Parlar i estimar

juliol 29th, 2016

A la darrera entrada us explicava que necessitava un respir de fills i especialment, del fill de’n Pep.

Doncs bé, el Pep va estar gairebé una setmana sense parlar- me. Tot i que segueixo pensant que jo tenia raó, em vaig disculpar per haver-lo esbroncat i  li vaig preguntar per què estava tan enutjat. No em va respondre, només va dir-me que ja li passaria, que tenia un bon embolic al Cap!  Em va entrar el canguelo,  vaig pensar que volia deixar-me i em va venir tal sentiment de culpa, per haver-lo tractat malament, que vaig estar fatal tota la setmana.

De sobte, el divendres que començava jo les vacances, i que anàvem al teatre, va tornar a comportar-se amb normalitat.

No sé què  pensar. És una persona increïble, de qui estic molt enamorada. Però quan es disgusta amb mi, no sé  què li passa pel cap, per molt que li ho demani no m’ho explica! Llavors em resulta difícil saber què és el que li molesta. La bronca de l’altre dia era per una merdeta de tros de pizza, però el rerefons era que jo estava més nerviosa del compte perquè el seu fill em genera mal rotllo i estic més irascible del compte. Per suposat, jo no li he dit això, el que no sé  és si ho intueix…

Em resulta difícil, la veritat. No sé com fer perquè el seu fill em caigui bé. Ho intento, els primers dies sóc amable, intento pensar que només  és un adolescent desorientat que no sap cap on fer camí, igual que la meva filla; que busca estar amb el seu pare perquè el veu poc; que no té cap culpa de ser nerviós i impacient; que es porta bé amb els meus fills…

Però al cap d’uns dies em sembla un nen mimat i impertinent, que va de dur però no té ni 2 dits de front; que no tinc cap tema d’interès que ens uneixi, no sé què dir-li. És totalment oposat a mi. I quan està a casa, he de fer un pas al costat (com en Mas) perquè pugui estar amb el seu pare, i hi ha dies que jo també necessito gaudir la pau d’en Pep.

No sé  com solucionar el tema… Em sento perduda.

 

Fills i parella

juliol 17th, 2016

No puc canviar-ho. És trist de reconèixer-ho, però és així. Portem 2 setmanes amb els 3 nens a casa, i no puc més. Sort que aquest vespre ja tornem a estar sols. He esclatat en dissabte, quan només faltava un dia perquè marxessin. Llàstima. Potser a l’agost aguanto millor, però ho dubto.

El fill d’en Pep és una persona nociva per a mi, de les anomenades tòxiques, però de les que no puc prescindir, ni comentar-ho, ni desfogar-me, perquè li faria molt de mal a en Pep. És el seu fill. I que consti que ha estat correcte, el noi. No com l’any passat, que estava insuportable. O com aquest hivern, que simplement estava passota, se-me’n-fotista. Ha estat agradable, fins i tot simpàtic, força col.laborador.  Però no puc amb ell. És el record de com ens va mentir, descaradament. De com no s’ha disculpat encara, per un trimestre de mentides, que van fer plorar al seu pare, i van corroborar el que jo ja intuïa: que no és una persona honesta. I la meva intuïció em falla poc, ben poc. Per mi no és una persona honesta, i té molts pocs valors. D’acord, és un adolescent, però aquest fet l’unic que fa és agreujar les coses. Penso que quan deixi de ser adolescent seguirà sent poc honest i gandul. L’han malcriat, i molt, el primer el seu pare, i no se n’adona de que ho ha fet i que ho continua fent, el segueix protegint, instint de pare. Segueix confiant en ell, pobre ingenu.

