si puc anar als assajos, als concerts, és perquè ell té cura dels meus fills i de casa. I perquè aguanta totes les meves cantarelles de góspel.

 

Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014  Tagged ,

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

Acabo les vacances

agost 3rd, 2014

Agredolç, com sempre, el final de les vacances. Feia molt de temps que no les agafava pel juliol, i tot i que sé que a l’agost es treballa molt tranquil, el fet de  que la majoria de gent les comenci ara que jo les acabo, fa que en vulgui tenir més.

Han estat 3 setmanes, que és prou temps, però han estat 3 setmanes esgotadores!!! Potser he gaudit de 3 dies de tranquil.litat i platja amb en Pep. Festes a Teruel, les festes de Mataró, 2 dies a Port Aventura, sopar amb la colla i festa d’aniversari del fill d’en Pep m’han acabat de rematar.

Demà diumenge me’l prendré de veritable descans i dilluns, a la feina!!!!

Aquests 15 dies serán tranquils, en Pep i jo solets, així que tot i treballant, ens podrem relaxar, almenys això espero.

Per cert, abans de que ho oblidi, he llegit un llibre per adolescents, després de que se’l llegís la meva filla, lectura recomanada per la psicòloga que em va donar el curs d'”Educació emocional per a adolescents” que vaig comentar abastament en aquest blog. El recomano molt i molt, per a pares i fills. Es tracta de “El diari vermell de la Carlota”, del que se n’ha fet una pel.lícula. La pel.li no està malament, però el llibre és realment el que vol que sigui la seva protagonista, un document ambiciós de tot el que adolescents de 12 a 18 anys han de saber sobre el sexe: mètodes anticonceptius i de prevenció de malalties de transmissió sexual, de les conseqüències reals, amb dades estadístiques, d’embarassos no desitjats o malalties com la sida. I també una visió de l’homosexualitat. del poder i saber dir “no”, d’aprendre a estimar el propi cos, de conèixer-lo, i així saber com volem que siguin les nostres primeres experiències. A part de tota aquesta informació, la història de la Carlota, de com viu la seva iniciació sexual, i en definitiva, un recull d’opinions i situacions que ens recordaran la nostra adolescència, i que ens fan pensar una mica en el que nosaltres no sabíem aleshores i que els nostres fills ara tenen l’oportunitat de saber.

El fill d’en Pep s’ha llegit “El diario rojo de Flanagan”, que és la història paral.lela del xicot amb qui s’inicia la Carlota. Encara l’he de llegir, ja us en donaré l’opinió quan ho hagi fet, també me’l van recomanar.

 

 

 

 

Cap de setmana preciós: esport, sol, TEATRE, tapes, passeig…. (L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO)

maig 11th, 2014  Tagged ,

Aquest cap de semana està essent relaxant per la meva ment. En Pep i jo estem sense nens, cosa que tant agraeixo cada 2 setmanes, ja ho sabeu.

Ahir vaig anar al gim pel matí,  a una classe de les que més m’agraden, TBC. Tot i que no la va fer la monitora que més m’agrada, necessitava gaudir patint, que dic jo. A la sortida, m’esperava en Pep per anar-nos-en a la platja. Semblava que el sol s’anava amagant, i que hauríem de sortir pitant perquè no ens enganxés la pluja, però caram, el sol va anar fent-se fort i em va donar 90 minuts de vitamina D i relax preciosos. És un mes ideal, el sol escalfa però no agobia, t’acarona, tebi però ferm. També ho necessitava.

Per la tarda-vespre al teatre a Barcelona. Tapetes a la Rambla del Raval, abans d’entrar, eren més de 2 hores d’obra sense descans. I l’obra esperada. Jo gaudeixo molt del teatre, tenir en directe als actors et fa valorar molt més l’esforç de la seva feina. En el teatre no hi ha possibilitat de repetir l’escena, d’un ai que m’he equivocat. Hi anem poc, al teatre, perquè és car, però també és cert que la crisi ha fet abaixar-ne els preus, fins i tot optar a propostes de pagament al teu gust. En resum, que vam anar al Romea a veure “L’orfe del clan dels Zhao”. Em feia molta ill.lusió veure al Julio Manrique actuant. L’any passat vaig deixar escapar bones oportunitats de fer-ho…

No em va decebre. Les critiques de l’obra eren bones. I he de dir que merescudes.  Que bé que ho van fer, els actors. Què bé que ho va pensar, el director! No tinc paraules. Tot el que escrigui no li farà justícia.

L’escenari situat al bell mig del teatre, de manera que hi havia seients voltant tot l’escenari. Jo estaba en un amfiteatre, vistes immillorables en moments crucials de l’obra. Una tragedia xinesa, on tot són valors orientals: honor, bondat retorna bondat, la traïció el pitjor dels pecats, i on tothom s’estima més morir que trair aquest honor. Sí, res a veure amb el nostre món d’ara. El director ens fa sentir cada mort, cada daga clavada, cada crit dels actors. Música en directe, gongs, guitarres i instruments xinesos. Cançons en català. I un Julio Manrique perfecte, ple de tots els valors que voldria que aprenguessin els nostres fills. Moments en què llums projectades al terra de l’escena reflexen lletrs xineses, el pas del temps mentre ens canten i ens evoquen tota la historia del Clan dels Zhao. Per mi, un dels millors moments de l’obra: Quan en Julio Manrique, sense paraules, li explica a l’únic membre que ell ha fet que sobrevisqui del clan, tota la seva història, un noi de 20 anys que no sap que és l’únic representant de la seva nissaga, perquè si ho hagués sabut l’haguessin matat. En Julio Manrique el va criar com a un fill sacrificant al seu propi fill a canvi. L’escena en què li ho explica ens va posar la pell de gallina a tots.

No us poc dir que l’aneu a veure perquè aquest cap de semana era el darrer que la representaven, però no podia deixar d’explicar-vos com em va omplir, veure-la. Un plaer per als sentits, per a la ment i per al cor

    Històric
    abril 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    24252627282930
    Categories
    Entra/surt
    Visites