I quan están els 3, els meus fills i ell, sento que no puc defensar les meves idees de com pujar als fills. El meu fill està adquirint mals hàbits respecte al menjar però no puc exigir-li que mengi algunes coses quan l’altre no ho fa.  De fet, el petit admira al gran. I precisament l’admira perquè és un rebel, per la manera de vestir, perquè fuma, perquè no li agrada l’escola, etc etc etc. Tot el que no vull que admiri ho admira. I em fa por, i em treu de polleguera alhora. Estic en estat constant de nervis, i al final acabo esclatant. Si et dic que tinc ganes d’anar a treballar demà….

Ahir vaig saltar amb en Pep. De les 2 pizzes que vam comprar només en va voler fer una, la gran, perquè va dir que si fèiem les 2 en sobraria massa. Jo li vaig dir que era cert, però que si només en fèiem una algú es quedaria sense. Ell deia que no, que ell amb un tall ja feia. Jo no li vaig voler discutir i li vaig dir que fes una amanida per nosaltres 2 i ja ens conformaríem amb un tall de pizza. Total, qui no va menjar pizza? Servidora, i m’encanta la pizza. Qui es va menjar 3 talls grossos de pizza? El fill d’en Pep. Que consti que em va preguntar, si podia agafar el tercer, i li vaig dir que endavant. No li negaré el menjar a un adolescent que està com un clau. Amb qui estava empipada era amb el Pep. Encara no sap que el seu fill menja com el cul, però mai no li ha fet fàstics a la pizza, que 3 talls sempre se’ls menja? Que precisament, i equivocadament, perquè ningú li ho corregeix, no menja res per esmorzar, poc per dinar i s’atipa a l’hora de sopar? Que l’amanida me la vaig menjar gairebé tota jo, en Pep en va menjar una quarta part, però sí que va tenir el seu tros de pizza? Vaig acabar-me l’amanida, i com que tenia gana, vaig atipar-me de meló, i vaig deixar als 2 galifardeus sols davant de la tele. Jo me’n vaig anar a llegir al llit. Total, que quan va pujar en Pep a dormir es va estranyar de que estigués ja al llit, i quan li vaig explicar per què estava emprenyada, no em va comprendre en absolut. Avui està fred. Correcte, però fred. Aquesta és la seva manera de demostrar-me que està enutjat.

I em sap greu, però no li donaré la raó, no pas, no en coses que té davant dels ulls i no sap veure. Per molt que vagi a fer 17 anys, alguns mal hàbits, com el menjar, s’han de corregir. Sempre li han deixat fer el que li rotava i ara en paguem tots les conseqüències.

Només tinc ganes de que se’n torni amb la seva mare, i poder calmar-me una mica. Quines ganes en tinc!

 

 

Gràcies per comentar!

maig 8th, 2016

Fa mes d’un mes que no escric.
En Pep treballa a casa i està a l’ordinador tot el dia. Jo, des del mòbil no escric gaire de pressa. Què hi farem!

Vaig carregar molt les piles per Setmana Santa. Vam estar a Montblanc,  Poblet i Santes Creus, on vaig desconnectar de tot.

La resta d’abril vaig fer el curs de relaxació i vaig aprendre a ralentir el ritme de les meves neurones. Va ser una bona experiència, entrar en contacte amb el món de la meditació en el que no creia gaire.

Vam celebrar els 50 d’en Pep i li vaig encarregar un pastís que em va sortir més car que el regal. Això sí, va valer la pena veure la cara de sorpresa i satisfacció quan el va veure. Només en va quedar una miiiica de no res, de tan bo que estava. La seva filla li va regalar (i de passada a mi) una nit en un 4* a Andorra i vam gaudir ho molt, les passejades, l’hotel, el romànic, la neu, el tobotron, l’spa…

L’endemà de Sant Jordi vam cantar amb el cor a Sant Cebrià i va ser fantàstic, terapèutic. A l’aire lliure, al costat de l’església, en les escales que hi porten, i davant de no més d’una cinquantena de gent del poble. Increïble!

La setmana següent em vaig atabalar molt a la feina i no vaig ser prou hábil com per fer servir tot el que havia après al curs de relaxaxió. Sí que vaig ser capaç d’aprofitar-ho per al cap de setmana i agafar forces.

Estic millor, actualmente, i he de dir que en gran part gràcies a aquest curs. Cada vegada que m’atabalo, o que penso que el que em ve m’atabalarà, intento recordar tots els exercicis que vam practicar, i totes les xerrades que vam fer. Van ser senzilles però efectives. La nostra ment és molt poderosa i hem de saber usar aquesta força en sentit positiu i a favor nostre. De vegades és difícil, no s’aconsegueix en un curs, ni en uns dies, però val la pena fer l’esforç perquè tot s’assaboreix més amb la calma i la tranquil.litat del saber estar en un mateix.

Aquesta setmana tenim una actuació amb el cor que em fa molta il.lusió, és en petit format, només som 20, i només cantem 3 cançons, perquè es tracta d’amenitzar una gala, un lliurament de premis. He tingut sort de ser entre les que canten perquè per l’horari i ser un dijous poca gent podia anar-hi. Jo m’he demanat festa. Un dia de descans m’anirà bé i aquest any no he cantat gaire. A més, em dóna l’oportunitat de que la directora em consideri per altres vegades. A veure si deixo de ser invisible per ella d’una vegada. Que se n’adoni de que cantar em dóna vida, i que per mi és tan important que no em perdo cap assaig ni cap concert que no sigui per causa major, que m’aprenc les lletres, que treballo les cançons a casa. Molt poca gent ho fa.

Avui també estic molt contenta perquè algú m’ha llegit i m’ha deixat un comentari. Feia molt temps que això no passava. Gràcies, Susanna!

Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Com a mi m’agrada

novembre 22nd, 2015

Aquest ha estat un cap de setmana com a mi m’agraden. Dels que no tinc nens i necessito passar temps amb en Pep, enganxada a ell, físicament i psicològica.

Ha estat així. He sacrificat un sopar que em venia molt de gust amb les meves companyes de góspel, però he gaudit d’en Pep. Jo ho necessitava, i sé que ell potser encara més que jo. Hi ha hagut de tot: dormir fins les tantes dissabte, fins que el cos et diu prou d’estar estirat, llegir, mirar la tele, gaudir els àpats tots 2 sols, sortir una estona amb la meva família, que estava per aquí, diumenge matinar molt per anar a la marxeta de Tordera, gaudir caminant per la muntanya a plena tardor (què bonic que està el bosc…), un bon bany per desentumir, una bona dosi de sexe a la banyera (uau…), i també una bona migdiada de la que ens acabem de despertar.

Sé que el cap de setmana va de davallada, he d’estudiar una mica, la sessió de planxa, i esperar que retornin els fills i m’expliquin com ha estat per ells el capd amb el pare. Sigui com sigui, tinc les piles carregades per enfrontar una nova setmana, que m’espera dura a la feina. Puc amb això i més. Perquè tinc al Pep, que em dóna vida; i perquè ell compta amb mi perquè jo n’hi doni. Perquè cada dia que passa l’estimo més.

L’altra cara de la moneda: estic decebuda perquè m’he sentit com si comptés molt poquet per a les meves clans. Sé que jo no vaig insistir perquè es modifiqués la data del sopar perquè era l’única data que a tohom li anava bé excepte a mi. En altres dates ja hagués fallat més gent. Però sé també que segons qui hagués fallat (una altra noia, vull dir), el sopar no s’hagués fet, encara que només hagués faltat ella. És com si hi hagués gent que sí que pot fallar, no passa res, i gent que no, que és imprescindible que hi sigui. Ningú m’ha preguntat per què no hi podia anar. Jo no volia deixar sol a en Pep, que ha tingut una setmana molt dura, en que ha patit molt per la seva filla, no volia deixar-lo sol a casa, perquè sé que li venia molt de gust estar amb mi, i que el comfortés. Ningú es va llegir el meu whatss en el que deia que si ho fèiem a casa, podríem estar totes juntes, i amb en Pep. He tingut tant la sensació de no comptar per res, que he deixat el grup de whatss. Reconec que és una rabieta de nena petita, reconec que sempre m’ha passat el mateix amb molts grups dels que he format part, passo desapercebuda, perquè no m’agrada cridar l’atenció, però això no vol dir que no hi sigui… Al final ja dol…

Ja em passarà. Estic decebuda, però ja em passarà. També sé que en part és culpa meva, perquè no lluito prou. Però hi sóc, i fallo molt poc…

Ja em passarà.

 

 

 

Anem endavant, però jo em sento com sempre

octubre 19th, 2014

Primer cap de setmana en què hem tingut al fill d’en Pep després d’una setmana de descansar d’ell.

Què vols que et digui? Ha estat com sempre, potser una mica millor perquè en Pep està una mica més content de tenir-lo, i perquè el fill està una mica més “suportable”.

Però com d’altres vegades, ha de preguntar quan marxarem, a quina hora, quanta estona estarem, i si és una opció no venir. “Papa” per aquí, “papa” per allà, no es pot treure `la paraula “papa” de la boca, com si tingués l’edat del meu nebot.

Decideixes anar a un restaurant a sopar, i el plat principal és a base de butifarres, que li agraden, doncs ell decideix que no li vénen de gust, però com que de les altres opcions, no li agrada res, doncs s’ha d’aguantar. Si l’haguéssim deixat, se n’hagués anat a casa a sopar. Són aquestes actituds les que em posen nerviosa, tan nerviosa…. Nen mimat!

Segueix sense caure’m bé, i he intentat mirar-me’l amb uns altres ulls, però no puc, no puc. És l’egoisme en persona. Avui li ha demanat permís al meu fill per fumar al seu balcó, el molt hipòcrita… Però el nen m’ha avisat, perquè jo li vaig dir que ho fes. Almenys vaig veient de quina manera aconsegueix fumar d’amagat, perquè estaba convençuda que ho faria. De totes maneres, quan vingui el finlandés, com que haurà de dormir amb el meu fill, li diré 4 paraules. Si no, és capaç de fumar cada nit al balcó, i per aquí no hi passo. Si convé li confiscaré el tabac.

I és clar, acabo el cap de setmana de mal humor, com sempre que hi és…

Santa paciència….

 

Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

No em cau bé el teu fill

març 13th, 2014

La Marta té un problema, que se li està fent gran al cervell. Primer es pensava que amb el temps s’aniria esvaint, però no, va a més. No sap com solucionar-lo, només sap que no poden anar passant els dies i quedar-se plegada de braços.

Us explico, a la Marta no li cau bé el fill de la seva parella, així de clar. Fa uns mesos que viuen junts, la Marta i en Quim, els 2 fills de la Marta, la Clara i en Jordi, i el fill d’en Quim, en Sergi. La Marta i en Sergi són incompatibles, i ella ja ho sabia, això, molt abans de la convivència, però no es pensava que se li pogués fer tan costa amunt intentar que li caigués bé en Sergi.

En Sergi, un adolescent en plena efervescència, cosa que encara complica el tema. Tot i això, el carácter i la manera de fer del Sergi, independentment de que sigui adolescent, no lliga amb el carácter de la Marta.

La Marta, planificadora i tranquil.la. Quan està nerviosa, els nervis li van per dins. Li agrada anar al gimnàs, caminar, el cinema, llegir, i escriure, ballar, l’art. S’emociona davant un quadre, o una escultura, o a la Sagrada Familia. Quaranta llargs, però encara conserva la ingenuïtat i la capacitat d’entussiasmar-se per moltes coses. Aquest és un dels trets que van fer que en Quim se n’enamorés. Acostumada a esforçar-se i valorar l’esforç, a treballar dur, i a la satisfació per la feina ben feta. Ordenada, disciplinada i amb força de voluntat.

En Sergi, adolescent de 14 anys, nerviós fins al punt de tenir molts tics i trobar-se malament davant d’un examen. Impacient, no mastega el menjar quan menja, intol.lerant amb els que no són ràpids. El pupes, amb tol.lerància zero al dolor. Gandul, però llest i intel.ligent. Només s’esforça una mica pel que li agrada, tecnologia i mates. Per la resta, esforç just. No li agrada llegir, ni caminar, ni res que suposi esforç. Molt menys cap expressió d’art. Els grafitis, com a molt. Què li agrada? El menjar del Mc Donalds, la resta el protesta tot. Les pel.lícules d’acció i molts efectes especials, de matances extremes i ciencia-ficció, si tenen acció, és clar. Jugar a l’ordinador, al mòbil, a la Tablet, i el maleït Call of Duty, de la Play. No li agrada estar sol, però vol anar a la seva. És incapaç de sentir compassió, o empatia, o pena, o tristesa. Només sap presumir del que pot (que ha viatjat en avió, que coneix Madrid com la palma de la mà, que ha estat a Anglaterra…)

No tenen en comú ni el sentit de l’humor, els fan riure coses molt diferents. En comú?  Les matemàtiques, els agraden a tots 2.

A la Marta tampoc no li agrada com el Sergi contesta al seu pare. Es posa a un milímetre de la falta de respecte. En Quim té molt clar que no permetrà que el seu fill li falti al respecte, però en Sergi està aquí, temptant, temptant a la bona sort. La Marta sap que és una actitud molt típica d’adolescents, però els seus fills no gosarien contestar així, per molt que tinguin els seus conflictes. Saben on han d’aturar-se.

És com si el Sergi no hagués estat educat en alguns valors. I li estranya, perquè el seu pare en té molts, de valors. Què ha passat? Té clar que l’han educat com a fill únic (té una germana amb qui es porta 12 anys), i que és una mica especial, però tenir tants pocs valors? Tenir tan poca empatia amb la resta de la gent? No entussiasmar-se per res més que un joc d’ordinador o una atracció de fira que et fa pujar l’adrenalina?

Què pot fer la Marta? Una amiga li va dir que intentés esbrinar què li podia aportar en Sergi de bo, que segur que hi havia alguna cosa. Però no ho ha trobat. La seva relació no és conflictiva, senzillament és la justa. Ell la respecta perquè sap que si no, el seu pare s’enutjaria molt.

En Quim s’encarrega del Sergi, i la Marta dels seus fills, en el sentit de disciplina, perquè tenen punts de vista molt diferents. La Marta és molt més estricta amb l’educació de la Clara i en Jordi. Els fa llegir, i els dóna poc temps per a tablets quan hi ha escola. En Quim deixa jugar al seu fill cada dia, si té la feina feta. El fa llegir, però a en Sergi no li agrada i no ho fa gaire sovint. No han estat capaços de trobar un llibre que li pugui interessar. La lectura es lenta, són millors les pel.lícules, diu el nen.

Arriba un moment en què la Marta ja no troba bé res del que fa el nen. Deixa sempre menjar al plat, menja en 10 minuts, li fa mandra pujar escales, quan s’impacienta amb la Clara li parla malament, per qualsevol esforç es queixa, res no li està bé, planificar els menús setmanals és un trencacaps (ella i els seus fills han deixat de menjar alguns plats perquè el Sergi no els vol), creu que tot ho sap i no sap res, ha decidit no apuntar-se a un grup d’escoltes només perquè van de campaments al mig de la muntanya un cop l’any i es banyen al riu!!!!! etc etc etc

La seva relació cada vegada és més freda, i a ella li sap tan greu… En Quim no li ho comenta, no sé si perquè no se n’adona (els homes són així) o no li dóna importància. Però la Marta sap, que, tard o d’hora, hauran de parlar del tema. I li fa molta por… Com dir-li: No em cau bé el teu fill?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, tercera part

febrer 14th, 2014

En Juli va deixar a la Laura perquè, tot i estimar-la moltíssim, no era feliç amb ella. Què el feia infeliç? Si analitzem una mica la relació, no era “normal” del tot. Pràcticament ningú no ho sabia, que estaven junts. L’ex del Juli vivia prop d’ells i anaven amb compte de no deixar-se veure junts agafats de la mà, o petonejant-se. El Juli coneixia a la família de la Laura, però no així a l’inrevés, ella no coneixia a la família del Juli, la família Monster, com deia ella, de tantes coses estranyes que ell li havia explicat, de la seva família. Vivien junts però ell no considerava el pis de la Laura com casa seva, perquè no era seu. La Laura pensava que aquesta situació provisional s’aniria estabilitzant de mica en mica. Era lògic pensar així. Amb el temps, ja no caldria amagar-se de l’ex, perquè no li faria tant mal… Ella acabaria coneixent als pares i germans del Juli…

Sí que la Laura es va adonar de que el Juli ja no passava tant de temps amb ella, que feia coses rares, com ara agafar bicis abandonades i fer-les servir, li va agafar la fal.lera d’aprendre xinès, deixava diners a tothom però no posava res per la manutenció de casa, que ja no l’ajudava a netejar, ni a cuina, ni a planxar, com havia fet abans… Tot això l’hauria d’haver fet reaccionar una mica, però també sabia que el Juli l’estimava. I es pensava que amb això n’hi havia prou.

Tot i haver-la deixat, l’estimava tant que hi anava a dormir sovint. Aquestes nits sí que eren d’amagat, perquè els nens havien de tenir clar si estaven o no estaven junts. I algún cap de semana també seguien sortint. En Juli li deia que tenia molt clares les coses, que es veien perquè sempre l’estimaria, però que mai més no podrien a tenir una relació de parella. Que podien ser amics, o amants, o les dues coses alhora. La Laura ho acceptava, pensant-se que de mica en mica el podria tornar a convencer de tornar a estar junts. Com podia no fer-ho, si ell no deixava de demostrar-li que l’estimava?

No va ser així. En Juli, un dia, va comunicar-li la decisió que havia pres. Volia ser pare, no ho havia considerat abans, però ara sí que ho volia, i la Laura no volia tenir més fills, ja ho havien parlat alguna vegada. En Juli pretenia buscar una noia, emigrant a ser posible, per fer el següent tracte:  casar-se amb l’estrangera, donar-li el permís de residència a canvi d’un fill. La idea era viure amb qui trobés, no separar-se després de ser pare, sinó viure amb la dona la resta de la vida. La Laura es va esgarrifar. Ell li va dir que viure amb algú a qui no estimava no li faria mal.

Va esforçar-se per reenamorar-lo, per treure-li la idea del cap, però no va poder. Tenia un amic casat amb una estrangera, i aquesta noia li va anar presentant amigues fins que en va trobar una que li va agradar i que es va avenir al tracte. Va intentar seguir sent l’amant de la Laura, que pobreta s’anava esfonsant poc a poc, a més convençuda que ella no l’havia tractat bé, al Juli. Fins i tot va ser la seva amant, uns mesos, però li feia massa mal tot plegat. Es va anar enfortint fins a ser capaç de tornar a sortir, de relacionar-se, i de deixar de veure’l.

En Juli va plorar, quan va saber que la Laura s’havia enamorat d’un altre home. Però seguia  tenint el calaix tancat. I el va haver de tancat amb clau per sempre més, perquè ella no en va voler saber res, ni tant sols com a amics, tant l’havia decebut. I és que amb el temps, es va adonar que no era que ella li hagués fet mal, o que no li hagués volgut donar un fill, sinó que en Juli no sabia estimar, no n’havia sabut mai. I a la llarga se n’hagués adonat, potser massa tard… La Laura també va tancar el calaix, però encara l’obre, de tant en tant, per recordar que et poden fer mal, estimant…

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, segona part

febrer 12th, 2014

 

En Juli no tenia relacions sexuals amb la seva dona. Ja els anava bé així fins que… Alguna cosa devia notar, la dona del Juli. No sé, potser va notar la distància d’ell, potser li va semblar que el perdia… Fos el que fos, va començar a estar més carinyosa amb ell, i li va proposar que tinguessin relacions, que ja se sentia preparada. En Juli no s’hi va negar, suposo que no podia, o no volia. I li va dir a la Laura. Ella, destrossada per dins, el va felicitar. I també, per dins, va decidir que no es quedaria esperant al Juli. Ell mai no li havia dit que deixaria a la seva dona, no li volia fer mal; ella no s’havia portat malament amb ell, ans al contrari, era ell qui havia traït el pacte que havien fet. Aixi que la Laura va tornar a intentar conèixer gent nova, aquesta vegada essent més curosa amb la tria. Bé que hi havia d’haver homes que no fossin poca-soltes, al món!!!

Ambdós anaven jugant amb els calaixets, ara obro, ara tanco, però per a la Laura era més dur, no tenir-los oberts alhora. Va conèixer un noi molt maco, intel.ligent, independent, romàntic, que estaba molt per ella… No podia demanar més, però quan estava amb ell pensava amb en Juli. I en Juli estava gelós de tot el que li oferia aquest noi que ell no podia. S’estaven tornant bojos, per culpa de la maleïda situació, perquè cadascú es veia amb un altre i entre mig quedaven ells dos d’amagat.

Va arribar l’estiu, i la dona del Juli volia sortir amb ell de vacances. Aìxò va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de la Laura. Va dir-li que no podia seguir així, i que si marxava de vacances es deixarien de veure. Que no sabia tenir una relació doble, i que no volia esperar-lo eternament. El Juli, que no la volia perdre, va separar-se de la seva dona aquell estiu. Tenia tants remordiments que li va deixar que visqués com si només fos seu al pis de tots 2 ( que en realitat pagava ell), li va deixar el cotxe, i li va prometre que mai la faria fora del pis.

La relació del Juli i la Laura va durar, a partir de llavors, 2 anys, més o menys. Va ser intensa, estranya, ambdós van ser molt feliços però també es van fer molt mal. El passat del Juli, la relació amb la seva ex, la familia Monster del Juli, els perseguia. Tenia una familia molt estranya, anticonvencional per a la Laura, a qui mai no va conèixer. En canvi, ell sí que va conèixer a la seva familia i s’hi va integrar molt bé. Als fills de la Laura els va costar, acceptar al Juli, però quan ho van fer, el van arribar a estimar molt.

El primer any el van gaudir, no es desenganxaven l`un de l’altre, i van fer un munt de coses junts: sortides, anar a ballar, excursions sols i amb la familia, vacances… El següent any la feina el va reclamar molt, al Juli, fins i tot en cap de setmana, i la familia Monster també, i un amic li va començar a demanar diners, i se li anaven acumulant els problemes i la Laura el sentia lluny. Van tenir alguna discussió forta que els va deixar tocats, però tot i així, seguien junts… Quan el veia trist la Laura li suplicava que no la deixés, que l’estimava molt…

Però un bon dia, una bona nit millor dit, abans d’anar a dormir, en Juli li va dir a la Laura que la deixava, que necessitava estar sol, que la relació que tenien no li estava fent, a ell, cap bé. La Laura va estar tota la nit plorant, implorant-li que no ho fes, que li expliqués millor què passava, que ho parlessin, que no la podia deixar d’aquella manera… Però en Juli havia decidit tancar definitivament el calaix d’aquella relació i no va cedir. L’endemà quan es va llevar, es va emportar totes les seves coses de casa de la Laura.

Encara m’allargaré una altra entrada, perquè els jocs dels calaixos no es va acabar aquí…

 

 

 

    Històric
    agost 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites